El 2012, preguntat
Rajoy sobre què pensava d'una Diada multitudinària, pacífica, democràtica i
independentista, va respondre que allò era un "guirigall". La "majoria silenciosa" per descomptat,
no esvalotava i no volia la independència. Quatre anys després, el
"guirigall" segueix essent un impressionant exemple de voluntat
popular civilitzada, ordenada, pacífica i democràtica en lluita per una Estat
nou. Un dret inherent a tota nació com la catalana. Al seu torn, la
"majoria silenciosa" ha deixat de ser "silenciosa", però no
ha aconseguit ser majoria i gairebé aconsegueix no ser res. La manifestació
convocada per la Societat Civil Catalana a favor d'Espanya com a unitat de
destí en l'universal no va arribar a les dues dotzenes de participants,
comptant els que sostenien les banderes. La convocada per En Comú Podem a favor
de "referèndum pactat" amb l'Estat per comptes de la independència,
segons sembla, es va quedar en uns tres-cents o quatre-cents pactistes
o “pactadors”, que semblen pocs per convèncer cap Estat.
La immensa majoria de
la ciutadania políticament mobilitzada va sortir al carrer per mostrar a les
autoritats, als ciutadans
espanyols i al món sencer la seva voluntat de constituir-se en Estat
independent. Un fet que ha accelerat notablement el procés cap a la
independència.
La nit de diumenge, la
senyora Colau afirmava a la televisió amb Ana Pastor que la majoria ciutadana
no es manifestava per la independència, sinó per un referèndum pactat amb
l'Estat. En el trajecte de la
manifestació no es van escoltar crits a favor del referèndum sinó de la
independència, però ella ja ho havia dit a la televisió espanyola. Més o menys
a la mateixa hora, Puigdemont anunciava que, vist l'èxit de la Diada, superada
la qüestió de confiança, el dia 28 de setembre demanaria un referèndum a
l'Estat. Des del punt de vista d'En comú Podem, es tractava d'una feliç
rectificació del president. No cal jugar amb vies unilaterals que són carrerons
sense sortida sinó que cal anar per la de la legalitat, amb un referèndum pactat
per reformar després Espanya de cap a peus. Per fi, Puigdemont
acceptava que el projecte d'En comú Podem era millor que el seu. Cert?
En absolut. Puigdemont
no demanava negociar amb l'Estat un referèndum.Demanava fer un referèndum en considerar que és un
dret de Catalunya. La negociació era secundària. I, si l'Estat no accedia,
proposava eleccions constituents en el termini d’un any. És a dir, res a veure
amb els plantejaments d'En Comú Podem. Una acceleració del procés i un
manteniment del full de ruta cap a la independència, això que els de Podem i
confluències consideren que és un inconvenient per a la
"normalització" de la situació.
Molt més clar que
l'esquerra no independentista ho veu el govern espanyol.Dilluns després de la Diada, el ministre Catalá ja
anunciava que l'Estat espanyol mai acceptaria un referèndum a Catalunya,
negociat o no negociat. Afegia, a més, que la intenció del govern era aplicar
la legislació penal a tots aquells comportaments dels polítics independentistes
que ho mereixessin. Ningú per sobre de la llei. Tots a complir-la i afrontar
les seves responsabilitats si cometien algun acte il·lícit. Pura
amenaça implícita a Puigdemont, Forcadell, Mas, Homs, Rigau, Ortega. I la
llista va creixent.Amb això, Catalá contestava d'una sola vegada tant a
Puigdemont com a Colau.
La resposta de Colau
encara no ha arribat i és probable que no arribi,perquè hi ha una entesa de fons entre Podem i
l'Estat espanyol que no es dóna en el cas de Puigdemont i els independentistes.
Per això, la resposta
del president no es va fer esperar, el mateix matí de l'exabrupte del ministre
de Justícia, Puigdemont va
posar data a les eleccions constituents catalanes: la Diada de 2017. El procés
de la independència tenia el terme a quo; la sentència del Tribunal
Constitucional de maig de 2010, aniquilant l'Estatut, ja té també terme ad
quem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada