dijous, 17 de setembre del 2015

CATALUNYA, EUROPA I EL MÓN.

Aquesta setmana hi ha hagut una forta batalla diplomàtica entre representants catalans i espanyols. El sr. Margallo ha posat totes les seves forces i energia en aturar gests internacionals que puguessin afavorir Catalunya. És normal, és el SEU ministre d' exteriors, no el nostre.
Ells diuen que aquesta setmana ens han fet dos "gols": les declaracions d' Obama i la tramitació de la reforma constitucional. El segon "gol" no té cap mèrit, tenen majoria absoluta, i desmenteix totalment als de Podemos i PSOE que volen fer reformes: per a qualsevol reforma a Espanya han de comptar amb el suport del PP i això és totalment impensable. És bastant més difícil que la independència de Catalunya. ^Per tant, que no ens venguin més fum.
L' altre "gol" és un gest que els afavoreix, sí, però no és gens definitiu. Perquè els pronunciaments es fan quan el país ha declarat la independència formalment (o amb una DUI) i aquesta cursa és més llarga i no s' acaba amb les paraules d' Obama. Cal recordar que els Estats Units es van fer independents amb una DUI i el Rei britànic els va dir que no aconseguirien mai tenir cap presència comercial, econòmica ni política perque el comerç el controlaven ells (els britànics). No creiem que en aquest moment la situació d' Estats Units tingui cap dubte, tampoc pensem que s' oposin a una DUI (com van fer ells mateixos). Però la cursa és llarga.
De moment avui tenim el debat al Parlament de Suècia i us afegim un extracte de l' anàlisi de Vilaweb sobre la diplomàcia que pot aclarir encara més les coses:



  La gran pregunta és què passarà després de la proclamació de la independència de Catalunya. Hi haurà països que la reconeixeran com a estat independent? Quins? I de quina manera?

Actualment, al món hi ha 205 estats proclamats. D’aquests, 193 formen part de l’ONU i onze no. Però entre els que formen part de l’ONU n’hi ha sis que no són reconeguts per tothom: Armènia, Corea del Nord, Corea del Sud, Israel, Xipre i la República Popular de la Xina. Hi ha, per tant:
–187 estats plenament reconeguts,
–6 estats que sense ser plenament reconeguts formen part de l’ONU,
–2 estats (Ciutat del Vaticà i l’estat de Palestina) que no formen part de l’ONU, però tenen un estatut especial d’observador,
–7 estats que no són membres de l’ONU, però són reconeguts si més no per algun altre estat que n’és membre (Abkhàzia per 4 estats, Kossove per 112, Ossètia del Sud per 4, la República Àrab Sahariana Democràtica- RASD per 45 estats, la República Turca de Xipre del Nord per un i la república de la Xina Taiwan, per 21),
–2 estats que no són reconeguts per cap estat membre de l’ONU, però són reconeguts per almenys un estat que no forma part de l’ONU (Nagorno Karabakh i Transdnièster),
–I 1 sol estat que no reconeix ningú (Somaliland, que en bona part no és reconegut perquè Somàlia no té un govern estable).

Això implica, per tant, que un estat pot funcionar sense el reconeixement diplomàtic ple i que pot fins i tot formar part d’instàncies internacionals amb un reconeixement limitat (el cas del Sàhara-RASD, que forma part de ple dret de la Unió Africana, o de Kossove, que forma part del Banc Mundial i l’FMI).

Quan es reconeix un estat independent?
Un estat no pot reconèixer-ne un altre si aquest primer no es proclama estat, com és lògic. Així doncs, cal que primer Catalunya proclame la independència perquè després alguns estats la reconeguen. Mentre no es proclame la independència no hi haurà reconeixements amb valor legal.

Ara, cal un reconeixement ràpid i col·lectiu per part de molts estats o això és un procés lent?
El ‘moment islandès’
També depèn de les circumstàncies polítiques. Precisament els lituans parlen del ‘moment islandès’ com una part fonamental del procés d’independència del seu país. Islàndia va reconèixer Lituània com a país independent el febrer del 1991 quan cap altre país no els reconeixia la independència proclamada unilateralment el març d’un any abans. Fins al setembre d’aquell mateix any no ho va fer ningú més.

Durant les tres darreres dècades, Islàndia va ser el primer país del món a reconèixer, quan ningú més no ho volia fer, Lituània, Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia, l’Azerbaitjan, Montenegro, Croàcia i Palestina. Això el situa en un lloc molt especial en el panorama mundial. No és estrany, doncs, preguntar-se si Islàndia podria ser el primer país a reconèixer la independència de Catalunya.

La Unió Europea és la peça clau. Qui hi tenim a favor?

La possibilitat que Catalunya esdevinga un estat de la Unió sense el reconeixement d’Espanya no és tan estranya com podria semblar. Més enllà de la propaganda interessada, la UE hauria d’expulsar formalment Catalunya i bastir unes noves fronteres perquè Catalunya deixés de ser considerada part de la UE. I això és gairebé impossible. Legalment, no hi ha cap previsió que autoritze de cap manera l’expulsió de ciutadans europeus. I seria molt difícil que Espanya imposàs als altres 27 estats, a tots, les seues polítiques. Expulsar Catalunya, en tot cas, seria legalment impossible, però políticament possible si els 28 estat es posassen d’acord. Però seria completament inviable si hi hagués divisió d’opinions. I ja podem dir avui que n’hi ha.
Això vol dir que danesos, irlandesos, lituans i letons serien favorables a reconèixer el nou estat català? No per força, però ja es pot dir segur que no s’hi girarien d’esquena automàticament, com pretén Espanya. La decisió, molt probablement, seria coordinada al final pels diversos estats membres de la Unió. I, curiosament, ací ens trobaríem una de les grans paradoxes del procés: va ser Espanya que va trencar la tradició europea d’anar a l’una en els reconeixement diplomàtics, quan va decidir de no reconèixer Kossove, contra el criteri de la gran majoria dels altres estats. Curiosament, aquella decisió seria la que ara serviria de precedent quan Espanya invocàs la unanimitat que hi havia hagut sempre fins que ella mateixa trencà la regla.

Els països de la Unió més contraris a la independència de Catalunya en principi no serien els grans, sinó els que es van oposar a la independència de Kossove i, en general, els de la zona oriental de la Unió, sobretot Eslovàquia, Bulgària i Xipre. El cas de Grècia dependrà molt de quin govern hi haja en aquell moment.

El cas llatinoamericà
A l’Amèrica Llatina, el pes d’Espanya és més important que enlloc. I és ben sabut com utilitza les ajudes i els projectes econòmics per a usos polítics. L’hoquei patins català ja ho va veure ben clar en el famós acord de Fresno.
Per això ha causat sorpresa que el parlament del Paraguai rebés el govern català també. A Amèrica era ben raonable de pensar que el parlament de l’Uruguai no es doblegaria en cap cas a les pressions espanyoles –i així va ser– però no es comptava amb gaires més opcions. La decisió del parlament del Paraguai ha canviat la perspectiva que hom tenia a la zona, per bé que tothom és conscient que un pronunciament dels governs o els parlaments de grans països com ara Mèxic –on els exiliats catalans del franquisme van tenir un paper destacat– o l’Argentina tindria un impacte gran en els altres estats.