GRANOLLERS I ELS PROVOCADORS.

Sembla que alguns unionistes estan convençuts que Catalunya és el nord d' Irlanda, per sort nostra estan molt allunyats de la realitat, com sempre (no han entès mai Catalunya).

Però, compte, de provocacions en veurem moltes. La nostra resposta sempre serà la mateixa, dir les coses clares, denunciar-les, no jugar al seu joc, jugar sempre el nostre joc i anar guanyant espais i aconseguir el millor futur per Catalunya.

   

L'AGRESSIÓ DE GRANOLLERS I L' AGRESSIÓ DE DEBÒ (V. Partal a Vilaweb).

Despús-ahir a Granollers dues persones que hi havia en una parada de l'ANC van ser ferides, una greument, per dos militants espanyolistes. La gent que hi havia al voltant els va acorralar i va fer possible que la policia els detingués. Esperem saber aviat qui són i quines connexions tenen. Connexions polítiques, vull dir. Perquè segurament ens indicarà si açò és un incident aïllat o si alguna gent ha rebut ordres concretes de passar a l'acció violenta. Vist que cap altra actuació no sembla que els aprofite.

És el primer de setembre. Ja sols falten setmanes per al 9 de novembre i el front unionista està perplex. Ni tan sols la bomba Pujol no ha fet l'efecte que ells esperaven. Es feren il·lusions, també, amb el fracàs aparent de la V i ara veuen amb espant que podria haver-hi més gent que l'any passat i tot. I fa mesos que ho diem: la V és la clau. Després de l'Onze de Setembre serà molt difícil que la classe política catalana puga fer cap pas enrere, per la pressió popular. Fins i tot a Escòcia les enquestes semblen detectar un tomb a favor del sí. Tanmateix, l'agressió, una agressió com aquesta d'ahir, és el darrer recurs que tenen?

No ho sé, però sí que sé que és un recurs a la desesperada. És cert que ja fa temps que hi ha qui es dedica a serrar pals de banderes, a arrencar estelades (fins i tot ho fan guàrdies civils en cotxes oficials!), a pintar seus de l'ANC, a esborrar murals en les carreteres. Ahir, però, hi va haver un salt de nivell: una agressió física al mig del dia, en ple carrer. D'ara endavant, no podem descartar de veure'n algunes més. Però crec que cal tenir el cap clar i entendre que són únicament una mostra d'impotència i que, de tota manera, no passaran de ser un incident.

No passaran de ser un incident perquè és molt complicat d'enfrontar-se d'una manera efectiva a un moviment de la dimensió colossal que té el nostre. De la transversalitat social, cultural i política que té el nostre. De l'alegria que té el nostre. Haurien de ser desenes de milers disposats a la batussa per a poder menar a aquest Ulster que algú sembla voler i que ací no pot existir. Perquè haurien de ser desenes de milers i no ho són. Simplement no ho són.

Per tant, aguantarem estoicament aquesta mena d'actes. Estoicament però alhora amb decisió i sense arronsar-nos. Cal fotografiar els agressors i cal facilitar-ne la detenció. Cal denunciar-los i fer-los pagar per l'agressió. Això és tot. I, sobretot, no hi ha cap necessitat de posar-se nerviós.

Ho farem perquè l'agressió que seria realment l'efectiva no la poden acomplir. Durant segles ens han mantingut estacats amb un recurs últim: la intervenció violenta de l'exèrcit --encara ho van fer el 1981. Però ara això ja no és possible. No tan sols perquè som a Europa o perquè l'exèrcit és de l'OTAN. És més senzill: no tenen prou soldats, ni de bon tros. Quan s'acabà el servei militar obligatori es van quedar tot d'una sense efectius per a exercir el control policíac del territori. I això fou el seu final. Sense prou soldats ni equipament, la invasió militar del país és impossible. I en vista d'això, en vista d'aquesta esplèndida notícia, la imatge de dos brètols escarrassant-se a pegar els integrants d'una paradeta és solament una mostra ben evident de la desesperació que tenen.

Que la tenen perquè és el primer de setembre ja i som nosaltres que guanyem.