No és la primera vegada que pengem algún article d´en Xavier, coincidim amb el seu article, va bé llegir-lo per fer una mica d´història recent:
Xavier Montanyà
Primer disparo, després apunto
Eren relats policíacs fills de l’Espanya franquista.
Imitaven els grans autors americans. Sovint situaven
l’acció als EUA. Devia ser molt curiós, el cervell d’aquells autors
amagats rere pseudònims de pistolers de l’oest. Esquizofrènia
transoceànica. Tot un mèrit. Inventar crims comesos a la Cinquena Avinguda de
Nova York des d’unes golfes de Malasaña, o uns baixos del Poble
Sec. Descriure cocteleries de luxe, cotxes descapotables, cambres
‘art déco’, aparadors de Tyffani i tavernes de Brooklyn, bevent
gasosa Fernàndez i menjant cigrons amb cap-i-pota, amb el so de fons del
‘Diario hablado de Radio Nacional de España’.
Acabo de fullejar una novel·leta d’aquelles, de cobertes molt
gastades, tan vella i arnada que ha perdut una part de les fulles. Es venien i
revenien cinquanta mil vegades. O es bescanviaven als quioscs, o en els
misteriosos i obscurs racons de les porteries. Uns espais, entre màgics i
sinistres, on també s’entaforaven sabaters, rellotgers, sargidores de
mitges, planxadores o clíniques de paraigües. Aquesta es titula ‘Una vela
al diablo’ (Planeta, 1953). L’acció passa prop de Nova York. Els
espais descrits són la inòpia total, com els quadres d’Edward Hopper. Hi
ha expressions, però, d’un xocant casticisme rovellat, de pedra picada,
com l’Escorial: ‘No le importaba un ardite lo que la gente pudiera
pensar de ella’, ‘la perfecta conjunción de avizorante y avizorado’,
‘maduro en sensatez y niño en sentimientos’, ‘ella era la luz
que los atraía como mariposas encandiladas’, ‘dar chasco a los
maledicentes’.
L’esquizofrènia planetària de l’autor, o l’ànsia
d’espanyolitzar la narració i la vida novaiorquesa, fa que no hi hagi
negres, que una senyora que es diu Gaynor sigui ‘aceitunada’, que
un cotxe arrenqui ‘de estampía’, o que un tinent de policia dit
Anthony Price tingui, de sobte, com la cosa més normal del món, una revelació
digna de Sancho Panza: ‘Me vino a la memoria una gráfica frase española en
la que se alude a esas personas que llevan un doble juego en la vida diciéndose
de ellas que encienden una vela a Dios y otra al diablo.’
N’és l’autor Richard Wert, àlies de Ricardo Wert Garcia, pare de
José Ignacio, ministre d’Educació, Cultura i Esports espanyol. Així va
ser l’educació sentimental del ministre nen. ‘Primer disparo,
després apunto.’ Heus ací el ranci origen filosòfic dels seus pensaments.
‘Sóc com un brau, el càstig em fa créixer.’ Amb aquest nivell, es pot
entendre que sigui ministre d’Esports, però per arribar a ser-ho
d’Educació i Cultura falten pistes. Caldria llegir Ricardo Welter, un
altre àlies del seu pare, autor de novel·les roses. Si en poguéssim llegir cap,
resoldríem l’enigma de Wert.
Un altre dels relats del gran Richard Wert, amanit amb perles de
l’estil ‘déjese de pamemas!’ o ‘si tanto me odias, ¿por
qué no me dejas marchar, Lennox?’, es titula ‘La carcajada del más
allá’, i forma part d’una antologia de novel·les policíaques
d’Ediciones Acervo. Obreta que té l’honor de compartir catàleg amb
‘Luchamos y perdimos’ i ‘Vive peligrosamente’
d’Otto Skorzeny, coronel de les Waffen-SS, protegit per Franco;
‘Hitler’ de Werner Maser; ‘La División Azul en línea’,
de Díaz de Villegas; ‘Consideración de Cataluña’ de Julián Marías,
el del ‘regionalismo bien entendido’; ‘Madrid, capital
republicana’, del falangista David Jato, heroi de la División Azul. I
‘Otra historia de Catalunya’, de Marcelo Capdeferro, que, segons
Ricardo de la Cierva, ‘no es una historia de Cataluña al margen de España,
sino de Cataluña dentro de España y como una de las fuentes grandes de esto que
llamamos España, a través de una gran empresa común –primero la
reconquista, luego la unidad y el Imperio, luego la modernidad– y
mediante una convergencia que estaba marcada en el destino de Cataluña y en el
de los demás pueblos de España’.
Primer disparen i després apunten. Sens dubte. Escolteu com trona,
eixordadora, ‘la carcajada del más allá’. Us sona?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada