dilluns, 3 de març del 2008

ANÀLISI DEL PARTIT "ESTAT CATALÀ" SOBRE LES ELECCIONS ESPANYOLES.

ANÀLISI DE LES ELECCIONS ESPANYOLES DEL 9 DE MARÇ.

Com sabeu el nou de març d’enguany hi ha convocades eleccions al Congrés i al Senat d’Espanya, en les que malauradament Catalunya hi participa, doncs no gaudim encara de la nostra pròpia sobirania.

És en aquest context que des d’Estat Català ens adrecem a vosaltres per fer una anàlisi de la situació de la qual es deriva el nostre posicionament, després de recordar la situació en la que es troba la nostra nació i els esdeveniments succeïts en el darrer període legislatiu.

Així doncs podem afirmar amb dades reals que:

A Catalunya solament dos milions i mig d’habitants utilitzem la Llengua Catalana com a llengua vehicular i d’us social. Aquest nombre d’habitants constitueix el 34% de la població total de Catalunya.
La resta d’habitants ja siguin de primera, segona o tercera generació espanyola i primera generació d’altres països, utilitzen prioritàriament el castellà o espanyol coma llengua d’ús social intercultural.
I Espanya sap que si desapareix la Llengua Catalana, desapareixerà la nostra cultura i alhora la nostra identitat, ja que la nostra llengua, des de fa mil anys, és la que ha generat i catalitzat la nostra cultura i la nostra identitat.
També podem subratllar amb documents oficials, que cada any a Catalunya hi ha un descens d’un 1% de persones catalano-parlants, el que ens porta indefectiblement a la desaparició de la nostra identitat com a nació en un termini màxim de vint anys.

Dels coneguts com a Papers de Salamanca, després de les promeses del Govern Espanyol, tot just ens ha arribat el 12% dels documents i no sembla que el percentatge es pugui ampliar. Més aviat sembla que hi ha sectors decidits a oblidar la qüestió i passar pàgina.

Espanya no inverteix el que correspondria en les infraestructures bàsiques com les línies de ferrocarril (Rodalies i Regionals), les carreteres i autovies i els aeroports. Tampoc no ens en traspassen totes les competències amb el finançament corresponent a l’endarreriment en la inversió.
Espanya tampoc no ens deixa decidir respecte del model energètic, i així ens imposen en el territori dels Països Catalans: centrals nuclears, tèrmiques, la MAT, i a més la construcció d’un gegantesc dipòsit submarí entre Alcanar i Vinaròs per emmagatzemar-hi gas i no es descarta totalment que el Govern espanyol finalment intenti pactar un cementiri nuclear en territoris catalans.

Cap Govern Espanyol ha aportat res de positiu ni al sector econòmic ni al sector sòcio-laboral català; s’han continuat perdent llocs de treball no precaritzats, han augmentat la precarització dels salaris, les deslocalitzacions, l’explotació laboral d’immigrants, la retallada de drets, les privatitzacions encobertes per part dels serveis públics, l’abandonament progressiu del sector primari a tots els Països Catalans. I tampoc el PSOE amb la llaminadura del gir a l’esquerra, no ha fet res per evitar l’enriquiment desmesurat dels grans Bancs, les grans empreses i les constructores amb la conseqüent especulació. No cal dir que les grans empreses espanyoles són totalment alienes a Catalunya (ENDESA, Telefònica, REE, RENFE, Adif, IBERIA ...) i al seu moment van anar a parar a mans de persones molt properes als dos grans partits espanyols.

En el tema econòmic no cal aprofundir-hi perquè fins i tot els dirigents espanyols (Sevilla, Rubalcaba, Solbes entre altres), reconeixen que hi ha un espoli o si més no, un tracte injust contra les catalanes i els catalans. Però de seguida diuen tots que ara no es poden publicar les balances fiscals i no es pot fer res.

Després d’aquest breu recordatori amb dades específiques, ens trobem que el diumenge nou de març, els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, intentaran aconseguir una majoria absoluta o suficient que els hi permeti governar quatre anys més sense massa dificultats i demostrant llur espanyolitat, que al capdavall és el que els hi dóna més vots.

I per això ara ens prometen que faran tot allò que no han fet, i que en realitat no seguiran fent, doncs Catalunya tant per al PSOE com per al PP, no deixa de ser una regió d’Espanya que no es prioritària en els seus projectes governamentals.

Des de Catalunya hauríem d’aconseguir:
- Que cap d’aquests dos partits NO TINGUI majoria absoluta.
- Que a Catalunya surti el major nombre de Diputats/es i Senadors/es independentistes, nacionalment i socialment conscients.

Solament amb Diputats/es i Senadors/es que tinguin per horitzó la Independència i el poble català, podrem negociar amb el Govern Espanyol la recuperació de tot allò que ens deuen.

Tenint en compte que no son les nostres eleccions, malgrat tot, Estat Català us convida, Catalanes i Catalans, a anar a votar el nou de març, i a votar per les opcions independentistes, nacionalment i socialment compromeses amb el nostre país.


Visca la República Catalana Independent !!

