«Evidentment, aquestes revelacions del
llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha
patit el poble català»
Els vegetarians, així com molts dietistes i
pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase “som allò que
mengem”. No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan
assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments
que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen
en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre
tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no
menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns
principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats
com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim.
També som allò que diem. O, dit d’una altra manera, som com parlem. I això és
així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.
El llenguatge ens ha permès articular el
nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja
sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de
nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre
discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en
tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes.
Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes
diuen “aquí, a Espanya” sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si
la seva nació és Catalunya, per què diuen “aquí, a Espanya” i no “aquí, a
Catalunya”? I si es refereixen a Espanya, per què diuen “en aquest país”, i no
pas “en aquell país”? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de
quin país estan parlant, si de Catalunya o d’Espanya. Cal esperar que diguin
més coses per aclarir-ho.
Evidentment, aquestes revelacions del
llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha
patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès
al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes–
tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa
de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d’aquestes
cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n’allibera,
esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió
prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com
pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar
de ser mentalment espanyols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada