11 SETEMBRE: ACTE INDEPENDENTISTA AL FOSSAR, A LES 12 DEL MIGDIA.

ACTE DEL FOSSAR, A LES 12 DEL MIGDIA

Demà, 11 de setembre, com cada any, CATALUNYA, NACIÓ, INDEPENDÈNCIA, convocarem dins la Comissió Independentista Fossar de les Moreres. amb altres entitats els actes del FOSSAR al migdia.
Aquest any amb unes característiques especials, ja que fa 40 ANYS del retorn de l' independentisme al Fossar després del franquisme. Aquell any 1977, els milers de concentrats al Fossar van poder cridar "Independència" ben fort en aquest lloc emblemàtic al cor de la capital de CATALUNYA.

Una altra característica especial és que estem en pre-campanya de cara el REFERÈNDUM DE L' 1 D' OCTUBRE.
Per això us convoquem a aquest 11 de setembre que encara una nova etapa. A les 12 del migdia.

A VALLS DESENES DE PERSONES PLANTEN CARA A L' ESTRATEGIA DE LA POR DEL GOVERN ESPANYOL.

Desenes de persones estan concentrades a Valls (Alt Camp) davant la Guàrdia Civil que està escorcollant un mitjà de comunicació català: El Vallenc.
El nostre suport total al setmanari i als concentrats amb pancartes on defensen la DEMOCRÂCIA.
Podeu seguir la informació mitjançant TV3 i C/324 i els diaris i ràdios i també els mitjans digitals com Vilaweb, El Nacional, Nació Digital, El Món, etc. etc.

Però destaquem la informació directa de
Davant @elvallenc defensant la democràcia 
Mira-ho al #Periscope https://www.pscp.tv/w/bIJnbDFEWUVYb3FtbmdqZ0x8MW1yR21tWUxBalZHeRAfj6TnQzCiJO60JT8FumlOYcEALbdln4oCmhY9b50g 

EL VOT ÉS NOSTRE I NO ENS EL DEIXAREM ROBAR

Abans d' ahir i ahir vam veure unes grans dosi d'allò que en diuen "filibusterisme parlamentari" i després d' això hi va haver uns partits que representava que estaven molt (però molt) enfadats perquè els "trepitjaven els seus drets".
El màxim va ser quan un dels partits molt enfadats es va permetre donar lliçons de democràcia i legalitats.Un partit que té uns 800 encausats. Esperpèntic.

Bé no cal dir res més. Però ens ha agradat l' editorial de Vicent Partal, és un bon resum d' ahir i una bona lectura final.

Hi ha polítics que es pensen que l’espectacle ho suporta tot. N’hi ha que ho fan d’antic, amb el cinisme més precís i abominable, amb una irritant professionalitat. Però n’hi ha que sembla que s’han cregut, en un moment determinat, que som tots una colla d’imbècils que no sabem prou per què votem a qui votem. Tots semblen convençuts que la situació que el poble de Catalunya ha creat amb el seu vot directe i conscient en unes eleccions és un error. Però no ho és. Puc entendre que a alguns la realitat els resulte un malson i ho lamente molt. Però, si és el cas, hauran d’aprendre a superar-ho.

L’espectacle que ha fet el bloc unionista al parlament aquests dos dies ha estat lamentable, patètic, insuportable, d’autèntica vergonya. S’han escarrassat per esgotar-nos i fer-nos estar amb tensió, amb un estira-i-arronsa d’hores i més hores de perdre temps, de recaragolar el reglament, d’inventar-se coses inexistents, de moure confusió, de cridar i fer proclames fora de to i fora de lloc. L’escenificació era la de les grans ocasions; les frases, a voltes, molt solemnes. Però els fallava una cosa fonamental i bàsica: la credibilitat. La seua era nul·la.

Perquè és inaudit que intenten donar lliçons de democràcia o de legitimitat els qui van eixir directament del bressol del franquisme, els qui han espoliat la ciutadania d’aquest país durant dècades robant a mans plenes, els qui tenen milers d’encausats per corrupció, els qui van trencar la constitució amb el colp d’estat contra l’estatut, els qui van dir que era ETA aquell 11-M sabent que mentien i menystenint els cadàvers colgats en aquells trens, per mirar que no recordàssem la nit de camaraderia i rialles a les Açores. Aquella nit que va obrir la porta a la mentida institucionalitzada i ens va abocar a una guerra injusta i salvatge, que no volíem, les conseqüències de la qual pagarem durant decennis i decennis.

Tan inaudit com és que ara pretenguen donar-nos lliçons de mètode i de rigor democràtic i de compliment de la llei –sobretot d’això!– els creadors del GAL, els torturadors de la Barcelona olímpica, els qui ens van ficar per força dins l’OTAN, els qui van canviar la constitució en poques hores vulnerant tots els procediments imaginables, els qui van dir que donarien suport a l’estatut del Parlament de Catalunya i després en feien befa perquè l’havien passat pel ribot, els qui van adulterar les eleccions basques del 2009, quan prohibiren de participar-hi els votants de la segona força política d’aquell país. Els qui van acompanyar a la porta de la presó un assassí condemnat i encara l’abraçaven sense vergonya ni pudor. Els qui, mentre el president Maragall, un dels seus, presentava a Madrid l’estatut ja corrien a rebaixar-lo per la porta de darrere.

Hi ha polítics que es pensen que l’espectacle ho suporta tot. I en èpoques normals és cert que suporta fins molt enllà. Però no pas en moments excepcionals com aquest, quan tot és en joc.

El 27 de setembre de 2015 els ciutadans de Catalunya vam anar a votar. I, per més giragonses i trampes dialèctiques que vulguen fer durant segles i més segles, fins que es glace l’infern, la majoria d’aquest país va decidir, democràticament i en llibertat. Sabíem què votàvem i vam votar amb plena consciència. No ens vam equivocar. No ens vam equivocar.

I és per això i no per res més, pel meu vot, pel de l’altre, pel de l’altre i pel de més enllà, que Carme Forcadell és la presidenta que ha de suportar les seues impertinències. I és per això, no per res més, pel meu vot, pel de l’altre, pel de l’altre i pel de més enllà, que Carles Puigdemont és el president que ha de sentir els seus insults i les seues provocacions. Tant que diuen creure en les normes i les regles i els funcionaments de la democràcia i veges si obliden fàcilment la primera i principal de totes: que és el poble, i no ells, qui decideix; que és del poble, i no afortunadament d’ells, que naix la legitimitat.

Poden fer el fariseu tantes hores com vulguen i tants dies com vulguen. Resistirem el seu cinisme, amb paciència. Però, en favor de la seua salut, farien bé de mirar de cara el país que representen i adonar-se d’una vegada que hem deixat de tenir-los por, que hem deixat de témer el poder, que sabem com arribar allà on vam decidir que arribaríem i que no estem disposats a suportar mai més, ni un sol dia més, la submissió que cínicament i disfressada de grans paraules ells, els diputats que estralejaven, feien crits i movien els braços com molinets, ens proposen com a projecte de futur. S’ha acabat: el vot és nostre i no ens el deixarem robar.

CATALUNYA-ESPANYA: UNA GUERRA MEDIÀTICA.

Aquesta setmana hem vist un fort atac dels mitjans de comunicació unionistes espanyols contra els Mossos. Res de nou, abans havien estat els mestres i docents. L' objectiu és l' atac sistemàtic contra tot allò que es pot entendre com a "Estructura d´ un nou ESTAT CATALÀ".
Ara, de cop i volta, deixaran d' emetre atacs contra estaments catalans. Ara la prioritat és aturar la llei de referéndum i la desconnexió (comsigui, diuen ells). Ara, deixaran uns dies tranquils els Mossos i els mestres.
Sobre el paper dels mitjans de "la caverna" en fa una bona anàlisi en Josep Casulleras a Vilaweb:

Després d’una setmana d’atacs contra els Mossos d’Esquadra i de qüestionament de la gestió que van fer dels atemptats, els diaris de Madrid, i algun de Barcelona, han enfocat la crítica contra l’independentisme al referèndum. Entrem en la setmana decisiva, previsiblement la de la convocatòria del referèndum. I l’artilleria es concentra, novament, contra l’1-O, mirant de presentar l’independentisme com un fenomen radical, extremista i antidemocràtic; és a dir, embrutar la imatge de moviment central i majoritari de l’independentisme precisament perquè deixi de ser-ho. Com si fessin una campanya pel no soterrada.

Vegem-ho en portades. Per exemple, la d’El País: ‘El separatisme sortirà al carrer si s’impedeix el referèndum’, amb el subtítol: ‘Puigdemont cedeix a les pressions dels radicals i aprovarà aquesta setmana la llei de la consulta il·legal.’

‘Radicals’ [es refereix a la CUP], ‘il·legal’, ‘el separatisme’… Encara que les manifestacions i mobilitzacions independentistes hagin estat multitudinàries, pacífiques i tranversals ideològicament. Es tracta de potenciar conceptes que s’allunyen d’això que segurament es tornarà a veure l’Onze de Setembre.

El diari El Mundo, en aquesta línia, presenta el president de l’ANC, Jordi Sánchez, com un ‘agitador’, en aquest perfil que li dediquen. Però aquest diari avui enfoca l’atac cap a un tema recurrent, que han recuperat des de l’endemà mateix de l’atemptat a la Rambla de Barcelona: la barreja d’independentisme i gihadisme. A la portada d’avui, el titular és: ‘Les mesquites es planten contra la pressió del procés i no posaran urnes.’

La notícia és signada per Esteban Urreiztieta, un dels periodistes implicats directament en les argúcies mediàtiques i policíaques de l’operació Catalunya per a desprestigiar polítics independentistes, i que s’ha negat a comparèixer a la comissió del Parlament de Catalunya. Segons Urreiztieta, la Comissió Islàmica espanyola diu que no vol que hi hagi actes de defensa de l’independentisme a les mesquites. Però va més enllà: fa una vinculació directa entre el radicalisme islàmic i el moviment independentista. N’hi ha prou amb el primer paràgraf per a veure com lliguen l’una cosa i l’altra: ‘La Comissió Islàmica espanyola ha ordenat d’avortar qualsevol acte independentista organitzat a les mesquites catalanes. La decisió l’ha presa després d’haver-se’n anul·lat un a Vilanova i la Geltrú [més avall en la notícia es veu que era un acte del mes de maig], en què es promovia la col·laboració musulmana per a “fundar un estat nou”. Precisament l’acte era previst en un dels centres en què va operar l’imam de Ripoll Abdelbaki es-Satti, líder de la cèl·lula que va perpetrar els atemptats de Barcelona i Cambrils, i que és considerat un dels principals focus de proselitisme islamista radical.’

El rastre de la tensió mediàtica per les conseqüències dels atemptats és encara visible en els diaris d’avui. A El Periódico, ja fa uns dies que ha desaparegut de portada la insistència a dir que la CIA van avisar els Mossos, brandant una nota de veracitat dubtosa. Però aquesta tensió es manté en les pàgines d’opinió. Un dels columnistes de referència del diari, el periodista Jordi Évole, escriu sobre les conseqüències polítiques del 17-A, però no ho fa pas de la polèmica pel suposat avís de la CIA. No s’hi refereix pas en l’article que titula ‘Difamin l’equidistant’, en què explica que un article seu anterior havia estat mal interpretat i alguns diaris digitals l’havien explicat malament. Lloa l’equidistància [s’entén que entre independentistes i unionistes] i deplora titulars esbiaixats d’alguns diaris sobre el seu article anterior, com ara ‘Évole compara l’ANC amb l’Espanya més rància’. I destaca un altre titular, agafat ‘d’un diari de la caverna espanyola’, que diu: ‘Évole anomena Espanya rància els que llueixen l’ensenya nacional.’

Qui sí que ha parlat de la polèmica sobre la CIA i els Mossos a El Periódico és el coordinador de la redacció d’aquest diari, Luis Mauri. Ell sí que fa una comparació sorprenent, quan diu, en aquest article, sobre les crítiques a la informació (qüestionada fins i tot per WikiLeaks) sobre la suposada alerta de la CIA: ‘Quan s’havia vist un atac igual a la llibertat d’informació des dels anys més negres de la transició o des dels tancaments d’Egin i Egunkaria? És necessari recordar quin és el règim polític on els directors dels mitjans privats són posats i trets per ordre governativa, i els diaris, emmordassats? És necessari recordar que aquest és l’ecosistema informatiu natural de les dictadures?’ És a dir, Mauri compara les crítiques rebudes per part del govern, d’entitats, de partits o dels altres diaris a la seva informació sobre la CIA amb el tancament de l’Engunkaria per part de la justícia espanyola, la detenció dels responsables del diari, amb tortures al director, Martxelo Otamendi, les denúncies del qual no va ser ateses per l’estat espanyol, condemnat per això pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

Després d’haver rebut atacs de tota mena, com els que hem esbossat en la primera part d’aquest article, com els que vam recollir des del primer moment de l’atemptat de la Rambla, l’independentisme és acusat de fer allò de què és víctima.

LA MANI, LA MONARQUIA, LA SEGURETAT I LA LLIBERTAT.

Donem suport a la manifestació de les Entitats d' aquesta tarda, assistirem. I també donem suport a la manifestació institucional, malgrat no sentir-nos gens còmodes amb alts carrecs polítics que hi seran allí. Remarquem que aquesta posició de CATALUNYA, NACIÓ, INDEPENDÈNCIA, no és per "ganes de polititzar la manifestació" com diuen alguns. Sinó al contrari, volem despolititzar perquè aquests dirigents que avui estaran a Catalunya no són neutrals ni apolítics ni en relació a Catalunya ni en relació als països als quals venen armes.
Aquests dies ens ha agradat un article del diputat Germà Bel on parla de la relació històrica de la monarquia i el poder amb els seus súbdits.: seguretat a canvi de reduir llibertats. És molt adient el recordatori tenint en compte el moment en que estem i la tendència del poder central.

Una setmana després dels atemptats de Barcelona i Cambrils encara portem dolor al cor pels que foren assassinats, pels ferits i les seves famílies. I ens toca assistir des de fa dies al voraginós intent de desacreditar l’actuació dels Mossos d’Esquadra. Entre tantes coses que s’han dit, hem sabut que els cossos centrals de policia tenien informació relativa a l'imam de Ripoll —i des de fa temps— i que mai van traslladar aquesta informació als Mossos. Ho han confirmat, per exemple, reproduccions d'actuacions judicials del 2005 i comunicacions fetes pels sindicats majoritaris de les policies centrals.

Això és viscut amb naturalitat per les institucions centrals i pels mitjans de comunicació que apliquen la seua estratègia comunicativa, dirigida a fer responsable la policia (la catalana) dels efectes dels atemptats. Aquesta culpabilització no l’havíem viscut després de l’11-M del 2004 a Madrid. Tampoc després de l’atemptat d’ETA a Hipercor el 1987, quan el desplegament dels Mossos era testimonial. Per ser precís, hi ha gent —i no poca— fora de Catalunya que ha expressat preocupació i indignació per això (cosa que s’agraeix). Però, hi insistim, és fet i vist amb naturalitat per les institucions centrals i els mitjans de comunicació (amb honorables excepcions) que irradien informació (?) i opinió des de la capital de l’Estat. I al seu torn, ha causat perplexitat i irritació a molts catalans.

Hi ha motius més que sobrats per a la irritació. I per a la perplexitat. Canviem l’enfocament. Els estats absoluts es van consolidar pel suport que els reis obtenien a canvi de proporcionar seguretat física als seus súbdits. L’emergència dels valors i desitjos de llibertat —impulsats pel Renaixement i l’èmfasi en la persona— va propiciar el malestar amb l’arbitrarietat dels monarques absoluts: al capdavall, el tracte era que l’Estat proporcionava seguretat i s’ho cobrava amb restriccions de llibertats.

L’absolutisme reial va acabar a Anglaterra amb la decapitació del rei Carles I el 1649. Anglaterra i Holanda —aquest, el gran estat burgès europeu del segle XVII— van prendre camins guiats per la contraposició de les llibertats a la seguretat absoluta promesa pels monarques absoluts. A França, però, la monarquia absoluta —de naturalesa feudal— va reforçar-se, àdhuc va propagar-se a les Espanyes. El subsegüent fracàs polític de la Il·lustració a França i a Espanya va consolidar organitzacions institucionals verticals, de control centralitzat, el tracte principal de les quals amb els súbdits era la garantia de seguretat pagada amb menys llibertat.

No entra en la lògica institucional espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells cossos policials que no controla

Aquest és el nus clau de la qüestió. L’Estat a Espanya ofereix seguretat als que estan disposats a limitar les seues aspiracions de llibertat. Per això no entra en la lògica institucional espanyola proporcionar "de franc" informació sensible a aquells cossos policials que no controla (tot i que a nivells intermedis, afortunadament, hi ha cooperació, atès que la seua aproximació és professional). Perquè la seguretat només la donen si es paga per tenir-la; i el pagament és en quotes de llibertat. Si tenen això present, entendran millor la lògica de culpabilitzar els Mossos de no haver demanat allò que no coneixien com per poder demanar-ho, i que haurien conegut d’ofici a Alemanya, Gran Bretanya o els Estats Units.

Atenció a la perla del SUP: “Si lo hubiesen pedido...” No han passat per situacions en què algú els ha fet pregar per alguna cosa ben senzilla? Així es mostra jerarquia i domini i és propi dels entorns on coordinació és només un terme políticament correcte per "mando". Doncs és això. Que així augmenta el risc d’atemptats i efectes greus? Ja coneixen la doctrina Margallo al respecte. No em malentenguin: he dit que poden evitar només la perplexitat. I si de cas, constatar la manca d’empatia amb els que som (nosaltres, els nostres familiars i parents) els principals perjudicats per aquestes pràctiques de risc institucional.

La segona perplexitat que poden evitar és la que correspon a la participació dels Mossos a Europol. Com és sabut, quan ja semblava que s’havia acceptat, el Govern central ha fet una sonora marxa enrere, tot i les advertències del principal sindicat europeu de policia, Eurocop, que l’exclusió dels Mossos perjudica la seguretat a tot Europa; i de la mateixa Europol, que deixa clar que la decisió és estrictament en mans del Govern espanyol. A mi m’irrita, més encara quan la Ertaintza ja hi participa (els ha costat regateig polític). Però no em provoca perplexitat la naturalitat amb què les institucions centrals i els seus portaveus als mitjans viuen aquesta aparent contradicció, perquè per a ells no ho és.

Un Estat propi tindrà més cura de no mercadejar amb la nostra seguretat

Si el tenen a mà, recuperin el capítol dos d’Anatomia d’un desengany. Veuran que el mateix raonament explica per què els bascos i navarresos no són percebuts com egoistes, tot i ser els més rics i no aportar res a la solidaritat espanyola, i els catalans som egoistes i insolidaris tot i una gran aportació. Per a la majoria d’espanyols, els bascos són connacionals (i, per tant, de fiar); els catalans, però, som extranacionals —tot i que no es pugui reconèixer institucionalment— (per tant, no som de fiar). Així es pot conviure perfectament amb la (no)contradicció que suposa deixar fora els Mossos i continuar augmentant el risc per a la nostra seguretat... ai!, aquella manca d’empatia.

Això els permet també entendre la irritació suscitada per l’eficaç actuació dels Mossos amb els atemptats i els subsegüents intents de descrèdit. La mercaderia que es proposaven accentuar les institucions centrals en els propers mesos és que els catalans no ens en podem sortir sols i que l’Estat espanyol ens proporciona seguretat (esclar, a canvi de limitar les nostres llibertats). L’actuació del Mossos (i d'algunes policials locals) ha inoculat un antivirus contra la venda de seguretat per part de l’Estat. I accentua una opinió que molts ja teníem: que un Estat propi tindrà més cura de no mercadejar amb la nostra seguretat. Això és el que dol; i això és el que ha obert la caixa de tanta frivolitat, insídia en alguns punts i, fins i tot, ultratge. Per bé que, curats d’espants, ja ho estàvem.

SOBRE ELS ATACS A BARCELONA I CAMBRILS.

Fa mal, en tots els sentits el que va passar ahir a Barcelona. El nostre condol a les víctimes i als seus familiars i amics. La nostra tristor perquè persones joves siguin captades per xarxes que res tenen a veure amb la religió ni amb els drets legítims del països àrabs, el nostre rebuig a la manipulació racista que aprofita el moment oportú, i el nostre rebuig al discurs espanyolista portant l' aigua al seu molí de "la unidad de España" aprofitant moments com aquest.
La nostra coincidència amb els companys d' Estat Català fa que afegim la seva nota al nostre bloc:


... sentim indignació i tristor pel brutal atemptat a Barcelona. Una ciutat que ens estimem i sentim molt nostra.

Estem al costat de les famílies i amics que pateixen la pèrdua d' éssers estimats i ens preocupen l'estat dels ferits. Al mateix temps que condemnem l'atemptat i l' assassinat de tants innocents

El terrorisme ens voldria agenollats i vençuts. Malauradament estem en un escaquer mundial i exposats a moltes decisions externes. Per això tothom ara recorda el que va pasar a Londres, Berlín, Niça, Estocolm i París i potser no es recorda tant el que passa a Bagdad, Damasc, Kabul o el Iemen. Per posar alguns exemples de llocs on pateixen els cops i atacs més que nosaltres mateixos.

Per això, en cap moment, acceptarem la manipulació feixista per atacar els nostres veïns musulmans o d’ altres grups racials o religiosos que viuen a casa nostra. Ens sembla una manipulació cínica.

... continuarem treballant per a guanyar la batalla de la tolerancia, el respecte, la diferencia i els drets humans i la llibertat Ningú pot negar que els catalans i barcelonins som i hem estat presents defensant aquests valors.

... tampoc acceptarem mai la crítica manipulativa dels diaris espanyols com El Mundo o El País, ara passant per davant del mateix govern español manipulant i instrumentalitzant uns fets lamentables a Barcelona per interessos polítics d’ aquests mitjans.

Tots sabem que a Catalunya s' intenta que els Mossos tinguin accès a dades internacionals i tots sabem qui impedeix aquest enllaç, aquí no es deixa la "seguretat" en un segon terme perquè "només es parla d' independència", ells també ho saben, però menteixen.  

La premsa de Madrid és l´unica del món que vincula els atacs a l' independentisme, això per no parlar de l' ABC que esmenta "la pestilent prèdica del radicalisme separatista i xenòfob". No podem dir una altra cosa que parlem de periodisme cínic.

Davant d’ aquests mitjans negatius, posem en positiu l’ anàlisi del The New Yorker que destaca el que deia el president de la Generalitat ahir al vespres després dels atemptats "Una minoria no acabarà  amb la nostra manera de fer,som terra de pau i acollida i ho seguirem sent"

LA GENERALITAT REGISTRA DENUNCIA PELS INTERROGATORIS DE LA GUÀRDIA CIVIL.

La Generalitat registra la denúncia als jutjats pels interrogatoris de la Guàrdia Civil

La denúncia es dirigeix a uns agents concrets del cos i a totes les persones que hi han col·laborat o hi han tingut alguna relació

La Generalitat ha registrat avui al jutjat d’instrucció de Barcelona en funcions de guàrdia la denúncia contra la Guàrdia Civil pels interrogatoris que ha dut a terme pel referèndum de l’1 d’octubre. La denúncia es dirigeix a uns agents concrets del cos i a totes les persones que hi han col·laborat o hi han tingut alguna relació.

Concretament, el govern denuncia cinc possibles delictes: obstrucció de la justícia, usurpació d’atribucions, falsedat en document oficial, violació de secrets i violació dels drets individuals.

Aquesta setmana, la Guàrdia Civil ha interrogat sis alts càrrecs del govern pels preparatius del referèndum, a més del coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena. Els càrrecs citats a declarar han estat el secretari general de Presidència, Joaquim Nin, el director general d’atenció ciutadana, Jordi Graells, el director general de comunicació, Jaume Clotet, el director general de Difusió de la Generalitat, Ignasi Genovès, i la cap de comunicació del departament d’Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Anna Molas.

El portaveu del govern i conseller de Presidència, Jordi Turull, ha fet pública la denúncia. Turull va explicar que el govern estudiava les accions que havia d’emprendre contra l’actuació de la Guàrdia Civil.

Jordi Turull i Negre 

✔@jorditurull

Hem presentat denuncia contra els responsables dels interrogatoris de la Guàrdia Civil pel @referendumpacte . Defensem la democràcia !!

11:51 - 29 jul. 2017

El conseller de Justícia, Carles Mundó, va revelar l’escàndol de les citacions de la Guàrdia Civil, que es contradeien amb les explicacions que havia donat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Els partits independentistes han exigit que el ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, i el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, compareguin al congrés espanyol, mentre que la CUP ha convocat una concentració dilluns a les dotze davant de la caserna policial al carrer Travessera de Gràcia de Barcelona.