Els partits són un problema?
Ja em permetreu que copie la portada i la
reflexió tan adequades que ahir posava als quioscs el meu estimat Libération.
El diari magnet de l'esquerra francesa es demanava a portada, simplement: 'Les
partis: C'est fini?' Copie encara el principi de l'interessant article: 'Les
formacions polítiques són abandonades pels militants --tret de les campanyes
electorals--, els dirigents les negligeixen i l'opinió pública les rebutja.' Us
sona la cançó?
Alerta: som a Europa i al segle XXI. No hi ha
política sense partits, això és evident. I el populisme antipartits, així
genèricament, pot ser perillós. Però el perill no es pot fer servir de xantatge
per fer acceptar allò que comença a semblar una patent de cors. Què se n'ha fet
de la responsabilitat dels partits envers la societat? Des de París, ahir el
'Libé' no parlava en abstracte, sinó referint-se a la situació dels partits
francesos. Tanmateix, entre nosaltres les preguntes i les acusacions serien
equiparables. A tot el país la societat demana canvis, canvis poderosos i
radicals. I la pregunta és si els partits lluiten tant com poden per fer-los
realitat.
Aquests darrers dies hem vist de tot al nostre
país, gairebé amb desesperació. Hem vist l'irritant desvergonyiment de la
cúpula d'Unió Democràtica cap als seus militants i cap a tot el país. Hem vist
el desconcert entre els votants valencians que pensàvem haver eixit del malson
i que ara no sabem com acabarà tot plegat. El PSPV portarà Ciutadans al poder?
Després de tota la feina feta perquè l'esquerra arribàs a la Generalitat ens
podem trobar amb això? I al Principat hem continuat patint en vista de
l'evidència que l'extraordinari impuls social del sobiranisme perilla per
l'obsessió partidista, per la rancúnia partidista d'alguns, hauria de dir. Això
per a no parlar de la vergonya aliena que molts sentim quan veiem els pobres
arguments, simplistes, sempre oportunistes i conscientment manipuladors que
alguns mediocres intel·lectuals orgànics pretenen convertir en relat i guia.
Algú dirà que no és just criticar tothom a
l'engròs. Cert. No tothom es comporta igual, no tothom es mereix una crítica
tan àcida. Però si a França el periodisme compromès pot preguntar-se si això
dels partits no s'ha descontrolat, crec que el debat és igualment pertinent
avui també al nostre país. Potser ha arribat l'hora que ens demanem en veu
alta, nosaltres també, si ara mateix el partidisme no s'ha descontrolat prou
perquè la societat reaccione i reclame un canvi d'actitud als qui a voltes
sembla que es pensen que poden segrestar la voluntat popular per aconseguir els
seus objectius particulars.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada