Bones intervencions de Solidaritat (S.I.) al debat parlamentari, va estar molt clar.
Entretant, els governants espanyols diuen que utilitzaran tots els instruments al seu abast per evitar el proces independentista. N´estem convençuts que ho faran.
El tema clau es que nosaltres estessim preparats, ja que els instruments poden ser de molts tipus (o tots a la vegada) recionats amb l´ambit judicial, economic, politic, etc. Malgrat tot, aquest tema no ens ha de fer perdre els objectius, i el dia a dia per anar-los assolint. Caminem amb el pas adequat, hem de continuar en la mateixa direccio i actuant conjuntament davant Europa i davant els altres estats.       

Espanya: de la indiferència a l'amenaça

El govern espanyol ha acabat amenaçant 'amb tots els instruments de l'estat' el procés d'independència de Catalunya, despres d´haver-lo menystingut.

El govern espanyol ha passat d'una indiferència pública sobre el creixent independentisme a Catalunya a l'amenaça un cop ja s'ha aprovat al parlament la convocatòria d'un referèndum sobre la independència la legislatura que ve. A mesura que s'acostava la data de la manifestació de l'Onze de Setembre i que es feia evident que seria multitudinària el govern espanyol va anar denotant nerviosisme, com palesaven les declaracions filtrades de membres de l'executiu de Rajoy després del consell de ministres del divendres 7 de setembre. 'Aquest tipus d'actes els carrega el diable', van dir als periodistes.
El dia abans de la manifestació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es va limitar a qualificar 'd'embolic' la mobilització, en aquesta entrevista a TVE (minut 46:50).
Després de la manifestació la majoria de mitjans espanyols van menysprear l'èxit com per exemple TVE, que la va situar al minut 20 de l'informatiu del vespre:
El govern espanyol també li donava un perfil baix, i intentava restar-li importància. No va ser fins després de la conferència d'Artur Mas a Madrid quan el to va començar a pujar, malgrat l'absència de membres del govern de Mariano Rajoy en l'esmorzar informatiu on el president va fer les declaracions.
A partir d'aquell moment, els polítics espanyols es van dedicar a pressionar per la reunió entre el president català, Artur Mas, i Rajoy. La vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sánez de Santamarí, per exemple, va aprofitar una entrevista a Telecinco per destacar el "canvi de discurs" de Convergència i Unió i deia que això feia olor 'd'una espiral poc reflexionada".
La carta de Juan Carlos I
I no va ser fins que el rei espanyol va decidir intervenir fins que no es va començar a destapar la caixa dels trons. Juan Carlos I va publicar una carta en la que demanava no dividir forces ni perseguir quimeres. Això va causar que, immediatament, Cospedal, Gallardón i García-Margallo sortissin a declarar a favor de la constitució, contra el pacte fiscal i amb amenaces sobre una possible independència de Catalunya, sobretot dient que Catalunya quedaria fora de la UE.

En la trobada entre Rajoy i Mas es va respirar un ambient tens. Alicia Sanchez Camacho va haver de declarar sobre la reunió, perquè el govern es va limitar a publicar un comunicat oficial.

A partir d'aquest dia, la crispació espanyola no ha parat de crèixer. Santamaria el dia següent va dir que s'aplicaria la constitució i les lleis i, fins i tot, Aznar va destacar que "ningú trencarà Espanya".


El següent pas el va fer, altre cop, la vice-presidenta del govern espanyol quan va reafirmar, en una entrevista a la Cadena Ser, que es donarà una "resposta ferma i serena" a Mas. I Dolores de Cospedal va aprofitar l'editorial de El Mundo, per dir que no descarta "tipificar com a delicte una consulta" catalana, amb la possibilitat d'empresonar el president Artur Mas.

L'última intervenció de polítics espanyols ha estat la de Saenz de Santamaria, després de l'aprovació al parlament de la resolució sobre el referèndum sobre la independència. Segons ha dit, "estan disposats a utilitzar tots els instruments" que calguin per aturar la consulta de Catalunya.
(Vilaweb).

SOLIDARITAT I LA DENUNCIA CONTRA ELS MILITARS ESPANYOLS.

Feia dies que no hi havia tantes noticies com ahir: CiU convocant eleccions anticipades, el PSC recorrent a l´absurd federalisme, els altres partits adaptant-se a la nova situacio electoral. I el Govern espanyol?
Doncs, com sempre, intentant posar el discurs de la po al cos dels catalans i catalanes: que si un enfonsareu economicament, que si sortireu de la UE, que si tot el que fessiu seria il.legal (tant se val que sigui consultes, com declaracions d´ independencia com federalisme, des d´alla no en volen saber res de res), i nomes faltaven els militars que amb tants segles no han entes que ells no son una entitat autonoma de l´estat que diuen que representen i amenacen a "intervenir".

Solidaritat (S.I.) ha fet una denuncia a la Fiscalia, la resposta com sempre, i Alerta Digital passats de voltes:

 

Demanen acabar amb el «canalla de López Tena»

López Tena, aquest dimarts al Parlament Foto: ACN

"Que alguien pare a estos canallas: López Tena llama 'delincuentes' a los militares que defienden la ley y pide que 'se pudran en la cárcel'". Amb aquesta frase, el diari Alertadigital.com -en el qual escriu amb fruïció el coronel Alamán partidari d'aturar les vel·leïtats independentistes amb l'exèrcit- editorialitza sobre la decisió dels diputats de Solidaritat Catalana per la Independència de denunciar a la Fiscalia l'Asociación de Militares Españoles. La denuncia registrada aquest matí pel diputat solidari Alfons López Tena demanava actuar contra aquesta entitat per amenaçar amb una ofensiva militar el procés català .

(noticia N. Digital).

Com fer la independència?

Bon article de  l´ Hèctor López Bofill deixant clares les vies cap a la independ`encia (resum):

com fer la independència?

                              

...La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.

La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.

* Article publicat al diari El Punt-Avui

EL CATALA I L´ESCOLA: MENTRE ELS "CIUDADANOS" ES QUEDEN SENSE DISCURS, EL MINISTRE WERT CONTINUA CENTRALITZANT . .

Del total de 50.000 famílies catalanes que aquest setembre han vist com els seus fills començaven l'escolarització infantil, el curs de P-3, només dotze van demanar de poder-ho fer en castellà. Tot i les demandes de Ciutadans i el PP, i de les repetides sentències de la justícia espanyola perquè la Generalitat posi fi a l'actual sistema d'immersió lingüística, el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha revelat avui que la demanda d'una escola en castellà afecta només al 0,024% de les famílies que aquest any han començat l'escolarització.

"Aquest és el volum del conflicte que hi ha a Catalunya", ha afirmat Homs a Rac1, explicant a continuació que, tal com estableix la llei, el Govern donarà resposta a cadascun d'aquests dotze casos.

Acabat el discurs contra el sistema d´immersi´o a Catalunya, nom´es els queda un discurs: contra "los nacionalismos excluyentes (l´espanyol no, ´es clar)" i treure´s definitivament la m`ascara.

Per una altra part, el  Consell de Ministres ha aprovat aquest divendres l'avantprojecte de Llei Orgànica per a la Millora de l'Educació que augmenta el percentatge dels continguts que fixa l'Estat, que en el cas de Catalunya passa a ser del 55% al 65%, mentre que als territoris castellanoparlants el ministeri decidirà sobre el 75% dels continguts curriculars. D'altra banda, la reforma, presentada pel ministre d'Educació, José Ignacio Wert, incorpora nous exàmens d'avaluació a Tercer i Sisè de Primària, amb l'objectiu de detectar precoçment les mancances dels alumnes i que no tindrà afectes individuals sobre cada alumne ja que serà el centre qui acabarà decidint si passa de curs.

 

També, s'incorpora una nova prova a final de l'ESO i de Batxillerat, en aquest cas en substitució de la Selectivitat, els resultats si seran vinculants i necessaris per obtenir la titulació. En el cas del Batxillerat, la nota d'aquesta avaluació juntament amb la de l'expedient acadèmic servirà per decidir l'accès a la universitat, ponderant un 40% i un 60% respectivament.

 

La prova del final de l'ESO serà diferent per als alumnes que enfoquin la seva formació cap al Batxillerat o cap a la Formació Professional. Segons ha explicat Wert, es tracta d'una prova "necessària per a la titulació" i a partir d'elles, es podran comparar "amb total transparència", entre centres i comunitats autònoma, com si es tractés, ha afegit de tenir un informe Pisa propi. La nota serà el resultat de les notes durant l'ESO i la de la prova ponderades un 70% i un 30% respectivament.

 

Segons Wert la reforma persegueix "millorar el nivell educatiu" i facilitar l'accés dels joves als llocs de treball amb l'objectiu, entre d'altres, de millorar la competitivitat de l'economia. El ministre d'Educació també ha fet especial incís en l'alta taxa d'abandonament escolar que afecta l'Estat, que és del 26,5%, el doble de la mitjana europea. L'objectiu ara és arribar a un "modest" 15% i afrontar el fracàs escolar pal·liant els "dèficits estructurals del sistema". 

 

A més, citant l'informe Pisa, Wert ha lamentat que la taxa espanyola d'alumnes excel·lents, del 3%, estigui per sota de la meitat de la mitjana europea, que és del 8%. Malgrat aquestes "debilitats", Wert ha destacat que l'Estat es troba ben posicionat pel que fa les estadístiques en l'ensenyament a Primària, amb un 96% d'alumnes escolaritzats fins els 3 anys i amb una inversió que del 2000 al 2010 va passar dels 27.000 als 52.000 MEUR. Pel que fa la despesa mitjana per alumne, se situa en 10.094 dòlars, un 21% més que la mitjana europea, ha destacat el ministre.

 

Un altre pilar de la reforma, ha detallat el ministre, és que es pretén dotar d'una major autonomia els centres, ja que els espanyols són els que menys en disposen de tota la UE i això comporta "una pèrdua del rendiment", segons ha comentat. Els equips directius dels centres disposarien de més "poder efectiu", el que també comportarà un "augment de la rendició de comptes", de manera que es responsabilitzarà els centres dels seus resultats i se'ls podrà retribuir en funció del seu rendiment.

 

D'altra banda, Wert també ha ressaltat que es reforçarà l'ensenyament de les llengües estrangeres, en especial l'anglès, en què els criteris d'avaluació prioritzaran abans l'expressió oral que la gramàtica o la traducció, com ha estat sent fins ara.

 

Possibilitat de fer concerts amb escoles que separin per sexes

 

D'altra banda, estableix la possibilitat per a les administracions de concertar amb centres d'educació diferenciada per sexes "sempre que compleixin els requisits de la convenció relativa a la lluita contra les discriminacions en l'ensenyament".

 

També s'introdueix un nou requisit per als nous directors de centres que necessitaran una certificació acreditativa d'haver superat un curs de formació sobre el desenvolupament de la funció directiva. 

 

Pel ministre, aquesta és una reforma "sensata, gradual, instrumental i en certa manera, ideològica" i basada "en dades de les insuficiències i problemes del sistema" i que "mira cap endavant" i cap a "fora", ja que el rendiment dels estudiants es compararà amb altres alumnes de l'estranger i "no amb el del costat". Wert ha reconegut que arribarà en un "context difícil", en un moment en què "es deté l'increment dels recursos i s'exigeix a tots els actors la major eficiència".

LA "QUIMERA" ÉS LA UNITAT D´ESPANYA.

El Rei d´Espanya no ha fet mai cap declaració quan les coses han anat malament per a Catalunya, suposem que aquestes declaracions "unionistes" són per consum intern (espanyolista), però volem afegir que la única "quimera" ha estat la unitat d´Espanya. Una quimera que ha durat 500 anys d´esforços i malbaratament de diners (especialment els nostres), per un projecte que mai va ser col.lectiu.
Us pengem un dels articles- resposta d´avui, en aquest cas d´en Vicent Partal. La resposta de S.I. ha estat ràpida i directa, no us la pengem perquè suposem que ja l´heu llegit a la pàgina web.

Què vol ara Juan Carlos?

Que conste d'antuvi: si ningú es pensa que un discurs de Juan Carlos canviarà la realitat d’aquest país és que viu en un món francament estrany. Dit això, quatre consideracions, a tall de resposta a la carta del monarca.
   
1) Què vol ara? Ell ha callat durant dècades cada vegada que agredien el nostre país o la nostra llengua. No he sentit, per exemple, ni una sola vegada que demanàs concòrdia en el tortuós procés de l’estatut, ni quan els insults eren més grans. No he vist mai que s'interrogàs en veu alta si la sentència del constitucional no era un colp d’estat o simplement si no resultava contraproduent per a la convivència que ara invoca. No ha obert mai la boca per reclamar respecte i consideració en favor dels qui encara som una part dels seus súbdits -tot i que esperem que per ben poc. No he vist mai, fins avui, que invocàs la concòrdia i, sincerament, a hores d’ara em sembla que només vol servir-se'n, simplement, contra nosaltres. I això m’emprenya.

