MES REFLEXIONS SOBRE EL COP D' ESTAT A TURQUIA.

Malgrat les intenses relacions entre Erdogan i la "democràcia" que els grans mitjans de comunicació ens van repetint a cada hora, els dubtes són molts. Continuem fent esment a les preguntes d' ahir en aqquest bloc.
Caldria que tothom sapi qui és cada actor en aquest "teatre d' operacions".
De moment us pengem una altra opinió, aquesta vegada del V. Partal, sobre el mateix tema que obre encara més dubtes:

Fins aleshores no havíem vist res igual. Parle del fred gener del 1979 quan, embolicades en mantes, desenes de milers de persones es van enfilar nit rere nit als terrats de Teheran. Havia corregut la veu que finalment l’odiat emperador Palevi fugia de la ciutat. Els carrers restaven foscos i sense cotxes però un crit va començar a escoltar-se de forma eixordadora, com si baixés de la imponents muntanyes que tanquen el paisatge de la capital persa. ‘Alauh Akbar!’ cridaven des d’una terrassa, ‘Alauh akbar!’ els responien des d’una altra. I des d’una altra. I des d’una altra més.

Durant segles aquesta frase ritual que els creients coneixen com el takbīr, havia estat considerat un senyal de fe. Curiosament, com passa en tantes altres coses, l’Alcorà no conté enlloc aquestes paraules. Però ‘Alauh Akbar!’ (‘Déu és el més gran’) a Teheran i cridat des dels terrats va esdevenir un senyal polític, per primer vegada. Contra el xa, musulmà, uns musulmans s’apropiaven de Déu i el feien seu. Afirmaven que el més gran era el seu Déu i no els dels altres. I de sobte aquell ritual que cinc cops al dia els clergues fan servir per iniciar la pregària, des de Fes a Jakarta tot al llarg del món musulmà, es va transformar en l’eslògan polític que ha canviat més el nostre món.

¿Aquells ciutadans que cridaven el takbīr des dels terrats esperaven i volien el règim de terror religiós que arribaria de París dies després, quan un avió oficial de la república francesa va transportar a Teheran l’aiatollah Seyyed Ruhol·lah Khomeini? És difícil de creure-ho. Qui vol una necrocràcia? El Teheran de 1979 era una ciutat moderna malgrat la dictadura. Molt més oberta en termes socials i culturals del que mai més no ho ha estat després. Volien aquella gent treure les dones de la vida pública? Volien instaurar la xaria com a llei civil? volien que tots els temples sunnites i bahais fossen destruïts? Em costa molt creure que fos així. Més aviat volien la democràcia que el xa els havia robat. Però es van trobar amb una inacabable dictadura religiosa que no només seguí destruint les llibertats individuals sinó que penetrà allà on el xa mai no havia entrat: dins les cases, en la condició moral de la gent, en la vida quotidiana fins i tot dels qui no volen saber res de la política.

Divendres a la nit Istanbul va ser sacsejada de nou pel takbīr. En unes hores ben intempestives els minarets de la part occidental de la ciutat es van posar a cridar tots ‘Alauh Akbar!’. Ho cridava el de Santa Sofia i ho repetia el de la Mesquita Blava, sempre escoltant-se l’un a l’altre. Ho cridaven, excitats, tots els minarets de Fatih, ara el gran bastió islamista de la ciutat. Ressonava l’’Alauh Akbar!’ fins i tot en la torre Galata, el símbol escadusser del passat genovés de la ciutat. A Taksim, la plaça tantes vegades escenari de la lluita per la democràcia els crits, divendres, no eren contra Erdogan i el seu autoritarisme. Tampoc no directament a favor. Els crits afirmaven, una vegada i una altra que el seu Déu és el més gran. ‘Alauh Akbar!’, ’Alauh Akbar!’

La intervenció dels minarets va ser decisiva per a respondre als blindats que havien eixit al carrer hores abans i per aturar el cop. Erdogan sap perfectament del seu poder i els va fer servir amb tota la força en el moment quan més els necessitava. N’és tan conscient d’això que només cal recordar que quan l’avui president va ser portat a presó el 1999 el van acusar de recitar en públic uns versos de Ziya Gokalp, que vistos en la perspectiva d’aquest cap de setmana només podem dir que són absolutament certers:

‘els nostres minarets són les nostres baionetes,
les nostres cúpules són els nostres cascs,
les nostres mesquites són les nostres barricades…’ 

En aquest món globalitzat d’avui les imatges corren com la pòlvora i ben tard en la matinada, assegut al sofà de casa, de sobte vaig tremolar quan vaig veure un grup de joves enfrontar-se a un tanc sobre un dels ponts del Bòsfor. Anaven amb banderes turques però clarament cridaven una vegada i una altra ‘Alauh Akbar!’. De forma desafiant. Tots ells eren homes, és clar. No hi ha lloc per a les dones en la societat que volen crear. Això no em va sorprendre gens. El que em va sorprendre en canvi és que els soldats no sabien què fer. Un d’ells, el que estava sobre la torre del blindat, va fer uns trets a l’aire i la multitud es va encendre, els va envoltar, cridant i cridant, amb la cara cada volta més tensa, amb els ulls més inflamats, amb les venes marcant-se al coll. ’Alauh Akbar!’, ’Alauh Akbar!’… Aquells crits sonaven com cops de puny a un pam de la cara dels soldats mentre al meu cap tornaven una vegada i una altra les imatges de la nit de Teheran.

L’exèrcit turc no té cap credibilitat democràtica. Però Recep Tayyip Erdoğan, el criminal mahalle de Kulaksız, tampoc. Des del 2003 és l’amo de Turquia i ha fet tot el possible per acabar amb les restes que queden de la democràcia i la laïcitat. Divendres a la nit, en un lapsus segurament ben clarificador, va dir en una improvisada conferència de premsa a l’aeroport que aquell cop d’estat era ‘un regal de Déu per netejar l’exèrcit’. Si és així que Al·là tinga pietat d’ells…

Un cop per a justificar una dictadura
A nosaltres ningú no ens ha d’explicar com funciona això. Ho vam viure en directe, el 23F. Quan ho tens al davant no saps el que significa. Aquell dia vaig baixar de l’autobús que em portava des del centre de València a ma casa, aleshores a la cruïlla de Molinell amb Alboraia. El pànic s’havia apoderat de la ciutat i la gent feia impossible el moviment dels cotxes i dels autobusos públics. Els tancs tardarien unes hores en entrar però quan ho van fer el silenci i la por va cobrir València.

Sempre explique que a València aquell cop d’estat el vam viure diferent. Que és molt difícil explicar als qui no hi eren el que ens va semblar a nosaltres. Vaig acabar refugiant-me al pis del meu cosí Josep, de Benicàssim, perquè ell tenia telèfon i televisió i jo no. Sempre hem comentat que després d’aquella aparició de Juan Carlos a la tele ens en vam anar a dormir convençuts de que el monarca estava a favor del cop. La sorpresa va ser observar l’endemà com sense cap explicació aquell personatge passava de ser el líder dels colpistes al salvador de la democràcia. Encara avui no ho entenc.

Vist amb perspectiva, però, ningú no pot dubtar que el 23F va triomfar i que el seu objectiu polític, aturar el desmembrament d’Espanya i reconduir les llibertats ciutadanes a un estadi menor, va ser acomplert.

Allà vaig entendre que els efectes d’un cop d’estat no els pots veure la mateixa nit. És massa teatral. Els nostres ulls, ara mateix, estan embotats de tanta imatge espectacular com ens arriba des d’Istanbul i Ankara. A la llarga, però, no tinc cap dubte que aquest cop d’estat de divendres afavorirà els plans d’Erdogan, com el 23F va afavorir els de Juan Carlos.

Erdogan va arribar al poder per la via democràtica però des del primer dia va intentar acabar amb la democràcia. Restringir-la a un simple ritual. Tota la seua política s’ha adreçat a aconseguir el poder que li permetès canviar l’actual constitució per instaurar-ne una de nova on ell tingués més poder i l’Islam tingués més pes. La corrupció, els seus continus escàndols públics, tenen una tapadora perfecta en el nacionalisme turc i, sobretot, en l’islamisme.

El 2011, per tercer cop, Erdogan va guanyar les eleccions turques però sense aconseguir la majoria necessària per a canviar la constitució. El 2014 va ser escollit president de la república. La seua obsessió, de nou, era aconseguir els vots necessaris per a canviar la constitució. Però l’emergència, sobretot, de l’HDP, un partit aliança dels kurds amb l’esquerra radical turca, ho va impedir.

Els darrers anys, frustrat perquè els kurds han trobat la manera de ser presents al parlament d’Ankara, Erdogan ha provat de totes les maneres possibles provocar un conflicte amb els kurds que els porte a la il·legalitat, que permeta prohibir-los participar en les eleccions. Per això, per exemple, quan l’aviació de mig món ataca l’Estat Islàmic a Síria l’aviació turca fa veure que ataca Estat Islàmic però en realitat ataca els campaments kurds de les muntanyes d’Irac. Per Erdogan la prioritat és provocar als kurds, per poder-los aixafar militarment.

La frustració de no poder canviar la constitució, de no guanyar mai amb suficients vots com per a fer-ho, pot quedar compensada però pels efectes del cop d’estat. Ell mateix el va qualificar de ‘regal’ i no ha tardat a posar-se en marxa. Ahir centenars de jutges van ser apartats dels seus càrrecs, per traïció, sense explicar què tenia a veure això amb un cop militar. Erdogan afirma que el cop va ser obra d’una ‘organització terrorista’ dirigida pel clergue exiliat als Estats Units, Fethullah Gülen. Gülen ho negava ahir tan fort com podia però en realitat a qui li importa? El cop d’estat, presentat com una gran conspiració contra la democràcia, permetrà a Erdogan no només treure del mig qualsevol dirigent militar que intente mantenir la laïcitat històrica de l’estat turc sinó involucrar en la repressió tot allò que vulga: partits, mitjans de comunicació… No sé si ho van preveure això els militars però des d’ahir Turquia s’encamina cap a la dictadura constitucional que les urnes no van permetre que fos. I qui sap si cap a alguna cosa encara pitjor.

Els que sempre perden
Així, doncs, el cop va ser instrumental, fals? Jo no m’atreviria a dir-ho així. Avui. Aquests cops d’estat sempre són prou confusos com per a que resulte gairebé impossible aclarir-ne l’origen. L’espectacularitat dels fets està pensada per amagar-los. És un teatre imponent els fils ocults del qual sempre queden rere el teló.

De coses rares, però, en van passar moltes la nit de divendres. La primera i principal que l’exèrcit turc fos tan poc executiu. Tornem al tanc sobre el Bòsfor. L’escena dura més de dos minuts. Hi ha prou soldats com per disparar sobre la gent que s’acosta i matar-ne uns quants abans que s’apoderen del tanc. No estic dient que això és el que haurien de fer. Però estic dient que es sorprenent que no ho fessen. No parlem de qualsevol exèrcit sinó de l’exèrcit turc. D’un exèrcit acostumat a atacar la seua pròpia població i a matar gent. I com és que de sobte les armes a la mà claudiquen davant els ciutadans indefensos?

I no només claudiquen. Tots hem vist les fotografies d’un grapat de personatges, ahir al matí, pegant als darrers soldats a rendir-se. Molts d’ells sense samarreta, amb el pit descobert i vinga cop i cop contra uns militars que ploren i sagnen, ben junts els uns contra els altres a l’ombra d’un tanc imponent i pel que es veu impotent també. Una escena simplement increïble.

Hi va haver un moment de la nit, però, en el qual la meua estupefacció va ser absoluta. Quan Erdogan toca terra en l’aeroport Atatürk, de sobte, totes les terminals es posen a funcionar amb normalitat. Portaven hores col·lapsades, els avions en terra, els passatgers desatesos, els controladors fora de lloc, milers de manifestants ocupant la pista. I tot aquest caos, de sobte, es sol·luciona just en el moment que Erdogan aterra. La imatge era gairebé lírica: torna el president! torna l’ordre! De fet ho era tant, ho era d’una manera tan exagerada, que per primer vegada vaig sospitar sobre què era allò que estàvem veient.

Sabrem mai què hi ha hagut de cert en això que ha passat aquest cap de setmana? D’ací molts anys, segurament. I poc a poc. El món funciona així. La transparència és aparent. Erdogan parlant per un telèfon en FaceTime. Milers de manifestants emetent per Periscope. La tele ocupada arriba a les cases per Facebook live… Tecnologia i més tecnologia per aparentar que no hi ha res fosc al darrere. Però realment què estàvem veient? I com era que en un país on el govern el primer que fa és tallar les xarxes socials en aquesta ocasió el que feia era fer-les servir?

L’experiència ens ensenya que hi ha una manera de gratar una mica en els esdeveniments:  observar a qui afavoreixen. I jo em tem que els de sempre tornaran a perdre. Em va impressionar que entre els turcs que conec o que coneixen els meus pròxims tots estaven esperançats amb la victòria del cop d’estat. Serà perquè aquells que conec estan entre els perdedors. Sempre. Kurds, periodistes, sindicalistes, esquerrans, laics, homosexuals, dones, cristians… Els pròxims dies, estic segur, que ells seran els qui copsaran, i ens explicaran, com de demolidors són els efectes d’aquest sorprenent cop d’estat que Turquia va viure el 15 de juliol del 2016. Només espere que el preu per als bons siga el més escàs possible i que d’ací uns anys no haguem de recordar la nit d’aquest divendres, aquest cridòria fanàtica dels carrers, amb tanta preocupació, tristesa i pena com avui recordem aquelles fredes nits a les terrasses de Teheran.