És el marc legal
De vegades sembla que no vulguem entendre de quin mal ens volen fer morir. Ho pensava aquest dissabte, mentre llegia al diari Avui un article del senyor Artur Mas (?Trencar els pronòstics?, n?era el títol) en què reflexionava sobre la situació de la llengua catalana ?tema sempitern, ai las, redéu?. Mas es mostrava preocupat per l?ús social del català, i apuntava la paradoxa que, ara que tenim democràcia, institucions d?autogovern i el reconeixement legal de l?oficialitat de la llengua, no perdem el terreny de l?ús de la llengua, que en canvi va ser l?explicació de la seva pervivència durant els anys tenebrosos de la dictadura. Fins aquí, totalment d?acord amb el líder de Convergència.Però, per una altra banda, el senyor Mas queia en alguns tòpics que, per benintencionats que siguin, no deixen de resultar perillosos. Mas rebutjava de ple la confrontació lingüística (i també hi estic d?acord, si no fos que la susdita confrontació no la promovem a Catalunya, sinó que ens la promouen des d?Espanya, de manera que no sé com ho podem fer per defugir-la o evitar-la), i afirmava que ?nosaltres estimem el nostre país multilingüe: sabem que compartir llengües és font de pau?. Passarem la possible lectura eròtica d?aquesta última frase i en consignarem una altra, que Mas incloïa una mica més avall: ?El problema [de la llengua catalana] no és com la protegim des de l?administració. Amb l?oficialitat ens n?hem anat sortint davant dels atacs dels governs espanyols?.Bé, el problema és que, almenys que jo sàpiga, si ens atenim a l?oficialitat que Mas esmenta (i, per tant, al marc legal vigent), Catalunya no és cap país multilingüe, sinó molt exactament bilingüe. I el bilingüisme, contràriament a la moto que ens venen des de fa trenta anys, no és cap riquesa de la qual calgui congratular-se, sinó una situació artificial creada des dels poders polítics i legislatius, i que sempre acaba essent una fase transitòria cap a la substitució d?una de les llengües implicades per l?altra: òbviament la més feble és la que s?acaba veient substituïda. I això no perquè ho digui un servidor, sinó perquè així és com trobaran descrit el bilingüisme a manta manuals de sociolingüística, que, encara que ningú s?ho cregui, és disciplina acadèmica de la qual convé tenir alguna noció a l?hora de parlar sobre aquestes qüestions.I per què podem saber que una llengua és feble respecte d?una altra? No pel nombre de parlants que tingui, certament: a ningú se li acudiria dir, per exemple, que l?eslovè sigui una llengua més feble que el català, per molt que la població que el parla sigui sensiblement més reduïda que la catalanoparlant. No, la feblesa d?una llengua ve determinada pel marc legal al qual es veu sotmesa: en el cas del català, aquest marc legal és el que consagra la Constitució Espanyola, que determina amb tota claredat el deure de parlar el castellà i el simple dret de conèixer les altres llengües de l?Estat. És a dir, un marc legal que estableix un principi de desigualtat clamorós i visiblement perjudicial per a la llengua catalana, que queda reduïda a un estatus secundari i, sí, afeblit i vulnerable. És una obvietat que ja hem dit moltes vegades, però que repetirem tantes com calgui.De fet, hi ha qui considera que aquest marc legal injust encara és excessivament favorable per a la llengua catalana. Per exemple, els firmants del recent Manifiesto, que no és més que una petició de revisar el marc legal vigent per fer-lo encara més hostil a les llengües que són actualment cooficials amb el castellà. Llegeixin-lo, si tenen estómac, i se n?adonaran fàcilment. Per tant, gosaria dir-li al senyor Mas que, si de veritat volem vetllar perquè l?ús social del català no es deteriori encara més, el primer instrument que necessitem és un marc legal que proclami la plena oficialitat del català a Catalunya, començant per la imposició del deure de parlar-lo a tots els ciutadans del país, siguin qui siguin i vinguin d?on vinguin. I després, si volem, ja serem tan multilingües com calgui.
divendres, 25 de juliol del 2008
dilluns, 7 de juliol del 2008
TELE 5 CONTRA ELS CATALANS
La cadena de televisió Telecinco es va adherir el dia 3 de juliol (la setmana passada) al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup " d'intel·lectuals" a Madrid.
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup "d'intel·lectuals", entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest.
A més, Telecinco va dir, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'. Que hi ha mitjans de comuncació partidistes ja ho sabem, però el que no pasava habitualment és que un mitjà de comunicació reforci i impulsi un manifest ideològic.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar Telecinco.Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem! Telecinco mai més!Passa-ho.
PER A QUI NO HO SÀPIGA TELECINCO ÉS LÍDER D'AUDIÈNCIA A CATALUNYA; ELLS A CANVI D'AIXÒ S'ADHEREIXEN A 1 MANIFEST QUE PRETÈN QUE EL CATALÀ (ENTRE ALTRES LLENGÜES) SIGUI RELEGAT I MENYSPREAT.SI ELS CATALANS ENS UNÍSSIM PODRÍEM ACONSEGUIR FER- NOS RESPECTAR; EN EL SEU DIA HO VAM ACONSEGUIR AMB LA MARCA 'PASCUAL', ARA ÉS HORA D'IMPEDIR QUE AQUESTS FEIXISTES QUE NO ENTENEN EL QUE SIGNIFICA EL RESPECTE A UNA LLLENGUA IGUAL DE VÀLIDA QUE LA SEVA (AMB LA DIFERÈNCIA QUE ELLS ENS LA IMPOSEN A NOSALTRES I TENEN UN ESTAT AL DARRERA), NI CONTEMPLEN UNA DIVERSITAT CULTURAL, ENS SEGUEIXIN PRENENT EL PÈL.
JA ESTÀ BÉ QUE ENLLOC D'ESTAR- NOS AGRAÏTS, VAGIN EN CONTRA NOSTRA.ES CREUEN QUE PODEN TRACTAR- NOS AIXÍ I QUE DAVANT D'UN ATAC CONTRA LA NOSTRA LLENGUA ENS QUEDAREM IGUAL??
DEMOSTREM- LOS QUE NO I QUE HAGIN DE RECTIFICAR!! DESPRÉS DE PATIR DIA RERA DIA LES BARBARITATS DE LA COPE, ETC. A SOBRE AIXÒ??
JA N'HI HA PROU!
La cadena comparteix les exigències d'aquest grup "d'intel·lectuals", entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest.
A més, Telecinco va dir, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'. Que hi ha mitjans de comuncació partidistes ja ho sabem, però el que no pasava habitualment és que un mitjà de comunicació reforci i impulsi un manifest ideològic.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar Telecinco.Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem! Telecinco mai més!Passa-ho.
PER A QUI NO HO SÀPIGA TELECINCO ÉS LÍDER D'AUDIÈNCIA A CATALUNYA; ELLS A CANVI D'AIXÒ S'ADHEREIXEN A 1 MANIFEST QUE PRETÈN QUE EL CATALÀ (ENTRE ALTRES LLENGÜES) SIGUI RELEGAT I MENYSPREAT.SI ELS CATALANS ENS UNÍSSIM PODRÍEM ACONSEGUIR FER- NOS RESPECTAR; EN EL SEU DIA HO VAM ACONSEGUIR AMB LA MARCA 'PASCUAL', ARA ÉS HORA D'IMPEDIR QUE AQUESTS FEIXISTES QUE NO ENTENEN EL QUE SIGNIFICA EL RESPECTE A UNA LLLENGUA IGUAL DE VÀLIDA QUE LA SEVA (AMB LA DIFERÈNCIA QUE ELLS ENS LA IMPOSEN A NOSALTRES I TENEN UN ESTAT AL DARRERA), NI CONTEMPLEN UNA DIVERSITAT CULTURAL, ENS SEGUEIXIN PRENENT EL PÈL.
JA ESTÀ BÉ QUE ENLLOC D'ESTAR- NOS AGRAÏTS, VAGIN EN CONTRA NOSTRA.ES CREUEN QUE PODEN TRACTAR- NOS AIXÍ I QUE DAVANT D'UN ATAC CONTRA LA NOSTRA LLENGUA ENS QUEDAREM IGUAL??
DEMOSTREM- LOS QUE NO I QUE HAGIN DE RECTIFICAR!! DESPRÉS DE PATIR DIA RERA DIA LES BARBARITATS DE LA COPE, ETC. A SOBRE AIXÒ??
JA N'HI HA PROU!
dissabte, 5 de juliol del 2008
REFLEXIONS SOBRE "L´EUFORIA ESPANYOLISTA FUTBOLERA.
Reflexions d´en Vicent Partal, sobre l´euforia futbolera espanyolista de la setmana passada.
SET ARGUMENTS SOBRE AIXÒ DE DIUMENGE.
L'espectacle de diumenge dels nacionalistes espanyols
L'espectacle de diumenge dels nacionalistes espanyols, especialment als carrers del nostre país, ha mogut tot de comentaris. A mi, em sembla un fet important, sí, però no tant, ni tan definitori com n'hi ha que diuen. Té aspectes molt contradictoris que crec que paga la pena de comentar, començant per un de bàsic: tampoc no és tan gros això que ha passat. Alguns arguments. 1) Ahir la BBC en un llarg reportatge s'interrogava sobre l'efecte unitari de la victòria espanyola, arran d'unes paraules de Zapatero dient que tothom s'havia alegrat de la victòria, que havia unificat el sentiment espanyol de catalans, bascos, valencians (sí, ens anomenava!) etcètera. La mateixa BBC responia amb contundència tot seguit: 'un trofeu no unifica una nació i probablement el senyor Zapatero ha anat massa enllà en les seues consideracions', i encara: 'els nacionalistes bascos i catalans no abandonaran de sobte els seus principis polítics per un gol de Fernando Torres'. No ho podria dir millor, jo. 2) Discutir sobre si va haver-hi molts petards i traques o pocs és perdre el temps. N'hi va haver. En alguns llocs, molts. En la majoria, no tants. Però tot plegat no es podia comparar amb l'excitació ciutadana de nits com les de la victòria de la Champions del Barça a París o de la Copa del València, ben recent. Però, tant és: hi havia molta gent al carrer. I què? En aquest país hi ha de tot i és bo que hi haja de tot. Si mai arriba a haver-hi un referèndum d'independència, una bona part del país votarà, amb tot el dret del món, contra. Per tant, ja està bé que es vegen, que siguen visibles, perquè també són una part important del nostre país. Únicament un somiatruites pot pensar que es pot avançar sense tensions. Però una volta dit això, també cal dir que no és raonable imaginar que, de sobte, tots els manifestants de les grans manifestacions sobiranistes, tots els militants del Bloc, de Convergència, d'Esquerra, de les CUP, d'Òmnium Cultural, d'Obra o Acció Cultural, tots! els mestres d'Escola Valenciana o els sindicalistes d'Avalot, tots els seguidors d'Obrint Pas o els devots de l'Antoni Bassas desapareixeran, per encanteri, ofegats pel gol del Niño. Vinga, home...! 3) El problema, en tot cas, és que nosaltres no fem gran cosa de profit des de fa temps i anem emporugits i a la defensiva. Els sobiranistes anem desconcertats entre tanta politiqueta tronada (ja no faltava sinó la baralla interna de la Plataforma pel Dret de Decidir...) i tan pocs missatges clars dels uns, dels altres i dels de més enllà. És cert, per exemple, que s'han fet coses per les seleccions nacionals i que hi ha avenços, però el resultat després de dècades és que continuem eixint únicament en els partits de costellada, i que la participació en l'Eurocopa de la selecció catalana, i no dic res de la valenciana, és pura utopia. El mal no és que Espanya marque un gol; el mal és que la nostra selecció no en pot marcar cap perquè no la deixen jugar i no sabem com fer-ho perquè puga jugar. Mentrestant, ells van fent bé la seua faena, fins i tot guanyant l'Eurocopa. Per tant, ja cal que nosaltres ens posem les piles i deixem de perdre el temps. 4) El problema més important que veig jo és l'afiliació a Espanya dels immigrants en massa. En aquest punt el fenomen sí que ha estat espectacular. A la Rambla del Raval de Barcelona, al costat de la redacció de VilaWeb, els paquistanesos i els marroquins embogien amb Espanya, segurament pensant que això els acostava mentalment als papers i a la legalitat, i perquè, a una escuderia victoriosa, tothom s'hi apunta. I n'arriben més de deu mil de nous cada mes. Els socialistes, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona, s'hi capbussen de valent. El PP, amb els romanesos de Castelló per exemple, juga a totes. I nosaltres què fem? No dic aquest partit o aquell o aquella associació, sinó tots plegats. Quin projecte engrescador podem oferir al xicot marroquí que es posa 'la roja' per sentir-se més normal? Ells li ofereixen la Copa d'Europa i un poc d'aparença de normalitat. I nosaltres? 5) Però una flor no fa estiu. Ja passarà tot això i, ep!, el nacionalisme espanyol és molt, molt agressiu i provocador. Cosa que el perjudica... Al carrer, va baixar-hi molta gent de tot pèl i condició, però la instrumentalització política era en mans de l'extrema dreta, no ens enganyem tampoc. Les anècdotes són moltes i arriben de tots cantons. A un redactor del diari El 9, el van obligar a cridar 'Viva España' uns nazis; a un marroquí, precisament, li van clavar una allisada a la Rambla, exactament perquè portava la bandera espanyola i 'un moro' és indigne de portar-la, l'esvàstica es veia ben clareta a la plaça de l'Ajuntament de València i la salutació a la romana imperava en una Reus on es van tornar a cremar senyeres. Enteneu-me. No dic de cap manera que fóra això que va passar diumenge. Sinó que això també va passar. Igualment, diumenge una colla d'energúmens va passar hores i més hores entrant a totes les webs catalanes que accepten comentaris i omplint-les d'amenace! s i insults. El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d'una altra manera. I això no ho canviarà pas un gol de Torres ni una selecció de jovenets presumptament plurals. N'hi havia prou d'escoltar cinc minuts qualsevol ràdio espanyola, de la SER a la COPE que en això són totes iguals, per veure com escopien immisericordes en la millor tradició sèrbia, com es burlaven dels noms dels alemanys perquè en la seua ignorància no sabien pronunciar-los o els insultaven, com aprofitaven qualsevol comentari per escabetxinar el president Ibarretxe o Joan Laporta, com es burlaven de les seleccions catalanes i basques. Espanya plural? Vinga home... 6) Entre els jugadors hi havia banderes andaluses i asturianes i fins i tot del Vila-real, però ningú no es va atrevir a enarborar-ne cap de catalana o de basca. Ni dir una sola frase en català quan els acostaven el micròfon. Cesc, Xavi, Puyol, feien de 'tío Tom', al servei de l'amo i amagaven les vergonyes o cridaven visques sorprenents a Espanya, eh Xavi? I d'aquest tema, també n'hauríem de començar a parlar. Perquè ells tenen una responsabilitat i han triat. No dic que no tinguen el dret de creure en Espanya i d'emocionar-se sentint-se espanyols, que hi tenen tot el dret. Però, si trien això, que després no ens vinguen amb segons quines historietes de tu-ja-m'entens ni pretenguen que la seua participació en l'espectacle no els passarà factura a casa. Especialment si tenim en compte que hi ha jugadors que podrien haver-hi anat i no van voler-hi anar... i 7) Ep, i que ells, vull dir els espanyols, no perden de vista que vivim en un món global i que els tòpics ja no juguen sempre en favor seu. El Herald Tribune, i pràcticament tots els mitjans anglòfons, car és una notícia d'agència, insistien ahir en el fet que a Catalunya i a Euskadi no hi havia hagut suport a la selecció espanyola: 'However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history...' (vegeu-ne l'article). I curiosament, el jacobí Libération francès deia: 'Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu'il s’agit d'évoquer la Roja.' (vegeu-ne l'article). I pels italians de La Gazzetta dello sport: 'Lo sforzo è riuscito nella quasi totalità: solo la Catalogna e i Paesi Baschi fanno di tutto per guardare con distacco alla Roja' (vegeu l'article). Sense valorar on comença i on s'acaba la propaganda político-mediàtica, aquesta vegada cal reconèixer que el tòpic ha jugat en favor nostre i resulta que, paradoxalment, milions de lectors de tot el món, gràcies a la victòria d'Espanya han rebut l'afegit de la desafecció de catalans i bascos a Espanya precisament. I cal reconèixer que xoca que la culpa siga de l'ajuntament socialista de Barcelona que no va oferir una megapantalla o de La Vanguardia (Española) que no sembla prou implicada. Però el món de la informació va així... PD: Els alemanys podien, si més no, haver marcat un golet i així hauríem pogut mesurar també l'impacte dels nostres petards...
SET ARGUMENTS SOBRE AIXÒ DE DIUMENGE.
