MADRID HA TANCAT, S' OBRE EL FUTUR.

Ahir en el debat al Congrès espanyol es va fer més evident que no hi ha cap problema català (sabem el que volem), però sí que hi ha un problema espanyol (no saben com articular això que en diuen "Espanya" i continuen sense saber-ho, després dels invents de la "transición" , el "café para todos", etc. estan en el mateix lloc), així s' enten la pinya que van fer PP-PSOE-psc-UPyD.
La manera de dir-ho ja ho hauriem d' atribuir al tret de sortida de les eleccions europees (i la pre-campanya) del PP.
Com diuen allà: "más de lo mismo". Per part nostra, finalment s´ha tancat aquesta etapa indefinida que ells en diuen "transición". Potser s' hauria de preguntar: " ¿transición a donde? ". Perquè nosaltres no veiem que vagin enlloc.
Les intervencions dels representants catalans van estar bé. Potser s' hauria hagut d' argumentar en contra de totes les amenaces (que com sempre expliquen) quedarem fora de tot. Però no sabem ni si cal explicar més a qui no vol escoltar.
Bo, el comentari de Joan Coscubiela a en Rajoy i la vice-presidenta que parlaven per mòbil mentre ell argumentava a la tribuna. El respecte als altres no ha estat mai una virtut del PP.
Molt bo també el comentari d' en Rajoy que ens quedarem a la illa com Robinson. Un acudit espanyol més. Però un acudit d' ignorants, tot just avui Grasset recordava que l' autor de l' obra esmentada va escriure sobre la causa dels catalans a la guerra de Successió. per tant, no van calcular gaire bé l' exemple.

Avui hi ha articles i editorials per a tots els gustos (també a l' exterior), nosaltres ens quedem amb el de Vilaweb, que us posem a continuació. Una vegada passada l' etapa de Madrid, ara hem de continuar el procés amb més empenta que mai.

Ells no ho entendran mai, no estic segur si perquè no ho volen entendre o perquè no en saben. Però és evident que el debat d'ahir al congrés espanyol va posar en relleu amb una claredat insuperable per què s'ha obert pas el procés d'independència al Principat. És impossible de fer-hi res, amb Espanya. És literalment impossible d'explicar-li res, a aquesta gent. Tenen una empatia nul·la, un respecte per la pluralitat inexistent i un supremacisme tan exagerat que ni tan sols són capaços de veure les oportunitats històriques quan els passen per davant el nas. Estan ofuscats per un poder que es pensen que tenen fins i tot quan, com ara, se'ls esmuny dels dits com si fos aigua. Però tant hi fa, perquè la sessió parlamentària d'ahir anava destinada a tancar una etapa i la va tancar totalment. S'ha acabat la transició i ja no cal ni tornar-hi. Ni un dia més...

Això dit, és interessant d'entretenir-se en els detalls i remarcar, per exemple, que amb el colp de porta dels partits dinàstics també es va tancar --també van tancar ells-- qualsevol possibilitat de tercera via. Si algú esperava que Rajoy, sobretot Rajoy, seria dur amb el referèndum però insinuaria alguna mena de proposta alternativa ja ho va poder veure. Res. Ni una sola paraula. La consigna és 'no podeu fer el referèndum ni proposar la independència, perquè no us ho autoritzem nosaltres, i a més no farem res per seduir-vos'. A obeir i a callar. 

És cert que la capacitat narrativa d'alguns gasetillers de La Vanguardia és llegendària i no es pot descartar, per tant, que troben encara alguna escletxa literària per a mantenir viva la ficció. Però per més jocs florals que s'inventen l'evidència és sobre la taula. Madrid ahir va escenificar, units pètriament el PP, el PSOE i UPyD, el no a tot. A tot i sense matisos. I això significa que ens queda una etapa menys. O, si ho voleu així, un tram menys a recórrer.

PS. Un comentari final per a Rajoy, Rubalcaba i Díez: ni obeirem ni callarem. Mai més. No ho faran els nostres polítics ni ho farem nosaltres. Farem el nostre camí, proclamarem la república i deixarem de ser aviat ciutadans espanyols. Però quan passe això i us quedeu esbalaïts no oblideu ni un segon que dins les vostres fronteres encara en restarem molts, a Bétera, a sa Pobla, a Cretes... dels qui parlem aquesta llengua i sentim aquesta nació. I més val que no ho oblideu perquè això significa que durant uns quants anys més encara continuarem essent el vostre pitjor malson.

MADRID NO ÉS MÉS QUE UNA ETAPA EN EL CAMÍ FERM CAP A LA INDEPENDÈNCIA

El debat d' avui al Congrès espanyol és necessari, estem d' acord que no tindrà cap efecte immediat, només refermarà les posicions que tothom ha dit.
Però hi ha tres coses que ens donen ànims: la primera que el Parlament català hagi llegit bé el debat a la capital espanyola i no hi vagi el President de la Generalitat (s' havia d efer tot just el contrari que en el procès basc amb Ibarretxe, no cal repetir-ho).
La segina qüestió és que en la votació hi poden haver petites sorpreses (però significatives) com els vots a favor d' alguns partits minoritaris, però amb projecció de futur a les seves "comunitats autònomes".
I la tercera qüestió és la imatge que rebran als mitjans de comunicació estrangers: legalitat, actitut positiva i ferma per part catalana i actitut tancada i poc receptiva per part espanyola. Això pot marcar una altra situació per a les etapes següents.

Endavant amb el debat a Madrid, encara que surti "No" per gran majoria i pensem ja en la propera etapa d' aquesta cursa.

Avui hem llegit a Vilaweb, un article de la M. Rojals que titula FIN (Festival Internacional del No). Us en pengem un troç, ens ha semblat encertat:

       Però si el títol de l'article es diu 'Festival internacional del NO' és perquè l'excursió d'avui l'amortitzarem, sobretot, amb vista a l'estranger. El món ja comença a demanar-nos alguna cosa més en ferm que el 'per aquí m'han preguntat' i 'per allà m'han contestat', que ja cansa. Per fi els podrem oferir les dues maneres de fer sobre un mateix escenari, i no tenim dubtes de quina serà la més digna d'ensenyar allà on la democràcia sigui tradició. Per alguna cosa la direcció del PP ha donat ordres als seus que no cridin durant el debat, amb què demostren que són conscients de les seues vergonyes. Llàstima que no sigui de totes. Del PSOE i altres cridaires, a l'hora que escric això, no n'han transcendit les instruccions.

Doncs això, que el pas d'avui pot semblar-nos inútil als qui ja ens fa mal el peu de tant de fer tap-tap a l'estació, però pensem en lluny: el festival arribarà a tot el món. Un món que és com els nostres indecisos: s'ha de posar en situació. I si de passada tot plegat obre més ullets a casa nostra, la porta del tren és ampla. Per pocs que siguin els qui demà hi veuran més clar, ja haurà valgut la pena.

COMPTE AMB ELS PROVOCADORS "CIUDADANOS".

Compte amb els provocadors. Saben que el lerrouxisme no va tant sobrat com pensaven i els "ciudadanos" han d' augmentar el to de les seves intervencions, treure vots al PP i al psc-PSOE i fer de "xulos" per sortir a les noticies (ja no en tenen prou amb El Mundo, Tele5  o  Intereconomia).
No hem de caure en les provocacions (encara menys amb els "ciudadanos" lerrouxistes) i hem de continuar amb pas ferm, marcant l' actuació dels partits polítics.

  

Cañas s'encara als treballadors de la CCMA que li diuen «fill de puta» i l'aturen els Mossos

Cañas, amb els Mossos i els treballadors. Foto: QS/ND

Nació Digital. Tensió aquest matí a les portes del Parlament per la celebració de la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Un nombrós grup de treballadors dels mitjans públics s’han concentrat davant la façana principal de la cambra catalana i han entonat càntics i crits de protesta contra els representants del Consell de Govern de la CCMA i els diputats de la comissió, per la negociaicó del conveni. La tensió s’ha esverat, però, quan ha arribat el diputat de Ciutadans, Jordi Cañas. Crits de “fill de puta, fill de puta” i xiulets han acompanyat la seva arribada.

Cañas s’ha dirigit als treballadors per demanar explicacions dels insults. Dos membres del comitè l’han aturat així com dos agents dels mossos i un comandament del destacament policial a la cambra catalana.

Finalment, després d’una negociació intensa i neguitosa, i aconsellat per les forces de seguretat, Cañas ha desistit d’anar a la brega amb els concentrats. Malgrat tot, els crits han continuat, fins al punt que la Brimo antiavalots de Mossos d'esquadra ha desplegat efectius davant la façana del Parlament, però sense armar-se amb les habituals “defenses” de la Brigada
.

SÚMATE A MADRID, UN ACTE NECESSARI.

La feina de l' associació "Súmate" ha estat important aquests darrers mesos, per això aprofitem l' article de valoració de l' Andreu Barnils (a Vilaweb) sobre l' acte de presentació de " Súmate" a Madrid.
L' article no diu res de més, és senzill i planer però ens deixa entreveure alguns aspectes obvis, per exemple: quan una entitat espanyola es presenta a Catalunya normalment hi ha mitjans de comunicació i un cert públic (uns per afinitat, altres per curiositat, etc.). Però quan una entitat catalana es presenta a Madrid, els mitjans de comunicació no tenen mai la mateixa resposta i el públic és molt variable. Un altre exemple, el coneixement que en tenen els espanyols de nosaltres a través de la "prensa nacional" (ABC, El Mundo, El País, La Razón ...) és molt esviaixat, mentre que aquí tenim molta més informació de com van les coses allà. Això i moltes coses més traspuen quan es fa un acte com el d' ahir de "Súmate" en el qual  parlen clar, demostren que no hi ha una "fractura lingüística i social" com diuen des d' allà, però sobretot demostren que poder votar és un dret de tots i totes.

Súmate a Madrid: 'Ens tenen por'

Crònica d'Andreu Barnils sobre l'acte de Súmate ahir a Madrid

Súmate es va presentar ahir a Madrid amb un cartell que deia 'Escolta, Espanya'. I Espanya no va escoltar. Més del 90% dels assistents a l'acte eren catalans i, segons l'organització, només un diari espanyol hi va enviar un periodista. Va ser el diari Público. Un cop acabat l'acte, Eduardo Reyes, president de Súmate, m'ho va resumir amb aquestes paraules: 'Ens tenen por. Tenen por que gent com nosaltres digui aquestes coses. Tenen por que els diguem, educadament, que volem votar. Per això n'han vingut pocs. Però algú sí que ha vingut.' I tenia raó. Algú sí que s'hi havia arribat. Com ara Rafael Hernández Rico.

Rafael Hernández Rico és un home gran, poeta, i 'proper a Esquerra Unida'. És l'ex-president del Centro de Amigos de la Unesco de Madrid (CAUM), amfitriona de l'acte de Súmate. La CAUM és al carrer d'Atocha número 20, just davant de l'Hotel Catalonia, i a tocar del número 55, de funesta memòria. Aquí és on l'any 1977 la ultradreta va matar cinc advocats laboralistes. El senyor Hernández va escoltar les intervencions amb molta atenció i en va extreure aquesta conclusió: 'M'ha agradat. M'esperava una cosa molt pitjor. Veig que la gent és humil. M'agrada, perquè tinc por que això de Catalunya no sigui controlat per la burgesia.' Vam recomanar-li que escoltés què diu la Caixa, el Banc de Sabadell... Un seu amic, també d'edat avançada, va arribar massa tard per a comptar-lo d'assistent, però abans d'anar-se'n em va dir que feia poc que havia vist un pòster de record a Puig Antich al centre de Madrid i que era un gran admirador de la Teresa Forcades.

Alguns altres dels poquíssims madrilenys que vaig veure a l'acte eren la dona i els fills petits de Ramón Cotarelo, el professor de dret que ha pres posició repetidament a favor de la consulta dels catalans. Ahir era un dels ponents. 'Ens coneixia poc, Cotarelo, però em sembla que li hem agradat. M'ha sorprès que ens conegués poc. Aquí no els arriba res, tu. Res de res. I a nosaltres, en canvi, ens arriba tot. A veure si el convenço perquè es doni d'alta', deia Eduardo Reyes.

Un altre dels madrilenys a la presentació era un avi republicà que buscava nous afiliats per a la seva associació i que, acabat l'acte, se'm va escapar. Un altre que comptaria com a mig madrileny és Carles Andreu, català establert a Madrid des de fa més de vint anys. 'La meva dona, i els meus fills, podrien ser de Súmate. Jo he vingut a informar-me. Perquè tinc claríssim que sóc català, jo. Però encara no m'he decidit. No ho tinc clar, encara, això de la independència. Per això he vingut.' Andreu, advocat jubilat, m'explica que a Madrid va deixar de parlar de política des de la tramitació de l'estatut. 'Aquí era horrorós. Treien foc pels queixals. I vaig decidir de deixar de parlar de política'. Mira, espiral del silenci. 'Ja ho deia el poeta. A Espanya de cada deu caps, n'hi ha nou que envesteixen. La dreta, aquí a Madrid, envesteix. Envesteix molt. I el PP ha tingut onze milions de vots a les darreres eleccions. Això no ho podem oblidar. Els entenc perfectament, els de Súmate, jo. Defensen els seus interessos, i ben fet que fan.'

Entre els catalans, hi havia un senyor vestit amb estelades pertot arreu que segueix els de Súmate vagin allà on vagin. 'Ja és el cinquè acte a què vaig. En Reyes el conec i tot. Saps on me'ls he trobats? A la Plaza de Oriente, tu. Allà m'he trobat els de Súmate. Amb les estelades m'han reconegut sense problemes i hem vingut junts fins aquí. És molt important la feina que fan.'

I entre els catalans també vull destacar José Rodríguez, ponent de Súmate, i militant del PSC. No ex-militant, no. Militant actual del PSC. 'No crec que m'expulsin, a mi. Què vols que facin? Ni càrrec, no tinc, i el que tenia a la meva agrupació local de Barcelona el vaig deixar quan vaig entrar a Súmate. Així puc anar més tranquil.' El discurs de José Rodríguez va ser dels més aplaudits, sobretot quan va dir que no es podria evitar que votéssim.

Si votem, potser sí que ens escoltaran. De moment, sembla que no.

                                                                                                                                                                                     

L' AUTONOMISME S' HA MORT.

És evident que sortint al carrer a manifestar-nos no n' hi ha prou, és evident que cal assegurar-se que els partits parlamentaris no s' apartin d' allò que volem els catalans i catalanes.
Insistim: la feina dels catalans i catalanes és molt important per a fer el país que realment volem, no podem delegar aquesta tasca.
Després del fracàs estrepitós del "estado de las autonomías", "del café para todos"  , "de la transición" i del "campechano" potser caldrà que canviem radicalment el rumb d' aquest país. En cas contrari ens veurem CONDEMNATS a bregar dia sí i dia també per defensar la immersió, els drets de les dones, l' Ebre, les competències traspassades, el tancament de les centrals nuclears, els horaris comercials, la representació exterior i tantes i tantes coses.

Necessitem un canvi radical. Estem d' acord amb l' Hèctor Lòpez que va publicar un article al Punt-Avui amb el títol "L' etern retorn":  

L'aprovació del nou pla hidrològic per part del govern espanyol i la nova envestida contra el cabal de l'Ebre té l'esfereïdora propietat de col·locar el marc del litigi polític al mateix lloc on era fa quinze anys. El conflicte de l'aigua, les agressions a la llengua, el dèficit fiscal, la deixadesa en les infraestructures amb un corredor mediterrani que continua sense funcionar pels segles dels segles, l'etern retorn dels debats és una prova palpable de la inoperància de l'autonomisme, de la perversió d'una Transició que no va tocar l'estructura profunda d'un poder associat a l'integrisme d'Estat, del fracàs d'una generació de polítics a Catalunya que, també cal dir-ho tot, representaven la covardia, el temor i els autoenganys que regnaven en la societat.

El balanç de gairebé quatre dècades de desencentralització territorial ha estat miserable, sobretot en termes de reconeixement de la pluralitat nacional i amb una permanent agressió a qualsevol intent de reforma que garantís un àmbit de decisió, una quota de recursos o una expressió de dignitat col·lectiva. Però la manca d'agosarament dels nostres dirigents té una part principal en la responsabilitat de l'immobilisme. La Catalunya plena requereix una ruptura i que continuem atrapats en l'esbarzer de les mateixes qüestions posa de manifest que aquesta ruptura no s'ha produït. El més inquietant és que, malgrat la pressió social, la classe política catalana actual tampoc no sembla que estigui disposada a assumir el repte.

Han sortit milions de persones al carrer dues vegades per reclamar la independència en mobilitzacions que no tenen parangó a Europa, els resultats electorals confereixen una àmplia majoria de partidaris d'un canvi de marc polític, però encara és hora que aquests dirigents tracin una escletxa per la qual es pugui copsar la voluntat de desobediència i de fundar un ordre nou. De moment la resistència no ha quallat en cap àmbit: ni en el de la llengua, ni en el de la retenció de recursos, ni en el de la defensa de l'autogovern. Cada cop que es produeix una nova escomesa per part de les institucions espanyoles el Parlament i el govern de la Generalitat opten per presentar un recurs d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional, que s'arrenglera amb la posició de la majoria espanyola per consagrar una nova laminació de l'autonomia. En altres paraules: les institucions catalanes encara no han deixat mai de confiar en la legalitat espanyola, ni tan sols en un tribunal principal agent del fracàs de la reforma estatutària, origen de la nova ofensiva contra la llengua i darrera garantia de la indissoluble unitat de la nació espanyola.

Si després de dos anys d'ençà de la manifestació de l'Onze de Setembre de 2012 i després de quatre de la manifestació de rebuig a la sentència de l'Estatut encara no s'ha produït cap insurrecció sembla molt poc plausible que ara s'estigui enfilant el camí per perpetrar-la. La voluntat d'organitzar una consulta unilateral contra el sistema constitucional espanyol seria la pedra de toc, però fins i tot la setmana passada el president de la Generalitat ja semblava insinuar a la sessió de control que unes eleccions serien la resposta al bloqueig de la consulta. Qui confiï que aquestes eleccions alternatives (mal anomenades “plebiscitàries”) seran l'avantsala d'una declaració d'independència que es pregunti si la majoria política, que ha estat incapaç de celebrar un referèndum sense l'autorització d'Espanya, serà capaç de declarar la independència contra Espanya i amb una comunitat internacional que es mantingui a l'expectativa. En definitiva, des de la ciutadania caldrà plantejar a la classe política que concorri en la propera convocatòria electoral si estan disposats a un canvi radical o si hem de continuar bregant amb el pla hidrològic, la immersió lingüística o l'espoliació del vuit per cent del PIB per una llarga temporada i, probablement, amb la mateixa nul·litat de resultats de sempre.

* Article publicat a El Punt Avui

PEL GOVERN ESPANYOL, L' EBRE S' ACABA A TORTOSA.

Catalunya, Nació, Independència estem totalment al costat de la PDE, en la defensa de l' Ebre i contra els compromisos polítics que va segellant el PP per seu únic interès.
L' entrevista a Manolo Tomàs ens sembla prou evident, per no afegir-hi res més.

Pel govern espanyol l'Ebre s'acaba a Tortosa i el delta no existeix

El pla hidrològic que ha aprovat el govern espanyol és senzillament incomprensible. M'hi jugo el que sigui que ni els tècnics que hi han treballat no se'n saben avenir. Aquest pla pot eixugar i destruir el delta. Han augmentat d'un 50% els regadius entorn del riu, i a més fa anys que el cabal baixa una mitjana d'un 10% cada any. I el fet més greu: en el pla aprovat el riu s'acaba a Tortosa. És a dir, no hi ha cap referència tècnica ni científica a allò que pugui passar més enllà de Tortosa. No han tingut en compte aquest tram del riu, el més protegit, de quaranta-quatre quilòmetres, inclòs el delta. Això és real. I escandalós: pel govern espanyol l'Ebre s'acaba a Tortosa i el delta no existeix.

