PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARCEL.LÍ PERELLÓ A L' ATENEU BARCELONÈS

Companys i companyes, el dimarts vinent dia 2 de maig a les 19:00 hores, a l' Ateneu Barcelonès (a la Sala Pompeu Fabra) es farà la presentació del llibre "Marcel.lí Perelló - Una vida perseverant per la independència".
No cal dir que us animem a anar a l' acte, ja que en Marcel.lí Perelló va ser Secretari General d' Estat Català i director del Diari de Barcelona en l' etapa de guerra del 1936-39 i un organitzador permanent d' activitats a l' exili català.
L' acte també comptarà amb la presència de la neta del protagonista. Us hi esperem.

O REFERÈNDUM O INDEPENDÈNCIA

Coincidim amb en Sala i Martin en que no podem jugar amb les normes que imposa una de les parts (l' espanyola) perque saben que amb aquestes normes tenen la partida guanyada. No ens podem deixar arrossegar cap a normes constitucionals i judicials que ells tenen totalment controlades.
Destaquem aquest petit resum de l' article publicat per Vilaweb de la conversa Sala i Martin-Junqueras, dirigida per Xevi Xirgo:

David i Goliat i les regles de joc
Quan Xirgo ha dirigit la primera pregunta a l’economista de la 
Universitat de Columbia, ell ho ha aprofitat per parlar de la his-
tòria de David i Goliat. Sala i Martín ha explicat que la interpre-
tació que en fan els jueus és que Déu va a favor de l’estat d’Israel. 
També ha parlat de la interpretació més interessant que en fa el 
canadenc Malcolm Gladwell, que considera que no es valoren 
correctament les forces dels dos personatges: ni Goliat era tan fort,
 ni David era tan feble. I aprofitant l’anàlisi de Gladwell, es podria 
dir que Espanya no és un estat tan poderós i que està malalt perquè 
ha prostituït les seves institucions. En aquest sentit, diu que la força
 que dóna la gent que es mobilitza a Catalunya no s’ha de menys-
tenir. Amb tot, Sala i Martín té una interpretació del mite pròpia.
 Recorda que David refusa de posar-se el casc i l’escut perquè 
refusa de lluitar amb el llenguatge o les regles de joc de Goliat. 
‘Nosaltres hem de sortir de les seves regles de joc, que són la cons-
titució, els jutges…’, diu. Sala i Martín proposa de no caure en el 
parany de fer la batalla amb les armes de l’estat espanyol ni amb 
les seves normes.

En l’exposició d’aquesta teoria, Sala i Martín proposa dos camins. 
Per una banda, allò que ja fa el parlament i que ell ha definit com
 una guerra de guerrejar: aprovar lleis com la de les curses de braus 
o de la pobresa energètica que acaben topant amb un Tribunal Cons-
titucional polititzat. Segons ell, aquest relat ens va bé de cara al món
 perquè demostra que els catalans no podem prendre decisions dins
 l’estat espanyol i que tenim maneres diferents d’enfocar la vida. 
‘Tenir el comandament del relat’, en paraules de Sala i Martín, és la
 manera de poder fer la batalla sense haver d’acceptar les regles de 
joc de l’adversari. Per exemple, reivindica la victòria clara del sí a
 les eleccions plebiscitàries del 27-S. Es queixa que s’hagi acceptat 
el  relat imposat que no es va obtenir un resultat suficient. ‘Que el 
27-S no va guanyar el sí a la independència és mentida’, ha dit.

Al seu torn, Junqueras ha confirmat aquesta necessitat de no cedir a 
les regles del joc que vol imposar l’estat espanyol. En aquest sentit,
 el vice-president ha defensat que calia posar sempre davant el principi 
democràtic. ‘És la democràcia que ha de definir els marcs legals i no a
 la inversa’, ha dit Junqueras.

La pregunta de Sala i Martín que ha respost ell mateix
En un moment de la conversa, Sala i Martín ha demanat si podia fer
 una pregunta a Junqueras. I l’ha feta: ‘Què farà el govern l’endemà 
de la data del referèndum si per les raons que sigui no s’ha pogut fer?
’ Junqueras, amb l’estil que fa servir quan no vol respondre una pre-
gunta directa, ha dit que calia fer tant com fos possible perquè la gent 
pogués votar en un referèndum i que calia que hi hagués unitat i coor-
dinació perquè això donaria més seguretat a l’hora de votar. També ha
 dit que la mobilització seria decisiva perquè és on més força té l’inde-
pendentisme. Sala i Martín, que ha arribat a sospirar en veient les bran-
ques per on s’havia enfilat Junqueras, ha dit: ‘Diré la resposta que jo 
hauria donat si fos polític: si per atzars de la vida el referèndum no es
 pot fer, tindrem el dret de declarar unilateralment la independència 
d’acord amb el resultat del 27-S.’ Sala i Martín, que ha volgut recordar
 l’argumentació de Jefferson a la declaració d’independència nord-
americana, ha dit que davant la impossibilitat de fer un referèndum 
caldria fer valer el resultat del 27-S d’un 55% a favor de la indepen-
dència per un 45% en contra. ‘No podem deixar que l’estat imposi 
les seves eines ni les seves regles, com va fer Goliat. O hi ha referèn-
dum o hi ha independència.’ Afirmació que ha estat rebuda amb un 
aplaudiment que deu haver fet tremolar les restes de l’antic barri del
 Born.

POLITIQUES ESPANYOLES A CATALUNYA FRACASSADES.

Aquesta setmana hem vist indicis clars de que a Espanya sobra la xuleria dels governants,

 l’ excés de manipulació política i que hi ha possibilitats nul.les d’ arribar a cap acord entre espanyols i catalans.

El dilluns va ser perillosa la entrada de la diputada valenciana Mònica Oltra en el contrast País Valencià-Catalunya. Oltra (diputada brillant en moltes ocasions) s’ equivoca d’ enemics  com els passa a tants d’ altres i així només es pot errar la diana.

El cap de setmana anterior les mentides del President del Govern espanyol, Sr. Rajoy, van ser penoses. Per una part, perquè va parlar d’ unes inversions a Catalunya que mai es compliran (i no és que nosaltres siguem futuròlegs), només cal mirar l’ augment del deute, les pensions o les promeses d’ inversions que ha fet a altres “comunitats” per veure que els números no “quadren” gens. I per una altra part la intervenció del Govern espanyol a Barcelona va ser penosa perquè dóna la impressió que ens tenen per molt poca cosa, ens venen a dir mentides i es queden tan amples.

Això sí, mentides  convenient difoses per El Periódico i La Vanguardia, com sempre.

Dos dies més tard d’ aquesta “campanya” a Catalunya, Montoro deia una altra versió molt diferent a Madrid, que no ha fet canviar de parer ni ha obert cap dubte a PSOE i Ciudadanos que van a la roda del que digui el Govern espanyol.

Entre mig, la “xuleria”.  La compareixença de l’ ex-Ministre Fernandez Diaz i l’ ex-cap antifrau De Alfonso a la Comissió del Congrès, va ser impresentable. Qualsevol persona que els va veure i va contemplar com els acusats deien que eren les víctimes, com responien altres coses diferents de les que demanaven els diputats, com menystenien els periodistes i les informacions aparegudes  o com marcaven ells (els acusats) el ritme i el joc de la compareixença, entendrem que mai ningú és culpable als governs espanyols, però a més a més parlen a les Comissions  amb una “xuleria” que no es veu en cap altre estat europeu.  

I la hipocresia de molts diputats espanyols afegida, criticant al diputat d’ ERC, Rufian, pel to de les preguntes i no fent cap crítica als acusats que volien “destrossar el sistema sanitari català” (es veu que això no té cap importància).     

El dijous vam poder llegir que a Norwegian Airlines el veten per operar els vols Barcelona-Tòquio perquè hi ha una acord del Govern espanyol i el rus, segons  diuen, i els vols han d’ aterrar a Madrid.  

No han faltat els nervis de personatges  procedents de l’ antiga CDC i d’ UDC que tenen por de la independència, només cal veure les “opinions” de personatges com Duran i Lleida, Roca o Fernandez Teixidó (aquest darrer creant un nou partit “centrista”). No fa por la independència el que fan por són ells des de fa molt temps.

Amb això hem arribat al cap de setmana. Divendres Patxi López, l’ alternativa a la Susana Diaz (la Susana volen que sigui la veu de la vella guàrdia Gonzalez-Guerra i el López l’ alternativa) va dir que a Catalunya hi havia una societat dividida i que això es veia al carrer. Alguns tertulians van riure preguntant “en quin carrer?”.

S’ han acostumat a dir tantes mentides que al final se les creuen ells i tot. I aquest és l’ alternativa de l’ altra. Cada vegada costa més saber si el que parla és del PP o del PSOE, diuen el mateix.

Només ens calia arribar avui dissabte i veure que l’ Assemblea Constituent els Comuns a Catalunya rebutgen l’ esmena sobre l’ independentisme i proposen una República Catalana dins d’ Espanya. El “colmo” del deliri. No sabem si per riure o per plorar. On s’ ha vist una república dins d’ una monarquia? I com la pensen fer? reformant la Constitució espanyola? Com pensen fer cabre una república dins d’ una monarquia i per majoria de 2/3 de diputats?

Per acabar-ho d’ adobar, llegim que congressistes nord-americans es reuniran amb el President Puigdemont. Tot normal. Però també es reuniran amb el delegat del Govern espanyol, Millo, tot normal perquè voldran saber les dues versions (que a hores d’ ara estan tant lluny com la nit i el dia), el més sobtant és que el Millo es farà acompanyar d’ un General de Divisió de la Guàrdia Civil i un Cap Regional d’ Operacions del C.N de Policia. Les representacions espanyoles ja ens diuen les possibilitats d’ entesa.

Diguin el que diguin, la tercera via es va enfonsar (per molt que Fdez. Teixidó intenti aixecar una bandereta), el PSOE, IC i Podemos no tenen cap alternativa, qualsevol reforma de la Constitució espanyola es inviable, i només queda “más de lo mismo” (un regionalisme encara més aigualit de la mà del PP i els ciudadanos) o el camí independentista amb la desconnexió i no hi ha més. I no hi ha cap proposta viable que es pugui posar damunt d’ una taula de negociació més que la independència de Catalunya. 

EL COMITÈ DE VENÈCIA NO AVALA LA REFORMA ESPANYOLA DEL TC.

Coincidim bastant amb l' article de Vicent Partal ahir a Vilaweb sobre la resposta del Comitè de Venècia del Consell d' Europa. Ja sabem que qualsevol posició de qualsevol organisme internacional té una interpretació àmplia i que moltes vegades cada part agafa la part del text que més li convé i amaga l' altra.
El Govern espanyol pot dir el que vulgui per acontentar els seus votants, però el cert és que els advertiments sobre el funcionament del TC i les reformes que n' ha fet el Govern espanyol deixen poc dubtes.
I més quan serà aquest TC qui deixarà el referèndum inhabilitat i un càrrec actiu de diputada del Parlament de Catalunya inactiu (Irene Rigau).
Sentirem moltes interpretacions, especialment de la part espanyola, però la complicitat de la UE amb les estrategies espanyoles no hi és i això és bon senyal. Us deixem el text de l' article perque també hi ha un enllaç amb el text original en anglès que és la millor manera de fer una lectura correcta:

  La notícia que acabem de saber és d’aquelles que marquen un abans i un després. El Comitè de Venècia, del Consell d’Europa, ha adoptat un dur informe contra la reforma del Tribunal Constitucional espanyol que li atribueix el poder d’inhabilitar càrrecs públics, reforma que com tots sabem és pensada per al cas català. Amb això, Europa deixa clar, per primera vegada, que Espanya ha travessat una línia vermella que no s’ha de tolerar. (Ací teniu la nota oficial, en anglès, del Consell d’Europa)

Tot i que la intervenció de l’estat espanyol en les darreres hores sembla que ha aconseguit de rebaixar el to inicial del document, les crítiques del redactat final són tan encertades com dures i impossibles de dissimular. L’informe diu que no hi ha estàndards europeus sobre la matèria, argument al qual s’agafarà Espanya com a un clau roent, però al mateix temps remarca que l’actuació espanyola és excepcionalment única. Que el Constitucional execute les seues pròpies sentències va en contra del que es fa a Europa i només es pot comparar amb el model d’Albània, Armènia, Moldàvia i Ucraïna. Més gràfic, impossible.

Per això, la Comissió de Venècia demana a Espanya que reconsidere l’atribució d’aquests poders al Tribunal Constitucional, i li adverteix que no fer-ho afectarà greument la percepció del tribunal com a àrbitre de la constitució. És especialment important que l’informe deixe clar que el fet que el Tribunal Constitucional espanyol puga aplicar mesures de multa o inhabilitació contra parlamentaris afecta el mandat democràtic que els ha atribuït la sobirania popular. Argument que és la base lògica de la defensa del parlament de Catalunya i que ara troba un eco ja constatable en les altes instàncies europees.

És evident que, als efectes del consum intern, Espanya manipularà això tant com vulga. Però que l’organisme del Consell d’Europa que ha de vetllar pel compliment dels afers constitucionals li demane de ‘reconsiderar’ això que fa no es pot interpretar sinó com un advertiment en tota la regla. Per quina raó Espanya hauria de reconsiderar res si allò que fa fos correcte? Quan algú et demana que reconsideres una cosa, el que fa és advertir-te de les conseqüències de no fer-ho. I això, Europa, per primera vegada, ho ha posat en negre sobre blanc. I confirma, per cert, que denunciar el comportament autoritari i demofòbic de l’estat espanyol com a causant i responsable de la crisi entre Catalunya i Espanya és el camí més encertat possible.

(Anècdota: l’ordre del dia de la Comissió de Venècia incloïa l’anàlisi d’actuacions irregulars de Turquia, Hongria, Armènia, Geòrgia, Casaquistan, Moldàvia, Polònia i Espanya. Una llista que, per si sola, ja ho diu tot.)

L' OPINIÓ DEL CONSELL DE GARANTIES NO INVALIDA EL REFERÈNDUM.

L' alegria dels Ciudadanos, el PP i els PSc ha estat poc dissimulada amb l' opinió del Consell de Garanties estatutaries. Però això no és més que agafar-se al que poden per veure si poden fer trontollar el procés independentista. Tothom ho sap. Res més.
Per això potser cal recordar que suposa exactament aquesta opinió del Consell, a Vilaweb ens ho recordaven ahir de manera clara:

 Per què l’opinió del Consell de Garanties no invalida el referèndum?

La disposició addicional 31ena no forma part de l'articulat central del pressupost, sinó que, ras i curt, és una informació addicional que acompanya les partides pels processos electorals

Avui el Consell de Garanties Estatutàries ha publicat un dictamen –sol·licitat pel PP, Ciutadans i el PSC– que considera inconstitucional la disposició addicional 31ena del projecte de pressupost del 2017. Sorprenentment però, no considera inconstitucional cap de les partides pressupostàries que fan referència a processos electorals i consultes populars. El dictamen no les invalida ja que segons diu, troben empara en l’estatut i no són contràries a la constitució espanyola.

La disposició addicional 31ena no forma part de l’articulat central del pressupost, sinó que, ras i curt, és una informació addicional que acompanya les partides pels processos electorals. Així ho ha expressat Puigdemont: ‘Les partides estan perfectament avalades. Per tant el referèndum es farà’.  

Si ens fixem en el text de la disposició, aquest especifica el govern ha d’habilitar una partida pressupostària pel referèndum ‘en el marc de la legislació vigent en el moment de la seva convocatòria’. Aquesta última frase té un caire interpretatiu, ja que segons els plans del govern, la ‘legislació vigent’ en el moment de la convocatòria no serà l’espanyola, sinó la catalana, que entraria en vigor a través de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica prevista pel juny.

Sense valor ‘vinculant’
L’Estatut de Catalunya no atorga al Consell de Garanties resolucions vinculants. Així ho diu el text de l’estatut: ‘El dictamen no té valor vinculant i pot fer recomanacions al Parlament o al Govern per a modificar o derogar les normes que consideri incompatibles’.

Irònicament, el caràcter no vinculant de les resolucions del CGE es deu a la sentència de l’Estatut de l’any 2010. Aleshores, el TC va derogar el caràcter vinculant de les resolucions de l’òrgan, que des de llavors és només consultiu i pot emetre recomanacions al parlament o al govern.

"NINGU ENS ATURARÀ", BON MISSATGE DE LA ISABEL.CLARA SIMÓ EN RECOLLIR EL PREMI.

Enhorabona a la premi d' honor de les lletres catalanes Isabel-Clara Simó i al seu discurs de rebuda del premi.

(de Vilaweb). L’escriptora Isabel-Clara Simó ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ha dit que se sentia rescabalada pel guardó i ha fet un discurs carregat d’energia. Ha reivindicat el talent que amaguen els Països Catalans. Repassant tota mena de disciplines, ha esmentat Joan Francesc Mira, Jaume Plensa, Ferran Adrià… ‘Tenim molt de talent’, ha exclamat.

Així mateix, ha animat a canviar l’estat de les coses amb l’horitzó de la independència, com va passar amb el sufragi femení i el servei militar obligatori, perquè malgrat les traves i les prohibicions, el canvi es va acabar imposant. L’escriptora ha intercalat bromes en el discurs. Per exemple, s’ha referit a la constitució espanyola dient que era ‘el llibre que Moisès va baixar del mont Sinaí’.

Però l’actitud ha canviat quan ha fet esment al futur del país i els dubtes que suscita. ‘I si estem mentalment, inconscientment, colonitzats? –s’ha preguntat–. Estem segurs de nosaltres mateixos?. Per explicar la situació ha fet servir una metàfora d’Alícia en terra de meravelles, quan Alícia demana al gat com se surt del laberint, i el gat li respon: ‘Això depèn d’on vulguis anar.’

‘Si n’estem convençuts, no hi haurà ningú que ens pugui aturar’, ha cridat. ‘Ningú no ens posarà barreres, ni res podrà vèncer la voluntat de la gent’, ha dit. ‘Els entrebancs els superarem amb el nostre afany de llibertat.’ Simó ha demanat al públic, com si parlés amb cada un dels assistents: ‘Tenim una consigna indestrutible, sapere aude’ (‘atreveix-te a saber’). Ha reclamat que tothom fes un pas endavant per pensar, investigar i ser actiu.

Amb el públic encès i aplaudint, l’escriptora ha acabat dient: ‘Visca els Països Catalans!’

ENTREVISTA A JOAN AMORÓS AL VOLTANT DEL CORREDOR MEDITERRANI.

Va bé llegir l' entrevista a Joan Amorós, president de Ferrmed, que va sortir ahir a Vilaweb. Aclareix moltes coses:

El corredor mediterrani s’endarrereix i el govern espanyol no té voluntat política de construir-lo. Mentrestant, va prioritzant inversions en infrastructures que formen part d’un fals corredor mediterrani, el que passa per Madrid. Per això, tant els governs com les principals associacions d’empresaris del Principat i del País Valencià han dit prou. Demà hi haurà una trobada d’associacions empresarials a Tarragona, on s’exigiran les inversions necessàries per a impulsar el corredor. Hi serà present també Joan Amorós, president de Ferrmed, l’associació que més força ha fet en favor d’aquest gran eix ferroviari. En aquesta entrevista, Amorós es manifesta indignat pel paper del govern espanyol i, en una opinió que expressa a títol estrictament personal, avisa: ‘Si aconseguim la independència, que l’aconseguirem, seran ells que tindran un problema, i ben gruixut.’

—Ara resulta que els fons prevists per al corredor mediterrani també serviran per a pagar la connexió de Barajas amb l’AVE.
—Mira, recordo perfectament a final dels vuitanta una reunió a Madrid amb Albert Vilalta, del gestor d’infrastructures predecessor d’Adif, on li vaig dir que suposava que farien passar l’alta velocitat per l’aeroport del Prat. I des del seu despatx em va dir: ‘Veus tota aquesta munió de gent que hi ha aquí? Doncs, tots s’hi oposen. Si no us espavileu vosaltres, aquest tren no passarà pel Prat.’ Ara ells el tindran a Barajas, i nosaltres amb un pam de nas, com sempre. El dia que menys ens ho pensem ens trobarem que tots aquests trànsits passaran per Madrid i evitaran la costa.

—Com pot ser això?
—L’única cosa que la Comissió Europea va acordar amb els estats membres era que totes les reformes que s’havien de fer en aquests corredors havien d’haver-se acabat el 2030. Però es tracta que la part més urgent es faci ara i la que no ho és tant es deixi per al final. I fan això. Aquesta gent són molt vius, i nosaltres ens deixem prendre el número. La Comissió Europea va escollir uns quants corredors prioritaris –segons Ferrmed, massa corredors– i va ser quan els de Madrid van agafar el subterfugi de fer passar el corredor central també per corredor mediterrani, fent-lo passar per Madrid. I així, diuen que inverteixen en el corredor mediterrani però inverteixen a Madrid.

—I així fan veure que destinen diners al corredor mediterrani.
—El ministre de Foment acaba de dir que el 79% de la inversió del corredor mediterrani ja s’ha fet. Com es pot arribar a dir una cosa així? I diu que el corredor mediterrani, la versió actual, requereix una inversió aproximada de 17.000 milions d’euros, dels quals se n’han executat 13.500. Els únics que van fer un pressupost realista del corredor mediterrani van ser els del govern del PSOE. I l’estudi deia que calien 56.000 milions.

—Molts més diners!
—És clar, perquè al corredor mediterrani no hi ha res fet. Si et fixes en el corredor ‘madriterrani’, des de Tarragona fins a Andalusia ja hi ha dues línies, quatre vies. Perquè hi ha la de l’alta velocitat i la línia convencional. Si agafes la branca del corredor mediterrani de veritat, tens una via única entre Tarragona i Vandellòs, i entre Vandellòs i València només n’hi ha dues, dues més anant cap a Madrid, i la branca que va cap al sud, cap a Alacant, una sola via que passa per Alacant i va fins a Múrcia i Cartagena. I entre Múrcia i Almeria no hi ha ni via.

—I en canvi en el corredor mediterrani ‘real’ no s’hi prioritzen inversions.
—És una vergonya que no posin la línia d’alta velocitat entre València i Tarragona, per exemple. Per què no la fan? Perquè no n’hi ha voluntat política. I, a més, treballen pel sud del corredor i no pel nord, per connectar amb l’estat francès i cap al nord. A Tarragona esperen que els arribi l’amplada de via internacional, i la BASF no fa cap inversió esperant que arribi aquesta ampliació. Però no tan solament això: els de Seat no estan connectats, el polígon del Baix Llobregat no està connectat… La línia nova que va a la frontera no té cap terminal connectada, fora del port de Barcelona. Com volen que hi hagi trànsit? La fallida de TP Ferro sembla que hagi estat intencionada. Si no han connectat res amb amplada internacional… El port de Barcelona està mal connectat, el de Tarragona no ho està, el polígon petroquímic tampoc, el de València tampoc, és clar. No hi ha res de res connectat.

—Això és una condemna per a l’economia del país.
—És gravíssim, sí.

—I quin marge de maniobra hi ha?
—Fa dos mesos que tenim demanada una entrevista amb el ministre i encara no ens ha respost. Volem dir-li, d’acord amb un grup d’empresaris potents, que nosaltres estem tips de promeses. La ministra Pastor va dir públicament el 2013 que l’amplada internacional a final del 2015 arribaria a València, i que el 2016 hauria arribat a Alacant. I encara no han començat a fer res. Som al 2017. I els hem de dir que això és un continu de mentides, de coses que diuen que faran i que incompleixen. Els demanarem un programa creïble a curt termini perquè hi hagi l’amplada de via internacional fins a Almeria, en dues vies. I que això sigui per al 2018-2019. I que volem un estudi per al mateix termini per a l’alta velocitat entre València i Tarragona. Un estudi acabat, amb la Sagrera acabada i les connexions amb els ports. I si no ho fan, mobilitzarem tothom.

—Què vol dir això?
—Pot voler dir moltes coses que m’estimo més de no dir ara. Però jugarem fort, perquè arriba un punt en què dius que ja està bé. Això no hi ha qui ho entengui.

—Si fins ara no hi ha hagut voluntat política del govern espanyol, amb el procés independentista en marxa encara n’hi haurà menys.
—Us dono la meva opinió personal, no pas la de Ferrmed, que quedi clar. Si aconseguim la independència, que jo crec que l’aconseguirem, pobres d’ells. El problema el tindran ells, i gruixut. Perquè d’on trauran els diners per fer tot això? Ara ho tenen molt fàcil, amb els 16.000 milions que surten de Catalunya cada any poden tirar milles. Però després s’haurà acabat: d’on sortiran aquests milions? Nosaltres, si convé, als nostres amics valencians els podem fer un préstec perquè ho facin, si no ho volen fer des de Madrid. El problema no el tindrem nosaltres, el tindran ells. Ja ho saben, això. Ho tenen clar, i estan –per dir una paraula pintoresca nostra– escagarrinats, malgrat la fatxenderia que gasten.

—Si fossin hàbils, haurien mirat d’utilitzar les inversions en infrastructures i en el corredor mediterrani per dir ‘veieu com us donem raons per no haver de marxar d’Espanya?’. Però sembla tot el contrari.
—Perquè tenen una concepció d’estat i de nació espanyola en què nosaltres no cabem. Ells tenen claríssim que Madrid és Madrid. I el problema greu que tenen és que no s’han pogut empassar Barcelona. Això que l’estat espanyol sigui bicèfal és inconcebible. A la rodalia de Barcelona, hi viuen cinc milions de persones. Als anys trenta n’hi havia un i mig. No han fet ni una línia nova de rodalia. Bé, han fet el tros que va de l’estació de Sants a la T-2, ja fa molts anys. Compara-ho amb els centenars de quilòmetres que han fet a Madrid. Amb el temps que nosaltres hem tingut empantanegada l’estació de la Sagrera, ells han fet la nova d’Atocha i l’han ampliada. Això és així. Però aquí hi ha gent mesella i no ho entén. El tracte és tan discriminatori que no té nom.