L'espectacle de diumenge dels nacionalistes espanyols
L'espectacle de diumenge dels nacionalistes espanyols, especialment als carrers del nostre país, ha mogut tot de comentaris. A mi, em sembla un fet important, sí, però no tant, ni tan definitori com n'hi ha que diuen. Té aspectes molt contradictoris que crec que paga la pena de comentar, començant per un de bàsic: tampoc no és tan gros això que ha passat. Alguns arguments. 1) Ahir la BBC en un llarg reportatge s'interrogava sobre l'efecte unitari de la victòria espanyola, arran d'unes paraules de Zapatero dient que tothom s'havia alegrat de la victòria, que havia unificat el sentiment espanyol de catalans, bascos, valencians (sí, ens anomenava!) etcètera. La mateixa BBC responia amb contundència tot seguit: 'un trofeu no unifica una nació i probablement el senyor Zapatero ha anat massa enllà en les seues consideracions', i encara: 'els nacionalistes bascos i catalans no abandonaran de sobte els seus principis polítics per un gol de Fernando Torres'. No ho podria dir millor, jo. 2) Discutir sobre si va haver-hi molts petards i traques o pocs és perdre el temps. N'hi va haver. En alguns llocs, molts. En la majoria, no tants. Però tot plegat no es podia comparar amb l'excitació ciutadana de nits com les de la victòria de la Champions del Barça a París o de la Copa del València, ben recent. Però, tant és: hi havia molta gent al carrer. I què? En aquest país hi ha de tot i és bo que hi haja de tot. Si mai arriba a haver-hi un referèndum d'independència, una bona part del país votarà, amb tot el dret del món, contra. Per tant, ja està bé que es vegen, que siguen visibles, perquè també són una part important del nostre país. Únicament un somiatruites pot pensar que es pot avançar sense tensions. Però una volta dit això, també cal dir que no és raonable imaginar que, de sobte, tots els manifestants de les grans manifestacions sobiranistes, tots els militants del Bloc, de Convergència, d'Esquerra, de les CUP, d'Òmnium Cultural, d'Obra o Acció Cultural, tots! els mestres d'Escola Valenciana o els sindicalistes d'Avalot, tots els seguidors d'Obrint Pas o els devots de l'Antoni Bassas desapareixeran, per encanteri, ofegats pel gol del Niño. Vinga, home...! 3) El problema, en tot cas, és que nosaltres no fem gran cosa de profit des de fa temps i anem emporugits i a la defensiva. Els sobiranistes anem desconcertats entre tanta politiqueta tronada (ja no faltava sinó la baralla interna de la Plataforma pel Dret de Decidir...) i tan pocs missatges clars dels uns, dels altres i dels de més enllà. És cert, per exemple, que s'han fet coses per les seleccions nacionals i que hi ha avenços, però el resultat després de dècades és que continuem eixint únicament en els partits de costellada, i que la participació en l'Eurocopa de la selecció catalana, i no dic res de la valenciana, és pura utopia. El mal no és que Espanya marque un gol; el mal és que la nostra selecció no en pot marcar cap perquè no la deixen jugar i no sabem com fer-ho perquè puga jugar. Mentrestant, ells van fent bé la seua faena, fins i tot guanyant l'Eurocopa. Per tant, ja cal que nosaltres ens posem les piles i deixem de perdre el temps. 4) El problema més important que veig jo és l'afiliació a Espanya dels immigrants en massa. En aquest punt el fenomen sí que ha estat espectacular. A la Rambla del Raval de Barcelona, al costat de la redacció de VilaWeb, els paquistanesos i els marroquins embogien amb Espanya, segurament pensant que això els acostava mentalment als papers i a la legalitat, i perquè, a una escuderia victoriosa, tothom s'hi apunta. I n'arriben més de deu mil de nous cada mes. Els socialistes, sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona, s'hi capbussen de valent. El PP, amb els romanesos de Castelló per exemple, juga a totes. I nosaltres què fem? No dic aquest partit o aquell o aquella associació, sinó tots plegats. Quin projecte engrescador podem oferir al xicot marroquí que es posa 'la roja' per sentir-se més normal? Ells li ofereixen la Copa d'Europa i un poc d'aparença de normalitat. I nosaltres? 5) Però una flor no fa estiu. Ja passarà tot això i, ep!, el nacionalisme espanyol és molt, molt agressiu i provocador. Cosa que el perjudica... Al carrer, va baixar-hi molta gent de tot pèl i condició, però la instrumentalització política era en mans de l'extrema dreta, no ens enganyem tampoc. Les anècdotes són moltes i arriben de tots cantons. A un redactor del diari El 9, el van obligar a cridar 'Viva España' uns nazis; a un marroquí, precisament, li van clavar una allisada a la Rambla, exactament perquè portava la bandera espanyola i 'un moro' és indigne de portar-la, l'esvàstica es veia ben clareta a la plaça de l'Ajuntament de València i la salutació a la romana imperava en una Reus on es van tornar a cremar senyeres. Enteneu-me. No dic de cap manera que fóra això que va passar diumenge. Sinó que això també va passar. Igualment, diumenge una colla d'energúmens va passar hores i més hores entrant a totes les webs catalanes que accepten comentaris i omplint-les d'amenace! s i insults. El nacionalisme espanyol és essencialment violent i contrari a la diversitat. Ho ha estat sempre i ho serà sempre. No sap ser d'una altra manera. I això no ho canviarà pas un gol de Torres ni una selecció de jovenets presumptament plurals. N'hi havia prou d'escoltar cinc minuts qualsevol ràdio espanyola, de la SER a la COPE que en això són totes iguals, per veure com escopien immisericordes en la millor tradició sèrbia, com es burlaven dels noms dels alemanys perquè en la seua ignorància no sabien pronunciar-los o els insultaven, com aprofitaven qualsevol comentari per escabetxinar el president Ibarretxe o Joan Laporta, com es burlaven de les seleccions catalanes i basques. Espanya plural? Vinga home... 6) Entre els jugadors hi havia banderes andaluses i asturianes i fins i tot del Vila-real, però ningú no es va atrevir a enarborar-ne cap de catalana o de basca. Ni dir una sola frase en català quan els acostaven el micròfon. Cesc, Xavi, Puyol, feien de 'tío Tom', al servei de l'amo i amagaven les vergonyes o cridaven visques sorprenents a Espanya, eh Xavi? I d'aquest tema, també n'hauríem de començar a parlar. Perquè ells tenen una responsabilitat i han triat. No dic que no tinguen el dret de creure en Espanya i d'emocionar-se sentint-se espanyols, que hi tenen tot el dret. Però, si trien això, que després no ens vinguen amb segons quines historietes de tu-ja-m'entens ni pretenguen que la seua participació en l'espectacle no els passarà factura a casa. Especialment si tenim en compte que hi ha jugadors que podrien haver-hi anat i no van voler-hi anar... i 7) Ep, i que ells, vull dir els espanyols, no perden de vista que vivim en un món global i que els tòpics ja no juguen sempre en favor seu. El Herald Tribune, i pràcticament tots els mitjans anglòfons, car és una notícia d'agència, insistien ahir en el fet que a Catalunya i a Euskadi no hi havia hagut suport a la selecció espanyola: 'However, there have been no public screens erected in the northern Catalan regional capital Barcelona and in the Basque port city of Bilbao. Both regions have long-term separatist issues that stem from a distant history...' (vegeu-ne l'article). I curiosament, el jacobí Libération francès deia: 'Reste le débat sur l’identité nationale. A la différence des titres madrilènes, La Vanguardia et El Correo (quotidiens catalan et basque) se refusent à employer la première personne du pluriel lorsqu'il s’agit d'évoquer la Roja.' (vegeu-ne l'article). I pels italians de La Gazzetta dello sport: 'Lo sforzo è riuscito nella quasi totalità: solo la Catalogna e i Paesi Baschi fanno di tutto per guardare con distacco alla Roja' (vegeu l'article). Sense valorar on comença i on s'acaba la propaganda político-mediàtica, aquesta vegada cal reconèixer que el tòpic ha jugat en favor nostre i resulta que, paradoxalment, milions de lectors de tot el món, gràcies a la victòria d'Espanya han rebut l'afegit de la desafecció de catalans i bascos a Espanya precisament. I cal reconèixer que xoca que la culpa siga de l'ajuntament socialista de Barcelona que no va oferir una megapantalla o de La Vanguardia (Española) que no sembla prou implicada. Però el món de la informació va així... PD: Els alemanys podien, si més no, haver marcat un golet i així hauríem pogut mesurar també l'impacte dels nostres petards...
dilluns, 16 de juny del 2008
Contra els Voltors
16.06.2008 Contra els voltors per Hèctor López Bofill
No he parlat en aquestes darreres setmanes sobre el congrés d'ERC ni sobre les eleccions prèvies a president i a secretari general de la formació perquè, com a opinador, no hauria escrit amb imparcialitat sobre un procés en què m'havia implicat a fons tot recolzant la candidatura d'Esquerra Independentista, encapçalada per Jaume Renyer a la presidència i per Uriel Bertran a la secretaria general. Val a dir que tampoc ara volia comentar el desenllaç des d'una perspectiva estrictament política i no m'hauria decidit a escriure sobre el tema si no fos per l'actitud de determinats columnistes d'aquest diari i d'altres mitjans amb relació als resultats d'Uriel Bertran a la secretaria general, que em sembla simptomàtica d'una tendència col·lectiva profundament nociva i que, en alguna petita mesura, explica per què ens és tan difícil sortir del pou en el qual estem enfonsats com a comunitat nacional.
EL MÉS PREOCUPANT DE LA REACCIÓ d'una bona part de la classe periodística a la candidatura d'Uriel Bertran és el desproporcionat escarni que suscita el gest ambiciós d'aquell que trenca amb les servituds, arrisca al màxim i, malgrat l'esforç i el coratge, no obté els resultats esperats. En aquest país, si ja qui guanya ha de suportar una corrua d'enveges i de mala llet, el que ja destapa els instints més baixos és qui se la juga i després perd. Sobre ell se cenyeixen tota la carronya d'espècimens dominats per unes vides grises, mediocres i covardes. No hi ha res més abominable per al miserable que mai no ha tingut prou empenta per desviar-se del camí, que segrega la seva bilis corrugat en el cau de la seguretat i de l'anar fent, que les persones amb idees que lluiten per defensar-les posant tota la carn a la graella. No hi ha res que causi més delectança en les ànimes mesquines que veure fracassar a aquell que s'havia marcat grans objectius, a aquell que, en l'aventura cap al cim, havia actuat amb convicció, fins i tot amb espurnes de genialitat, que havia despertat esperança i il·lusió, i que estava en condicions de guanyar i de provocar una sacsejada. Si, a més, el desencís el pateix una persona jove, amb futur, capaç d'alterar les regles del joc (d'entrada capaç d'haver posat en qüestió la paciència en l'ordre de la successió per assumir el poder) la satisfacció de les tendències conservadores i resclosides que constrenyen la nostra societat és encara més gran i més repugnant.
INSISTEIXO, CITO L'EXEMPLE DELS COMENTARIS que s'han rabejat aquesta setmana en Uriel Bertran, a part de perquè és un cas que he viscut de prop, perquè em sembla peremptori denunciar aquesta mena de reaccions en la situació que ens trobem: la d'un col·lectiu tenallat per la por a prendre la iniciativa, una societat en què no es vol assumir cap mena de cost, en unes circumstàncies en què continuar igual, sense sortir dels marges, ens porta de dret cap al declivi. És la manca de valentia i la defensa acèrrima de l'ordre la que precisament ens impedeixen tirar endavant, i no és casualitat que els cops de fuet que reben els gestos agosarats com els de Bertran procedeixin dels elements que amb més interès procuren que no tremoli res.
EN UN ALTRE SENTIT, COM QUE NO ES PODIA suportar que algú hagués traçat una opció i hagués decidit portar-la fins a les últimes conseqüències, Uriel Bertran i Esquerra Independentista van haver de suportar una campanya bestial de falsedats atiades per diversos prohoms mediàtics acusant-los de ser "el submarí" de l'oficialisme dins ERC, el suposat ariet que Puigcercós i la direcció havien preparat per desactivar la influència creixent de Joan Carretero.
PERÒ, VIST EN PERSPECTIVA, LA JUGADA ha estat una altra: en la lluita pel lideratge futur d'ERC, Carretero va veure des del primer moment que no podia anar del bracet amb algú de la consistència ideològica i del pes polític que estava assumint Uriel Bertran; per això, cal que se sàpiga, Carretero va desestimar l'oferta de Jaume Renyer (gest que honora aquest darrer) de retirar la seva candidatura a la presidència d'ERC per tal de configurar una única candidatura de canvi formada pel tàndem Carretero a la presidència i Bertran a la secretaria general. És curiós constatar com per a Carretero de vegades semblava més important desplaçar Bertran que aconseguir la majoria suficient en el present per canviar el rumb d'ERC. Amb tots els respectes per l'opció de Reagrupament i del seu líder, no m'agradaria que es repetissin els vicis del passat pels quals les ànsies d'acaparar protagonisme han acabat ensorrant el projecte comú.
VAL A DIR, PER ACABAR, QUE ÉS DEL TOT IL·LÚS pensar que un caràcter polític jove, amb tota l'energia i amb tot l'entusiasme com el d'Uriel Bertran, es troba, com deia Desclot, "tocat, mocat i potser enfonsat". De moment, Bertran és la primera personalitat política nascuda i formada en democràcia i, per tant, completament alliberada de totes les castracions del franquisme. En un context d'ascens social del sobiranisme que encara no té la seva plena traducció institucional, la capacitat de Bertran (i d'altres com ell que també ens calen) d'impulsar un projecte, d'aglutinar adhesions i de dur aquest projecte fins al final, encara tindrà, afortunadament, una llarga vida.
Hèctor López BofillMilitant d'ERC - Altafulla
No he parlat en aquestes darreres setmanes sobre el congrés d'ERC ni sobre les eleccions prèvies a president i a secretari general de la formació perquè, com a opinador, no hauria escrit amb imparcialitat sobre un procés en què m'havia implicat a fons tot recolzant la candidatura d'Esquerra Independentista, encapçalada per Jaume Renyer a la presidència i per Uriel Bertran a la secretaria general. Val a dir que tampoc ara volia comentar el desenllaç des d'una perspectiva estrictament política i no m'hauria decidit a escriure sobre el tema si no fos per l'actitud de determinats columnistes d'aquest diari i d'altres mitjans amb relació als resultats d'Uriel Bertran a la secretaria general, que em sembla simptomàtica d'una tendència col·lectiva profundament nociva i que, en alguna petita mesura, explica per què ens és tan difícil sortir del pou en el qual estem enfonsats com a comunitat nacional.
EL MÉS PREOCUPANT DE LA REACCIÓ d'una bona part de la classe periodística a la candidatura d'Uriel Bertran és el desproporcionat escarni que suscita el gest ambiciós d'aquell que trenca amb les servituds, arrisca al màxim i, malgrat l'esforç i el coratge, no obté els resultats esperats. En aquest país, si ja qui guanya ha de suportar una corrua d'enveges i de mala llet, el que ja destapa els instints més baixos és qui se la juga i després perd. Sobre ell se cenyeixen tota la carronya d'espècimens dominats per unes vides grises, mediocres i covardes. No hi ha res més abominable per al miserable que mai no ha tingut prou empenta per desviar-se del camí, que segrega la seva bilis corrugat en el cau de la seguretat i de l'anar fent, que les persones amb idees que lluiten per defensar-les posant tota la carn a la graella. No hi ha res que causi més delectança en les ànimes mesquines que veure fracassar a aquell que s'havia marcat grans objectius, a aquell que, en l'aventura cap al cim, havia actuat amb convicció, fins i tot amb espurnes de genialitat, que havia despertat esperança i il·lusió, i que estava en condicions de guanyar i de provocar una sacsejada. Si, a més, el desencís el pateix una persona jove, amb futur, capaç d'alterar les regles del joc (d'entrada capaç d'haver posat en qüestió la paciència en l'ordre de la successió per assumir el poder) la satisfacció de les tendències conservadores i resclosides que constrenyen la nostra societat és encara més gran i més repugnant.
INSISTEIXO, CITO L'EXEMPLE DELS COMENTARIS que s'han rabejat aquesta setmana en Uriel Bertran, a part de perquè és un cas que he viscut de prop, perquè em sembla peremptori denunciar aquesta mena de reaccions en la situació que ens trobem: la d'un col·lectiu tenallat per la por a prendre la iniciativa, una societat en què no es vol assumir cap mena de cost, en unes circumstàncies en què continuar igual, sense sortir dels marges, ens porta de dret cap al declivi. És la manca de valentia i la defensa acèrrima de l'ordre la que precisament ens impedeixen tirar endavant, i no és casualitat que els cops de fuet que reben els gestos agosarats com els de Bertran procedeixin dels elements que amb més interès procuren que no tremoli res.
EN UN ALTRE SENTIT, COM QUE NO ES PODIA suportar que algú hagués traçat una opció i hagués decidit portar-la fins a les últimes conseqüències, Uriel Bertran i Esquerra Independentista van haver de suportar una campanya bestial de falsedats atiades per diversos prohoms mediàtics acusant-los de ser "el submarí" de l'oficialisme dins ERC, el suposat ariet que Puigcercós i la direcció havien preparat per desactivar la influència creixent de Joan Carretero.
PERÒ, VIST EN PERSPECTIVA, LA JUGADA ha estat una altra: en la lluita pel lideratge futur d'ERC, Carretero va veure des del primer moment que no podia anar del bracet amb algú de la consistència ideològica i del pes polític que estava assumint Uriel Bertran; per això, cal que se sàpiga, Carretero va desestimar l'oferta de Jaume Renyer (gest que honora aquest darrer) de retirar la seva candidatura a la presidència d'ERC per tal de configurar una única candidatura de canvi formada pel tàndem Carretero a la presidència i Bertran a la secretaria general. És curiós constatar com per a Carretero de vegades semblava més important desplaçar Bertran que aconseguir la majoria suficient en el present per canviar el rumb d'ERC. Amb tots els respectes per l'opció de Reagrupament i del seu líder, no m'agradaria que es repetissin els vicis del passat pels quals les ànsies d'acaparar protagonisme han acabat ensorrant el projecte comú.
VAL A DIR, PER ACABAR, QUE ÉS DEL TOT IL·LÚS pensar que un caràcter polític jove, amb tota l'energia i amb tot l'entusiasme com el d'Uriel Bertran, es troba, com deia Desclot, "tocat, mocat i potser enfonsat". De moment, Bertran és la primera personalitat política nascuda i formada en democràcia i, per tant, completament alliberada de totes les castracions del franquisme. En un context d'ascens social del sobiranisme que encara no té la seva plena traducció institucional, la capacitat de Bertran (i d'altres com ell que també ens calen) d'impulsar un projecte, d'aglutinar adhesions i de dur aquest projecte fins al final, encara tindrà, afortunadament, una llarga vida.
Hèctor López BofillMilitant d'ERC - Altafulla
dimarts, 27 de maig del 2008
Cap on va Catalunya ? (ARTICLE DE REFLEXIÓ)
Cap on va Catalunya?
Miquel Calçada (Mikimoto)
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
Miquel Calçada (Mikimoto)
Si no fos perquè des del diari se'm demana un nombre mínim de caràcters, la resposta a la qüestió que encapçala l'article seria, ras i curt, "cap on la seva gent vulgui". Tanmateix, els apriorismes i prejudicis han fet que aquesta sentència, que és la que tots hauríem de tenir present a l'hora de plantejar-nos el futur, sigui l'última resposta que ens passaria pel cap. La repeteixo: "Catalunya serà allò que nosaltres vulguem que sigui, ni més ni menys". Per tant, fóra bo que intentéssim canviar l'enfocament quan col·lectivament vulguem respondre la qüestió. Un canvi que passa per mirar-se els vells conflictes des d'una nova perspectiva. Estem abocats a reproduir errors passats si no som capaços de fer l'exercici.
Després de més trenta anys de restabliment de la democràcia ha quedat demostrat a bastament que Catalunya no pot ser inserida dins d'aquest Estat actual. La Constitució espanyola va establir un marc referencial que semblava augurar un encaix de les diferents realitats nacionals, culturals i lingüístiques dins d'un mateix Estat anomenat Regne d'Espanya. El que finalment ha quedat demostrat és que l'esperit del legislador no ha variat des dels temps del comte-duc d'Olivares, al segle XVII. I aquest esperit d'aleshores ençà s'ha concentrat a bastir un Estat de matriu castellana, integrant -en el sentit eufemístic del terme- totes les realitats nacionals que li eren alienes. Per més que des de Catalunya s'han fet tots els exercicis intel·lectuals haguts i per haver (començant per Narcís Feliu de la Penya, continuant per Valentí Almirall, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, el president Macià i fins a l'actualitat) per arribar a una bona entesa, això no serà mai possible per a la gran majoria dels nostres veïns. Entenguem-ho bé perquè és molt important: l'Estat espanyol no ha tingut ni té la voluntat per entendre realitats alienes. No la té ni tampoc té cap pressió per canviar d'idea. L'Estat espanyol ens hi vol, sí, però de forma transgènica. Quan de nosaltres només en quedi el nom. Quan siguem un record. Realment algú en plenes facultats pensa que cal continuar lesionant-nos intel·lectualment, físicament, per continuar formant part d'aquesta impostura? O no és una impostura un Estat democràtic que no accepta un igualitarisme convivencial entre nacions, cultures i llengües ni tan sols formalment? Per tant, cal concloure que només des de la posició sobirana que dóna un Estat propi tindrem alguna possibilitat de desenvolupar les nostres potencialitats en pro de l'interès general.
Algú dubta que desplegar competències per afavorir una política pròpia d'acolliment als immigrants, assegurar amb lleis les bases d'una bona cohesió social o aprofundir en les competències educatives són uns objectius estrictament identitaris i no pas d'interès general? És important que no ens deixem ensarronar per enèsima vegada amb les proclames clàssiques de l'espanyolisme més xaró malgrat que vulgui semblar elaborat. Aquelles proclames que intenten ridiculitzar el discurs independentista des d'un altre suposadament més elevat que titlla l'independentisme o sobiranisme d'anacronia en un món globalitzat, sense fronteres. El mapa d'Europa ha hagut de canviar com a mínim nou vegades els últims quinze anys per culpa d'aquest anacronisme.
Ens cal, doncs, arribar al màxim grau de sobirania col·lectiva. I ho podem fer convencent primer una majoria de la població de la legitimitat de la idea. Una legitimitat que no prescriu i que ens ha de permetre actuar de forma coordinada. Més enllà de les misèries de la vida partidista, que sent misèries partidistes formen part també de la vida política, hem de ser capaços de trencar el nostre malfat històric. Si racionalment entenem aquesta dissort, tenim l'obligació moral de redreçar la situació. No és veritat que estiguem predestinats a tallar sempre el cable vermell en lloc del negre. O a continuar imitant el pobre Sísif. Ningú ens priva d'aixecar la vista i mirar molt més enllà. Hem de poder planificar un futur que només depèn de nosaltres si ens el creiem i actuem en conseqüència. I això significa perseverar i concentrar-se en uns objectius compartits que ens identifiquin transversalment. No cal ser gaire espavilat per fer una llista de denominadors comuns a la majoria de catalans, entenent el gentilici en el sentit més ampli del terme. Només així Catalunya podrà desplegar tot el seu potencial i fer la seva contribució singular als reptes de la globalització.
dimecres, 21 de maig del 2008
Majoria per la independència de Catalunya
Un estudi de la UOC assegura que una majoria de catalans votaria a favor de la independència
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Llegeix més Enviar a un amic · Crea PDF
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Aquests resultats adquireixen transcendència en el context europeu, doncs segons els criteris que la Unió Europea va definir per a acceptar els resultats d'un referèndum, amb motiu de la consulta a Montenegro, hauria de votar un 50% i més del 55% ho hauria de fer afirmativament, el que, segons l'enquesta, es complirien ambdues premisses, encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.
L'enquesta també descobreix que hi ha una majoria favorable que Catalunya organitzi els seus propis transports (57,6%), que el català sigui llengua oficial i de treball a la UE (54,8%), que l'administració catalana recapti i decideixi la distribució dels impostos (49%) i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%). Pel que fa a la identitat nacional, poc més d'un 31% declara que se sent tan catalana com espanyola; una mica més del 22%, que se sent només catalana; i el 19% diu que se sent més catalana que espanyola. El 36,5% dels enquestats ha declarat que votaria a favor en un referèndum per decidir la independència de Catalunya; un 22,1% hi votaria en contra; un 27,1% s'abstindria i un 11,7% ha dit que encara no sap què faria.
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Llegeix més Enviar a un amic · Crea PDF
20/05/2008 · BarcelonaEn un referèndum democràtic per a decidir la independència de Catalunya, un 36,5% declara que hi votaria a favor, un 22,1% hi votaria en contra, un 27,1% s'abstindria i un 11,7% afirma que no ha decidit què faria. Aquests si més no són els resultats -limitats al Principat- que ofereix l'informe 'Llengua i identitat a Catalunya 2008' realitzat per la Universitat Oberta de Catalunya i que s'ha fet públic avui.
Aquests resultats adquireixen transcendència en el context europeu, doncs segons els criteris que la Unió Europea va definir per a acceptar els resultats d'un referèndum, amb motiu de la consulta a Montenegro, hauria de votar un 50% i més del 55% ho hauria de fer afirmativament, el que, segons l'enquesta, es complirien ambdues premisses, encara que canviarien les xifres segons la conducta dels indecisos: si cap no anés a votar, el vot afirmatiu seria del 62%; si la meitat anés a votar, i tots ho fessin en contra, el vot afirmatiu encara seria del 56%.
L'enquesta també descobreix que hi ha una majoria favorable que Catalunya organitzi els seus propis transports (57,6%), que el català sigui llengua oficial i de treball a la UE (54,8%), que l'administració catalana recapti i decideixi la distribució dels impostos (49%) i que les seleccions esportives catalanes puguin jugar partits oficials internacionals (39,3%). Pel que fa a la identitat nacional, poc més d'un 31% declara que se sent tan catalana com espanyola; una mica més del 22%, que se sent només catalana; i el 19% diu que se sent més catalana que espanyola. El 36,5% dels enquestats ha declarat que votaria a favor en un referèndum per decidir la independència de Catalunya; un 22,1% hi votaria en contra; un 27,1% s'abstindria i un 11,7% ha dit que encara no sap què faria.
dilluns, 19 de maig del 2008
LES CABÒRIES DE GARCIA SANZ (SEAT)
AGRAÏMENT
Concretament el divendres 18 d’abril es va poder llegir a elPeriódico.com/economia, una notícia sorprenent.
El president del consell d’administració de Seat, Francisco García Sanz, que també és membre del consell del grup Volkswagen a Wolfsburg (Baixa Saxònia), va assegurar que se’ls havien acabat els noms de pobles i ciutats per aplicar als seus nous models de cotxes. I, quan un periodista de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) li va indicar que no hi havia cap model amb nom de ciutat catalana, l’empresari respongué “Nosaltres som espanyols”. Rialles dels assistents.
Francisco García Sanz va fer aquestes declaracions en una trobada amb corresponsals de premsa a l’ambaixada espanyola, a Berlín. Bona part dels assistents a l’acte, entre els quals hi havia l’ambaixador espanyol a Alemanya, Gabriel Busquets Aparicio, esclafiren amb fortes riallades en sentir la ocurrent resposta de l’executiu de Seat.
Tot i que com és evident la intenció visceral de Francisco García Sanz, en fer aquesta afirmació era la de vexar Catalunya, ens cal donar-li les gràcies per haver reconegut públicament i en instàncies internacionals, que els catalans no som espanyols.
Efectivament, l’afirmació que els catalans no som espanyols forma part de la nostra lluita secular per les llibertats nacionals i per l’exigència del dret a decidir. El fet que un empresari espanyol (deixant apart la seva intencionalitat) reconegui d’alguna manera i davant d’una munió de corresponsals de premsa que els catalans no som espanyols, que som una altra cosa molt diferent d’ells, ens fa un favor immens que caldria agrair-li de manera col·lectiva, doncs qualsevol assistent mínimament intel·ligent en podia deduir la condició colonial que pateix Catalunya.
Però en aquest cas, com en tants d’altres, també ens trobem amb sets i vuits i cartes que no lliguen. Quan els catalans afirmem públicament que no som espanyols, les forces de seguretat de l’Estat ens reprimeixen, ens detenen i ens multen, però quan és un espanyol, com és el cas de García Sanz, que ho deixa anar així de clar, no passa res. Hem de suposar que qualsevol jutge (espanyol evidentment) el que valoraria en aquest cas, no és el què s’ha dit sinó la intencionalitat vexatòria contra Catalunya i els catalans, i en aquests casos, és clar, no hi ha culpa.
Penso que la millor manera de demostrar el nostre agraïment a García Sanz, és donar-li les gràcies per haver reconegut públicament que Catalunya no és Espanya, i no tenir-li en compte què fa uns anys el Departament d’Investigacions Criminals de Rüsselheim i la Fiscalia de Darmstadt, seguien la seva pista per haver estat sospitós d’incórrer en un frau fiscal, estafa i deslleialtat amb la seva anterior empresa, la General Motors, el nostre escalf li pot significar un gran suport moral per a les seves cabòries.
August Bernat i Constantí
Concretament el divendres 18 d’abril es va poder llegir a elPeriódico.com/economia, una notícia sorprenent.
El president del consell d’administració de Seat, Francisco García Sanz, que també és membre del consell del grup Volkswagen a Wolfsburg (Baixa Saxònia), va assegurar que se’ls havien acabat els noms de pobles i ciutats per aplicar als seus nous models de cotxes. I, quan un periodista de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) li va indicar que no hi havia cap model amb nom de ciutat catalana, l’empresari respongué “Nosaltres som espanyols”. Rialles dels assistents.
Francisco García Sanz va fer aquestes declaracions en una trobada amb corresponsals de premsa a l’ambaixada espanyola, a Berlín. Bona part dels assistents a l’acte, entre els quals hi havia l’ambaixador espanyol a Alemanya, Gabriel Busquets Aparicio, esclafiren amb fortes riallades en sentir la ocurrent resposta de l’executiu de Seat.
Tot i que com és evident la intenció visceral de Francisco García Sanz, en fer aquesta afirmació era la de vexar Catalunya, ens cal donar-li les gràcies per haver reconegut públicament i en instàncies internacionals, que els catalans no som espanyols.
Efectivament, l’afirmació que els catalans no som espanyols forma part de la nostra lluita secular per les llibertats nacionals i per l’exigència del dret a decidir. El fet que un empresari espanyol (deixant apart la seva intencionalitat) reconegui d’alguna manera i davant d’una munió de corresponsals de premsa que els catalans no som espanyols, que som una altra cosa molt diferent d’ells, ens fa un favor immens que caldria agrair-li de manera col·lectiva, doncs qualsevol assistent mínimament intel·ligent en podia deduir la condició colonial que pateix Catalunya.
Però en aquest cas, com en tants d’altres, també ens trobem amb sets i vuits i cartes que no lliguen. Quan els catalans afirmem públicament que no som espanyols, les forces de seguretat de l’Estat ens reprimeixen, ens detenen i ens multen, però quan és un espanyol, com és el cas de García Sanz, que ho deixa anar així de clar, no passa res. Hem de suposar que qualsevol jutge (espanyol evidentment) el que valoraria en aquest cas, no és el què s’ha dit sinó la intencionalitat vexatòria contra Catalunya i els catalans, i en aquests casos, és clar, no hi ha culpa.
Penso que la millor manera de demostrar el nostre agraïment a García Sanz, és donar-li les gràcies per haver reconegut públicament que Catalunya no és Espanya, i no tenir-li en compte què fa uns anys el Departament d’Investigacions Criminals de Rüsselheim i la Fiscalia de Darmstadt, seguien la seva pista per haver estat sospitós d’incórrer en un frau fiscal, estafa i deslleialtat amb la seva anterior empresa, la General Motors, el nostre escalf li pot significar un gran suport moral per a les seves cabòries.
August Bernat i Constantí
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
