Nosaltres, francament, no hi haviem pensat que "cal" formar part de l' OTAN. Tot al contrari, recordem que l' única vegada que els catalans i catalanes vam votar sobre la pertinença a l' OTAN, vam dir que NO. A diferència dels espanyols que van dir que sí.
No necessitem cap avalador que decideixi per nosaltres. Ja decidirem nosaltres mateixos, igual que volem decidir si volem continuar a Espanya.
Coincidim amb en Partal, però nosaltres sí que donem la nostra opinió, que és radicalment democràtica: nosaltres decidim.
Extracte de l' editorial d' en Vicent Partal (a Vilaweb):
Ahir l'OTAN va aclarir que si Catalunya o Escòcia esdevenien estats independents, per a formar part de l'aliança atlàntica caldria que tots els estats membres n'aprovassen la candidatura. Una manera de no dir directament que seria vetada per Espanya –si bé no pel Regne Unit.
L'OTAN ha estat molt més clara que no pas la Unió Europea. La Unió diu i no diu, deixa entendre coses però no fixa doctrina. Siga com siga, em crida l'atenció en tots dos casos que ni la Unió Europea ni l'OTAN no pensen en la hipòtesi que escocesos o catalans decidim simplement de no ser-hi, de no demanar-hi l'entrada. Cosa que em resulta francament il·lustrativa.
En un procés d'independència, la cosa més fascinant és que el full es torna blanc. Immediatament després de la proclamació de la independència comença la redacció de la constitució. I la diferència, de fet l'única diferència radical, amb els estats ja fets és que en el cas dels independents d'entrada no hi ha res escrit. En un estat ja assentat de dècades, quan canvia la constitució, rarament canvia de dalt a baix. En un estat nou, acabat d'independitzar-se, no hi ha passat constitucional i per tant tot és subjecte de debat, tot es pot debatre.
O tot s'hauria de debatre, democràticament. No és escrit enlloc, per tant, que els catalans vulguen o no vulguen formar part de la Unió Europea o de l'OTAN –tot i que cal recordar com a precedent que l'única vegada que això es va sotmetre a votació, el 1986, el no a l'OTAN va triomfar clarament al Principat.
No parle de la meua preferència ni dic pas què voldria o votaria jo. Només recorde que exercir la sobirania significa decidir lliurement sobre totes les coses que afecten un país, no sobre unes quantes. I que per tant, en tot cas, ja serem nosaltres que direm si volem formar part o no d'aquesta institució o d'aquella, d'aquesta aliança o d'aquella. A Brussel·les farien bé de no perdre-ho de vista.
En un procés d'independència, la cosa més fascinant és que el full es torna blanc. Immediatament després de la proclamació de la independència comença la redacció de la constitució. I la diferència, de fet l'única diferència radical, amb els estats ja fets és que en el cas dels independents d'entrada no hi ha res escrit. En un estat ja assentat de dècades, quan canvia la constitució, rarament canvia de dalt a baix. En un estat nou, acabat d'independitzar-se, no hi ha passat constitucional i per tant tot és subjecte de debat, tot es pot debatre.
O tot s'hauria de debatre, democràticament. No és escrit enlloc, per tant, que els catalans vulguen o no vulguen formar part de la Unió Europea o de l'OTAN –tot i que cal recordar com a precedent que l'única vegada que això es va sotmetre a votació, el 1986, el no a l'OTAN va triomfar clarament al Principat.
No parle de la meua preferència ni dic pas què voldria o votaria jo. Només recorde que exercir la sobirania significa decidir lliurement sobre totes les coses que afecten un país, no sobre unes quantes. I que per tant, en tot cas, ja serem nosaltres que direm si volem formar part o no d'aquesta institució o d'aquella, d'aquesta aliança o d'aquella. A Brussel·les farien bé de no perdre-ho de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada