dissabte, 8 de setembre del 2012

ANEM CAMÍ D´UNA DE LES MANIFESTACIONS MÉS GRAN DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA.

Mentre la independència ha entrat de ple en els debats institucionals, polítics, informatius i de converses de carrer i familiars, es prepara una manifestació pel dia 11 de setembre, diferent d´altres anys.
Els partits polítics, sindicats, institucions, col.lectius, entitats, etc. saben que no s´anirà a passejar per Via Laietana perquè toca per la data, com qui va a fer una cervesa a la cantonada.
Això ha portat a una situació diferent en què els partits SI, CUP, ERC, Reagrupament, IC-V, etc.han assegurat la seva assistència des del començament, però els altres han tingut molts dubtes per anar-hi. Tants dubtes que han generat fins i tot respostes diverses dins els propis partits, fins al surrealisme de personatges com en Duran i Lleida (UDC), Pere Navarro (PSC-PSOE) o Artur Mas (CDC).
Cap problema. Si venen (ara sembla que el primer sí i el segon i el tercer no), seran benvinguts. Sembla que comencen a adonar-se que la seva actitut de sempre (clarament: posar pals a les rodes de Catalunya) no farà més que deixar-los fora d´això que ells diuen "centralitat política". La població de Catalunya els està avançant per l´esquerra, per la dreta i per tots els carrils de la carretera. I si no s´afegiexen a la manifestació saben que hauran de fer mans i mànigues per tornar a ubicar-se políticament (per això insisteixen tant en aquesta proposta de "pacte fiscal" fracassada des del començament) .      

Entretant Barcelona- ciutat, protagonista de la manifestació anunciada, continua adormida. Avui es comencen a veure estelades als balcons. Sembla que Barcelona comença a despertar-se quan hi ha anunciats gairebé 1000 autobusos de manifestants, tres trens i milers de cotxes que inundaran la ciutat l´11 de setembre. Barcelona comença a adonar-se, com alguns polítics, que sortirà a la foto i les seves imatges donaran la volta al món mitjançant les agencies internacionals i internet.
Com passa amb els polítics, la ciutat começa a adonar-se que si no està a l´alçada pot quedar-se fóra de la foto i la població l´avançarà per tots els carrils disponibles.

L´altre dia un internauta deia que:  "No és perquè les coses són difícils què no ens atrevim, és perquè no ens atrevim, què les coses són difícils".-Seneca-


Serà una manifestació diferent, i per ara l´anem guanyant, us pengem l´aricle d´en Quico S. a Nació Digital    en aquesta direcció des d´un poble del Bages, sense generalitzar (també som realistes i sabem que hi ha zones i poblacions on la manifestació ha tingut poca incidència: zones turístiques i alguns punts de rodalies de Bareclona), però l´article denota la consciència majoritària de la població:  

De moment, guanyem

Per causes alienes a la meva voluntat visc en un poble del Bages. Batejat com a Sant Joan de Vilatorrada -molt abans Sant Joan de Torroella, i abans Vilatorrada del Cardener-, el poble destaca per tenir una muntanyeta bufona, rodona i ben plantada que s'anomena  Collbaix, tres escorxadors industrials i l'esperit de milers de persones que treballaven fabricant rodes Pirelli. El poble més aviat és lleig, l'església és un temple al mal gust i tenim una presó, Lledoners, que il·lumina les nits d'una Catalunya que, amic Guardiola, fa molts anys que es lleva d'hora. El poble fa olor de patates braves, de cervesa fresca i d'espígol que els jubilats andalusos rosseguen als bancs del carrer Major. El poble té color de terrós i la fressa del Cardener acompanya musicalment una marinada tan entremaliada com agradable.

De Sant Joan de Vilatorrada en diuen el "poble dels quillos". Cert, n'hi ha molts, moltíssims. A més, són quillos de manual: quinto de cervesa, cotxe tuneao, pengen l'estanquera quan guanya la Roja dels pebrots, porten samarretes sense mànigues i, si hagués de muntar un negoci, l'obriria de pírcings i tatuatges. Jo els tinc de veïns. I m'hi barallo quan es distreuen amunt i avall amb les motos o quan imiten en Karate Kid amb els contenidors de sota casa.

Tot i ser el "poble dels quillos", l'Ajuntament -on hi manen en rigorosa minoria CiU i ERC- hissarà l'estelada l'11 de Setembre i no la despenjarà fins el dia de la independència. La Mary, la veïna xoni del cinquè quarta ha penjat l'estelada perquè "está hasta er coño de pagar". L'Andreu, el de la caixa, va sortir estampit de l'oficina perquè va veure l'Antònia -que parla en castellà- que portava una estelada sota el braç per preguntar-li on l'havia aconseguit. En Lluís, que segons la seva dona i la constatació del veïnatge, fa anys que no es mou del sofà de casa, dimarts serà a Barcelona. En Rafel, un jubilat que no sap estar-se quiet, ha acabat la paciència servint estelades que al magatzem sempre estaven exhaurides. I moltíssimes parelles, que més o menys saben que em dedico això d'explicar coses, em pregunten si poden baixar amb els nens.

Quan tot això passa al "poble dels quillos" és que dimarts s'albira una gran victòria, allò que és coneix com un alçament. Un moviment històric que destil·larà amb tota la força, amb tota la convicció i tota l'energia aquell alçament que Joan Maragall va descriure amb orfebreria fina:
"cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, ciutadà, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia".

I sí, quan s'ha alçat l'ànima d'un poble, el poble ja ha guanyat. Aquest cop, si fallem, la terra no ens perdonarà. Ho ha fet massa vegades.