2) No fotem: qui ha atiat les dissensions no som nosaltres, sinó ells. D'una manera permanent i durant dècades i amb una persistència incansable. O és que es pensa que hem oblidat que al 2001, en ple allau del renaixement nacionalista espanyol, Juan Carlos va dir en un discurs oficial que ‘mai ningú no havia estat obligat a parlar en castellà’? Home!, jo, sense anar més lluny! De xiquet a l’escola fins i tot em pegaven. Però deixem de banda les anècdotes personals: que conste que Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat, li va demanar de forma pública que rectificàs, però no ho va fer, ni ho ha fet mai. De fet, ha tingut onze anys sencers per a fer-ho. Amb quina credibilitat, doncs, ara ens demana res?

3) Intel·lectualment Juan Carlos de Borbon no és precisament brillant, però va molt equivocat si es pensa que fent servir paraules altisonants aturarà un procés polític. Si aquest home creu que la paraula ‘quimera’ pot emprar-se com una arma o que pot convèncer ningú, és que encara és més ignorant que no em pensava. La gent catalana ha expressat amb rotunditat que vol assolir un projecte polític. I això no és cap quimera, és un projecte.

4) Ja entenc, de totes maneres, que la manifestació de l’Onze de Setembre el pose nerviós. Ara mateix Juan Carlos és un home desprestigiat, objecte quotidià de la riota popular, una caricatura coronada. Durant dècades la censura i la lloança histèrica n'han forjat una imatge d'ell que s’ha esquerdat com el vidre al contacte amb la realitat i amb la llibertat informativa. Supose que no és fàcil i encara menys si veus que milions dels que estaven els teus subdits opten per marxar. Però, francament, això és el seu problema. No el meu. I encara menys el nostre.

11 DE SETEMBRE DE 2012: UNA PROPOSTA DIRIGIDA A CATALUNYA, NO UNA RESPOSTA A ESPANYA.

Quatre dies després de la manifestació històrica de l´11 de setembre, podem fer una reflexió positiva de la situació.
Per una part, els catalans i catalanes comencem a creure en nosaltres mateixos i comencem a creure que la independència és possible. No estem demanant permís a Espanya a veure si ens deixa ser independents, el que fem és fer una proposta de separació.

El Govern espanyol, tot i que li venien dient des de feia setmanes, no esperava una manifestació d´aquesta alçada. Per tant l´estratègia va ser la de sempre: primer ignorar-la o minimitzar-la (com si no hi sigui, els seus mitjans propers van fer bé la seva feina), després amenaçar (pressions a Europa per assegurar que estarem fora de la Unió Europea) i finalment, com que sembla que la proposta catalana és ferma, amenaçar amb la Constitució i les lleis (no cal dir que la seva Constitució ens impedeix qualsevol procès independentista i les seves lleis encara menys). Però, per primera vegada en molt temps, no els estem demanant permís. 

Europa, mandrosa per fer qualsevol canvi i mandrosa per començar a plantejar una reordenació interna de la UE, en consonància amb nacions sense estat (Catalunya, Escòcia, Euskalherria, Flandes...), va fer una patinada considerable amb les declaracions del mateix dia 11, però desmentides després.

La manifestació en sí mateixa va fer adonar-se a la població catalana que podem si volem, va fer trontollar els plantejaments espanyols, va fer entrar Catalunya a l´agenda europea i va fer entrar Catalunya als mitjans de comunicació internacionals, fins i tot economistes reconeguts s´han referit a catalunya aquesta setmana.  Imaginem-nos si aquesta força demostrada va en la bona direcció, sense estratègies electorals.
Però el més important, és que els catalans i catalanes no demanem a Espanya que ens escolti, al contrari, li fem una proposta clara: independència. Tampoc és una RESPOSTA pe sentir-nos maltractats, al contrari és una PROPOSTA del camí que volem.

Us afegim un article d´en V. Partal (a Vilaweb) que aquesta setmana també comentava que no demanavem a Espanya que "ens escolti". Alguns no ho veuen, però estem en una altra situació. Estem proposant a CATALUNYA (no a Espanya) un canvi de fons.     

'Escolta, Espanya'? No. 'Escolta, Catalunya'

 

Les frases ritualitzades tenen aquestes coses. ‘Escolta, Espanya’, la respectable oda de Joan Maragall, va aparèixer dimarts a la portada d’un diari de Barcelona. Com dient: ‘Ep, que si no escoltes, aquests se n'aniran.' Em va sorprendre molt, però vaig pensar que era una mostra molt clara de la miopia d’alguns. Perquè era evident que, si una diferència hi hauria aquest Onze de Setembre era precisament que els manifestants --i per tant, i amb tots els matisos, la societat catalana-- havien perdut l’interès de ser escoltats per Espanya.

Jo hauria dit, més aviat, ‘Escolta Catalunya’. Perquè crec que la manifestació de la Diada va ser, sobretot, un enorme diàleg en veu alta del país amb si mateix. Dimarts potser no tant, perquè ja era del tot evident, però els dies abans havia trobat molta gent que pensava anar a la manifestació, però que no sabia encara si era independentista o s'hi sentia. La nit de la Diada no crec que restassen dubtes. El país es va mirar a la cara, es va sentir confortat i va decidir que era l’hora de pitjar l’accelerador. Les conseqüències, enormes, que ja vam viure ahir i les que veurem aquests dies venidors no poden ser res més que una conseqüència de tot plegat.

‘Escolta, Catalunya’ i en tot cas ‘Escolta, Europa’, una Europa que ahir ens va regalar dues de les anècdotes més sucoses del dia. De l’una banda, la premsa francesa criticant que l’espanyola amagàs la importància de la Diada. I de l'altra, la impagable cara de circumstàncies d’Olivier Bailly, un dels caps de premsa de la comissió, que dimarts havia dit que una Catalunya independent restaria fora de la Unió Europea. Veure’l ahir com es disculpava, tot moixet, per haver-se ‘precipitat’ evidenciava, molt i molt, que algú a Brussel·les, algú que mana de debò, ja pensa com pot encaixar la república catalana en la Unió Europea.

Per cert que molts dels mitjans espanyols que van córrer a fer-la grossa amb les declaracions equivocades no han dit ni piu de la rectificació. I això, si ho voleu veure així, és un indici més.

CATALUNYA ENTRA A L´AGENDA INTERNACIONAL.

Podem sentir-nos contents dels catalans i catalanes que estimem aquest país. Catalunya va estar a l´alçada de la data i Barcelona també. Hem de continuar, no ens aturarem.

Bon resum de Nació Digital: finalment Catalunya, ahir va entrar a l´agenda internacional:  

   Catalunya entra a l'agenda mundial

Els principals mitjans internacionals destaquen la massiva manifestació independentista. La majoria dóna per fet que el milió i mig de catalans es va manifestar per un Estat propi

Les principals capçaleres internacionals s'han fixat en la massiva manifestació d'ahir a Barcelona.

De la BBC i The New York Times a The Voice of Russia i La dépêche de Tahiti . La marxa organitzada ahir per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aconseguir situar el cas català a l'agenda internacional, fent-li traspassar les fronteres més insospitades. I ens uns paràmetres nítidament independentistes. El milió i mig de persones que ahir es va manifestar a Barcelona -xifra que tota la premsa internacional coincideix en donar per bona-, ho va fer clarament per la independència, segons la majoria de mitjans.

La majoria de mitjans, per bé que encara no entren en el terreny de la interpretació de la marxa, sí que coincideixen en afirmar que ha estat una massiva demostració de força de l'independentisme català, que ha aconseguit equiparar Catalunya amb Escòcia, el País Basc i el Quebec en el "mainstream" de les nacions amb possibilitats reals d'independitzar-se.

En les seves cròniques, molts dels periodistes d'arreu del món que han cobert la manifestació també coincideixen en ressaltar les frases més contundents del discurs de dilluns d'Artur Mas.

A la BBC , després d'uns minuts en què la informació tan sols apareixia en segona posició de la secció Europa , cap a les 10 de la nit va passar a obrir la portada principal, estant-s'hi més d'una hora, fins que l'actualitat de Síria la va desplaçar a la segona posició. Tot amb tot, la fotografia principal de l'edició va continuar sent, fins ben entrada la nit, la del mar d'estelades que va omplir el passeig de Gràcia. Els qualificatius, nítids: "Manifestació massiva", "manifestació enorme".

