WERT I L´ESPANYOLITZACIO DELS ESTUDIANTS CATALANS.

Abans d´ahir el Sr, Wert va representar el paper d´ell mateix. Un nacionalista espanyol que vol tornar a fer el que altres nacionalistes espanyols van intentar fer abans: ESPANYOLITZAR CATALUNYA.
No hi ha res de nou en les seves paraules, molts altres (durant segles) han intentat "espanyolitzar Catalunya".
I aquest es un dels seus problemes (dels espanyols) historics: no van entendre que en els casaments reials del S. XIV i XV es casaven els reis i cada territori continuava essent ell mateix.
Ells no, fa segles que intenten espanyolitzar una de les "parts " d´aquesta Espanya que ja no interesa a ningu mes que a ells.
Tampoc ens pot estranyar que posin una persona d´aquest estil en un Ministeri com aquest: no poden controlar TOT el que s´ensenya a Catalunya (ja controlen un percentatge molt alt), pero ho voldrien controlar tot i tenen les competencies traspassades.
Res de nou, aixo ja ho deia el mateix Wert fa dos anys (noticia de Naci´o Digital a continuacio) a les publicacions de FAES (d´on surten les "idees" del PP) i ho havien dit molts altres nacionalistes espanyols abans d´ell :

 

Wert ja anunciava la centralització educativa des de la FAES

El ministre espanyol d'Educació va traçar les línies de la seva política educativa en un informe per al nucli ideològic del PP l'any 2010

La segona pàgina de l'informe contrasta espanyolisme amb catalanisme

Les polèmiques declaracions del ministre espanyol d'educació, José Ignacio Weert, que ha defensat l' adoctrinament escolar per assolir objectius polítics nacionalistes en assegurar que la seva intenció és la "d'espanyolitzar els nens catalans" -afirmacions que han estat avalades pel president de l'executiu espanyol, Mariano Rajoy -, troben el seu rerefons ideològic en l'informe que el mateix Wert va realitzar l'any 2010 per encàrrec de la fundació FAES, vinculada al Partit Popular.

En aquest informe -una cinquantena de fulls amb format power point amb no més de 15 línies per pàgina-, titulat 'La sociedad española ante la agenda de reformas', José Ignacio Wert presentava l'11 de juliol del 2010 i dins el campus que la FAES va organitzar a Navacerrada les seves propostes reformistes, entre les quals hi figura un apartat específic dedicat a la educació i als canvis que, al seu parer, caldria fer.

Així, a la pàgina 36 de l'informe, Wert justifica el fracàs escolar en "un marc legal inadequat" i especialment en "una deriva 'democràtica' equivocada", al temps que defensa que la comunitat educativa "no pot ser democràtica, perquè el procés educatiu no és democràtic". Seguidament, a la pàgina 37, l'actual ministre defensa el nucli central de la seva política actual, la recentralització, tot assenyalant "els evidents excessos en la descentralització del sistema educatiu", al temps que assegura, sense citar dades ni fonts, que "hi ha més gent a favor que el sistema educatiu sigui gestionat per l'Estat que favorables a la seva gestió autonòmica". D'aquesta manera, Wert estableix un corpus dogmàtic que dóna via lliure al seu afany espanyolitzador.

Espanyolisme o catalanisme, Wert demana triar

A més, tot i que l'informe no al·ludeix explícitament a Catalunya al text, si ho fa a la part gràfica, on inclou fotos de la celebració d'aficionats a la selecció espanyola pel partit disputat el 7 de juliol del 2010 (semifinals del Mundial de Sud-Àfrica) amb la capçalera de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona contra la sentència del Tribunal constitucional sobre l'Estatut -aprovat al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i referendat positivament per la ciutadania catalana-. Entre les dues expressions de nacionalisme, Wert es pregunta "¿Con qué nos quedamos?". Tot i que a l'informe no hi ha una resposta explícita, la trajectòria de Wert al capdavant d'un ministeri amb competències més fictícies que reals -almenys a Catalunya, on l'educació es competència del govern català-, i la seva política nítidament recentralitzadora i espanyolitzadora demostra clarament quina és la seva resposta.

Informe 'La sociedad española ante la agenda de reformas', de José Ignacio Wert

POLÍTICS ESPANYOLS, NO UTILITZEU MÉS CATALANYA, NO VOLEM MÉS MANIPULACIÓ.

Aquests dies hem pogut veure una "ofensiva mediàtica" conjunta PP-PSOE :declaracions de la Saenz de Santamaria (dient que l´independentisme és un "caprici"), la Sanchez-Camacho (dient que valorava manifestar-se el 12 d´octubre, amb Falange?), les declaracions d´en Rajoy i del Ministre espanyol d´exteriors (l´independentisme és el culpable de que la "marca Espanya" no se´n surti), el Ministre de Justicia Gallardon (sense Catalunya, Espanya podria haver de sortir de l´euro), Felipe González i Alfonso Guerra posicionant-se contra la independència (no esperavem cap altra cosa), les declaracions de la Chacón i el president extremeny (sense comentaris per part nostra a cap dels dos). Això sense comptar l´acompanyament pujat de to de La Razón i de El Mundo, i algunes ràdios i tv espanyoles.

Bé, ja han passat a l´atac després de la "sorpresa" de l´11 de stembre. Sorpresa perque mai havien entés res de Catalunya, cap d´aquests personatges, i d´això també en tenen culpa els nostres dirigents catalans que mai havien parlat clar d´alguns temes on durant anys hi ha hagut una mena d´autocensura a Madrid.

Dels comentaris de tots aquests personatges, només ens interessa una mica un d´ells. El del Ministre de Justicia (ens sembla el més clar de tots). Després d´intentar-nos posar la por al cos a tots els catalans i catalanes amb teories com que "sortirem de l´euro" o que "sortirem d´Europa". Teories que ells no podem argumentar amb res sòlid. Ara queda clar el fons: la por pròpia (espanyola), perque sense Catalunya, Espanya no sortirà endavant i amb aquesta constatació encara menys ens deixaran marxar.   

En relació als altres comentaris d´aquests dies, només comentar que la manipulació ha estat (i serà) constant:
la realitat no és que l´independentisme "crei dubtes en la marca Espanya" o que els "mercats no ho vegin tant clar". LA MARCA ESPANYA TÉ MOLTS FORATS I ALS MERCATS ELS ÉS IGUAL QUE A LA PENINSULA HI HAGI 2 ESTATS O 5.
La raó per la qual Europa i el món veuen Espanya amb poca confinança són aquestes, que ja assenyalava l´alcaldessa d´un poble de Màlaga:
1. 23.000 milions d´euros de diner públic han servit per a "salvar" un banc que podein deixar caure (BANKIA).
2. A Andalusia, els grans terratinents acaparen el 80 % dels ajuts de la Unió Europea. 10.000 milions d´euros anuals dóna l´Estat espanyol a l´Església Catòlica.
4. Hi ha sous de més de 140.000 euros que continuen tenint els alts càrrecs de l´Estat, el President del Consejo General del Poder Judicial, del Tribunal Constitucional, etc. EN PLENA CRISI.
5. El rei espanyol i familia tenen un pressupost directe de 9 milions d´euros anuals i partides indirectes que sumen més de 200 milions d´euros anuals.
6. Els "espanyols" tenen més de 340.000 milions d´euros en paradisos fiscals.
7. Les dues "figures" de la política espanyola (Aznar i González) cobren pensions públiques de 82.000 euros anuals i amés amés afegeixen sous de consells d´administració de Endesa i Gas Natural de més de 120.000 euros. El millor que podrien fer aquests dos personatges és CALLAR.
8. Els bans espanyols reben prestecs del Banc Central Europeu amb un 1% d´interès i després el deixen a particulars, ajuntaments  i altres amb un interès del 6 %.
9. El PP decideix pujar l´IVA i en ell inclou cultura, ensenyament, etc.i a més enfonsa als petits empresaris.

AIXÒ ÉS EL QUE NO ENTENEN ELS EUROPEUS I ALTRES I PER AIXÒ NO ES REFIEN DE LA MARCA ESPANYA NI D´ESPANYA.

Però podem afegir més coses que ens fan entendre la manca de confiança exterior:

10. La recentralització de l´Estat i supressió d´"autonomies".
11. el poc respecte a les llengües i l´atac convulsiu contra elles.
12. l´intent de centralització de punts claus d el´ensenyament.
13. la modificació de la Llei de Costes.
14. La tossuderia de no donar suport al corredor mediterrani, per part de Madrid.
15. La protecció desmesurada de l´energia nuclear i la marginació de les energies alternatives (molt ben vistes a Europa, però no a Espanya).
16. L´enfonsament de part del sector primari (agricultura, ramaderia, pesca, boscos...) i del sector secundari (especialment petites i mitjanes empreses). Un exemple: Espanya rep més del  50% dels subsidis europeus en pesca, que es destinen gairebé en exclusiva a la gran pesqueria industrial.
17. Politica exterior erràtica recolzant "amics" de dubtosa condició: rei del Marroc. rei d´Àrabia Saudita, govern de Guinea Equatorial, dreta mexicana, dreta colombiana...).
18. Retallades a la llei de dependència que deixa a moltes families en una situació insostenible.

SI VOSTÈS LI HAGUESSIN DE DEIXAR DINERS A UN PAÍS AMB AQUESTS PROBLEMES, LI DEIXARIEN ?
NO LI DEIXARIEN, PERQUE SEGURAMENT NO ELS TORNARIA.
I AQUEST ÉS EL PROBLEMA. EL PROBLEMA NO ÉS SI PUJA L´INDEPENDENTISME O NO.
EL PROBLEMA D´ESPANYA ÉS UN ALTRE, NO ENS VULGUIN ENGANYAR I DEIXIN DE MANIPULAR ELS ESPANYOLS EN CONTRA NOSTRA.

MENYS DRAMATISMES I CONTINUEM ENDAVANT.

Sap greu que no s´hagi arribat a cap acord de fer una candidatura independentista per les eleccions al Parlament del principat.
Pero tampoc estem d´acord amb el dramatisme expressat per alguns, ni amb la lectura entre linies que ofereixen alguns mitjans, on sembla que unicament es culpa de S.I.
Sobre el dramatisme, cal recordar que totes les negociacions (fins i tot entre independentistes) a Irlanda, Corcega, Euskal Herria o qualsevol altre lloc del mon, han estat una mica llargues, no es poden solucionar tots els temes en un dia i tampoc serveix de gaire presentar una candidatura poc treballada, nomes pel fet que de cara fora hem de demostrar que tenim una sola candidatura ja que tenim unes eleccions a tocar.
Siguem seriosos i continuem treballant, si de veritat volem un full de ruta veritablement independentista. 
Tampoc estem d´acord en que la culpa la tingui un, quan els negociadors son quatre.
I recordem que als anys 30, ja alguns coneguts independentistes d´aleshores van expressar que "unitat" no vol dir submissio de tots a un grup hegemonic.  
Menys dramatismes i continuem amb el treball ben fet que hagi fet cadascu. I com que les eleccions les tenim al mig, nosaltres continuem donant suport a qui haviem expressat i per les mateixes raons expressades.

SUPORT A S. I.

Donem el nostre suport a S.I. perque ha demostrat a bastament que pot garantir el seguiment dels acords que es prenguin per tal de fer un full de ruta del Govern de Catalunya cap a la indepenencia. 

Donem suport a S.I. perque garanteixen una especial atenci´o a la democracia interna. Es faran "primaries" malgrat altres partits han dit que no en poden fer per manca de temps.

I donem suport a S.I. perque han intentat de fer coalicions electorals amb altres partits, entenent perfectament que el moment actual a Catalunya es una mica especial. La primera prova es la signatura de la coalicio ampliada com veieu en el text i la segona que ha volgut que totes les reunions fossin al nivell mes alt  i sense opacitats (parlant clar).

 

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ja és oficialment la primera gran coalició independentista.  Representants dels partits polítics Solidaritat per la Independència, el Partit Republicà Català, Els Verds-Alternativa Verda, PSAN, Catalunya Nació Independència, el Bloc Sobiranista Català i amb el suport de l'organització Catalunya Acció han signat l'acord de coalició electoral per concórrer a les properes eleccions catalanes sota la marca Solidaritat Catalana per la Independència.

Uriel Bertran, secretari general de Solidaritat per la Independència s'ha felicitat perquè “Solidaritat Catalana per la Independència crea la primera unitat independentista amb una coalició electoral de fins a 7 forces polítiques catalanes” i ha manifestat que “espera en els propers dies ampliar-la encara més” en relació a les converses que s'estan mantenint amb altres organitzacions com ara Esquerra, la CUP o Reagrupament.

Bones intervencions de Solidaritat (S.I.) al debat parlamentari, va estar molt clar.
Entretant, els governants espanyols diuen que utilitzaran tots els instruments al seu abast per evitar el proces independentista. N´estem convençuts que ho faran.
El tema clau es que nosaltres estessim preparats, ja que els instruments poden ser de molts tipus (o tots a la vegada) recionats amb l´ambit judicial, economic, politic, etc. Malgrat tot, aquest tema no ens ha de fer perdre els objectius, i el dia a dia per anar-los assolint. Caminem amb el pas adequat, hem de continuar en la mateixa direccio i actuant conjuntament davant Europa i davant els altres estats.       

Espanya: de la indiferència a l'amenaça

El govern espanyol ha acabat amenaçant 'amb tots els instruments de l'estat' el procés d'independència de Catalunya, despres d´haver-lo menystingut.

El govern espanyol ha passat d'una indiferència pública sobre el creixent independentisme a Catalunya a l'amenaça un cop ja s'ha aprovat al parlament la convocatòria d'un referèndum sobre la independència la legislatura que ve. A mesura que s'acostava la data de la manifestació de l'Onze de Setembre i que es feia evident que seria multitudinària el govern espanyol va anar denotant nerviosisme, com palesaven les declaracions filtrades de membres de l'executiu de Rajoy després del consell de ministres del divendres 7 de setembre. 'Aquest tipus d'actes els carrega el diable', van dir als periodistes.
El dia abans de la manifestació, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es va limitar a qualificar 'd'embolic' la mobilització, en aquesta entrevista a TVE (minut 46:50).
Després de la manifestació la majoria de mitjans espanyols van menysprear l'èxit com per exemple TVE, que la va situar al minut 20 de l'informatiu del vespre:
El govern espanyol també li donava un perfil baix, i intentava restar-li importància. No va ser fins després de la conferència d'Artur Mas a Madrid quan el to va començar a pujar, malgrat l'absència de membres del govern de Mariano Rajoy en l'esmorzar informatiu on el president va fer les declaracions.
A partir d'aquell moment, els polítics espanyols es van dedicar a pressionar per la reunió entre el president català, Artur Mas, i Rajoy. La vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sánez de Santamarí, per exemple, va aprofitar una entrevista a Telecinco per destacar el "canvi de discurs" de Convergència i Unió i deia que això feia olor 'd'una espiral poc reflexionada".
La carta de Juan Carlos I
I no va ser fins que el rei espanyol va decidir intervenir fins que no es va començar a destapar la caixa dels trons. Juan Carlos I va publicar una carta en la que demanava no dividir forces ni perseguir quimeres. Això va causar que, immediatament, Cospedal, Gallardón i García-Margallo sortissin a declarar a favor de la constitució, contra el pacte fiscal i amb amenaces sobre una possible independència de Catalunya, sobretot dient que Catalunya quedaria fora de la UE.

En la trobada entre Rajoy i Mas es va respirar un ambient tens. Alicia Sanchez Camacho va haver de declarar sobre la reunió, perquè el govern es va limitar a publicar un comunicat oficial.

A partir d'aquest dia, la crispació espanyola no ha parat de crèixer. Santamaria el dia següent va dir que s'aplicaria la constitució i les lleis i, fins i tot, Aznar va destacar que "ningú trencarà Espanya".


El següent pas el va fer, altre cop, la vice-presidenta del govern espanyol quan va reafirmar, en una entrevista a la Cadena Ser, que es donarà una "resposta ferma i serena" a Mas. I Dolores de Cospedal va aprofitar l'editorial de El Mundo, per dir que no descarta "tipificar com a delicte una consulta" catalana, amb la possibilitat d'empresonar el president Artur Mas.

L'última intervenció de polítics espanyols ha estat la de Saenz de Santamaria, després de l'aprovació al parlament de la resolució sobre el referèndum sobre la independència. Segons ha dit, "estan disposats a utilitzar tots els instruments" que calguin per aturar la consulta de Catalunya.
(Vilaweb).

SOLIDARITAT I LA DENUNCIA CONTRA ELS MILITARS ESPANYOLS.

Feia dies que no hi havia tantes noticies com ahir: CiU convocant eleccions anticipades, el PSC recorrent a l´absurd federalisme, els altres partits adaptant-se a la nova situacio electoral. I el Govern espanyol?
Doncs, com sempre, intentant posar el discurs de la po al cos dels catalans i catalanes: que si un enfonsareu economicament, que si sortireu de la UE, que si tot el que fessiu seria il.legal (tant se val que sigui consultes, com declaracions d´ independencia com federalisme, des d´alla no en volen saber res de res), i nomes faltaven els militars que amb tants segles no han entes que ells no son una entitat autonoma de l´estat que diuen que representen i amenacen a "intervenir".

Solidaritat (S.I.) ha fet una denuncia a la Fiscalia, la resposta com sempre, i Alerta Digital passats de voltes:

 

Demanen acabar amb el «canalla de López Tena»

López Tena, aquest dimarts al Parlament Foto: ACN

"Que alguien pare a estos canallas: López Tena llama 'delincuentes' a los militares que defienden la ley y pide que 'se pudran en la cárcel'". Amb aquesta frase, el diari Alertadigital.com -en el qual escriu amb fruïció el coronel Alamán partidari d'aturar les vel·leïtats independentistes amb l'exèrcit- editorialitza sobre la decisió dels diputats de Solidaritat Catalana per la Independència de denunciar a la Fiscalia l'Asociación de Militares Españoles. La denuncia registrada aquest matí pel diputat solidari Alfons López Tena demanava actuar contra aquesta entitat per amenaçar amb una ofensiva militar el procés català .

(noticia N. Digital).

Com fer la independència?

Bon article de  l´ Hèctor López Bofill deixant clares les vies cap a la independ`encia (resum):

com fer la independència?

                              

...La primera via que, per bé que sembli inassolible almenys s'ha d'esmentar, és la que invoca la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría: la Constitució espanyola de 1978. Catalunya només podria ser independent sota el règim constitucional espanyol amb una reforma d'aquesta norma pel procediment agreujat, cosa que implica àmplies majories al Congrés i al Senat (dos terços de cada cambra), eleccions, nova ratificació del projecte de reforma pel Congrés i el Senat sorgit d'aquests comicis i, finalment, referèndum. En definitiva, Catalunya només seria independent a través d'aquesta via si ho decidissin les institucions i el poble espanyol. Aquesta és la interpretació del Tribunal Constitucional expressada, en relació amb el País Basc, en la sentència d'11 de setembre de 2008 sobre les consultes plantejades pel govern Ibarretxe.

La gairebé impossibilitat de donar cabuda a la voluntat majoritària catalana en aquesta tessitura per part del sistema constitucional aboca els polítics i els ciutadans a tenir present que l'estat català només es podrà forjar sobre la base d'una ruptura constitucional. Així, d'altra banda, és com ho han fet la majoria dels estats que no han seguit les regles constitucionals dels estats dels quals se separen per esdevenir noves entitats sobiranes (començant pels Estats Units d'Amèrica, que al segle XVIII van trencar tots els vincles amb el protoestat constitucional més avançat de l'època: el Regne de la Gran Bretanya).

La clau per legitimar una ruptura constitucional en un context democràtic i en l'actual horitzó del dret internacional públic passa per acompanyar el gest independentista de dues variables determinants: 1) un suport majoritari expressat a través dels representants de la ciutadania o directament mitjançant el vot ciutadà emès en un referèndum, i 2) respecte escrupolós als drets fonamentals de tota la col·lectivitat. La peculiaritat catalana respecte dels referèndums, la convocatòria dels quals és prohibida a les autoritats catalanes en el sistema constitucional actual fa que, amb tota probabilitat, el moment de la ruptura constitucional s'hagi de materialitzar a través d'una declaració parlamentària. Un cop fora de la Constitució espanyola es crearia una nova legalitat dins la qual, si ho demanés la comunitat internacional, es podria organitzar el referèndum de secessió que ratifiqués la decisió parlamentària.

Una solució intermèdia consistiria en el fet que el govern espanyol s'avingués a autoritzar el referèndum de secessió. Però la consecució de la independència catalana, encara que s'haguessin respectat els preceptes constitucionals sobre un referèndum consultiu, continuaria suposant una ruptura constitucional perquè ja hem vist que l'aparició d'una nova entitat sobirana requereix la reforma constitucional per la via agreujada.

En conclusió, malgrat que tot procés d'independència es troba esglaonat en el temps pel que fa a la solució d'aspectes derivats de la successió d'estats (repartiment d'actius i passius, construcció d'elements d'estatalitat, successió en tractats internacionals, i aquí entraria la derivada de la Unió Europea), la conjuntura constitucional present ha de fer percebre a la nostra classe política que la separació d'Espanya requerirà probablement un acte de ruptura a través d'una declaració parlamentària. Una ruptura legitimada per l'ampli suport democràtic i pel caràcter pacífic del gest, però una ruptura al capdavall (no una transició). Qui aspiri a liderar el projecte cal que es mentalitzi que aquest moment, en cas d'oposició frontal d'Espanya i de negativa a autoritzar el referèndum, haurà de ser un dels primers passos en el procés d'independència, i no dels darrers com de vegades s'argumenta. Com més trigui a materialitzar-se la declaració d'independència, més dubtes suscitarà la majoria parlamentària present o la sorgida d'unes eleccions sobre la seva voluntat de caminar cap a la llibertat.

* Article publicat al diari El Punt-Avui