Brussel·les ja ho sap, això, per sort. I m'atreveixo a dir que l'estat espanyol farà un ridícul espantós a Europa. El fet de no tenir en compte les conseqüències del pla al delta, l'ecosistema més estudiat i protegit de l'estat espanyol, juntament amb Doñana, no és comprensible. A banda d'arribar-hi molta menys aigua, la qualitat de l'aigua que hi arribarà serà molt pitjor, molt més contaminada. Com és possible que això no es tingui en compte? La ignorància és brutal i fa pensar que hi ha d'haver unes altres raons al darrere.

Per exemple, ja han dit públicament que el pla respon a compromisos polítics. Què vol dir compromisos polítics?  Són pressions per a obtenir un grapat de vots a la part alta del riu? No m'estranyaria que hi hagués també algun deix contra Catalunya, per tot això que vivim actualment. Penseu que no han acceptat cap de les al·legacions que hem fet aquests darrers quatre anys. Cap ni una! Tot i que ens ha agafat per sorpresa, la resposta jurídica ja feia temps que la preparàvem i ara només esperem a veure'n els detalls concrets, quan es publiqui al BOE, per a llançar-la. A banda, abans de Setmana Santa hi haurà una gran mobilització –que convocarem aquesta setmana o l'altra– en algun poble de les Terres de l'Ebre. En aquesta lluita no estem sols, perquè tothom entén que el delta no es pot deixar morir. Ho evitarem, una vegada més.

Manolo Tomàs, portaveu de la Plataforma en Defensa de l'Ebre.

[Comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

EL CATALÀ ÉS MÉS ÚTIL QUE L' ANGLÈS PER BUSCAR FEINA A L' ESTAT ESPANYOL.

A Vilaweb va sortir un comentari i l' entrevista al lingüista Moreno Cabrera, conegut lingüista espanyol sobre les llengües minoritzades de la península, els prejudicis espanyols i la manera de veure les coses des d' Espanya. Potsser calia una reflexió com la del lingüista Moreno Cabrera davant l' atac dia sí i dia també de l' espanyolisme ultra de les FAES, els Ciudadanos, UPyD i molts mitjans de comunicació de la capital espanyola.

L'imperialisme espanyol i el mapa dels Països Catalans, a TVE

'El català és tan útil com a el castellà a tot l'estat espanyol'. Són paraules del catedràtic de lingüística general de la Universitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera, en una entrevista aquesta setmana al programa matinal de TV2 de Televisió Espanyola. Moreno és convidat al programa amb motiu de l publicació del seu darrer llibre, 'Los dominios del español. Guía del imperialismo lingüístico panhispánico', en versió electrònica.

Moreno explica, amb certa sorpresa per part de la presentadora, que el català, el gallec i el basc són llengües tan útils com l'espanyol i lamenta que els espanyols, com ell, hagin rebut una educació que ha exclòs aquestes llengües. 'El català és més útil que l'anglès per a trobar feina a l'estat espanyol', diu, explicant que cada llengua representa una cultura i que, per tant, és una riquesa, quan l'entrevistadora li prova d'argüir-li que és molt més lògic estudiar anglès o xinès que no altres llengües amb molts menys parlants. 'Els espanyols no hauríem de fer-nos els sords quan sentim parlar català o gallec', diu.

Moreno ha estat tradicionalment crític amb el nacionalisme espanyol excloent. VilaWeb va entrevistar-lo el març del 2012 amb motiu d'un article que va publicar al diari ABC en què explicava que a Espanya el reconeixement del dret d'autodeterminació havia desaparegut, també de l'esquerra. Vegeu l'entrevista:

Moreno Cabrera: 'El problema no és Catalunya, sinó les estructures franquistes de l'estat'