BORJA DE RIQUER I EL PROCÈS IRREVERSIBLE.

ENTREVISTA A BORJA DE RIQUER a Vilaweb. 

Reflexions necessàries sobre l' independentisme.

Borja de Riquer (1945) és historiador. L’any 1969, amb 24 anys, va entrar de professor a la UAB, d’on s’ha jubilat de la docència fa poc. De Riquer s’ha especialitzat en catalanisme i Restauració. La seva tesi doctoral, per exemple, és ‘Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme’. Autor prolífic, i de múltiples obres, ara acaba de treure el llibre ‘Anar de debò. Els catalans i Espanya’ (Rosa dels Vents). Aquest recull d’escrits i articles seus intenten posar context històric al procés d’independència. Borja de Riquer ha estat històricament una persona molt vinculada al PSUC i les esquerres catalanes. Recentment va signar el manifest de suport a l’Ada Colau. En aquesta entrevista es declara convers a l’independentisme. De fet, fa mesos ja havia signat un manifest independentista al costat d’altres militants d’esquerres.

—Senyor historiador, per què som on som?

—Perquè s’han esgotat les formes d’estar dins d’Espanya. Durant dos segles els catalans hem intentat trobar-nos còmodes dins d’Espanya. Amb resultats molt irregulars. A vegades aconseguies molta cosa, sobretot quan tenies molta força o aprofitaves una crisi espanyola. L’any 1931, amb la caiguda de la monarquia, arriba Macià i la República Catalana. L’any 1977 acaba el franquisme, i es negocia de nou. Què ha passat els darrers sis anys? Que el model de la transició s’ha extingit. I quan la sentència del TC diu que no pots tenir sobirania fiscal, no ets nació i has d’acceptar les regles del joc, doncs per primer cop a la història de Catalunya una part de la societat civil ha dit no hi estem d’acord. Tenim el dret de decidir. I això ha sorgit molt de sota. No ha estat una maniobra de quatre polítics. Els partits s’han hagut d’apuntar. I això són cinc anys. Un procés extraordinari.

—Vós negueu la tesi de Valentí Puig, que diu que els catalans els hi ha anat bé quan s’han portat bé, i no quan han optat per tirar pel dret.

—Aquesta idea de dir que si els catalans fem bondat, i ens comportem com bons espanyols, tindrem possibilitats…. Això s’ha vist que no. Arriba un moment que topes amb un sostre. Quan trobes governs que incompleixen les seves pròpies lleis, què has de fer? Si no compleixen les inversions, i no passa res! On estem? L’alternativa és acceptar la supeditació? Valenti Puig diu no tenim prou força, i per tant acontentem-nos. Escolta’m: això arriba on arriba. La gent ha dit prou.

—Com més cas els fèiem, més ens denigraven. Rosa Parks dixit.

—Clar. Jugar a la política de no podem trencar això, és reconèixer la subordinació. Reconèixer que com a negra havia de seure a una altra banda? Si ho acceptes calladet, acceptes aquest sistema. I personalment és acceptar que ets inferior. I jo em resigno a ser inferior.

—Vós intenteu explicar les característiques del moviment sobiranista recent.

—És un procés molt curiós i nou. És un moviment de classes mitjanes i amb una presència important de gent jove, i mitjana edat. Gent culta, professional, interessada pel país. Molt majoritari fora de l’àrea metropolitana. I qui clarament no ha participat és l’alta burgesia catalana. Aquest estan absolutament en contra del procés. Claríssim. Tota la vida han jugat a fons a trobar-se dins d’Espanya. El senyors del Pont Aeri volen tenir influència a Madrid, pels seus interessos. El país, se’ls en fot. Era de preveure. El més complex és dins l’àrea metropolitana. Bona part de les classes populars tenen herència de la vella immigració. I dic vella. Perquè la gent nascuda fora de Catalunya són gent de més de seixanta anys. Els seus fills ja han nascut aquí. Són sectors on l’aposta sobiranista se la miren, no en contra, però si amb més reticències perquè han de veure com es lliga la seva situació social amb el canvi polític. I també amb les seves tradicions culturals.

—Es separen de l’avi.

—Però l’avi mai els dirà torneu a Extremadura. L’avi els pot dir no perdis l’arrel. I aquí entrem en una temàtica on hem de ser molt sensibles.

—Vós dieu que el procés serà lent i irreversible. Per què?

—Serà un procés llarg i dificultós, que alguns l’han venut com una cosa fàcil. Divuit mesos? Bah. Ens enfrontem a l’estat espanyol. No és un partit, ni un govern. És un estat. I no tindrem suports de fora. Alguns ens podran mirar amb simpatia. Però no bellugaran un dit. Com a molt en un moment determinat poden pressionar al govern espanyol per intentar solucionar ‘això dels catalans’. Diran que ‘aquest merder no es pot mantenir’. Aquesta serà la màxima intervenció de fora. Per tant, ho hem de fer nosaltres.

—I per què diu que és irreversible, doncs?

—Per la quantitat de conversos al sobiranisme que hi ha i que han arribat a la conclusió que no podem continuar com estem. S’han de trencar les regles de joc. Aquest sectors podran passar etapes de menys entusiasme, però ja no tornaran a l’unionisme. Seran més o menys escèptics, però tornar a l’unionisme? Ja s’ha vist el que dóna. La percepció és: o desfeta i resignar-nos o llençar-te a una aventura dura i dificil on hi haurà la oportunitat de canviar les coses.

—Vós sou un independentista recent?

—Sí. Jo sóc un d’aquests conversos a l’independentisme. La meva opinió és que el sistema autonòmic està esgotat. Ja no serveix, des de la perspectiva de català. Segon, no hi ha alternatives espanyoles que ens semblin creïbles. Quina opció espanyola proposa cosobiranies, que som una nació i que la fiscalitat dependrà de nosaltres? Cap. Per tant crec que és necessari, si ningú m’ho ofereix, dir que hauré d’anar-me’n fora. Si algun dia, hipotètic, apareix, podrem parlar. Però a hores d’ara, o m’haig de resignar, com diu Valentí Puig, o dir que n’estic fart. Crec que serà difícil. No serà fàcil. S’hi juguen més ells que nosaltres. El model polític econòmic que han muntat, sense una Catalunya que aporti el 22% dels recursos fiscals, com el mantenen? És inviable.

—Creu que una Catalunya independent implica una Espanya pobre, doncs?

—Aquesta és una cosa que no he escrit, i tothom s’ho calla. Analitza el cas d’Andalusia. Des de fa quaranta anys ningú emigra des d’Andalusia. Per primer cop a la història Andalusia no perd població. Com és possible que la regió de la UE que té l’index d’atur més alt, més del 30%, no perdi població? Ah collons. Hi ha unes polítiques de subsidis que ajuden que la gent es quedi a casa treballant poc, o sense treballar. Aquest és el model creat pel PSOE i que el PP manté. Subsidis. Hi ha casos brutals. Província de Cadis. Gairebé un milió d’habitants. I mira com ho tenen: 35% atur, 30% funcionaris, i un 30% al sector privat. Això és model inviable si ets tu qui has de pagar l’atur al 35% d’aturats. No lliga. Només pot funcionar amb diners de fora. En un moment de crisi econòmica pot ser solució a curt termini. Però no 40 anys. La gran pregunta que en un país anglosaxó et faria qualsevol. Vostès, senyors d’Andalusia què han fet amb els recursos de la UE i de l’estat? Com pot ser que essent la regió amb més recursos rebuts, encara tinguin 35% d’atur? I okhu que ho preguntis: et diran català burgès i insolidari. Escolta, tu. No fotem. El que no podem és condemnar-los al subsidi, perquè això vol dir subordinació política. Això és caciquisme. Qui reparteixi el PER, té els vots. Jo em pregunto com podran mantenir aquest sistema sense l’aportació dels catalans.

—Per què el PSC ha fet l’aposta que ha fet?

—El drama del PSC és la seva subordinació al PSOE. No deixa de ser sorprenent que el PSC de fa dos anys, amb Pere Navarro, estava pel dret a decidir, i ara el PSC d’Iceta, en contra. L’Iceta ha consagrat al PSC com la federación catalana del PSOE. Hauria de canviar de nom. Han fet una aposta arriscada que és buscar vots en l’espai espanyolista. Però aquests van a C’s o el PP. Perquè si prentens retenir els votants amb el discurs espanyol, se’n aniran als espanyols de veritat, no al succedani.

—Com s’explica la conversió de CDC a l’independentisme?

—Ha estat procés de conversió a la vista dels resultats, dels fets. S’han trobat amb un mur. I una de dues: acceptem com ho tenim, opció Duran, o és Mas i altres que diuen no pot ser. Intentem saltar el mur. L’opició de Mas i CDC ha estat extremadament important perquè no s’acostuma. I arriscant-se molt. La seva base social no vol soroll i convèncer aquests sectors…Clar que també s’han vist forçat pels fets. Un milió i mig de persones al carrer.

—Jo escolto a Joan Coscubiela i no veig que el milió i mig li hagi fet canviar d’idees.

—No li dóna la importància que ha tingut. Sobretot s’obsessiona amb la crisi econòmica. Ningú t’ho nega. Però tu no pots tancar-te a dir que aquí només pots parlar de la crisi econòmica. Aquí hi ha un contenciós. L’esquerra catalana tradicional, ICV i PSC, el tema els ha agafat a contrapeu. Quan la temàtica sobiranista ha assolit protagonisme, això els supera. S’han vist obligats a entrar en un dicurs que com a demòcrates no tenen més remei que dir sí al dret a decidir. Però quan s’han de definir els surt el tema de les relacions amb les esquerres espanyoles, més fortes al PSC que ICV, i aquí els crea un problema sobre el qual no volen definir-se. Reflecteix un problema que no ha estat assumit. Tard o d’hora aquesta esquerra acabarà definint-se.

—El PSC ja ho ha fet. Ha optat pel no.

—ICV ho té més difícil. Per aquests la decisió dependrà de quina sigui l’oferta espanyola. Si és la oferta de reforma del PSOE, diran no. Si l’oferta és radical, amb elements de sobirania, cosa que crec utòpica, és possible que diguéssin aquesta constitució confederal és la solució. Dirien que la alternativa a la independència és això. Si es troben que el no vol dir quedar-se com estem…

—Per últim: com veu el País Valencià i les Illes?

—Jo penso que cadascú ha de seguir el seu camí. Penso que als dos llocs es belluguen coses. Més al País Valencià. Finalment han vist que el model del PP i PSOE els ‘afecta negativament. Ara se’n adonen que el tema de les infraestructures els perjudica. Que hi hagi un tram de via única entre València i Catalunya és brutal. Mentre es gasten milers de milions a Badajoz, que no porta enlloc, perquè els portuguesos no la connectaran. Els valencians també ho veuen, que és inacceptable. Ja veurem fins on ho porten. I el cas de les Illes també hi ha un drenatge de recursos brutal. En percentatge, més que aquí. Veig processos diferents, i molt lents. I que des de Catalunya no hem d’interferir. No hem de donar lliçons enlloc. Ja sen’adonaran si els hi surt a compte estar a l’estat espanyol, o no.

Borja de Riquer