DECLARACIÓ D´INDEPENDÈNCIA, l´ÚNIC CAMÍ.

Aquesta setmana el Govern espanyol ha tornat a deixar clar (per si quedava algun dubte) que ells sí que ofereixen diàleg, però condicionat sempre a la seva legalitat (Congrès i Senat espanyols) i dintre de la Constitució espanyola (i amb el Tribunal Constitucional com a darrer defensa del partit).
Si algú mantenia dubtes (..."no cal que treballem per la independència perquè ens posarem d´acord"...com diuen alguns dirigents anomenats unionistes), ara encara és més clar:
1. Hauriem de plantejar una reforma de la Constitució espanyola i ser aprovada pel Congrès espanyol.
2. Els únics que poden garantir la majoria per aquesta reforma és un acord PP i el PSOE per a reformar la constitució espanyola en contra dels seus interessos.
És absurd, totalment inversemblant.
Mentre això passa, podem anar fent lleis, que ells en faran de rang superior o les recorreran al Constitucional i quedarà aturat tot el procès. No cal que utilitzin gaires estratègies, només en posar pals a les rodes (això sí dintre de la seva "legalitat") en tenen prou. L´ofegament a l´Ibarretxe els va sortir prou bé i el recorden perfectament. 
No tenim cap opció, si no ens plantegem clarament una Declaració d´Independència.

L´article aquesta setmana de l´Uriel Bertran toca el punt clau del procès:

 

Declaració d'independència sí o sí

La constitució de l’Estat català passarà per la declaració d’independència o no passarà. Això serà així com a culminació de qualsevol de les dues estratègies democràtiques que actualment planteja l’independentisme per a conquerir la llibertat: una, la democràcia referendària, mitjançant la convocatòria d’una consulta popular una vegada aprovada la Llei de consultes, o l’altra, la democràcia declarativa, amb una majoria parlamentària que declari la independència nacional.

En aquests moments, la via escollida per part dels partits que donen suport al Govern és la convocatòria d’una consulta popular amb l’aprovació primer, i el desenvolupament després, d’una Llei de consultes. Una consulta, però, que encara ha d’aclarir alguns interrogants i que, si realment té per objectiu la constitució d’un Estat català independent –i no simplement es considera un esdeveniment d’un “alt valor polític” o que “s’hagi de tenir molt en compte” com algun membre del Govern ha argumentat-, ha de comprometre’s des d’ara amb una pregunta clara i amb un resultat vinculant des del punt de vista polític. Per tant, la pregunta de la consulta haurà de ser clara, sobre la independència. I, en cas de guanyar el sí, el resultat haurà de ser considerat vinculant i implicar que el Parlament de Catalunya convoqui tot seguit una sessió solemne per declarar la independència.
La via de la consulta, però, serà de difícil culminació. El més probable és que l’Estat espanyol bloquegi la consulta mitjançant la suspensió de la Llei de consultes per part del Tribunal Constitucional. Aleshores, impedida la democràcia referendària, només ens quedarà la via de la democràcia declarativa. És a dir, aprovar directament una declaració d’independència per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya.
Això, si no tenim pressa, i tenim la paciència d’esperar que l’Estat espanyol bloquegi la consulta en el futur. Perquè ja des d’ara, la ciutadania, preveient d’antuvi aquest bloqueig per part de l’Estat, i cansats i fartes de dilacions, crisi i retallades que no mereixem, podem pressionar  perquè els diputats es treguin la son de les orelles i es proposin, des d’ara, declarar la independència i  negociar-la amb la comunitat internacional.
Amb l’espoli fiscal que patim i una situació econòmica i social esgarrifosa, amb 900.000 aturats, és hora d’activar la iniciativa popular  i d’impedir les maniobres que volen dilatar el procés, tant les de l’Estat com les interiors. Ho podem fer a través de dos camins d’acció simultanis: per una banda, eixamplar el coneixement dels avantatges de la Independència “Un país lliure, un país millor!”, entre la gent que o bé dubta o bé se sent condicionada per lligams afectius; per l’altra, pressionar a les institucions i a la classe política, perquè facin sense dilació els passos per esdevenir independents i cessi la sagnia a què estem sotmesos. El país ja s’està movent i dues iniciatives van en aquesta direcció: l’Assemblea de Municipis per la Independència ha fet una crida perquè els ajuntaments posin en marxa la sobirania fiscal  –l’ingrés dels impostos a l’Agència Tributària de Catalunya- i  pel dia 21 d’abril, una manifestació que es comença a organitzar per la xarxa exigirà la declaració d’independència des del Parlament.
Cal mantenir l’esperit de les consultes populars i el de la manifestació del 10J i  de l’onze de setembre de 2012. Només qui no afluixa guanya.