El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis
Guerra civil i revolució socialAutor:
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”
Editorial:
Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs
Any:
2008
Joan Busquets i Verges, “El Senzill”, feu de maquis amb el grup de Marcel•lí Massana. A l’esquena du una pena de mort commutada i vint anys de reclusió a les presons franquistes. Ara publica l’edició en català de la seves memòries: “El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis” (Centre d’Estudis Josep Ester i Borràs). Amb 80 anys, és un dels darrers maquis catalans en vida.
“Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme” .
ENTREVISTA:D´on li ve el sobrenom?
El Senzill! Els sobrenoms només tenien la finalitat que sabessim el menys possible de cadascú de nosaltres. Si un queia i anava a la presó, no sabia res dels altres.El seu pare era anarquista, de la CNT.Era ebenista i quan va esclatar la guerra, el nomenaren delegat del taller col•lectivitzat. Es van millorar els salaris i les condicions de treball. El patró treballava amb ells, sense privilegis. En acabar la guerra, va recuperar el taller, i el pare va ser acomiadat.L’any 1944 vostè treballava a l’Hispano Suiza i ja va participar en una vaga.Participar és un dir, jo era un criatura! Hi va haver vaga per un duro més a la setmana, cantina i economat. Van donar la cara homes de la CNT clandestina, i els va venir a buscar la policia secreta al taller perquè l’administrador els va denunciar. Els condemnaren a penes de més de deu anys de presó. Vaig participar en les recol•lectes per ajudar les famílies.Què l’impulsa a marxar cap a França?L’ambient opressiu en què vivíem, l’odi que ho impregnava tot i els salaris de misèria. El 1947 arribem a Perpinyà. Entro a treballar a les mines de carbó de Cransac i em trobo als llibertaris. Em van anar al darrera els comunistes, però van perdre el temps! Amb les Joventuts Llibertàries distribuia rutes i recollia diners pels que lluitaven o eren a presó.I allà penses en implicar-te en la lluita armada a l’interior.Volia provar-me a mi mateix, com tot jove. Era ple d’entusiasme i energia. Vaig entrar en contacte amb en Marcel•lí Massana, que organitzava un grup per a baixar a Espanya. Com un neòfit, ho havia d’aprendre tot. En Massana m’apreciava molt perquè era el més jove.Qui formà part d’aquest grup?En Massana, el Pometa, el Germinal de Girona, el Rana, en Molina, el Tallaventres, en Pons, en Tragapanes, i en Ramon Vila Capdevila, en “Caracremada”. Gent com jo, res d’extraordinari.
Encara que avui sembli quimèric, crèiem fermament que aquesta lluita portaria l’alliberament! Espanya no estava reconeguda internacionalment. Les guerrilles tenien un gran sentit. Quan van ser suprimides, les democràcies occidentals van reconèixer el règim de Franco.Quines activitats fereu?Baixàvem armes, explosius i material de sabotatge. Des de França, passàvem per Berga, fins aprop de Manresa, a Cal Flequer. Caminàvem de nit, amb un pes terrible. Sortíem de la base amb 40 quilos, entre la metralleta, la munició, les bombes de mà, el plàstic, el menjar, i la manta. A Manresa, hi amagàvem el material i tornàvem a França a buscar-ne més, fins que en vàrem acumular suficient. Aleshores en Massana va anar a Manresa, amb el delegat del Moviment Llibertari a l’exili, en Manuel Benítez, i ens comunicà que s’havia acordat fer un sabotatge important. Vàrem tirar més de 60 torres d’alta tensió i un quilòmetre de via del ferrocarril Terrassa-Manresa. Els franquistes van quedar parats de l’envergadura. Un dels sabotatges més forts que s’han fet a Catalunya.
S’ha parlat molt dels maquis com a homes que anaven per lliure. Qui us recolzava?La CNT a l’exili ens donava suport a nivell logístic, en armes. Però el 1949, quan es produeixen les grans caigudes, ho tallà. Digué: “Estan matant a tota la militància!”. Abans ja hi havia gent que no estava per l’acció directa -com la Frederica Montseny o l’Esgleas- i aquesta posició s’imposà amb les caigudes. Quedaren grups com el de Massana, que es desintegrà per manca de recolzament. I en Sabaté. El Quico aleshores estava a la presó, a França, i quan sortí continuà molt de temps, fins que va caure a Sant Celoni. I en Facerias també. Qui durà més fou en Caracremada, que deia: “La meva mort vindria si deixo de lluitar”. Amb la seva paga de capità de l’Estat francès comprava els plàstics i les armes. Com un salvatge, a la muntanya, tot sol. Ara tiro un piló, ara un altre. Amb un tros de pa i un xoriço.Al cap d’un any d’estar amb en Massana, baixeu a Barcelona.La vida a muntanya és molt dura, i vaig preferir incorporar-me al grup de Josep Sabaté, que actuava a la ciutat. Em vaig unir al grup del Saturnino Culebras, que baixava des de Tolosa, per a trobar-me amb en Sabaté a Barcelona. Ens vàrem reunir uns 80 homes al Clot. Quina barbaritat, semblava una manifestació! En mig del carrer, en Sabaté anava d’un costat a un altre. No m’explico com es va fer una cosa així.
Què hi havieu de fer tants homes a Barcelona?Atemptar, fer accions, però no teníem diners. Alguns no tenien ni domicili! S’hagueren de buscar diners a les banques. Allà van caure molts companys. Jo no vaig voler participar en cap atracament, pensava que anàvem de cap a la mort.Com us detenen?En Josep Sabaté el mataren en una emboscada. Portava la direcció del meu pare a la butxaca. Van venir a casa i em van detenir. Vaig passar tres setmanes sent interrogat a Via Laietana, i després, cap a la Model.Us fan un Consell de Guerra Sumaríssim, de 45 minuts, i on els jutges, els testimonis i el seu advocat són militars.Ja estàvem condemnats per endavant.
I com entoma un noi de 21 anys una condemna a mort?Em vaig revoltar de seguida! Però que pots fer? Me la van demanar a mi, a en Saturnino Culebras, i a en Manel Sabaté. A ell el van matar pels seus germans, no tenia cap fet. Al dos els van afusellar, i a mi em van commutar la pena, a canvi de passar 20 anys a les presons franquistes.La vostra caiguda coincideix amb un període que a nivell polític no era per a fer-se il•lusions.Quan em commuten la pena de mort, en Pons, amb qui havíem estat junts amb en Massana i a qui afusellarien al Camp de la Bota, em digué: “A tu t’han commutat, i jo estic content per tu. Però tens l’obligació, el dia de demà, d’anar com a testimoni al procés que es faci contra tots aquests botxins”. Tots crèiem en un Nuremberg pel franquisme! Però al 1950 la ONU ja va reconèixer Franco, i el 1951 Estats Unitats, Gran Bretanya i França acrediten ambaixadors. La idea que hi hauria un Nuremberg va caure.I ara, com valora la Llei de la Memòria Històrica?Vols que et digui la veritat? Una merda. Els resistents hem estat completament oblidats. No hem entrat per la porta gran, sinó per la de servei. Volem estar tractats com la resta de combatents republicans! Però no per això ens doblegaran. Jo sóc un ex-maqui i n’estic ben orgullós. No me’n penedeixo de res.
Cost:
€12
»
