«Alfonso Guerra va donar un impuls determinant a Ciutadans»
María Teresa Giménez Barbat, una de les quinze impulsores inicials de Ciutadans, revela com van ser els primers passos del partit a "Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real"
María
Teresa Giménez Barbat, en una roda de premsa del 2005 de l'associació
Ciutadans de Catalunya, anunciant que tenien la intenció de promoure un
nou partit polític. Foto: Arxiu ND/ACN.
Interessant l´entrevista a M. T. Giménez Barbat, amb la qual no coincidim en gairebé res. No cal dir que la seva visió de la societat entre "nacionalistes" i "no nacionalistes" ja de partida és falsa perquè quan diuen "no nacionalistes" volen dir nacionalistes espanyols (però, és clar, ells no són mai nacionalistes). També està a les antípodes nostres en relació a la llengua, la immersió lingüística, o el model "d´espanyolista progressista" massa semblant al lerrouxisme dels anys 30 (dissenyat pel mateix espanyolisme progressista que ara, els mateixos que es diuen "ciudadanos del mundo", però al mateix temps són profundament anticatalans i proespanyols), per captar un sector de gent que arriba fins i tot als catalans més desorientats.
Però bé, l´entrevista (ahir a Nació Digital) té els seu interès per dir algunes coses clares com el suport d´algunes personalitats (espanyolisme progressista, com sempre) com Alfonso Guerra. Sense el suport econòmic i polític que va tenir en el seu inici, els Ciudadanos mai s´haurien fet un lloc en el Parlament catàla. No tant perquè no puguin sinó perquè és molt difícil fer-se un lloc quan ningú et coneix, si no tens milers de persones darrera (o un suport econòmic i polític concret, com ells).
De tota manera qui més queda amb el cul a l´aire, en tota aquesta història, és el PSC. Què en deuen pensar els del PSC, de la jugada de l´Alfonso Guerra?
Aquest és un resum d el´entrevista:
Una de les quinze ideòlogues del partit Ciutadans, nascut el 2006 i que aquell mateix any va aconseguir tres diputats a les eleccions al Parlament, María Teresa Giménez Barbat, narra en primera persona a Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real (Sepha) com va viure l'experiència d'imaginar-se un nou partit polític que defensés els votants autodenominats "no-nacionalistes" i acabar fent-lo realitat. Després de l'eufòria inicial, amb la presentació al bar El Taxidermista de la plaça Reial de Barcelona, exposa com un seguit d'interessos personalistes van acabar propiciant que la majoria dels 15 promotors incicials s'hagin desvinculat del partit. Ella, concretament, en va marxar el desembre del 2006, i posteriorment es va incorporar a Unión, Progreso y Democracia (UPyD), on milita actualment.
Entre d'altres aspectes, el llibre narra amb quines dificultats es van trobar a l'hora de donar-se a conèixer i de les reaccions amb què es van trobar quan ho havien fet, com van convèncer els primers simpatitzants, com van organitzar les primeres presentacions arreu del país, i com van aconseguir finançament per subsistir. I, concretament, apunta a l'històric dirigent del PSOE Alfonso Guerra com a principal "fada madrina" del nou partit. "Una persona molt relacionada amb la política i el poder em va assegurar que qui havia dut a Ciutadans Miguel Rodríguez, propietari de Festina, havia estat Alfonso Guerra [...] Fa poques setmanes, una altra persona menys vinculada amb el poder, però més amb Ciutadans, em va donar la mateixa informació. No m'agrada difondre rumors, però els meus informants no són persones qualsevol i m'ho han assegurat de manera molt taxativa [...] Si això és així, queda en evidència com en aquest país de bojos un dels partits hegemònics, el PSOE, se sent tan alarmat per la deriva ideològica de la seva franquícia catalana que tracta de posar-li fre pels mitjans més inversemblants", escriu Barbat.
- Políticament, va valer la pena l'esforç de crear Ciutadans?
- Naturalment que va valer la pena. És cert que al llibre hi expresso una certa decepció, perquè el projecte inicial era més ambiciós i Ciutadans va acabar circumscrit a un partit que no tindria la volada que hagués pogut tenir. Però sí que va valer la pena.
- I personalment?
- Personalment, va ser una experiència enriquidora. Et trobes amb molta gent, amb molta il·lusió, però també amb molts interessos... Pot ser que, al final, acabis una mica saturat, cert... No som nacionalistes, tenim una altra visió de com s'han de fer les coses. Però tot i així, va ser dur de constatar que, encara que teníem un objectiu comú de lluita, hi havia d'altres coses que ens dividien, i amb les quals potser no hi havíem comptat. La divisió sectària entre dretes i esquerres, i la impossibilitat d'unir esforços comuns en projectes transversals, van passar-nos factura. També hi havia gent que pensava que aquell era el seu moment. A Catalunya hi ha hagut una dissidència, que sembla que no existeixi -el Foro Babel, Convivencia Cívica Catalana...-, que ha estat molt marginada i molt mal vista, i que van pensar que havia arribat la seva oportunitat. Ciutadans sí que englobava tot aquesta dissidència, però era un projecte més ambiciós. Equivocadament, hi va haver pressions que van fer que el projecte arribés molt esquerdat al primer congrés.
- Paradoxal, el fet que no fos "el règim" que impera a Catalunya, com vostè en diu, el que restés empenta a Ciutadans.
- El llibre, en el fons, també és un conte moral, que et fa adonar que l'adversari exterior no és res amb el que de vegades et trobes a dins. Això és el que va passar al final: per culpa d'aquestes tensions, Ciutadans no va resultar allò que alguns del grup promotor volíem... En un futur ho podrem aconseguir? Potser, però a un ritme molt més lent... De fet, suposo que aquesta màxima es pot aplicar a qualsevol grup polític, amb els seus interessos. Ara bé, també és cert que no havíem pensat mai que arribaríem a patir els actes de violència que vam patir, es diguessin Maulets o com es diguessin. Va ser molt desagradable, i això també ens va deixar frapats.
-
Al llarg del llibre, traça constantment un paral·lelisme entre la
violència exercida per ETA al País Basc i l'ambient que assegura que es
viu a Catalunya. Veu les dues situacions equiparables?- Evidentment que no. Els horribles mecanismes d'ETA no són equiparables amb res, però sí que, a l'hora de crear una consciència o d'inculcar una ideologia, els mecanismes pacífics, però molt punyents i reiterats, del nacionalisme català -des dels mitjans de comunicació a l'escola- poden portar a un resultat molt bo per al nacionalisme. De fet, al llibre asseguro que l'exemple català demostra que no cal matar per aconseguir una sèrie d'objectius, i que els mecanismes del nacionalisme català són molt poc respectuosos amb la gent que no pensem igual...
- Assegura que Ciutadans ha acabat sent un partit "antinacionalista". No era aquesta la seva idea?
- Jo em considero, globalment, universalista. No és tant anar contra el nacionalisme, sinó col·locar-se en un altre espai, veure més el conjunt, tenir uns projectes constructius globals, que subratllin allò que ens uneix. Quan Fernando Savater va promoure un manifest per la llengua que ens uneix, aquí es va malinterpretar com un manifest per la llengua castellana i en contra de la catalana. I no, no era així. La llengua castellana no necessita suports, perquè és molt potent. Vam idear Ciutadans perquè estàvem cansats de sentir sempre allò que ens separa, i la llengua castellana és un element que cus molts sentiments entre nosaltres.
- Però també hi ha molts ciutadans que tenen com a llengua materna el català.
- El sentiment d'amor per la teva gent, la teva terra, la teva llengua..., és connatural als humans. El perillós és exaltar-lo políticament. I parlar d'allò que ens uneix, és alguna cosa que soscava el poder dels nacionalistes
- El manifest en qüestió, no era un manifest nacionalista castellà?
No. Tant de bo que, quan l'anglès sigui la nostra tercera llengua, es faci un manifest a favor de l'anglès que ens uneixi amb tota la gent que el parli. Hi ha dues accepcions per definir el terme nacionalista: la herderiana, basada en la llengua, la cultura, la religió..., que és la que es fa servir a Catalunya i el País Basc, i la nació com a sinònim d'Estat, l'accepció que a mi m'interessa. Un nacionalisme despullat d'aquesta càrrega d'identitats i de sentiments, que sigui alguna cosa que pot acollir gent de molts orígens i identitats. I així ho van entendre molts catalans, com Montserrat Caballé mateix.
- Aquest també devia ser l'ideal que va moure Alfonso Guerra a trobar-los un mecenes com el propietari de Festina que contribuís econòmicament a l'èxit electoral de Ciutadans?
- M'ha arribat per més d'una font, però no ho sé del cert: m'ho han dit dues persones que saben moltes coses, que han estat en contacte amb personatges molt determinats de la política, tant de Madrid com de Catalunya. Ara bé, sí que és cert que hi va haver algun impuls determinant d'aquest personatge en algun moment clau de la història del partit.
- Rosa Díez, que havia compartit militància al PSOE amb Alfonso Guerra, és una d'aquestes persones que li ho ha explicat?
- No.
- Com s'explica que Guerra pogués estar interessat en propiciar el naixement de Ciutadans?
- És una mostra de l'esquizofrènia que pateixen alguns partits, del difícil que resulta tenir franquícies.
- Però el PSC és un partit diferent del PSOE, no pas una franquícia.
- Són un producte de la mateixa ideologia, van junts. Molta gent, quan vota PSC, vota PSOE. I precisament per l'exemple del PSC envers el PSOE, a UPyD no anem amb Ciutadans, perquè volem dir el mateix a tot arreu. Això és l'important. UPyD és deutor del primer moviment de Ciutadans. A partir del segon congrés de C's, etiquetant-se del centre-esquerra, fa que molta gent decideix apartar-se'n, i no perquè es cregués de dretes, sinó perquè volia una oferta més plural. I és per això que ara continuo activa en política, des d'UPyD.
- Ciutadans va reclamar formar una llista conjunta a les eleccions al Congrés espanyol, però UPyD ho va rebutjar. Per què?
Hagués estat molt bé, l'objectiu és ampliar l'àrea d'influència. Però el cost hagués anat en contra de la pròpia dinàmica del partit. C's no va tenir inconvenient en pactar amb Libertas amb motiu de les eleccions europees, demostrant-nos que un guany puntual pot arruïnar el conjunt del projecte.
"Veig encara tan bon capital humà al nostre país que estic temptat a afirmar que sols ja ens hauríem sortit de la crisi". Aquesta és una de les frases lapidàries d'un article demolidor signat pel catedràtic d'Economia i conseller del Banc d'Espanya, Guillem López Casasnovas a la revista orgànica d'ERC, Esquerra Nacional.
L'article, titulat "Un New Deal que no acaba de nèixer, una vella situació que no acaba de morir", critica amb ferotgia la poca "formació" i la "tradició dinàstica" dels "polítics nacionalistes espanyols" que "no estan a l'alçada dels interessos que representen".
En aquest sentit, Casanovas recorda que "l'encaix espanyol, tal com avui el tenim formulat, no ens ajuda gens". A partir d'aquí recorda l'exigència d'un "sobiranisme creixent" retingut perquè als catalans "a l'hora de prendre decisions ens tremolen les cames". I recorda que als catalans "no ens espolien, que ens deixem espoliar" i que Espanya veu els catalans com "espanyols que viuen a Catalunya".