Perquè Montoro i Rajoy diuen que "no cal rescat europeu" i menteixen? Perque el PP de Castelló diu que l´aeroport de Castelló serà rendible i no ho serà?
Les mentides del PP arriben a graus inversemblants.
A Europa cada vegada els creuen menys, eviten el "rescat" directe perquè el nyap de Bankia (i altres de menors) no l´acceptaran els europeus i tampoc les mentides d´aquesta magnitut.
No podem esperar més. Hem de marxar i la independència ja és urgent.
Bon article de l' Uriel Bertran: No podem passar l´estona queixant-nos de que "és culpa del govern espanyol", hem de marxar i hem de fer-ho millor, no ens podem amagar sota l´excusa que "no ens deixen".
Si no ens deixen, marxem d´una vegada.
Plorar no ens deixa veure els estels
Quina és la feina d’un polític,
limitar-se a descriure els problemes i queixar-se? O, a més,
solucionar-los? Els tres partits que donen suport al Govern
(Convergència, Unió i Esquerra) es queixen que les retallades
successives a la sanitat, l’educació, els serveis socials o TV3 són
inevitables. Es queixen que Espanya és injusta, que ens espolia i que es
mostra inflexible. I ens demanen comprensió, car tot és culpa del
govern espanyol: “Si del total d'impostos que paguem els catalans i no
retornen (16.000 M d'euros), l'estat en retornés una quarta part (4.000
M), no caldrien retallades. Si l'Estat pagués la meitat (4.000 M) dels
8000 M pressuposats que deu a la Generalitat, no caldrien retallades. Si
s’aixequés el sostre de dèficit de la Generalitat, no caldrien
retallades.”
És clar que el que s’exposa és cert, del tot, i Espanya és la principal culpable. Ja ho sabem, és la dependència! El problema rau que amb la queixa no n’hi ha prou. Calen accions i solucions. Cal exposar les queixes com fa Junqueras, però només amb això no avancem. Espanya practica l’espoli fiscal des de fa segles: que no denunciaven quelcom semblant el segle XVIII els primers memorials de greuges, i el XIX Valentí Almirall, i el XX Prat de la Riba, Macià i Pujol, i el XXI encara Mas? Espanya és responsable sí, però és la única responsable? Des de Catalunya també tenim la nostra part de responsabilitat: el Govern i els partits polítics al Parlament poden i han de començar a actuar amb determinació. La qüestió clau és: què més faran els partits a més de queixar-se? Ara per ara no arriben solucions realistes. Ni tan sols la “consulta”, que ja ha estat rebutjada de forma implacable pel PP i el PSOE al Congrés dels Diputats. I tenim la certesa que, si s’arriba a convocar, la bloquejaran enviant-la al TC, que la suspendrà.
Si fa uns anys la queixa per ella mateixa podia ser útil per ampliar la base social de l’independentisme, si fa uns anys servia per donar arguments i força política als qui defensem la independència, avui, només la queixa sense l’acció esdevé resignació còmplice. No activa solucions reals i està portant el país a la ruïna i al col·lapse econòmic. Perquè la queixa, només la queixa, no serveix de res als ciutadans quan se’ns retalla i se’ns fa pagar més cara la sanitat i l’educació, ni apaivaga els 885.000 aturats ni els més de 2.000.000 de catalans que pateixen pobresa perquè l’economia està asfixiada, ni sadolla els treballadors públics que se’ls retalla un sou exigu. La queixa, només la queixa, porta el país a la via morta, a la conflictivitat social sense projecte nacional clar i engrescador, i això acabarà debilitant el projecte independentista si només s’expressa en termes retòrics de lamentació i no en termes pràctics d’acció i solució. En els darrers 23 anys Espanya ens ha espoliat 214.235 milions en impostos que no tornen, l’equivalent a 15 pressupostos anuals de la Generalitat de Catalunya. No ho podem suportar ni un minut més.
El catalanisme, si volem avançar, ha de deixar de plantejar mesures que depenen d’Espanya (com les tres abans reproduïdes i que són impossibles d’assolir), i començar a actuar amb ambició i coratge, a partir només de les pròpies capacitats, i de forma unilateral quan calgui. Amb voluntat política, els tres partits que donen suport al govern poden aplicar tres mesures alternatives, que només depenen de Catalunya i que, aquestes sí, abandonen la queixa i esdevenen solucions reals.
Exercir la sobirania fiscal: l’Associació de Municipis per la Independència ha aprovat que els 648 ajuntaments que en formen part ingressin els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), en lloc de a la hisenda espanyola. La majoria d’aquests ajuntaments estan governats pels partits que donen suport al govern, així que aquesta mesura es pot posar en pràctica immediatament, i servirà per dotar l’ATC de més ingressos amb els que evitar les retallades. Gallifa i Alella ja ho fan.
Portar al Parlament de Catalunya, simultàniament a l’exercici de la sobirania fiscal, la Declaració d’Independència i iniciar les negociacions amb la comunitat internacional. Avocada la consulta al bloqueig, és el moment de no perdre més el temps. Només cal voluntat política. Els Estats Units van declarar la independència, Irlanda també i, recentment, Eslovàquia i Kosovo. El dret internacional recull aquesta possibilitat.
Catalunya, com a estat en vies de constitució, podrà incrementar el sostre de dèficit que ara imposa l’Estat espanyol. Com a Comunitat Autònoma el sostre de dèficit és del 0,7% del PIB –el que ens imposa Espanya-, mentre que pel conjunt de l’Estat espanyol és del 4,5%. Com a Estat català, o amb un procés formal per a constituir-nos en estat, podrem accedir als mercats financers internacionals (amb més solvència que no pas Espanya, per cert) i permetre’ns –si ho necessitem- nivells de dèficit equivalents als de l’Estat espanyol. Com a comunitat autònoma tots els mercats financers estan i estaran tancats, però com a estat, o com a estat es vies de constitució, tenim capacitat de negociació.
Un govern actiu en aquests tres fronts sí que podria mantenir la cohesió social i tindria credibilitat alhora de demanar esforços a la ciutadania en base a un projecte nacional engrescador. Mentre només plorem perquè no surt el sol, les llàgrimes no ens deixen veure els estels.
És clar que el que s’exposa és cert, del tot, i Espanya és la principal culpable. Ja ho sabem, és la dependència! El problema rau que amb la queixa no n’hi ha prou. Calen accions i solucions. Cal exposar les queixes com fa Junqueras, però només amb això no avancem. Espanya practica l’espoli fiscal des de fa segles: que no denunciaven quelcom semblant el segle XVIII els primers memorials de greuges, i el XIX Valentí Almirall, i el XX Prat de la Riba, Macià i Pujol, i el XXI encara Mas? Espanya és responsable sí, però és la única responsable? Des de Catalunya també tenim la nostra part de responsabilitat: el Govern i els partits polítics al Parlament poden i han de començar a actuar amb determinació. La qüestió clau és: què més faran els partits a més de queixar-se? Ara per ara no arriben solucions realistes. Ni tan sols la “consulta”, que ja ha estat rebutjada de forma implacable pel PP i el PSOE al Congrés dels Diputats. I tenim la certesa que, si s’arriba a convocar, la bloquejaran enviant-la al TC, que la suspendrà.
Si fa uns anys la queixa per ella mateixa podia ser útil per ampliar la base social de l’independentisme, si fa uns anys servia per donar arguments i força política als qui defensem la independència, avui, només la queixa sense l’acció esdevé resignació còmplice. No activa solucions reals i està portant el país a la ruïna i al col·lapse econòmic. Perquè la queixa, només la queixa, no serveix de res als ciutadans quan se’ns retalla i se’ns fa pagar més cara la sanitat i l’educació, ni apaivaga els 885.000 aturats ni els més de 2.000.000 de catalans que pateixen pobresa perquè l’economia està asfixiada, ni sadolla els treballadors públics que se’ls retalla un sou exigu. La queixa, només la queixa, porta el país a la via morta, a la conflictivitat social sense projecte nacional clar i engrescador, i això acabarà debilitant el projecte independentista si només s’expressa en termes retòrics de lamentació i no en termes pràctics d’acció i solució. En els darrers 23 anys Espanya ens ha espoliat 214.235 milions en impostos que no tornen, l’equivalent a 15 pressupostos anuals de la Generalitat de Catalunya. No ho podem suportar ni un minut més.
El catalanisme, si volem avançar, ha de deixar de plantejar mesures que depenen d’Espanya (com les tres abans reproduïdes i que són impossibles d’assolir), i començar a actuar amb ambició i coratge, a partir només de les pròpies capacitats, i de forma unilateral quan calgui. Amb voluntat política, els tres partits que donen suport al govern poden aplicar tres mesures alternatives, que només depenen de Catalunya i que, aquestes sí, abandonen la queixa i esdevenen solucions reals.
Exercir la sobirania fiscal: l’Associació de Municipis per la Independència ha aprovat que els 648 ajuntaments que en formen part ingressin els seus impostos a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), en lloc de a la hisenda espanyola. La majoria d’aquests ajuntaments estan governats pels partits que donen suport al govern, així que aquesta mesura es pot posar en pràctica immediatament, i servirà per dotar l’ATC de més ingressos amb els que evitar les retallades. Gallifa i Alella ja ho fan.
Portar al Parlament de Catalunya, simultàniament a l’exercici de la sobirania fiscal, la Declaració d’Independència i iniciar les negociacions amb la comunitat internacional. Avocada la consulta al bloqueig, és el moment de no perdre més el temps. Només cal voluntat política. Els Estats Units van declarar la independència, Irlanda també i, recentment, Eslovàquia i Kosovo. El dret internacional recull aquesta possibilitat.
Catalunya, com a estat en vies de constitució, podrà incrementar el sostre de dèficit que ara imposa l’Estat espanyol. Com a Comunitat Autònoma el sostre de dèficit és del 0,7% del PIB –el que ens imposa Espanya-, mentre que pel conjunt de l’Estat espanyol és del 4,5%. Com a Estat català, o amb un procés formal per a constituir-nos en estat, podrem accedir als mercats financers internacionals (amb més solvència que no pas Espanya, per cert) i permetre’ns –si ho necessitem- nivells de dèficit equivalents als de l’Estat espanyol. Com a comunitat autònoma tots els mercats financers estan i estaran tancats, però com a estat, o com a estat es vies de constitució, tenim capacitat de negociació.
Un govern actiu en aquests tres fronts sí que podria mantenir la cohesió social i tindria credibilitat alhora de demanar esforços a la ciutadania en base a un projecte nacional engrescador. Mentre només plorem perquè no surt el sol, les llàgrimes no ens deixen veure els estels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada