12 octubre

’12 d’octubre, res a celebrar’, diuen les parets. Ara
 també les etiquetes de Twitter, murs on es pinten mis-
satges sense esprai perquè els llegeixi tothom que hi
passi. S’acosta la data i, com cada any i cada vegada
més, proliferen les crides contra la celebració de l’ano-
menat Dia de la Hispanitat, anteriorment i durant qua-
ranta anys conegut amb el nom de Dia de la Raça,
entoma-la, aquesta. Si és que la baixa qualitat demo-
cràtica de l’estat espanyol es fa evident fins i tot en la
 seva festa oficial! Un cas anòmal, el d’un estat que
manté com a festa ‘nacional’ una data lligada al seu
passat colonial i exaltada durant la dictadura franquista.
 On s’és vist? No, no és cap pregunta retòrica: On
s’és vist? Pràcticament enlloc del món.
La llei 18/1987 que regula la festa espanyola diu que
el 12 d’octubre ‘simbolitza l’efemèride històrica’ en
 què Espanya ’emprèn un període de projecció lingüís-
tica i cultural més enllà dels límits europeus’. Per ser
 més fidels a la realitat, un període de colonització i
posterior anorreament dels pobles indígenes de l’Amè-
rica Llatina, als quals van imposar una llengua, una
cultura i una religió forasteres entre caps tallats i fo-
gueres vivents.
Avui em satisfà veure que a Twitter abunda l’etiqueta
 #nadaquecelebrar, i que s’alci contra aquesta festa
gent de diversos racons de l’estat i, sobretot, de
 l’Amèrica Llatina.
El 12 d’octubre també m’agrada recordar l’enyorat
Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià i un
 dels qui millor ha narrat la història llatinoamericana:
«El 1492, els natius van descobrir que eren indis, van
descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que ana-
ven nus, van descobrir que existia el pecat, van desco-
brir que devien obediència a un rei i a una reina d’un
 altre món i a un déu d’un altre cel, i que aquell déu
 havia inventat la culpa i la roba i havia ordenat que
 fos cremat viu aquell que adorés el sol i la lluna i la
 terra i la pluja que la mulla.»
El 2015, la vergonya d’una aital celebració no ha
fet caure la cara de cap governant.

 Un estat que manté empresonat el secretari general
d’unpartit polític per haver-se decidit a defensar la 
pau al País  Basc. No cal anar gaire lluny ni cercar 
cap govern a l’altra  banda del mar, no, que a uns 
pocs centenars de quilòmetres de casa nostra 
tenim un dels més grans escàndols polítics i jurídics
 d’Europa. Fa uns dies La Directa publicava una 
entrevista a Arnaldo Otegi, resposta des de la 
presó de Logronyo, d’on no sortirà fins l’abril 
vinent, després d’haver complert els sis anys de
 condemna per  haver intentat reconduir l’estra-
tègia independentista basca cap a vies pacífiques. 
‘Davant la manca de cultura democràtica, 
només resta l’amenaça i la força, perfectes per 
al ring de boxa. Però en els escacs no  valen 
guants, i si te’ls poses, la teva naturalesa anti-
democràtica queda al descobert’, deia Otegi a
la col·lega Gemma Garcia.
D’un estat que és capaç de tot això i més, que
 ni tan sols dissimula els vincles entre les institu-
cions del govern i les judicials i que fa valer la 
seva força per  tombar decisions preses demo-
cràticament per parlaments com el català. D’un
 estat com aquest, dèiem, per què no hauríem 
d’esperar que continués celebrant  el 12 d’oc-
tubre, oi? I que desfilin militars, cabres i  cabrons, 
davant la mirada d’uns caps d’estat tan
democràtics com són els monarques, que tothom
sap que es paguen la luxosa vida de la seva
 butxaca.
Als Països Catalans, el clàssic eslògan ja gairebé
 s’ha  difuminat de les parets, de tants anys que fa
 que el  moviment independentista i pacifista va 
començar a queixar-se’n. Amb el temps i l’auge 
de l’independentisme, aquesta idea ha anat pre-
nent força i ja hi ha alguns ajuntaments i entitats
 que han canviat el calendari festiu per fer que el 
12 d’octubre passi a ser laborable. Confiem que
 l’any vinent, aquesta data que  rememora una
 efemèride tan lamentable ja no tingui color 
vermell en cap calendari, si més no en aquest
país nostre que ha començat a segar cadenes.