ELS ESPANYOLISTES I ELS NAZIS.

Sobre el tema del tractament de nazis que s´aplica actualment amb una "alegria" esperpèntica. Cal dir que la majoria de polítics (especialment els del PP) són totalment demagògics. 

Però en tot cas l´espanyolisme més dur està i ha estat més prop del nazisme que qualsevol plantejament català. L´article d´en Salvador Cot d´aquesta setmana és un bon resum d´allò que tots sabem:

Els espanyolistes i els nazis

Un dia de finals dels anys noranta, quan treballava a Madrid, em va sorprendre una adreça: calle de los caídos de la División Azul. No es tractava d'una guia urbana antiga i aquell nom no semblava sorprendre ningú. Després vaig comprovar que, aleshores i ara, hi ha fins a vuit carrers i un passeig dedicats a membres caiguts o destacats d'aquesta unitat militar que va combatre a Rússia sota comandament alemany. Els militars espanyols que va enviar Franco a assetjar Leningrad van ser prop de 50.000 i formaven part de l'exèrcit nazi sota la denominació oficial de 250 Einheit spanischer Freiwilliger. Alguns d'ells van arribar a defensar ferotgement el búnquer de la cancelleria fins que Adolf Hitler es va suïcidar.

Tanta col·laboració entre el règim espanyol i el nacionalsocialisme va convertir el país del Caudillo en el més important refugi de criminals de guerra nazis en recerca i captura per part dels tribunals internacionals. La majoria d'ells van morir a edats envejablement avançades (de fet, sembla que algun encara podria voltar per la costa d'Andalusia) amb la mateixa tranquil·litat que prenien el sol els jerarques franquistes, companys d'armes i d'ideologia. Hi va haver, fins i tot, agents compartits com Pedro Urraca, el policia espanyol que també treballava per la Gestapo i que va detenir i deportar el president Companys a la França ocupada.

En definitiva, el nacionalisme espanyol és l'únic moviment polític -siguin quines siguin les sigles que l'expressin- que mai no ha condemnat el nazisme. Enlloc del món no hi ha monuments ni plaques en homenatge d'unitats militars d'Adolf Hitler com les que són habituals a l'Espanya espanyola. I potser serà qüestió de recordar-ho cada vegada que un nacionalista espanyol tingui la barra de qualificar de nazi el catalanisme.

WERT: PRIMER DISPARO, DESPRÉS APUNTO ...

No és la primera vegada que pengem algún article d´en Xavier, coincidim amb el seu article, va bé llegir-lo per fer una mica d´història recent: 

Xavier Montanyà

Primer disparo, després apunto

Eren relats policíacs fills de l’Espanya franquista. Imitaven els grans autors americans. Sovint situaven l’acció als EUA. Devia ser molt curiós, el cervell d’aquells autors amagats rere pseudònims de pistolers de l’oest. Esquizofrènia transoceànica. Tot un mèrit. Inventar crims comesos a la Cinquena Avinguda de Nova York des d’unes golfes de Malasaña, o uns baixos del Poble Sec. Descriure cocteleries de luxe, cotxes descapotables, cambres ‘art déco’, aparadors de Tyffani i tavernes de Brooklyn, bevent gasosa Fernàndez i menjant cigrons amb cap-i-pota, amb el so de fons del ‘Diario hablado de Radio Nacional de España’.

Acabo de fullejar una novel·leta d’aquelles, de cobertes molt gastades, tan vella i arnada que ha perdut una part de les fulles. Es venien i revenien cinquanta mil vegades. O es bescanviaven als quioscs, o en els misteriosos i obscurs racons de les porteries. Uns espais, entre màgics i sinistres, on també s’entaforaven sabaters, rellotgers, sargidores de mitges, planxadores o clíniques de paraigües. Aquesta es titula ‘Una vela al diablo’ (Planeta, 1953). L’acció passa prop de Nova York. Els espais descrits són la inòpia total, com els quadres d’Edward Hopper. Hi ha expressions, però, d’un xocant casticisme rovellat, de pedra picada, com l’Escorial: ‘No le importaba un ardite lo que la gente pudiera pensar de ella’, ‘la perfecta conjunción de avizorante y avizorado’, ‘maduro en sensatez y niño en sentimientos’, ‘ella era la luz que los atraía como mariposas encandiladas’, ‘dar chasco a los maledicentes’.

