MES FÀCIL LA INDEPENDÈNCIA QUE UN REFERÈNDUM ACORDAT.

Les declaracions de Carles Viver i Pi-Sunyer ens han semblat molt clares en tots els aspectes:

 El director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) i ex-president del Consell per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, ha comparegut al parlament per explicar que fruit de la seva feina assessora ha arribat a la conclusió que és ‘més difícil poder fer un referèndum’ pactat amb l’estat que ‘no pas fer la independència’. I és que Viver i Pi-Sunyer considera que per acordar aquesta consulta amb Espanya, caldria alguna cosa més que voluntat política.

En aquest sentit, el director de l’IEA ha detallat que en un dels informes que li va encarregar el govern i el president, Carles Puigdemont, sobre la possibilitat de fer un referèndum pactat, va explicar que, vistes les sentències del Tribunal Constitucional, l’acord només es podria fer si es reforma la constitució espanyola en uns termes que ell mateix veu ‘molt difícils’ atenent a les majories parlamentàries del congrés espanyol

LAMANIPULACIÓ ESPANYOLA DEL "DIÀLEG": ELS BASCOS "RACIONALS" I ELS CATALANS "IRRACIONALS" N´ÉS UNA LTRE EXEMPLE.

Un article interessant del Suso de Toro al diari Ara:

El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.

La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.

Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).

Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí

La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.

Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.

En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.

FIDEL CASTRO. UN PERSONATGE DEL SEGLE XX.

Avui ha mort Fidel Castro, un personatge polític clau del segle XX, sense ell i els dirigents cubans no 

s´entendria la política de la segona part del segle XX a l' Amèrica Llatina, l' enfrontament amb els Estats Units, la intromisió constant nord-americana en els afers de tots els països llatinoamericans i un dels aspectes "regionals" de l' anomenada Guerra Freda. El seu pensament no va deixar indiferent ningú. 

Us pengem una de les biografies més objectives d' avui d' Europa press:   

Fidel Castro, fill d’un emigrant gallec i una dona d’origen canari, va néixer a la localitat de Mayarí, a l’est de Cuba, el 1926, en el si d’una família humil i illetrada. El seu pare, Ángel Castro i Argiz, no el va reconèixer fins als 17 anys perquè no havia aconseguit el divorci de la seva primera dona i no va poder casar-se amb la mare de Fidel fins a aquesta edat.

Després d’anar a un col·legi dirigit per jesuïtes, el 1945 Castro va iniciar els estudis de Dret a la Universitat de l’Havana on va formar part d’associacions estudiantils i es va unir al Partit del Poble Cubà, que denunciava la corrupció dels dirigents dictatorials de l’època. El 1947 va participar al costat d’exiliats dominicans i habitants d’altres països llatinoamericans en la intervenció armada contra el llavors president de la República Dominicana, Rafael Trujillo, que va ser preparada des de Cuba i que va resultar un fracàs.

És en aquesta època quan Fidel Castro va començar a reunir-se amb dirigents d’esquerra de països llatinoamericans i va participar en manifestacions contra el Govern del president cubà, Ramón Grau. El 1948 es va casar amb Mirta Díaz-Balart, una estudiant de família adinerada els pares de la qual tenien contactes amb el polític Fulgencio Batista, qui arribaria a la Presidència en 1952 i que posteriorment seria enderrocat pel moviment guerriller de Castro.

Castro va iniciar a principis de la dècada dels cinquanta el que va batejar com el ‘Moviment’, un grup secret que va començar a realitzar atacs contra les forces de seguretat cubanes i a denunciar la corrupció de la classe política. En 1953 va liderar l’atac contra la Caserna Moncada a Santiago de Cuba, que acabaria amb gran part de l’organització detinguda. Castro seria sentenciat a 15 anys de presó.

En la seva estada a la presó va rebatejar l’organització per ‘Moviment 26 de juliol’, dia de l’atac a la base militar. Batista alliberaria el 1955 a Fidel en un intent per aconseguir millorar la seva figura davant l’opinió pública. Fidel i el seu germà Raúlabandonarien el país aquest mateix any i es refugiarien a Mèxic davant una nova repressió de la dissidència per part del règim de l’illa. Durant el seu exili, Fidel establiria una relació d’amistat amb Ernesto ‘Che‘ Guevara i un grup de dissidents que van preparar una incursió militar contra el règim.

Castro amb Camilo Cienfuegos

A bord del vaixell ‘Granma’, Castro va partir cap a Cuba al costat d’un grup de vuitanta persones per intentar enderrocar a Batista. No obstant això, els soldats del règim estaven esperant-los. Després de la seva fugida, va iniciar una guerra de guerrilles al costat d’altres grups armats que s’oposaven a Batista tenint Sierra Maestra com a base d’operacions. Durant aquesta època i després de diverses victòries davant l’exèrcit cubà, els guerrillers liderats per Fidel van començar a adquirir notorietat internacional amb el sobrenom de ‘los Barbudos’.

El triomf de la revolució
El gener de 1959 s’anuncia a Santiago de Cuba el triomf de la revolució que provocaria l’enfonsament del règim. Castro és aclamat per la població quan va entrar a l’Havana i el febrer d’aquest mateix any es va convertir en primer ministre de Cuba. A partir d’aquest moment van començar les reformes de tall marxista, com la nacionalització de les indústries i l’augment del pressupost per educació i sanitat, que el van allunyar encara més de Washington i el van acostar a l’òrbita de la Unió Soviètica. El setembre de 1960 faria el seu famós discurs davant l’Assemblea General de Nacions Unides i poc després, el Govern nord-americà ordenaria el blocatge parcial de l’illa que s’ampliaria després de la crisi dels míssils a 1962.

El 1961, el llavors president dels Estats Units, John F. Kennedy, va intentar d’envair Badia Cochinos amb dissidents cubans i agents de la CIA, una acció que va resultar un fracàs, provocant un augment de la repressió davant de qualsevol veu crítica dins de Cuba i apropant encara més l’illa a Moscou. L’any següent es produiria la crisi dels míssils, després que els serveis d’intel·ligència nord-americans descobrissin l’existència de míssils soviètics a Cuba que va provocar un dels episodis més tensos de la Guerra Freda i que va estar a punt de provocar un enfrontament nuclear entre els blocs.

Castro, en una marxa amb el ‘Che’ Guevara el 1961

Durant les dècades dels seixanta i setanta va mantenir contactes amb Xile de Salvador Allende, va tallar relacions amb Israel com a protesta pel seu tracte als refugiats palestins i va finançar grups comunistes a Angola, així com a diverses guerrilles de Llatinoamèrica. A més, va establir bona relació amb el líder libi,Muammar Gaddafi, davant les mesures de tall socialista que va iniciar el dirigent nord-africà. El 1976, Fidel va crear el càrrec de president, el qual va assumir immediatament, mantenint-se a més en el lloc de primer ministre.

El 1989, Castro va criticar les mesures aperturistes i reformes que havia iniciat el líder soviètic, Mikhaïl Gorbatxov, que portaria a la fi de la divisió d’Europa sota el teló d’acer i l’ensorrament de l’URSS. Davant la falta d’ajudes i importants aliats, Cuba va passar en els noranta per una crisi econòmica que portaria a Washington a autoritzar el 2001 el primer enviament d’aliments d’ençà que es va imposar l’embargament.

Malatia i traspàs de poders
El 2006 Fidel Castro iniciaria la transició de poder al seu germà, Raúl Castro, després de patir una malaltia gastrointestinal que l’obligaria el 2008 a cedir el càrrec de president i primer ministre. El 2011, malgrat la seva recuperació, va cedir al seu germà el càrrec de primer secretari del Partit Comunista cubà.

El 2012 l’exmandatari llatinoamericà va publicar les seves pròpies memòries, en una obra de mil pàgines titulada ‘Guerriller del Temps’ i escrita per la periodista Katiuska Blanco. Encara que mantenia la seva acta de diputat al Parlament cubà, Fidel Castro s’ha anat retirant de la vida pública mantenint reunions amb determinats dirigents que han visitat l’illa i publicant en els mitjans oficials del règim les seves reflexions sobre la política internacional i mantenint les seves opinions contra l”imperialisme’ nord-americà.

Conegut pels seus llargs discursos i la seva actitud impetuosa, ha format part de la història viva del segle XX com a protagonista de la Guerra Freda i ha abocat fortes crítiques contra múltiples dirigents occidentals. A més, Fidel Castro ostentava el rècord com el dirigent que a més intents d’assassinat ha sobreviscut -alguns autors asseguren que n’hi ha hagut més de 600-, la major part perpetrats per la intel·ligència nord-americana.

HOMENATGE ALS VOLUNTARIS CATALANS: 90 è. Aniversari dels Fets de Prats de Molló.

Ahir es va fer un acte a Prats de Molló, a la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord, en record dels Fets de Prats de Molló i d' homenatge als voluntaris catalans que hi van participar per alliberar la Catalunya del sud, sotmesa a la Dictadura de Primo de Rivera (amb el vist-i-plau de la monarquia borbònica d' Alfons XIII).
Va ser un bon acte per recordar uns Fets que van internacionalitzar el procès català d' aquells anys vint i trenta del segle XX. És part de la nostra memòria històrica i col,lectiva.

                                              Foto; Núria Trulla.

DEMÀ ENS MANIFESTEM PER A DONAR SUPORT A LES NOSTRES INSTITUCIONS.

Bon article d'en Jordi Miró, a Racó Català, la nostra història ens avala, cal defensar les nostres institucions i els nostres ajuntaments:

Estelada als ajuntaments, símbol de llibertat

 Des de fa uns anys molts dels els nostres ajuntaments han substituït la bandera d'ocupació espanyola per l'estelada de la llibertat. Aquest fet polític, de transcendental importància, no ha passat desapercebut a les autoritats d'ocupació espanyoles i després de la fase de coacció, mitjançant amenaces, han començat a emprendre accions legals per mitjà dels tribunals.

La vergonyosa detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, per haver penjat l'estelada al balcó de l'ajuntament, ens indica el tarannà continuista del nou govern espanyol del PP pel que fa a Catalunya, amb el suport passiu del PSOE, i que seguirà la via repressiva judicial contra la voluntat d'independència del poble català. Han encausat l'Artur Mas i els seus consellers pel 9N, després la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i ara han començat pels ajuntaments catalans pel fet d’haver penjat l'estelada al balcó. En aquests moments hi ha 227 causes pendents d'execució arreu de Catalunya.

La bandera estelada fa més de cent anys que es símbol de llibertat pels catalans, ha estat un símbol de la lluita per la independència de Catalunya i contra l'opressió espanyola, als carrers, amb les mobilitzacions, i també als ajuntaments. No és cap novetat al nostre país que l'estelada sigui bandera de llibertat i que els ajuntaments catalans, com a màxima expressió de la voluntat popular, hagin penjat l'estelada com ha símbol de resistència a l'opressor i com ensenya de la nova República catalana. Ens ve de lluny. Durant els fets d'octubre del 1934 l'estelada va ser penjada en una bona colla d'ajuntaments catalans distribuïts per tot el territori català. És bo de recordar que molts ajuntaments de Catalunya ja van penjar l'estelada aquell octubre del 34 com a pública expressió de la proclamació de l'Estat Català i de la República catalana. Alguns d’aquests ajuntaments van ser:

Vilanova i la Geltrú, que el 5 d'octubre proclama la República Catalana i hissa la bandera estelada; Badalona, el dia 6 es van hissar estelades a l'ajuntament i a varis centres polítics; Mataró, on l'alcalde republicà, Salvador Cruxent, reproduí la proclama de Companys a la Generalitat i a continuació hissà l'estelada acompanyat de Joan Peiró; Sant Cugat; Sant Boi; Navàs; Alpicat, amb majoria del BOC; Monistrol, també amb un nucli important del BOC; la Bisbal del Baix Empordà; Vic, on republicans i obreristes van proclamar l'Estat català; Tarragona, on s'hissà l'estelada a la Comissaria de la Generalitat i el delegat del govern a Tarragona, Lluís Prunés, proclamà l'Estat català; Sarral; Tàrrega; Vilafranca del Penedès, on es penja, al Centre Agrícola com a l'ajuntament, la bandera roja i verda dels rabassaires, la roja i negra, la roja i l'estelada; Sant Jaume dels Domenys, amb majoria de rabassaires; Sant Quintí de Mediona; Gelida; Valls, on es va començar amb una manifestació que va acabar a l'ajuntament encapçalada per una estelada amb el triangle roig en comptes del blau històric; la Pobla de Mafumet, on s'hissaren a l'ajuntament l'estelada i la bandera de la Unió de Rabassaires; Almacelles, on un cop coneguda la proclamació de la República catalana es produí una manifestació "amb música" fins a l'ajuntament on l'alcalde repetí la proclama de l'Estat català i van hissar la bandera estelada; Girona, on fou hissada l'estelada i el diputat Miquel Santaló va ratificar la proclamació de l'Estat català; a Tortosa, seu del marcel·linisme, l'alcalde va penjar la bandera catalana al fer la proclama republicana des de l'ajuntament tot negant-se a penjar l'estelada, que va ser penjada a la seu d’ERC pel diputat Miquel dels Sants Cunillera; Torrella de Montgrí; l'Escala; Igualada, on grups de les JERC i Palestra van hissar la bandera al balcó de l'ajuntament; Cornellà, on el govern municipal d'esquerra amb USC va proclamar l'Estat català i va ordenar que s'hissés la bandera estelada; l'Hospitalet de Llobregat; Calaf; Sant Celoni, on van destituir l'ajuntament de la Lliga, van hissar l'estelada i van llençar pel balcó el retrat d'Alcalá Zamora; Amer; Moià; a Verges una manifestació que entonava Els segadors s’adreçà a casa de l’alcalde de la Lliga perquè proclamés l'estat català , aquest accedí i des de l'ajuntament va fer la proclamació i va hissar la bandera estelada; Begur; a Sant Andreu de Llavaneres i a Arenys de Mar, foren les JEREC i Nosaltres Sols els que van assaltar l'ajuntament governat per la Lliga, van proclamar l’Estat català i van hissar l'estelada; Caldes; a Gavà, una gran manifestació va pujar rambla amunt per penjar l'estelada a l'ajuntament; a Sitges, Pere Curtiada, d'Estat Català, va proclamar la República i va penjar l'estelada a l'ajuntament...

Els ajuntaments de Catalunya són la màxima expressió democràtica, amb ells vam aconseguir la República i amb ells aconseguirem la independència. Ara més que mai no podem deixar sols els nostres càrrecs electes, per la seva coherència i el compromís amb la llibertat del nostre poble. Gràcies al seu agosarament i sacrifici avui som aquí i la independència és a tocar.

Aquest diumenge 13 hem de sortir massivament al carrer per mostrar el nostre suport a tots els encausats i a les nostres institucions.

REFLEXIONS SOBRE LA DETENCIÓ DE MONTSERRAT VENTURÓS.

Arrel de la detenció de Montserrat Venturós, a la qual enviem el nostre suport, bona reflexió de Vicent Partal en l' editorial d' avui a Vilaweb. El procés es pot accelerar en la judicialització creixent de la política catalana i espanyola. Però nosaltres hem de controlar els temps, les accions i les reaccions (no ells) i per una altra part hem de saber gestionar les possibles picabaralles entre partits independentistes per diferències en la forma de les respostes. Si no sabem fer això, ells donaran un pas de gegant.
Endavant i no afluixem.
Aquesta és l´editorial de vilaweb:
 És indiscutible que la detenció avui de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, és un salt endavant important en el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Un jutjat, en aquest cas un jutjat local, ordena de detenir un càrrec públic perquè ha pres una posició política i perquè es manté fidel al compromís adquirit amb els electors i les decisions adoptades pel consistori. De tot això, crec que podem extreure’n –i hem d’extreure’n– unes quantes lliçons.

1. El govern i Junts pel Sí tenen un problema d’estratègia molt seriós: aclarir quin paper poden fer els funcionaris fins a la desconnexió, especialment els mossos
El full de ruta especifica que la llei de transitorietat jurídica no s’aprovarà fins al juny. Sense aprovar aquesta llei no és possible de demanar als funcionaris que desobeesquen ordres directes dels aparells de l’estat espanyol. Per dues raons. La primera: la desobediència només pot partir de la llibertat personal; ordenar a algú la desobediència és un contrasentit, especialment si se’n poden derivar repercussions personals. I la segona: si de cas, són els polítics que han de desobeir i no és just de carregar sobre les espatlles dels funcionaris una responsabilitat que correspon a uns altres.

Tot això dit, és impossible que aquesta tensió repressiva es puga aguantar d’ací al juny i, per tant, cal prendre decisions. Perquè si els mossos, com a policia judicial, avui porten la batllessa de Berga al jutjat detinguda, com ho faran per a no dur-hi la presidenta Forcadell quan els ho demane, com a policia judicial, el Tribunal Constitucional? Aquí hi ha un forat obert que algú hauria de pensar com es tapona.

2. Amb una agressió d’aquest abast, o hi ha unitat entre Junts pel Sí i la CUP o el procés cap a la independència perilla
És tan simple com això. L’aritmètica parlamentària no ha canviat i, per tant, els deu diputats de la CUP encara poden posar fi al govern quan vulguen. Semblava que, després del rebuig del pressupost, s’havia superat el moment crític i s’obria una etapa de col·laboració entre Junts pel Sí i la CUP, basada en l’interès comú de proclamar la independència l’estiu del 2017.

Però amb la detenció de Montserrat Venturós hem vist tornar tots els fantasmes del passat. No té trellat que el conseller d’Interior diga que la detenció ha estat feta pensant a evitar sobretot la mala imatge dels Mossos o que es condemne la reacció de la CUP pel boc gros, dient que és ‘infantil’ i insistint en el clixé de la CUP com a gent poc de fiar. I, en la mateixa mesura, tampoc no és lògic que la CUP es pregunte retòricament si el govern fa costat als tribunals espanyols i va contra l’independentisme o que parle intencionadament de ‘matinada’, quan la detenció s’ha fet més tard de les set del matí. Detalls a banda, una acció com aquesta d’avui havia d’haver estat pactada discretament en tots els detalls polítics, precisament per a minimitzar-ne l’impacte sobre la marxa del procés. No s’ha fet i per això som on som.

3. O identifiquem qui és l’adversari i ens comportem en conseqüència o no arribarem gaire lluny
La batllessa de Berga ha estat detinguda per una denúncia d’una organització espanyolista. I, sobretot, per l’existència d’una legislació antidemocràtica que permet fets com aquest. Aquest és el fet greu i determinant en el qual cal centrar la responsabilitat. En qualsevol país del món quan la repressió s’endureix més que mai els qui en són víctimes es tornen més disciplinats. O són arrasats. I el que hi ha en joc és saber quina batalla lliurem: la del parlament contra l’estat espanyol per a aconseguir la independència o la dels partits entre si per a guanyar les eleccions vinents? Si es respon a aquesta pregunta amb sinceritat, aleshores se’n desprèn una disciplina o una altra.

Però cap dels dos grups no hauria de passar per alt que ells només gestionen els vots dels ciutadans i que de les eleccions del 27 de setembre va emergir un mandat excepcional per a proclamar la república catalana l’estiu del 2017. Trencar un mandat tan extraordinari reclama circumstàncies molt extraordinàries. No es pot posar en joc la majoria independentista cada setmana. Això no és seriós i és indigne de l’esforç fet per tants votants i per tanta gent que no ha parat de treballar per la independència de fa anys.

4. El desafiament a l’estat ha de ser col·lectiu o serà impossible de gestionar-lo cas per cas
Fa dies que vaig demanar com podríem evitar que l’ofensiva repressiva de l’estat fes perdre al moviment independentista la capacitat d’anar sempre a l’avançada, una capacitat que ha estat decisiva fins avui. Crec que tot això que passa aquestes hores pot aportar-hi una idea: la desobediència sempre ha de ser col·lectiva i multitudinària, per a protegir els qui l’acompleixen. En pose un exemple: tan bon punt s’ha sabut la detenció de Montserrat Venturós, l’Ajuntament de Sabadell ha despenjat la bandera espanyola i de seguida el PP ha denunciat l’equip de govern al jutjat. És evident que si la reacció hagués estat coordinada i cinc-cents o sis-cents ajuntaments haguessen despenjat la bandera espanyola tots alhora el gest hauria tingut una significació molt diferent i unes conseqüències ben diferents. Per què no es fa així? Per què cadascú va a la seua, tenint com tenim tants i tants organismes que ho coordinen tot? Gestionar la repressió ara d’una persona, ara d’una altra és un infern que desgastarà el país, el govern, el parlament i la relació entre Junts pel Sí i la CUP. Gestionar repressions col·lectives, en canvi, fa pujar el nivell de la confrontació política.

i 5. La gestió del temps i de les emocions és fonamental
Sempre ho és, però en un procés tan complicat com el que ara duu a terme a Catalunya ho és i ho serà d’una manera molt especial. Les xarxes socials no es poden controlar i els grups polítics no poden controlar què hi diuen els militants. Però fóra bo que tothom, quan passen coses tan greus com la que ha passat aquest matí, tingués la capacitat de controlar les emocions i gestionar de manera adient el temps. Ja és tot prou greu per a agreujar-ho encara més deixant anar sense límits i sense responsabilitat les emocions, les fílies o les fòbies de tothom.

LES PINTURES MURALS DE SIXENA

El jutjat d’Instrucció número 2 d’Osca ha ordenat l’execució provisional de la sentència del 4 de juliol, que condemnava el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a lliurar les pintures murals de Sixena. La magistrada insta la institució catalana que en el termini de vint dies comuniqui al jutjat com procedirà a desmuntar les pintures exposades, en quines condicions efectuarà el seu trasllat des del MNAC fins a la sala capitular de Sixena i que determini, també, quins tècnics hi intervindran. En la mateixa interlocutòria, el jutge requereix al govern de l’Aragó que en el termini de deu dies informi al jutjat de les condicions estructurals i climàtiques de la sala capitular, on el govern aragonès preveu instal·lar-les.

La resolució judicial es produeix després de la demanda presentada per l’Aragó, que va sol·licitar l’execució provisional de la sentència dictada al juliol, seguint el mateix procediment que va seguir amb les obres d’art en conflicte amb el MNAC i el Museu de Lleida.

La resposta del govern

La portaveu del Govern, Neus Munté, ha criticat que és un ‘despropòsit’ que la decisió dels jutjats d’Osca. ‘Lamento tornar a dir que aquest cas és un autèntic despropòsit com també ho està sent el de les obres d’art dipositades a Lleida’, ha afirmat en la roda de premsa posterior al Consell Executiu.

Munté ha al·legat que la sentència no és ferma, per la qual cosa la Generalitat ‘esgotarà totes les vies legals’ al seu abast perquè prevalgui el seu criteri que les obres d’art segueixin exposant-se al MNAC, i ha reiterat el risc que, segons la seva opinió, correrien aquestes pintures si són traslladades. ‘Estem convençuts que quan aquest litigi finalitzi podrem demostrar que aquestes obres poden estar a Catalunya’, ha sentenciat Munté, que ha recordat que el procés judicial afecta tant les obres del MNAC com les del Museu de Lleida.

Sobre si aplicarà o no la sentència, ha insistit que el procediment judicial no ha finalitzat, i ha destacat que el Govern es manté que actuarà amb ‘obediència a les lleis catalanes’ que fan referència a la conservació del patrimoni, sense donar més detalls.

Evitar ‘un atemptat en matèria cultural’

El conseller de Cultura, Santi Vila, ha avançat que el govern plantejarà una ‘oposició rotunda’ a la possibilitat que les pintures murals de Sixena siguin traslladades a l’Aragó. El conseller ha apuntat que el Govern farà públics en els propers dies els informes acadèmics que acreditaran que el trasllat seria ‘un atemptat en matèria cultural’. En declaracions als mitjans de comunicació aquesta tarda, Vila ha reclamat que el jutjat d’Osca citi quines són les raons científiques que avalen el possible trasllat de les obres: ‘Estem segurs que cap autoritat acadèmica voldrà assumir la temeritat de traslladar les pintures murals, que cal recordar que es van patir un incendi’.

Antecedents judicials d’un conflicte llarg

Les pintures murals de Sixena decoraven des del segle XII el monestir però un incendi durant la Guerra Civil les va malmetre i Patrimoni de la Generaltat les va recuperar per portar-les a Barcelona, on van ser restaurades. El MNAC les té en dipòsit des de 1940 i, des de 1960, estan exposades com una de les grans obres de la col·lecció del museu.

La sentència del juliol donava la raó a l’executiu aragonès, que considerava que ‘legítimament’ els béns pertanyen a la congregació de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, propietari del monestir, i que se les van endur ‘sense cap títol jurídic de propietat’. Aquest ha estat un dels arguments de la jutgessa, que qüestiona l’existència d’un contracte entre les l’ordre de Sant Joan de Jerusalem i el MNAC i que treure-les de Sixena fos l’única alternativa per salvar-les. A més, afegeix que no consta que les religioses ni la Direcció General de Belles Arts haguessin autoritzat l’extracció de les pintures.

L’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, propietari del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca, va cedir al govern de l’Aragó els drets perquè pogués reclamar l’entrega de les pintures murals originàries de la sala capitular d’aquest monestir mb l’objectiu de ‘defensar la integritat del patrimoni històric i cultural aragonès’.

El 18 de gener va començar el judici. Hi va declarar l’ex-conseller de Cultura de la Generalitat, Joan Guitart, que va confirmar que l’any 1992 va signar amb les monges del Monestir un contracte per cedir indefinidament els frescos a la Generalitat. Els representants aragonesos van insistir aleshores que aquest contracte era ‘fals’ i que les pintures van ser ‘robades’. La part catalana sempre ha defensat que van ‘salvar’ les obres després d’un incendi l’any 1936. La jutgessa també ha denegat per qüestions “estrictament processals” l’admissió a tràmit de la petició d’execució sol·licitada per l’Ajuntament de Vilanova de Sixena perquè no està legitimat per promoure el procés ni per instar l’execució de la sentència, que correspon al govern de l’Aragó.