Visca els Països Catalans Lliures !!

diumenge, 2 de març del 2008

EUROPA I LA INDEPENDÈNCIA.

Europa i la independència.

El segle XIX van aparèixer en Europa nou estats nous. I del principi del segle XX al de la Segona Guerra Mundial, setze. En canvi, del final de la Guerra Mundial a la caiguda del mur de Berlín, Europa solament véu nàixer quatre estats nous (Islàndia, Malta i les dues Alemanyes). Aquells llargs quaranta anys van fer pensar que el naixement de nous estats ja era cosa del passat. Però en la dècada dels noranta en van tornar a aparèixer: tretze. I aquest segle ja n'han sorgit tres, comptant el nou estat kosovès, nascut ahir. Amb aquests números a la mà resulta ridícul de voler fer creure que una frontera europea, la que siga, no canviarà mai.

Els anys setanta, en el pas del franquisme a la monarquia, ens trobàvem en el punt culminant de l'anomalia que fou per a Europa la guerra freda. Moure una frontera en aquell clima d'atac nuclear imminent entre les dues superpotències equivalia a moure les esferes d'influència i a desencadenar més tensió. Per això la hipòtesi de la independència era impracticable. Però n'hi hagué prou amb la caiguda d'un dels dos contendents, la Unió Soviètica, per a tornar a la normalitat. A alguns, els va costar molt d'acceptar-ho, és cert. La Unió Europea, per exemple, va amenaçar formalment Lituània que mai no hi entraria si trencava l'URSS. Però la realitat és va imposar i avui, per exemple, la lituana Dalia Grybauskaité és comissària europea i no pas una comissària qualsevol, sinó l'encarregada del pressupost comunitari.

És cert que des de la caiguda del mur fins avui Europa ha vist aparèixer els nous estats en l'antiga zona oriental, amb la sola excepció de la unificació alemanya. Però també ho és que aquest procés ha normalitzat completament l'independentisme. Avui tot Europa sap que un país qualsevol pot esdevenir un estat independent i que, si ho fa, tard o d'hora passarà a ser una part normal de la Unió Europea. Dels vint-i-sis membres de la comissió Barroso, set són ciutadans que provenen d'estats que no existien quan la Unió Europea començava a prendre forma amb el llunyà Tractat de Roma. I aquest és un detall que paga la pena de tenir en compte a l'hora d'entendre la celeritat i la normalitat amb què Europa ha saludat l'aparició del nou estat kosovès.

Espanya ha estat l'únic estat gran i l'únic estat occidental que s'ha negat a reconèixer la nova realitat. Per por d'establir un precedent que se li puga girar contra quan els bascos exercesquen l'autodeterminació (si la hipòtesi de l'actual govern basc és correcta, això serà durant la legislatura que començarà després del 9 de març vinent). En aquest sentit, és ben cridanera la reacció britànica clarament favorable, no solament a Kosovë, sinó a la democràcia. Quan alguns demanaven ahir als representants britànics si no els feia por que Escòcia seguís el mateix camí, la resposta invariable era que, si el poble escocès volia la independència, la Gran Bretanya no l'obstaculitzaria. I val a dir que, encara que l'obstaculitzàs, ja veuríem què passaria, perquè Europa va fer ahir un pas endavant monumental. A Kosovë, Europa ha patrocinat una independència que ni Sèrbia, ni Rússia, ni un estat membre tan important com Espanya no accepten. Això és una gran notícia, de primera magnitud.

A partir d'avui n'hi ha que diran que ja està, que el mapa ja és refet i que ningú més no serà independent. Però no hi ha cap analista seriós que no sàpiga que encara manquen independències per a activar en Europa abans que l'estabilitat del continent no siga completa i indiscutible. Escòcia, les illes Fer-Òer, el País Basc, Flandes, Valònia o nosaltres mateixos som realitats que es dibuixaran amb normalitat en el nou mapa europeu, si volem. Perquè els anys setanta reclamar una modificació de fronteres era anar contra el món, però avui és obstaculitzar la voluntat popular allò que va contra el món. Aquesta és la raó per la qual Espanya es va quedar ahir sola, amb Sèrbia, provant d'aturar el rellotge de la història.

Vicent Partal (Vilaweb).

dissabte, 1 de març del 2008

LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVA I LA POR DE Z.P. I DE DURAN I LLEIDA.

LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVA I LA POR DE Z.P. I DE DURAN I LLEIDA.

Em permeto reproduir un fragment de l'article del periodista Jürgen Elsässer,

"Belgrade a actuellement le soutien de Madrid. Selon le quotidien serbe Express du 11 janvier, le Premier ministre José Zapatero aurait obtenu l’assurance d’autres gouvernements de l’UE que le Kosovo ne proclamerait pas son indépendance avant le 10 mars —donc quatre semaines après la date annoncée par Thaci— car le nouveau Parlement espagnol doit être élu à cette date. Le gouvernement socialiste veut ainsi empêcher les mouvements séparatistes espagnols d’utiliser le précédent balkanique comme argument dans la campagne, les Basques ayant déjà commencé à le faire. En réaction, la majorité des Espagnols pourrait alors être tentée de sanctionner les socialistes que l’opposition conservatrice accuse d’être trop indulgente à l’égard des régions désireuses de faire sécession."

És a dir, per aquells que no sàpiguen francès, que la UE va assegurar a ZP que Kosova no proclamaria la independència abans del 10 de març, per tal que aquesta qüestió no formés part del debat electoral, en el sentit que seria aprofitada pels nacionalistes catalans i bascs i de retop pel PP per acusar els sociates de ser tou amb aquests. Tot plegat posaria en perill la reelecció d'en ZP i fins i tot podria donar lloc a una victòria pepera.

Bé, si ara relacionem aquest fet amb els luctuosos esdeveniments que es van produir en el Parlament del Zoo, on 11 diputats de CiU, entre els quals el Secretari General d'UDC i la Cap de Campanya de Duran i Lleida, conjuntament amb destacats diputats roquistes i alcaldes-cacics, casualment no eren presents a l'hora de votar la inclusió en l'ordre del dia del Ple una declaració a favor del reconeixement de la independència de Kosova, trobem que no es tracta d'un fet gens casual.

En primer lloc, si la declaració s'hagués pogut votar, al comptar amb el suport de CiU i ERC, hauria prosperat. Aquest fet, hauria tingut una repercussió internacional immediata -no és conya, encara que ho sembli. En plena ebullició post-accessió a la independència que el Parlament de Catalunya s'hagués posicionat a favor de la Independència de Kosova, hauria tingut un indubtable ressò mediàtic. A hores d'ara, no sé si en el proper ple, si els espanyols continuen fent el ridícul i arrenglerant-se amb Sri Lanka, en la seva oposició numantina contra la Independència de Kosova, s'intentarà incloure de nou el punt aquest.
Si es fa millor. Ara bé, és possible que el proper Ple tingui lloc després de la fi de la campanya electoral -no ho sé, perquè el web del Parlament de Catalunya no funciona. Si és així, com a mínim no tindrà repercussions electorals immediates, per que la jornada electoral ja haurà passat. I això, sense cap mena de dubte, afavoreix els socialistes.

Això ens porta al segon punt. Naturalment, els socialistes havien d'evitar de totes totes que el Parlament aprovés la declaració. I naturalment, o si més no jo ho hagués fet, van recórrer a un tonto útil, com és en Duran i Lleida. Si no vaig mal equivocat, aquest és el president de la Comissió de Política Exterior del Congrés de Diputats, per la qual cosa segur que estava informat de la promesa de la UE a ZP. No seria doncs, gens estrany que hagués donat l'ordre als seus col.laboradors més estrets, i els dos esmentats, sense cap mena de dubte ho són, d'impedir que s'inclogués el punt en l'ordre del dia del Ple. Un favor que segur que tindrà alguna recompensa en la propera legislatura, si les eleccions les guanya en ZP. O potser no, perquè l'autonomisme català és tan imbècil que fins i tot quan ha de cobrar els favors que fa, acaba pagant i donant les gràcies!

* Extracte de l´article publicat a un Blog d´en Josep Sort sobre "Les promeses de la UE a Z.P."

CUNÍ, EL "PALMERO" PUIGVERD I ELS QUE PORTEN L´ESTELADA.

CUNí: TAMBÉ ES POT SER PERIODISTA I DIR IMBECIL.LITATS

Com es podia veure en un vídeo difós per internet, patètic, el Cuní ara es treu del barret que es pot ser feixista i dur l'estelada.

Per acabar-ho d'adobar, el "palmero" Antoni Puigverd (un d´aquells que es permet parlar de tot "per sobre del bé i del mal"i que sembla que sap de tots els temes), torna amb la cançoneta del suposat feixisme dels Germans Badia, mite extès durant dècades pel PSUC, i que tota aquesta gentussa té per veritat oficial.

Però què passa en el món mediàtic català? En Basté, en Cuní, l'estaquirot d'en Joan Barril, fent la gracieta de comparar Kosovo amb el Tintin.

Què nois, que teniu por que el comissari Ferran us talli el coll, en el cas de la pública, o el Juliana de torn, en el cas de la privada? O és que féu punts... per si guanya el PP?

I, per contra, ni una paraula sobre l'increment del terrorisme espanyol al País Valencià, oi? L'altre dia van marcar-li una creu gammada a un xicot a Castelló. Heu dit alguna cosa al respecte ? Calleu com el que sou.

A veure si queda clar: el PP és un partit feixista que en qualsevol altre lloc del món ja estaria il.legalitzat. Ningú no se'n recorda de les declaracions del Mayor Oreja sobre el franquisme? Una cosa semblant a Alemanya o Itàlia serien impensables!

Que té 10 milions de vots? I què? També el partit nazi alemany en tenia molts més i no per això deixava de ser nazi.

Cuní, faries bé en tornar a reciclar-te als Estats Units.

*Extracte de l´article relacionat amb el Cuní, del Josep Sort (hitoriador) en el seu Blog.