L’esquizofrènia planetària de l’autor, o l’ànsia d’espanyolitzar la narració i la vida novaiorquesa, fa que no hi hagi negres, que una senyora que es diu Gaynor sigui ‘aceitunada’, que un cotxe arrenqui ‘de estampía’, o que un tinent de policia dit Anthony Price tingui, de sobte, com la cosa més normal del món, una revelació digna de Sancho Panza: ‘Me vino a la memoria una gráfica frase española en la que se alude a esas personas que llevan un doble juego en la vida diciéndose de ellas que encienden una vela a Dios y otra al diablo.’

N’és l’autor Richard Wert, àlies de Ricardo Wert Garcia, pare de José Ignacio, ministre d’Educació, Cultura i Esports espanyol. Així va ser l’educació sentimental del ministre nen. ‘Primer disparo, després apunto.’ Heus ací el ranci origen filosòfic dels seus pensaments. ‘Sóc com un brau, el càstig em fa créixer.’ Amb aquest nivell, es pot entendre que sigui ministre d’Esports, però per arribar a ser-ho d’Educació i Cultura falten pistes. Caldria llegir Ricardo Welter, un altre àlies del seu pare, autor de novel·les roses. Si en poguéssim llegir cap, resoldríem l’enigma de Wert.

Un altre dels relats del gran Richard Wert, amanit amb perles de l’estil ‘déjese de pamemas!’ o ‘si tanto me odias, ¿por qué no me dejas marchar, Lennox?’, es titula ‘La carcajada del más allá’, i forma part d’una antologia de novel·les policíaques d’Ediciones Acervo. Obreta que té l’honor de compartir catàleg amb ‘Luchamos y perdimos’ i ‘Vive peligrosamente’ d’Otto Skorzeny, coronel de les Waffen-SS, protegit per Franco; ‘Hitler’ de Werner Maser; ‘La División Azul en línea’, de Díaz de Villegas; ‘Consideración de Cataluña’ de Julián Marías, el del ‘regionalismo bien entendido’; ‘Madrid, capital republicana’, del falangista David Jato, heroi de la División Azul. I ‘Otra historia de Catalunya’, de Marcelo Capdeferro, que, segons Ricardo de la Cierva, ‘no es una historia de Cataluña al margen de España, sino de Cataluña dentro de España y como una de las fuentes grandes de esto que llamamos España, a través de una gran empresa común –primero la reconquista, luego la unidad y el Imperio, luego la modernidad– y mediante una convergencia que estaba marcada en el destino de Cataluña y en el de los demás pueblos de España’.

Primer disparen i després apunten. Sens dubte. Escolteu com trona, eixordadora, ‘la carcajada del más allá’. Us sona?

LA SORTIDA DE SOLIDARITAT DEL PARLAMENT

Aquest article de Victor Aleixandre ha tingut un cert ressò a la xarxa. 

Pensem que cal deixar enrera el 25-N, continuar treballant, continuar fent de referència per a l´independentisme i dir les coses clares. 

Però fem un parèntesi i pengem aquest article i que cadascú es faci la seva pròpia opinió. 

 

La sortida de Solidaritat del Parlament

La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l’independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l’anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C’s, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: “Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència”. Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d’Esquerra. La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.

EL MASSOQUISME DE CONTINUAR A ESPANYA.

Aquests dies el massoquisme català augmenta: per una part els militars diuen que hi ha una part important del sector que estarien d´acord amb una intervenció a Catalunya i per l´altra més de la meitat de subvencions del Ministerio d´Exteriors i Cooperació va a parar a la FAES (aquesta "fàbrica d´idees" que té idees per anorrear Catalunya).És normal que continuem subvencionant majoritàriament  la fundació de l´Aznar, Wert i Acebes per exemple ?

La FAES, la fundació que més ajudes rep de l'Estat amb diferència

José Maria Aznar en una imatge d'arxiu. Foto: Faes

Nació Digital. 

El Ministeri espanyol d'Exteriors i de Cooperació ha repartit 899.798,07 euros entre les diverses fundacions dels partits polítics amb representació parlamentària, segons publica avui el BOE. Aquestes subvencions busquen que aquestes organitzacions desenvolupin programes per tal de promoure la democràcia i la consolidació dels partits polítics.

La repartició, però, no ha estat equitativa. La FAES, dirigida per José María Aznar, s'ha endut el tall de pastís més gros: 529.849,88 euros, més de la meitat del pressupost aprovat. Amb aquests diners, la fundació desenvoluparà tres programes per tal de promoure "la llibertat, la democràcia i els drets humans ens els països en via de desenvolupament, fent més forts els partits polítics" d'aquests països.

La fundació Ideas, del PSOE, ha obtingut una ajuda de 238.510,39 euros, mentre que la fundació Rafael Campalans, del PSC, només n'ha obtingut 36.000. Una xifra similar a la que s'ha atorgat a la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya, la Catdem, que ha obtingut gairebé 33.000 euros per a desenvolupar els seus projectes.

La fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Josep Irla, és una de les que menys diners ha obtingut: un total de 4.936,49 euros. D'altra banda, la fundació Sabino Arana, del Partit Nacionalista Basc (PNB), ha estat subvencionada amb 16.454,97 euros.

DEFENSEM L´ESCOLA EN CATALÀ : CANVI DE DATA, CONCENTRACIÓ DILLUNS 10 DESEMBRE a les 18:30 a la Plaça Sant Jaume (BARCELONA

DEFENSEM L´ESCOLA EN CATALÀ. NO ACATEM !!!

DEFEMSEM L’ESCOLA EN CATALÀ, NO ACATEM!

CONCENTRACIÓ DIJOUS 6 DE DESEMBRE a les 12h, PLAÇA SANT JAUME de Barcelona,

Benvolguts i benvolgudes,

Des de DEFENSEM L’ESCOLA EN CATALÀ rebutgem el nou esborrany de la llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d'Espanya que aniquila la llengua catalana a les escoles. Aquesta resolució és la culminació a les agressions que es varen iniciar amb les sentències del Tribunal Suprem espanyol del desembre de 2011, que obliguen a reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l'ensenyament a Catalunya i acaben de manera definitiva amb la immersió lingüística.

Escola En Català:

1. Exigeix que el Govern de la Generalitat i les administracions pertinents no acatin i rebutgin amb contundència aplicar qualsevol iniciativa del Govern d'Espanya que vulgui reintroduir el castellà com a llengua vehicular a l'educació a Catalunya.

2. Fa una crida a tots els centres escolars i educatius de Catalunya perquè defensin l'escola en català i s'oposin a aplicar la futura llei de Millora de la Qualitat Educativa del Govern d'Espanya.

3. Insta les forces polítiques del Parlament de Catalunya a aprovar la llei Defensem l'Escola en Català presentada per Solidaritat Catalana per la Independència el setembre del 2011 que blinda la llengua catalana en l'educació i que compta amb el suport de més de 200.000 firmes de la ciutadania.

Continuarem mobilitzats per assegurar el nostre model a les escoles catalanes, per això ,

Us esperem a la Concentració i, si podeu, reenvieu aquest correu i pengeu a les xarxes socials el cartell de la concentració (arxiu adjunt)!

Ni un pas enrere en la defensa del català a l'escola. No acatem!

DURAN I LLEIDA TRONTOLLA ?

Duran i Lleida es queda sol, envoltat dels seus fidels, proclamant les bondats espanyoles i la necessitat de que no canvïi res i siguem bons minyons.
Vila d´Abadal se´n va, potser marxaran altres. No sabem els interessos personals de cadascú en aquest conflicte, però el que queda clar és que 33 anys al capdavant d´un partit són molts i Unió democra`tica ha de decidir que vol ser quan sigui gran. S´està acabant el temps de "la puta i la ramoneta".  

Interessant article avui a Nació Digital:
 

Yusepantoni, el del passaport

D'aquí a poc Josep Antoni Duran Lleida farà 61 anys. Una edat esplèndida per fer política, sobretot quan qui s'hi implica és una persona que prové del món professional i està disposat a posar la seva experiència al servei de la comunitat. No és el cas de Duran, sense activitat en cap sector que no sigui el de la política professional a partir del 1979. Són 33 anys consecutius en què el líder etern d'UDC ha anat perfinant un perfil polític paradoxal, basat en què no s'ha d'actuar políticament, sinó acceptar el que hi ha.

Duran és l'home que ens recorda, cada dia, que el que s'ha de fer és anar a Madrid i no pas a Itaca. Que ens anirà millor obeïnt. Que si féssim més bondat no se'ns enfadarien als ministeris i ens farien alguna carretera de tant en tant. Que val més col·locar un Eugeni Gay al Tribunal Constitucional que manifestar-nos-hi en contra... Duran és la Ramoneta que intenta dissimular el que fa cada nit.

La qüestió és que, després de tres dècades llargues, Duran s'ha quedat sol. Sol en la seva generació política, sol en unes posicions que el catalanisme ha superat fa molt de temps i sol defensant el que diguin a Madrid. De fet, el problema és que a Espanya se n'han adonat i ja comencen a reclamar-li que retorni el passaport diplomàtic que li va regalar el PP després d'aquells copets a l'esquena tan madrilenys. I Yusepantoni sap que Roma deixa de pagar quan deixes de ser-li útil.