dimarts, 20 d’octubre del 2015

LA UEFA I LA DIRECTIVA DEL BARÇA.

Sembla mentida que els dirigents del Barça siguin tan babaus. Com es pot entendre que la UEFA els sancioni per portar banderes estelades amb 30.000 euros i els del Barça paguin i no recorrin?
La conseqüència és l' esperada, si pagues i no recorres acceptes la sanció. Per tant ara una altra de 40.000 euros i si no ensenyen les dents, la propera sanció serà més alta. Tot això és tan previsible que no s' entèn que la directiva del barça no ho hagi entès fins ara.
Celebrem que comencin a entendre de què va aquest joc. I aquest joc, senyor Bartomeu i companyia, no va de que la política està separada de l' esport, sinó de que la política pressiona sobre l' esport i MAI una directiva pot baixar el cap i acceptar una culpa que no té. MAI.
A veure com "gestionaran" ara el tema UEFA. La directiva del Barça ja no pot fer més l' orni, ja que reben cops arreu (i no parlem del "cas Messi" ni del cas "Santos i Neymar").

Noticia de Nació Digital.
Estelada gegant desplegada al Camp Nou | ACN
El vicepresident esportiu del Barça, Jordi Mestre, ha
 assegurat aquest dilluns que el club recorrerà la
multa de la UEFA de 40.000 euros per l'exhibició
 d'estelades al partit contra el Bayer Leverkusen al
Camp Nou del passat 29 de setembre. "Si cal anirem
 a la justícia ordinària. Lluitarem fins al final", ha dit
en roda de premsa.

Durant el matx, el públic del Camp Nou va dedicar 
una sonora xiulada a l'himne de la Champions i va 
tornar a alçar estelades. La protesta arribava des-
prés que la comissió disciplinària de la UEFA deci-
dís sancionar el Barça amb 30.000 euros per la
 presència massiva de banderes independentistes
 i crits independentistes a la final de Champions de
 Berlín contra la Juventus.

En aquella ocasió el Barça va decidir no recórrer la
 decisió de l'organisme. Tot i això, el club va expres-
sar el seu "desacord" en un comunicat, on també va
 assegurar que es contemplaria "qüestionar la reso-
lució per defensar els drets dels socis".

dissabte, 17 d’octubre del 2015

EL LLENGUATGE I LES CADENES MENTALS.

El Víctor Alexandre deia això a Nació Digital que nosaltres hem titulat "el llenguatge i les cadenes mentals":

«Aquí», a Espanya.
 «Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català»

Els vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase “som allò que mengem”. No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d’una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen “aquí, a Espanya” sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen “aquí, a Espanya” i no “aquí, a Catalunya”? I si es refereixen a Espanya, per què diuen “en aquest país”, i no pas “en aquell país”? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d’Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.


Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d’aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n’allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

MARXA DE TORXES EN RECORD DEL PRESIDENT COMPANYS

Noticia a diaris digitals, aquesta de Vilaweb:



Una marxa de torxes molt més nombrosa que no els
 últims anys ha commemorat avui a la matinada el
setanta-cinquè aniversari de l’afusellament per part
 del franquisme del president de la Generalitat Lluís
Companys. La marxa ha sortit a les sis del glacis de
 Santa Helena del castell per anar a l’indret on fou
 executat el president de la Generalitat.

divendres, 9 d’octubre del 2015

12 0CTUBRE : RES A CELEBRAR

Bon article de Bel Zaballa (publicat al seu bloc i a Vilaweb):

