SUSO DE TORO I CATALUNYA

Durant anys la majoria d´articulistes espanyols han intentat no escoltar ni entendre res i posar-se d´esquena al que passava a Catalunya. Suso de Toro fa un bon article a El País de Galicia.
Però no ens enganyem, els "opinadors espanyols" estan en la mateixa línia de sempre. Suso de Toro és galleg, no espanyol.

SUSO DE TORO
Si Cataluña se va

Los intereses centralistas ya lo han logrado. Los catalanes han pasado de la desafección al despegue
La banca casi no concede créditos, pero también cuesta dar crédito a lo que hacen la mayoría de los medios de comunicación madrileños. Ni siquiera descansan los domingos: leo en una revista dominical que distribuyó la pasada semana el rotativo El Mundo una lista que confeccionaron con "los españoles más queridos y más odiados” por los españoles. Qué miedo. Los tales "españoles" que declararon para la encuesta su amor a diestro y su odio a siniestro en realidad son de ese diario, pero la manipulación periodística hace que esas personas se transformen en "los españoles". ¿A que no saben quiénes son "los más odiados" de esa curiosa lista, que hace unos años nos parecería grimosa y hoy ya pasa desapercibida?
Acertaron. De la lista de diez personajes, los que figuran en la parte superior de la lista son políticos "enemigos de España": catalanes o miembros del Gobierno de Rodríguez Zapatero, empezando por el propio presidente. Los otros cinco son protagonistas o presentadores de programas basura, lo que indica que quienes votan esa lista son consumidores de esos manjares televisivos. ¿Los más amados? Los deportistas y futbolistas que no sean catalanes, y eso tiene mérito cuando una selección española repleta de catalanes acaba de ganar el Mundial.
El odio contra los "enemigos de España", los "antiespañoles", viene del franquismo, pero se siguió alimentando estos años con los asesinatos de ETA y las ambigüedades del nacionalismo vasco ante los crímenes. Cuando el terrorismo etarra aflojó porque no le quedó más remedio, la dieta se completó con "los catalanes nos roban, el “Estatut” rompe España, la lengua castellana se rompe, los toros se rompen..." Los insultos continuos y las campañas contra los intereses catalanes, su lengua y su identidad son el trabajo sucio y burdo, que ha ido acompañado de razonamientos y análisis de intelectuales que argumentaron lo mismo pero con más finura. La mirada y los intereses centralistas que se cerraron en banda lo han conseguido: ya estamos en una época nueva, Cataluña ha pasado de la desafección a su despegue, buena parte de la sociedad catalana ha llegado a una conclusión al fin: España no comprende a los catalanes y los rechaza; seguir formando parte del Estado español solo le acarreará desprecios y problemas.
Podemos detenernos en las incidencias, escándalos, roces entre partidos catalanes, pero perderemos de vista lo esencial, lo que corre por el fondo y es transversal al conjunto de la sociedad catalana: Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre. Mentalmente ya casi han cruzado la raya. Si lo hacen, la deriva hacia la independencia sería inevitable. En adelante nuestros conciudadanos catalanes desistirán ya de buscar un encaje nacional dentro de la Constitución, una Constitución que los propios nacionalistas catalanes ayudaron a redactar y que suscribieron como un pacto político para poder existir dentro de España. También saben que reformarla o redactar otra nueva que los reconozca nacionalmente es imposible: el nacionalismo español también lo impediría. Respecto a los vascos como nacionalidad, en cuanto ETA ponga fin a su lamentable y siniestra existencia, comprobaremos lo que piensa la mayoría de su sociedad.
El Gobierno intenta un diálogo con la Generalitat para detener esa deriva, pero los nacionalistas españoles, con la bandera tan inflamada, probablemente conseguirán que fracase en nombre de la sagrada unidad de España. Hemos visto cómo el españolismo empapa la capital del Estado y todas las instituciones, desde el Tribunal Constitucional al último guardia. La "España plural" ha sido imposible, los esfuerzos para actualizar el autogobierno catalán tendrían que haber ido acompañados de una política nueva que reflejase la pluralidad cultural y lingüística y nada ha cambiado. Una nueva idea de España. Pero España sigue siendo de
Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable.

Obrim "LA PORTA DE LA GÀBIA"(Catalunya i el Tribunal Internacional de Justícia)

Carles Boix: 'El Tribunal Internacional de Justícia no exigeix cap referèndum per a declarar la independència'
El Tribunal Internacional de Justícia va abonar, el juliol del 2010, la independència de Kosovë perquè no contravenia la legislació internacional. El llibre 'La porta de la gàbia' (A contra vent) amb textos del politòleg Carles Boix, el jurista Antoni Abat i l'advocat August Gil sobre aquella decisió (amb les conseqüències que pot tenir per al cas català) i amb la decisió íntegra del tribunal, es presenta avui, a les 19.00, a la Facultat Blanquerna (Barcelona). En parlem amb el catedràtic de ciència política de la Princeton University, Carles Boix.
La declaració del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre la independència de Kosovë crea jurisprudència per a futures proclamacions d'independència?
El TIJ reconeix que, com a òrgan judicial, no li pertoca ni d'establir noves normes de dret internacional ni de delimitar, a la llum de les normes ja existents, els processos i les condicions en què els pobles poden exercir el dret d’autodeterminació. Per tant, com que la declaració sobre Kosovë no és pròpiament una sentència, sinó una opinió emesa a petició del Consell de Seguretat, no crea jurisprudència en sentit estricte.
Això no obstant, el TIJ fa una contribució molt important perquè defineix la interpretació apropiada del dret d’autodeterminació. Més concretament, estableix amb tota claredat que el fet que el tribunal no pugui confirmar l’existència d’un dret d’autodeterminació més enllà d'allò que ja ha regulat la comunitat internacional (a través de les institucions que la representen) no implica que no pugui declarar que no hi ha cap regla internacional que prohibeixi l’exercici d’autodeterminació. En conseqüència, estipula que la declaració d’audeterminació de Kosovë no vulnera cap norma jurídica internacional. En definitiva, el Tribunal fa seva una interpretació flexible i liberal de l’ordre jurídic modern, segons la qual allò que no és prohibit és permissible.
Si el TIJ hagués fet seva una interpretació rígida de les normes internacionals, el dret d’autodeterminació s'hauria restringit als casos de descolonització. Tanmateix, el TIJ ha seguit una interpretació flexible, coherent amb el principi de llibertat i, per tant, de la relació entre llibertat i llei. Aquesta posició obre la porta a la possibilitat de l’exercici d’autodeterminació, fins i tot en unes condicions que no coincideixin exactament amb els paràmetres definits per les Nacions Unides.
Hi ha aquí una inflexió de la política internacional o és una declaració lògica, esperada i conseqüent?
Es una declaració lògica i conseqüent amb els principis més fonamentals del sistema jurídic internacional. Una altra cosa és que alguns estats no ho vulguin acceptar. No és pas casualitat que els estats menys favorables siguin els menys democràtics.
Sèrbia i Rússia no reconeixen l'estat kosovès per circumstàncies històriques i d'interès actual, però quins motius porten Espanya a fer-hi pinya?
Espanya fa servir totes les eines que té per mantenir la seva unitat territorial: la comunitat internacional i les seves normes jurídiques en són una. Tanta insistència potser indica, simplement, un país feble que, incapaç de controlar el seu propi territori, necessita el suport d’institucions estrangeres per a assolir els seus objectius.
Catalunya es troba en condicions de fer aquest pas sense impediments de dret internacional?
Segons que especifica el TIJ a la part final de la resolució, el dret d’autodeterminació es pot exercir plenament, si se segueix un procediment democràtic. A la llum de la declaració, no veig cap impediment perquè Catalunya no pugui exercir-lo. Fixem-nos que la declaració de Kosovë, la va fer directament el seu parlament, lliurement elegit, i que, per tant, el TIJ no exigeix cap referèndum per a fer una declaració d’independència.
S'ha discutit molt sobre com hauria de ser el procediment d'independència de Catalunya. Tenint en compte la sentència i la legislació internacional, quin creieu que és el procediment amb més possibilitat d'èxit?
Ara com ara, el referèndum sembla una via tancada. Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d'independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d'independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes. Tot i que sé que alguns lectors de VilaWeb se'n sorprendran, jo aconsellaria que el govern proposés un estat independent sota la corona espanyola. Això facilitaria algunes coses.
En el cas kosovès, la declaració unilateral, la fa una assemblea que no figura en el marc jurídic estatal vigent. Significa que, l'acte de sobirania, el podria fer al nostre país una assemblea diferent dels parlaments autonòmics?
Que jo sàpiga l’assemblea de Kosovë es va elegir dins el sistema establert per les Nacions Unides. A Catalunya, n’hi ha prou amb el parlament actual per a tirar endavant.

PROPOSICIÓ DE LLEI PER ANUL.LAR SUBVENCIONS A ENDESA.

Solidaritat presenta una proposició de llei per anul•lar la subvenció de 6 MEUR del tripartit a Endesa
Critica que va ser un retorn de la multa a Endesa arran de les nevades del 8 de març

Solidaritat Catalana per la Independència ha presentat avui una proposició de llei per anul•lar la subvenció del Govern tripartit de sis milions d'euros a Endesa Distribución Eléctrica aprovada el passat 30 de novembre del 2010. El parlamentari de Solidaritat Toni Strubell ha presentat aquesta subvenció a Endesa com una "excusa" i "el retorn de la multa" que s'havia aplicat uns mesos anteriors a Endesa arran de la seva actuació en les nevades del 8 de març del 2010 que era també d'uns sis milions d'euros. "Estem davant d'una contradicció flagrant", ha criticat Strubell, qui a més ha denunciat un "pasteleig" entre administració i elèctriques "que s'ha de denunciar".

En la proposició de llei, la proposta inclou una disposició derogativa per la qual "es deroguen quantes disposicions s'oposin, es contradiguin o siguin incompatibles amb el contingut d'aquesta llei".

Strubell ha explicat els antecedents i els motius que els han portat a presentar la proposició que tenen la seva raó de ser en les nevades del 8 de març que van tenir com a conseqüència una multa a Endesa Distribución Eléctrica d'uns sis milions d'euros per la seva gestió de la nevada i de l'apagada que, al març, va afectar 458.396 abonats de les comarques de Girona. Solidaritat denuncia que posteriorment, com ja va criticar Strubell a finals del passat any, el Govern va aprovar concedir a Endesa una subvenció de sis milions d'euros per al finançament de les obres corresponents als plans de millora de la qualitat del subministrament elèctric i de control de la tensió. La formació liderada per Joan Laporta creu que aquesta subvenció "s'ha d'entendre com una condonació encoberta de la multa de l'expedient sancionador iniciat pel Departament d'Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya".

En aquest context, Strubell ha criticat que és "un insult a la intel•ligència de tots els gironins el fet que s'hagi atorgat exactament la mateixa quantitat en multa que en compensació a l'empresa". Per això, ha argumentat la proposició de llei que porten al Parlament amb un missatge 'molt clar': l'anul•lació de la concessió d'aquesta "subvenció encoberta" a Endesa que "està fora de to".

EL 23-F VA FRACASSAR I EL COP VA TRIOMFAR.

Bona anàlisi del triomf espanyolista del cop del 23-F. La majoria dels mitjans de comunicació segueixen recreant-se amb les formes (Tejero, la Guàrdia Civil...) i no toquen mai el fons espanyolista del cop.

Avui fa trenta anys del 23-F. Després de l'esclat de llibertat, forçat a poc a poc per l'oposició política fins aqueixa data, els tancs trepitjant València, la més tangible de les amenaces, varen representar el principi de la involució. Res no havia de ser igual des d'aleshores. I avui, al cap de trenta anys, encara ho paguem.

Vaig viure el 23 F a València. Però, curiosament, el record més viu que en tinc és d’alguns dies després. Aquell dia vaig veure la por en els rostres i en les cases, vaig notar la força de les armes al carrer i la devastació moral que produïen. Però el fet que em va alertar i colpir passà no sé si l'endemà o l'altre,

Des del final del franquisme al País Valencià totes les manifestacions eren encapçalades per la senyera. Però, de sobte, aquell dia una immensa bandera espanyola la va substituir al capdavant de la marxa convocada per tots els partits en favor de la democràcia. Alguns, minoritaris, es varen resistir i uns quants milers de ciutadans vam voler marxar, separats, darrere la senyera, amb la sorpresa que la policia ens ho va impedir. El 23-F havia fracassat, però el colp havia triomfat. Jo, si més no, ho viu ben clar.

Trenta anys després l'ofensiva nacionalista espanyola que es va desencadenar aquell dia encara no s'ha acabat. Ni al País Valencià, ni a les Illes, ni al Principat, ni a la Franja, ni al petit racó nostre de Múrcia. No solament això: el consens nacionalista espanyol és cada vegada més consens.

J. J. Pérez Benlloch, un testimoni extraordinari, crec, d’aquells fets i de les conseqüències que varen tenir, començant per la LOAPA. 'Venim d'allà', diu el mestre de periodistes. I efectivament, és així. Trenta anys després, a mi, poc m'importa la trama menor, perquè el decorat de l'obra és consistent i ho deixa tot ben clar. El 23-F va fracassar, però moltes de les coses que volia aconseguir trenta anys després ens resulten normals.

EL PP I LA CENSURA INFORMATIVA AL PAÍS VALENCIÀ.

Uns 300 manifestants espontanis es van reunir ahir davant la Generalitat

Uns 300 manifestants s'aplegaren ahir a les 19.00 davant la Generalitat amb l'etiqueta #sensesenyal. La convocatòria havia circulat espontàniament pocs minuts abans.
Història d'una obsessió

La presència de TV3 al País Valencià va començar el 1985, dos anys després del llançament del canal. Un grup de radioafeccionats va muntar un petit repetidor a Sueca. Aquell intent fou sancionat amb el primer tancament, perquè el delegat del govern espanyol al País Valencià, el socialista Eugeni Burriel, el féu precintar per la guàrdia civil. L'any següent les emissions de TV3 varen arribar a tot el País Valencià gràcies als repetidors d'Acció Cultural del País Valencià, tot i les dificultats polítiques. Fins al començament de les emissions de Canal 9, el 1989, TV3 va ser de fet el tercer canal de molts valencians.

SENSE EXPOLI FISCAL NO HI HAURIA DÈFICIT.

López Casasnovas: 'Sense espoliació fiscal no tindríem dèficit públic'

L'economista Guillem López Casasnovas va parlar a Vilaweb de la situació econòmica, de les operacions d'endeutament públic i de la nova regulació financera

El govern espanyol va anunciar el nou requisit de solvència de les caixes: un 10% de capital principal. És una nova fita en l'ofensiva de l'estat contra el model de caixes, que se suma a la controvertida relació de poder econòmic de l'estat i les comunitats autònomes. L'obligació d'obtenir un permís d'endeutament imposada als governs català, balear i valencià, també és motiu de comentari del doctor i catedràtic de la UPF i conseller del Banc d´Espanya, Guillem López Casasnovas.

Quina és la política prioritària per a reactivar l'activitat i el creixement econòmic?

Recuperar prestigi internacional, de país seriós que som i volem continuar essent, competent i competitiu, perquè els inversors vegin tot allò de bo que tenim. Atents a fer-ho sense renúncies, sense amagar fets diferencials, com, fins i tot, els de la llengua i de la cultura, que a primer cop d'ull des de fora poden fer l'efecte de no ser competitius, però que ho son: l’obertura al món, el multilingüisme, una cohesió social més gran.

L'emissió de deute dels governs català, balear i valencià no empenyora el futur?

El deute de la Generalitat hauria de ser un deute de l'estat o avalat per aquest, no 'segmentat' ni denigrat per insolvent com sembla que volen alguns gestors de l'estat. L'emissió i el recurs als capitals hauria de ser cosa dels nostres representants de l'administració general de l'estat –no entesa com a administració central. Les comunitats autònomes són també estat, que costegem entre tots.

Quin impacte té l'espoliació fiscal en el dèficit públic dels Països Catalans?

Si per espoliació entenem la diferència entre el finançament que l'administració central de l'estat ens atorga i el que tindríem, si avui ens financéssim exclusivament amb la nostra renda i riquesa, tot. No tindríem dèficit.

Es pot parlar d'autonomia financera si per a endeutar-se o refinançar el deute cal un permís del govern espanyol?

La del deute de fet sembla que finalment és l'única corresponsabilitat fiscal de veritat; en realitat, avui és una responsabilitat total. És incoherent que amb un mal finançament de l'administració estatal aquesta després deixi sola l'administració autonòmica davant els mercats exteriors.

El concert econòmic milloraria un 70% el finançament de Catalunya. Quins inconvenients té aquest model per Catalunya?

Les reaccions contràries de tota la resta d'estat, que perdria una part de la redistribució favorable de què frueix. L'impacte d'aquestes reaccions i la valoració que en faria la societat catalana és opinable. Però no em pertoca a mi, com a acadèmic, d'opinar-ne aquí.

Des d'un punt de vista estrictament econòmic, la millor situació per al nostre país seria la independència?

Tot i essent probable, val a dir que hi ha més factors que no els estrictament econòmics. Però, d'aquests altres factors no 'estrictament econòmics', no em correspon d'opinar-ne com a economista.

Les entitats financeres deixen de donar crèdit a les famílies per comprar deute públic 'sense risc'. És cert que no té risc el deute públic en la situació actual? Quines conseqüències té aquest canvi d'orientació en la política de les entitats financeres?

És un perill que s'ha d'evitar. La millora del ràtio entre capital més reserves respecte d'actius ponderats per risc es pot fer tant augmentant el numerador com disminuint el denominador. El primer és capitalitzar; el segon pot consistir a substituir crèdits de l’economia productiva per deute públic, que amb avals europeus, o sense, té per definició un risc més baix o nul.

I que us en sembla, dels nous requisits imposats a les caixes?

La nova regulació sobre la liquiditat aprovada per Basilea deixa molt clar el principi bàsic que el risc de liquiditat no es combat exigint més capital, sinó amb unes taxes de liquiditat, com el d'un coixí de trenta dies perquè les autoritats tinguin un marge per a actuar; i una altra taxa d'estabilitat, que és una estructura financera sanejada. La nova proposta espanyola no sembla que respecti aquest principi.

La nova regulació de la liquiditat de Basilea no fa diferències entre les entitats que cotitzen i les que no, entre més coses perquè l’accés als mercats majoristes no depèn d'aquest factor (per exemple, la Caixa sempre ha pogut accedir als mercats majoristes sense dificultats), sinó d’uns altres, com la dimensió, el ràting, el risc sobirà, la transparència en el mercat, la credibilitat del balanç...

Quins altres perills s’entreveuen en la nova regulació financera?

La proposta sembla que no distingeix l'endeutament segons el termini dels venciments. No és igual una emissió que venç al cap de sis mesos que una que venç al cap de quinze anys. A més, la nova regulació de Basilea, en la part que exigeix fonts de finançament estables per a encarar les necessitats de finançament, considera entre les fonts estables el 100% de les emissions a més d'un any i, en canvi, només entre el 80%i el 90% dels dipòsits minoristes –particulars i petits negocis. Una vegada més, la proposta espanyola sembla que no segueix la nova regulació mundial.

Com veieu la reacció de les caixes catalanes, valencianes i balears? Prenen un bon camí?

En general són camins diferents; n'hi ha que són clarament millors que no pas els altres, al meu paper, però cal ser sensibles a la importància del moment i cal deixar fer la feina als responsables, i jutjar-los, si cal, al final. Entre les oportunitats perdudes amb camins diferenciats, dues caixes catalanes, una d'illenca i una de valenciana, ja naveguen avui per mars llunyanes i sota banderes de conveniència i/o obediència no catalana. Però, de nou, això és opinable i no em toca a mi de valorar-ho.

ADMÈS A TRÀMIT LA PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D´INDEPENDÈNCIA.

CiU s'avé a debatre sobre la independència però hi votarà en contra

La mesa del Parlament de Catalunya ha admès avui a tràmit la proposició de llei (pdf) de declaració d'independència, presentada la setmana passada per Solidaritat (SI), amb els vots a favor de CiU i en contra del PSC i PP. Ara la proposició comença el tràmit parlamentari i a finals de març o a l'abril es podria debatre la ple. Serà aleshores quan els grups hauran de definir el sentit del seu vot. ERC ja ha dit que hi votarà a favor, igual que SI, però CiU, tot i haver ac! ceptat a tràmit la proposició, ja ha aclarit que no pensa donar-hi suport en el ple parlamentari.

El portaveu del grup parlamentari convergent, Jordi Turull, ha explicat que a la federació nacionalista no li fa por abordar aquest debat, però ha precisat que la iniciativa no va en la línia que defensa la seva formació. Turull ha dit que l'aposta de Convergència pel dret de decidir és clara i se centra 'en assumptes que generen consens, com les infraestructures o el finançament'.

Turull també ha recordat que el seu partit ja havia dit que no quan se li va preguntar si declararia la independència aquesta legislatura i ha acusat SI de de frivolitzar i de 'buscar titulars.'

També n'ha parlat el portaveu del govern, Francesc Homs, que ha deixat clar que el govern ha definit un full de ruta molt clar. 'Res aturarà el compromís en la transició catalana cap al dret de decidir', ha dit, i ha afegit: 'això va per aquells que no es volen moure per res, perquè estan supeditats a partits espanyols, i també per aquells que volen córrer tant per motius electoralistes'. I ha remarcat que el govern té una majoria sòlida al parlament, amb una agenda exposada per Artur Mas en el debat d'investidura.

La proposició difícilment s'aprovarà

El PSC, que ha votat en contra de la tramitació parlamentària de la proposició de llei, tampoc no hi donarà suport, argüint que la proposició de llei es troba 'fora de la legalitat estatutària i constitucional', segons paraules del diputat del PSC Higini Clotas. ICV, de moment, no s'ha pronunciat. Tenint en compte, per tant, que CiU, PSC, PP i Ciutadans hi votaran en contra, la proposició no prosperarà. És per això que SI, conscient del paper determinant de CiU en la votació, insisteix a demanar que els partits donin llibertat de vot als seus diputats.

Campanya de Solidaritat

La formació de Joan Laporta havia llançat una campanya de tramesa de correus electrònics a la presidenta del parlament, Núria de Gispert, i als membres de la mesa perquè acceptessin a tràmit la proposició de llei que defineix els passos que s'haurien de seguir per declarar la independència (vídeo).

Els diputats de SI, Uriel Bertran i Alfons López Tena, van dir ahir: 'No hauríem de fer aquesta mena de campanyes, però ens preocupa que la mesa del parlament obstaculitzi la tramitació de la llei'. La campanya amb el lema 'No emmordasseu el poble. No emmordasseu el Parlament. Voteu la Llei de Declaració d'Independència' consisteix en una tramesa de correus electrònics, a títol individual de cada signatari, als set membres de la mesa.

SI va demanar a la mesa que acceptés la tramitació del text sense escudar-se en qüestions tècniques, perquè ho consideraria un atac a la democràcia. Segons aquest full de ruta, una volta aprovada la llei, el govern de la Generalitat tindria facultats per a negociar amb la comunitat internacional la manera i el moment de declarar la independència. Una declaració que hauria de ser avalada pel poble i que, per tant, hauria de fer la majoria dels diputats del parlament, que és el representant del poble.