A The New York Times , la notícia va ocupar la sisena posició de la secció Món, destacant que "Una manifestació de protesta a Catalunya afegeix una preocupació a Espanya", i explicant que "la Diada Nacional de Catalunya de dimarts es va convertir en una manifestació separatista enorme, esdevenint així un nou desafiament al primer ministre Mariano Rajoy en el seu intent de forçar les regions espanyoles perquè executin dràstiques retallades pressupostàries." La Dama Gris exposa que Catalunya té una economia tan gran com la de Portugal, fa èmfasi en què la marxa arriba en un moment en què Rajoy està valorant la possibilitat de demanar un rescat a Brussel·les, i ressalta que el deficient sistema de finançament "ha afegit combustible" a la demanda catalana de major autonomia fiscal. Explica que Artur Mas "no va participar a la manifestació, però va dir que dóna suport plenament les demandes dels manifestants", en ressalta la frase: "Mai Catalunya ha estat tan a prop de la plenitud nacional", i explica que Rajoy "ha intentat minimitzar l'impuls separatista."

El diari de referència de la República francesa, Le Monde , informa: "Una marea humana per reclamar la independència de Catalunya." Dins la notícia, concreta que els manifestants "acusaven el govern central d'enfonsar aquesta regió del nord-est d'Espanya en l'espiral de la crisi." D'Artur Mas, en destaca la frase: "Si no hi ha acord en el terreny econòmic, sabeu que la via de Catalunya cap a la llibertat és oberta."

El principal diari econòmic europeu, el Financial Times , arrencava la crònica amb la sentència: "Catalunya ja no encaixa dins d'Espanya, i ha d'explorar l'opció de la independència." El periodista David Gardner, des de Londres, reproduïa tot un seguit de reflexions de l'expresident Jordi Pujol, en què afirmava: "Jo no he canviat, és el país que ha canviat." "[Espanya] està fent inviable el nostre país, i no podem acceptar aquesta situació per més temps", exposava Pujol a la peça.

L'influent Nasdaq.com també publica una peça en què, parlant de dos milions de manifestants, assegura que Catalunya ha hagut de demanar un rescat al govern espanyol que no hauria d'haver demanat si gaudís d'un tracte fiscal més positiu. "Barcelona vol negociar un nou pacte fiscal entre Catalunya i Espanya, reduint la quota de solidaritat, però el primer ministre espanyol Mariano Rajoy rebutja aquesta possiblitat", descriu meridianament.

"Barcelona era un mar de banderes catalanes vermelles i grogues quan més d'1,5 milions de persones han col·lapsat la ciutat en una manifestació massiva per reclamar la independència". Així descriu el diari The Guardian la marxa d'aquesta Diada a Barcelona, que "ha marcat una fita per un moviment independentista fins ara marginal". El diari fins i tot publica una selecció de fotografies i comentaris a Twitter d'alguns manifestants.

La revista Time , en canvi, dóna a la manifestació un cer to de xantatge. "Barcelona adverteix Madrid: paga o Catalunya marxa d'Espanya" , titula, amb el subtítol "Centenars de milers de persones marxen per la independència de Catalunya en tant que la pressió econòmica augmenta el sentiment secessionista."

La cadena paneuropea Euronews, formada per totes les televisions públiques del continent, també va dedicar una peça a la manifestació, que en la seva versió en castellà es titula " Cataluña: independencia " i, en anglès, " Spain’s Catalonia region – speeding toward separation? "

La manifestació també ha captat l'atenció de la televisió àrab Al-Jazeera , que parla d'una "marea humana" que ha inundat el centre de Barcelona. Aquest canal destaca els càntics independentistes de la manifestació, i recorda també la situació econòmica que pateix Catalunya basant-se en els teletips de diverses agències internacionals.

La nota discordant

Tan sols un teletip d'Associated Press , reproduït també per gran quantitat de mitjans, sostenia que la protesta era "contra els impostos", i que les "desenes de milers de persones indignades per la crisi financera d'Espanya" es van manifestar queixant-se perquè "paguen més del que és just al govern federal de Madrid."