CARTELL DEL ACTE INDEPENDENTISTA DEL FOSSAR - 2009

Aquest és el cartell dels actes independentistes de l´11 de setembre de 2009 al Fossar de les Moreres, que organitza el CCSI (Comitè Català de Solidaritat Internacionalista) conjuntament amb la Comissió Independentista Fossar de les Moreres.

"CIUDADANOS" CINTINUEN LES ACTITUTS FEIXISTES I CENSURADORES.

Davant els darrers fets ocorreguts a Figueres (l'Alt Empordà), on el
partit ultraespanyolista "CIUDADANOS" va demanar a l'ajuntament de la
localitat empordanesa no convidar al músic, activista social i
independentista, i company de la COS, Cesc Freixas al Festival Acústica
de l'esmentada localitat,
des de la Coordinadora Obrera Sindical - COS, sindicat per l'alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans, manifestem:

- el nostre suport i solidaritat incondicionals amb el company Cesc
Freixas, una de les veus més compromeses i actives en la defensa de la
nostra llengua i cultura i dels interessos del Poble Treballador dels
Països Catalans, sempre des d'una òptica i posició d'humilitat i servei;

- el nostre reconeixement sense cap gènere de dubtes al seu treball
artístic, premiat en diverses ocasions, i que ja ha començat a sortir
fora de les fronteres del nostre país, portant a diversos indrets del
món (fa escasses setmanes a Palestina), la nostra cultura, esperit
sollidari i compromís per la llibertat autèntica, per l'alliberament de
les persones, de la nostra classe, del nostre poble i de tots els pobles
oprimits del món;
- el nostre rebuig frontal a l'actitut feixista i censuradora d'eixa
colla de mediocritats i nul•litats anomenada "Ciudadanos", que només
poden fer quelcom a partir de l'atac a persones treballadores i
constructives com el company Cesc.

Des de la COS, davant aquest nou cas repressiu, emmarcat en la campanya
"oficiosa" d'assetjament i atac contra les persones.Campanya "oficiosa" plagada de casos en les darreres setmanes, i que no podem, ni volem oblidar, com la detenció del nostre company Jaume Soler la setmana passada; la condemna salvatge i injustificada a la companya anarquista Núria Pòrtulas; la condemna als companys anarquistes Pere i
Yann; l'aprovació de la manifestació de la Falange "ecspanola" a Arenys
de Munt el proper 13 de setembre ("coincidint" amb la primera consulta
popular pro-Referèndum d'Autodeterminació, a la localitat del Maresme);
les agressions policials contra el manifestants antitaurins a Palma; els
companys de TMB de Barcelona; els casos d'en Jona, en Franki de
Terrassa, en Karim, els 13 de Gandia, els 4 de Gràcia, el jove
antikubotan, etc., etc., etc.

REFERÈNDUM A ARENYS DE MUNT PER LA INDEPENDÈNCIA.

Arenys de Munt convoca un referèndum d'independència de Catalunya pel dia 13 de setembre
'Està vostè d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?'. Aquesta és la pregunta que Arenys de Munt farà als ciutadans per copsar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. La consulta és una proposta de la CUP i té el suport d'ERC, CiU i els independents d'Arenys de Munt 200 (AM2000).
La data escollida és el pròxim 13 de setembre i podran participar tots els majors de 16 anys empadronats al municipi. Arenys de Munt serà el primer poble de Catalunya en fer una consulta d'aquestes característiques. La iniciativa també servirà per donar suport a la iniciativa popular per forçar el Parlament a fer un referèndum l'any 2010.
L'únic temor dels impulsors de la proposta és que l'Estat espanyol intenti evitar que es faci la consulta. El PSC del municipi s'ha oposat frontalment a la proposta de referèndum.

L'Associació Catalunya Estat Lliure (CEL) i la plataforma Deumil.cat, amb el suport d'altres entitats com el Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA) estan impulsant una campanya per portar a terme una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal que el Parlament de Catalunya discuteixi i aprovi una llei de convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació pel pròxim 12 de setembre de l'any 2010.

Un any abans, el 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt ja farà aquesta consulta. Es tracta d'una iniciativa de la CUP que té el suport d'ERC, CIU i AM2000, mentre que el PSC s'hi ha posicionat en contra. Segons el regidor independentista i president del MAPA, Josep Manel Ximenis, és 'molt important' que es pugui fer la consulta i que es 'debati obertament' sobre aquesta qüestió.
Ximenis confia que el 'tarannà independentista' d'Arenys de Munt ajudi a la victòria del 'sí' en aquesta consulta. Tot i això, el portaveu de la CUP recorda que es tractarà de resultats 'simbòlics' sense validesa legal. 'L'important és poder fer-ho, generar debat i fer pedagogia', sentència.

THE TIMES TAMBÉ DENUNCIA SAMARANCH.

Picture of fascist salute by IOC President Juan Antonio Samaranch sparks row
Joan Antonio Samaranch giving the fascist salute in 1974

Aquí teniu la foto publicada per The Times en relació a Samaranch. Al seu costat Martin Villa (del PP i ex-president d´ENDESA).
Amb un desplegament inusitat, The Times de Londres denuncia (11.8.2009) que un home que ha fet la salutació feixista en data tan recent com 1974, i que NO SE N´HA PENEDIT, no pot representar l'esport mundial ni presidir "honoríficament" el COI.
A continuació teniu l´article textualment en anglès.
Web DDIS: www.democracyanddignityinsport.cat (adhesions etc.)

From The Times, August 11, 2009

Graham Keeley in Barcelona

A photograph showing Juan Antonio Samaranch giving the fascist salute in honour of General Franco has sparked calls for him to stand down as life president of the International Olympic Committee.
The photograph, taken in 1974, shows Mr Samaranch at a celebration to mark the 38th anniversary of the coup staged by General Franco in 1936 and which led to his victory in the Spanish Civil War three years later.
The image was published in the August edition of Sapiens magazine, a historical publication.
Campaigners have called for Mr Samaranch’s resignation, claiming that his past links to the Franco regime are not compatible with the “democratic and fraternal ideals of world sport”.


Mr Samaranch's links to the Franco regime during its dying days in the mid-1970s have long proved controversial in Spain.
Born into a wealthy family in Barcelona, he was head of the city’s council between 1973 and 1977. In the 1960s, he was procurator of the Cortes, the Spanish upper house of parliament when it was a puppet authority under Franco.
Mr Samaranch was appointed Sports Secretary by the dictator in 1967 and went on to become president of the Spanish National Olympic Committee during final years of Franco’s rule.
Mr Samaranch, 89, was IOC president between 1980 and 2001 before being made life president.
When Franco died in 1975, Mr Samaranch did not disguise his admiration for the man who had ruled Spain with ruthless repression for 36 years. He said: “The mandate of Francisco Franco has meant the longest period of prosperity and peace that our country has known for many centuries.”
The Democracy and Dignity in Sport (DDIS) campaign has about 1,000 supporters, among them James Petras, the US left-wing essayist and academic and Howard Zinn, a US political analyst.
Toni Strubell, of DDIS, said during the 1950s the IOC condemned the dictatorships of Hitler and Mussolini. But, he said, today the IOC had “zero credibility” because of the presence of Mr Samaranch at its head.
Mr Strubell said: “Mr Samaranch has never retracted (his words or support) for Franco. This is not a personal campaign but rather one to make sure no nomination like this occurs ever again in the highest office of sport. Pedagogy and good example must prevail in such a sensitive field as sport".
Mr Samaranch was credited for bringing financial stability to the IOC during the 1970s through lucrative television deals and sponsorships. But he was criticised for over-commercialisation of the Olympics and his personal fondness for being addressed as Excellency and staying in five-star presidential suites.
An IOC spokeswoman said: "President Samaranch has devoted much of his adult life to the Olympic movement and the promotion of Olympic values. His honorary position was awarded in recognition of his record of dedication to Olympic values."

L´IMPERIALISME NORD-AMERICÀ I L´AMÈRICA LLATINA.

A vegades hi ha articles que va bé reproduir-los perquè fan una anàlisi clara de que la mirada nord-americana sobre l´Amèrica Llatina continua essent la mateixa: fals paternalisme, neocolonialisme econòmic i un imperialisme poc dissimulat i absolutista.
No ha canviat res a l´Amèrica Llatina. Obama només ha aportat formes (hablar suavemente), no solucions.
L´article és de l´agencia ARGENPRESS.

"Hablar suavemente acompañado de un garrote". De "Teddy" Roosevelt a Obama

Jorge Altamira (especial para ARGENPRESS.info)

La revelación de que Colombia había puesto a disposición del Pentágono siete bases militares en su territorio le dio un golpe de timón a la crisis internacional desatada por el golpe en Honduras. Ahora, la negociación para reponer a Zelaya en la presidencia de ese país abarca un temario más amplio.

En la primera fase, cuando se estableció la mediación del presidente de Costa Rica, Oscar Arias, el retorno de Zelaya quedó condicionado a que aceptara retirar su planteo de convocar a una Constituyente, formar un gabinete de coalición con los golpistas y hasta adelantar las elecciones convocadas para noviembre próximo. Curiosamente, Zelaya aceptó esta extorsión, por lo que hay que suponer que lo hizo con el apoyo de los gobiernos del Alba, que Honduras integra por decisión del mismo Zelaya. También curiosamente, los golpistas rechazaron la propuesta, lo cual también se supone que hicieron porque contaban con respaldo norteamericano, a pesar de que Obama reclama que se restablezca la presidencia de Zelaya. Como se ve, la verdad no se encuentra detrás de las palabras. En el trajeteo de este asunto, el Congreso y la Corte de Honduras ratificaron luego la destitución de Zelaya, o sea que torpedearon por segunda vez los ?buenos oficios? costarricenses. Todo claro como el agua: la mediación de Arias había servido para ganar tiempo y para algo más: para que el arco internacional del golpismo obtuviera la posibilidad de tomar la iniciativa. Es lo que acaba de ocurrir con una serie de medidas que adoptó Colombia: la denuncia que las FARC financiaron la campaña electoral de Correa, en Ecuador; la denuncia que Chávez entregó a las FARC cohetes tierra-aire comprados a Suecia para las fuerzas armadas de Venezuela; autorización para que los militares norteamericanos utilicen bases en Colombia; finalmente, una gira de Uribe ?que apunta fundamentalmente a Brasil?, para dejar en claro que la estabilidad regional depende de una neutralización política de la Venezuela de Chávez, mucho antes que de una solución al golpe en Honduras. El colombiano Uribe, vinculado con el paramilitarismo y el narcotráfico, acusó a Venezuela, con su hábito de no pestañear, de ser la pasarela de la droga en el Caribe. Con la responsabilidad que tiene Estados Unidos en la transformación de México en un Estado narcotraficante, la diatriba de Uribe la convierte en una provocación ?en especial cuando el gobierno de Obama se declara satisfecho por los resultados de la colaboración con Cuba para la lucha contra el narcotráfico. En definitiva, cuando la polvareda se asiente, la cuestión de la reposición de Zelaya habrá quedado "prescripta". Evo Morales intuye que la cosa va más lejos: según su apreciación, una victoria probable de la derecha en las elecciones previstas en Chile y en Uruguay "cercaría" a los países bolivarianos. Quizá no haga falta siquiera eso, porque las ?izquierdas? que se presentan en esos países son tan fieles a la independencia nacional como los gatos. El presidente de Bolivia, sin embargo, se olvidó de mencionar la crisis política en Argentina y la pasividad consecuente frente al golpe en Honduras que muestra el flamante gobierno del FMLN en El Salvador. En Honduras, mientras tanto, ya han reaparecido los ?grupos de tareas? con el consiguiente asesinato de varios activistas docentes y uno campesino.

¿En qué quedó, entonces, el alegado "triunfo" del antiimperialismo, como progresistas y bolivarianos presentaron a la resolución viciosa que puso fin a la exclusión de Cuba de la OEA? Si la OEA no funciona como ministerio de Colonias de los yanquis, simplemente se volatiliza. Fue lo que ocurrió, precisamente, hace casi cincuenta años, cuando todos los gobiernos que votaron contra la exclusión de Cuba fueron volteados por golpes militares, con la excepción de México. Incluso después de la festejada resolución de hace dos meses, Cuba sigue excluida, pues solamente puede reingresar a su pedido, si es autorizada a ello al cabo de una negociación.

La puja política desatada por la crisis hondureña se traslada ahora al papel de Brasil, cuyo proyecto de alianza político-militar en Suramérica, la Unasur, ha sido desafiado por el acceso del Pentágono a las bases militares colombianas y por el reforzamiento político de su gran base militar en Honduras, como consecuencia de la victoria de los golpistas. El canciller brasileño cuestionó la instalación norteamericana en Colombia como si ignorara que ello ya venía ocurriendo como consecuencia del Plan Colombia, cuyo pretexto es combatir a la narco-guerrilla y al narcotráfico. Algunos analistas sostienen que la ampliación de la presencia militar yanqui en Colombia atentaría contra la seguridad de la Amazonía. En ese caso, sería un excelente pretexto para reforzar la militarización que ya se encuentra en curso en Brasil. Más adelante, quizá con otro gobierno, todo podría terminar con una alianza militar entre Estados Unidos y Brasil. Pero llama la atención que el canciller brasileño asociara el tema de las nuevas bases militares con la negociación comercial de Doha (donde Brasil pelea por una fuerte rebaja de los aranceles que perjudican sus exportaciones) y con los altos impuestos que le exige Estados Unidos para vender en ese país el etanol ?el biocombustible que deriva de la caña de azúcar. Con esto tenemos otra pieza más en la puja y en la negociación desatada por el golpe en Honduras. Los factores de choque se podrían extender aún más; la oposición patronal que ganó las elecciones en Argentina, a fines de junio pasado, no esconde que su principal reivindicación de política exterior es la ruptura política con el chavismo. Para agregar a las curiosidades: a Bush le mojaron! la oreja en 2005, en Buenos Aires, pero la vendetta la ejecuta Obama.

El último personaje en ingresar en la escena es el gobierno del rey de España, que ha presionado a la Unión Europea a no reconocer a los golpistas hondureños. Luego de la nacionalización, aunque a precio de oro, del Banco Santander por parte de Chávez, esto debería sorprender, o que ocurra después de la expropiación de un par de propiedades rurales de españoles. Pero estos hechos recientes son ya historia vieja, porque Rodríguez Zapatero acaba de obtener jugosísimos contratos de obra pública de parte de Chávez (miles de millones de dólares para ferrovías e hidroelectricidad) y un par de acuerdos petroleros para Repsol en la cuenca del Orinoco y para la refinación de crudo venezolano en una filial que el pulpo tiene en Ecuador. Son negocios que un gobierno escuálido, en Venezuela, seguramente hubiera reservado para pulpos norteamericanos. Del mismo modo, Repsol ya ha dicho que su principal campo de inversiones en América Latina estará en Brasil. De lo cual se concluye que asistimos, en toda esta crisis, a toda una buena puja interimperialista ?o sea que la factura la pagarán las masas. La ?resistencia nac & pop? (nacional y popular) de las pseudo burguesías nacionales se derrite como nieve en primavera; sus principales preocupaciones políticas son sobrevivir a las crisis políticas en sus propias casas.

Esta dilatación continental e internacional de la chispa hondureña es una consecuencia de la bancarrota capitalista mundial; asistimos a un estrechamiento de los márgenes de negociación y a una acentuación de las crisis políticas. Por eso, la lucha contra el golpe hondureño y contra las provocaciones del imperialismo exige un planteamiento de conjunto. Es la oportunidad para una conferencia latinoamericana de organizaciones combativas, independientes de las burguesías nacionales y de sus gobiernos, para desarrollar un plan de acción a escala continental.

LA INDEPENDÈNCIA D´ESCÒCIA ÉS INEVITABLE.

AIXÒ ÉS EL DIU EL MINISTRE ESCOCÉS JIM MATHER, EN AQUESTA ENTREVISTA.

JIM MATHER MINISTRE D'EMPRESA, ENERGIA I TURISME D'ESCÒCIA
«La independència d'Escòcia és inevitable»
Com a ministre del govern del Partit Nacional Escocès, està convençut que la millor opció per al futur polític i econòmic del país és la independència. Defensa el dret dels escocesos a l'autogovern i assegura que qualsevol altra opció és una pèrdua de temps i de diner
Mather, que s'encarrega de dialogar amb el sector empresarial com a cap de la cartera d'Empresa, Energia i Turisme, assegura que qualsevol altra opció que no sigui la independència és una pèrdua de temps i de diners. De fet, el ministre critica la poca neutralitat de l'informe de Calman, que, a proposta dels partits no nacionalistes del Parlament d'Edimburg, recomana una ampliació de competències per al país però rebutja la independència. Cansat que es digui que Escòcia és incapaç de sortir-se'n sense la Gran Bretanya, Mather defensa el dret dels escocesos a decidir el futur i a gestionar els recursos naturals propis, especialment el petroli.

- La Calman Comission proposa una ampliació de competències per a Escòcia. És un pas endavant?
-«Sí, però hi ha una solució molt més elegant. La independència i la completa autonomia fiscal per a Escòcia. Qualsevol informe com el de Calman és complex i només retarda el que és inevitable: que Escòcia controli el propi destí, que sigui independent. El 2004 un altre informe suggeria el federalisme fiscal, però era una opció massa complexa i costosa. Nosaltres anem pel dret i som clars; volem controlar directament la nostra economia, per fer-la més eficient.»

-Tan malament va, l'economia escocesa?
-«Els números parlen per si mateixos. En els darrers trenta anys Escòcia ha crescut un 1,8 per cent de mitjana per any, mentre que la resta del Regne Unit ha crescut un 2,3 per cent; Noruega, un 3,1 per cent, i Irlanda, un 5,2 per cent. Hi ha hagut un període d'un creixement molt baix, mediocre. Algunes parts d'Escòcia han tingut registres encara pitjors, perquè l'1,8% de creixement anual inclou la revolució dels serveis financers, el descobriment del petroli o l'explosió de la indústria tecnològica. Moltes parts d'Escòcia no se n'han beneficiat.»

- Per què?
-«Hem tingut un creixement molt baix perquè el control de l'economia és a Londres. Juguem un partit desigual, perquè tots els recursos se'n van cap allà. El centre de decisió, els propietaris de les empreses, els beneficis, el capital, els nous talents..., tots marxen. Necessitem tenir el nostre poder de decisió en matèria econòmica per anivellar el partit. Volem fer Escòcia més competitiva, retenir la riquesa aquí.»

-Però hi ha qui assegura que una Escòcia independent és inviable econòmicament...
-«Diuen que Escòcia és massa petita, massa pobra i massa estúpida per ser independent. Que és massa ineficient per sortir-se'n tota sola. L'estupidesa és en aquests plantejaments. És clar que una Escòcia independent és possible.»
-En què s'equivoquen, doncs?
-«Un dels poc països del Primer Món amb recursos petroliers no és viable econòmicament? Tenim universitats prestigioses, aquí s'ha forjat la Il•lustració i el liberalisme econòmic d'Adam Smith, tenim 5,1 milions d'habitants que parlen anglès en l'era del coneixement. I no som viables? És impossible, tot són oportunitats.»

-De moment, però, la Calman Comission recomana que la gestió del petroli continuï a les mans del govern de Westminster, a Londres.
-«El petroli forma part dels recursos naturals d'Escòcia, i el volem gestionar directament des d'Escòcia. El problema de la Calman Comission és el de sempre: rebutjar l'oportunitat que gestionem els nostres recursos naturals, i a més, no considerar la independència com una opció de futur per al país.»

-Per què no ho fan?
-«Diuen que l'informe estaria polititzat si considerés la independència. Però està polititzat precisament perquè l'exclou. Si analitzes totes les opcions, fas un informe apolític, neutral, just, raonable; però si només mires alguna de les possibilitats i n'exclous d'altres, l'informe és injust. Això només pot passar a Escòcia, no té cap mena de sentit. Com poden dir que formen una comissió objectiva per examinar el futur d'Escòcia, si només examinen les opcions que més els interessen? És una actitud deshonrosa i vergonyant.»
-El lobby empresarial CBI diu que en plena crisi econòmica no és el moment de pensar en més competències econòmiques o en la independència...
-«Pel CBI, mai no el serà, el moment, perquè tenen una perspectiva molt britànica. Si volem optimitzar els resultats econòmics del país, com abans tinguem a les mans tots els mecanismes per fer-ho, com abans siguem independents, millor. Per què ho hauríem de retardar?

-Segons ells, perquè en el marc de la Gran Bretanya serà més fàcil per a Escòcia sortir de la crisi econòmica.
-«L'argument és d'una arrogància digna de les organitzacions centralistes de Londres, incloent-hi el govern de Westminster. El govern britànic ens diu: ?Us hem ficat en aquesta crisi, i per tant som els únics capaços de fer-vos-en sortir.' No m'ho crec.»

-No és veritat?
-«Si tinguéssim el control de les decisions polítiques i econòmiques a Edimburg, Escòcia seria molt més eficient. És més, fins i tot si heretéssim tota aquesta crisi que ells han provocat, estaríem molt més ben capacitats per sortir-ne, perquè tenim una visió exclusivament escocesa. Ja hem vist que si hem d'equilibrar els nostres interessos amb els de la Gran Bretanya, els resultats són mediocres.»

-En poques paraules, l'aspiració de la independència és per motius econòmics?
-«Els orígens del nacionalisme escocès tenien un vessant emocional per protegir els nostres drets històrics i la identitat de la nació. Tot i que la identitat continua sent molt important, encara ho és més l'argument econòmic.»

-Però primer han d'aprovar la llei de referèndums, i necessiten el suport de l'oposició. L'aconseguiran?
-«Hem ofert incloure en el referèndum una opció per a la independència i una altra que reculli les propostes de la Calman Comission, que defensa l'oposició. Ja s'ho faran, si finalment neguen al poble escocès el dret a decidir sobre el seu futur.»

-I què en pensen, els ciutadans?
-«Els petits comerciants, els treballadors, els pensionistes, tothom entén que és impossible millorar si l'únic que pots fer és gestionar un pressupost. Sense poder de decisió som un país gens òptim. El missatge ja és al carrer, la gent en parla, veu el potencial d'Escòcia, sobretot quan la comparen amb petites nacions independents com ara Noruega, Dinamarca i Finlàndia.»

-Se'ls veu molt decidits cap a la independència, més que els catalans...
-«A Catalunya es treballa de valent pels objectius catalans, i a Escòcia, pels escocesos. Plegades podem obtenir una combinació d'idees molt poderoses sobre què hauríem de fer o on hauríem de pressionar per aconseguir els objectius que busquem.»

-Compartir experiències?
-«Volem reconnectar Escòcia amb la gent de Catalunya, però també de Flandes i el Quebec. I és lògic, perquè afrontem reptes semblants. Hem de mantenir unes bones relacions amb les grans nacions del món, però també amb la gent que ens entén i que nosaltres entenem.»

-Potser el que no els entendria és l'Estat espanyol. Li sembla que en el cas d'una Escòcia independent Espanya la reconeixeria?
-«Espanya, com Anglaterra, és un estat bo i generós. Esperem rebre un suport pragmàtic i sensible de l'Estat espanyol cap a la condició d'Escòcia com a país independent.»

-Ara per ara no reconeix Kosova, per exemple...
-«Deu tenir arguments, però tinc molt clar que hi ha una tendència cap a països més petits, amb més autonomia i amb un control més directe de la política. Espanya haurà d'acceptar Escòcia com a país independent, i també qualsevol que vingui després, fins i tot si implica un canvi d'identitat dins de l'Estat espanyol mateix.»

CAL EL RETORN DEL PRESIDENT ELECTE D´HONDURAS I S´HA D´ACABAR LA DICTADURA.

El que està passant a Honduras és un exemple més de la hipocresia en la política internacional.
Hi ha dos aspectes que son claus per entendre la situació: el primer que el President electe és Manuel Zelaya i mentre no es canviïn les regles del joc d´aquestes "democràcies" en les quals estem vivint, el President és qui té més representació (unipartidista o en coalició amb altres)i legalment només hi ha un President del país que és Zelaya. S´han de superar els jocs de paraules dels mitjans de comnunicació que parlen "d´ex-president" (Zelaya) i de "president de facto" (Micheletti). Només hi ha un President i un dictador colpista.
Les normes del joc no es poden canviar quan a ells els sembla bé.

I qui son "ells" ?
Doncs a dintre d´Honduras està molt clar: l´oligarquia hondurenca, l´Exèrcit i els sectors indermediaris que han viscut bé de l´ajut nord-americà. A fora entenem que les paraules de Perez Esquivel (argentí, escriptor i Premi Nòbel de la Pau) estan en la direcció adequada: ell va dir aquesta setmana que el cop d´estat a Honduras no es podia fer sense saber-ho el Pentàgon, la CIA i el Departament d´estat dels Estats Units.
Potser no pretenien un cop d´estat d´aquesta magnitut, potser només volien assustar al President, potser volien marcar "territori" després del triomf clar de l´FMLN a El Salvador, potser ni l´Obama (en gira africana) n´estava assabentat de la situació. Però el que es cert és que almenys el Pentàgon i la CIA estaven assabentats del tema.
La segona qüestió important és que Honduras sempre ha estat un laboratori de proves dels Estats Units: allí es va provar una de les primeres dictadures dels 70-80, allí es va provar una de les primeres "transicions" a la democràcia, etc. etc.
El que fa por és que sigui una altra prova per al S. XXI de "dictadures toves" (dictablandas).
De moment, davant de l´actitut dels colpistes, demanem acabar amb la dictadura a Honduras, acabar amb la repressió existent i confirmada i el retorn del President electe del país.

Les darreres noticies ahir (de la publicació "Resumen Latinoamericano") eren aquestes.



HONDURAS

Zelaya permanecera en la frontera «hasta las ultimas consecuencias»
********************************************************************

El presidente hondureño, Manuel Zelaya, regresó ayer, por segundo día consecutivo, a la frontera que separa a su país de Nicaragua, y anunció que permanecerá allí durante dos o tres días esperando a sus seguidores, que tratan de romper el cerco impuesto por militares y policías, para intentar de nuevo entrar en Honduras. Un joven partidario de Zelaya, detenido la víspera según sus vecinos, fue encontrado muerto ayer con signos de tortura.

El derrocado presidente de Honduras, Manuel Zelaya, anunció ayer que levantará un campamento en la frontera entre Nicaragua y Honduras donde permanecerá a la espera de retor- nar a su país como mandatario legítimo. «Hoy vamos a instalar aquí campamentos con agua y comida y aquí vamos a estar hoy en la tarde, hoy en la noche, mañana en la mañana esperando a los amigos y compatriotas que vienen», afirmó Zelaya ante sus partidarios en la zona fronteriza de Las Manos, al tiempo que pidió a su pueblo mucha «firmeza».
Zelaya pasó la noche en Ocotal, en Nicaragua, después de que el viernes entrara brevemente en territorio hondureño y pidiera, sin éxito, entrevistarse con su familia y dialogar con la cúpula militar que el 28 de junio lo expulsó del país.
«Que vengan los hondureños para la frontera con Nicaragua, en Las Manos», convocó Zelaya en declaraciones a la radio hondureña Radio Globo. Mientras, al otro lado de la frontera, a unos 35 kilómetros, los militares y policías bloqueaban el paso a sus familiares y seguidores.
A su llegada a Las Manos, Zelaya manifestó que «estamos decididos a ir hasta las últimas consecuencias para defender la democracia y los derechos humanos», y anunció que permanecerá allí dos o tres días. Con ese fin, se instalarán tiendas de campaña para los manifestantes, a los que se proveerá de agua y alimentos.
«Sepan que la victoria es nuestra y está en nuestras manos», aseguró Zelaya, quien agregó que los golpistas, representados por Roberto Micheletti, «se equivocaron».
El legítimo presidente hondureño afirmó, según recogió Telesur, que entre los involucrados en la asonada político-militar que le expulsó del poder se encuentra una élite económica representada por «las diez familias que en Honduras se han apropiado de toda la riqueza nacional y que «tiene un brazo armado que no es el Ejército, sino la cúpula militar a la que tenemos que condenar. Tiene (la élite) un brazo político que se han prestado al juego los dos candidatos presidenciales de los tradicionales partidos políticos».
En este sentido, precisó que de ahora en adelante se forjará «la resistencia contra el golpe de Estado y una resistencia ideológica diferente a las demás, para luchar por el pueblo», indicó Manuel Zelaya. «Vamos detrás de los golpistas hasta amarrarlos y sacarlos de Honduras. Vamos por la democracia y la Presidencia», subrayó.
A sus partidarios les dijo que «tienen que sentirse fortalecidos, porque lo que están cosechando es una semilla que yo sembré, pero ustedes la están haciendo germinar. Están logrando con su fuerza establecer una nueva sociedad para que el futuro de las nuevas generaciones tengan suficientes garantías para que nadie vuelva a pretender humillarlos. Los derechos del pueblo -afirmó- no se rinden ante nadie».
«Ustedes están haciendo un esfuerzo, pero hay una compensación para ese esfuerzo: la Honduras de hoy es diferente a la de antes del golpe de Estado (del 28 de junio pasado) y de la cuarta urna (...) Le hemos dado un ejemplo al mundo que el pueblo sabe resistir la represión con dignidad, valentía y patriotismo», sostuvo Zelaya.