12 octubre

’12 d’octubre, res a celebrar’, diuen les parets. Ara
 també les etiquetes de Twitter, murs on es pinten mis-
satges sense esprai perquè els llegeixi tothom que hi
passi. S’acosta la data i, com cada any i cada vegada
més, proliferen les crides contra la celebració de l’ano-
menat Dia de la Hispanitat, anteriorment i durant qua-
ranta anys conegut amb el nom de Dia de la Raça,
entoma-la, aquesta. Si és que la baixa qualitat demo-
cràtica de l’estat espanyol es fa evident fins i tot en la
 seva festa oficial! Un cas anòmal, el d’un estat que
manté com a festa ‘nacional’ una data lligada al seu
passat colonial i exaltada durant la dictadura franquista.
 On s’és vist? No, no és cap pregunta retòrica: On
s’és vist? Pràcticament enlloc del món.
La llei 18/1987 que regula la festa espanyola diu que
el 12 d’octubre ‘simbolitza l’efemèride històrica’ en
 què Espanya ’emprèn un període de projecció lingüís-
tica i cultural més enllà dels límits europeus’. Per ser
 més fidels a la realitat, un període de colonització i
posterior anorreament dels pobles indígenes de l’Amè-
rica Llatina, als quals van imposar una llengua, una
cultura i una religió forasteres entre caps tallats i fo-
gueres vivents.
Avui em satisfà veure que a Twitter abunda l’etiqueta
 #nadaquecelebrar, i que s’alci contra aquesta festa
gent de diversos racons de l’estat i, sobretot, de
 l’Amèrica Llatina.
El 12 d’octubre també m’agrada recordar l’enyorat
Eduardo Galeano, escriptor i periodista uruguaià i un
 dels qui millor ha narrat la història llatinoamericana:
«El 1492, els natius van descobrir que eren indis, van
descobrir que vivien a Amèrica, van descobrir que ana-
ven nus, van descobrir que existia el pecat, van desco-
brir que devien obediència a un rei i a una reina d’un
 altre món i a un déu d’un altre cel, i que aquell déu
 havia inventat la culpa i la roba i havia ordenat que
 fos cremat viu aquell que adorés el sol i la lluna i la
 terra i la pluja que la mulla.»
El 2015, la vergonya d’una aital celebració no ha
fet caure la cara de cap governant.

Un estat que manté empresonat el secretari general
d’unpartit polític per haver-se decidit a defensar la 
pau al País  Basc. No cal anar gaire lluny ni cercar 
cap govern a l’altra  banda del mar, no, que a uns 
pocs centenars de quilòmetres de casa nostra 
tenim un dels més grans escàndols polítics i jurídics
 d’Europa. Fa uns dies La Directa publicava una 
entrevista a Arnaldo Otegi, resposta des de la 
presó de Logronyo, d’on no sortirà fins l’abril 
vinent, després d’haver complert els sis anys de
 condemna per  haver intentat reconduir l’estra-
tègia independentista basca cap a vies pacífiques. 
‘Davant la manca de cultura democràtica, 
només resta l’amenaça i la força, perfectes per 
al ring de boxa. Però en els escacs no  valen 
guants, i si te’ls poses, la teva naturalesa anti-
democràtica queda al descobert’, deia Otegi a
la col·lega Gemma Garcia.
D’un estat que és capaç de tot això i més, que
 ni tan sols dissimula els vincles entre les institu-
cions del govern i les judicials i que fa valer la 
seva força per  tombar decisions preses demo-
cràticament per parlaments com el català. D’un
 estat com aquest, dèiem, per què no hauríem 
d’esperar que continués celebrant  el 12 d’oc-
tubre, oi? I que desfilin militars, cabres i  cabrons, 
davant la mirada d’uns caps d’estat tan
democràtics com són els monarques, que tothom
sap que es paguen la luxosa vida de la seva
 butxaca.
Als Països Catalans, el clàssic eslògan ja gairebé
 s’ha  difuminat de les parets, de tants anys que fa
 que el  moviment independentista i pacifista va 
començar a queixar-se’n. Amb el temps i l’auge 
de l’independentisme, aquesta idea ha anat pre-
nent força i ja hi ha alguns ajuntaments i entitats
 que han canviat el calendari festiu per fer que el 
12 d’octubre passi a ser laborable. Confiem que
 l’any vinent, aquesta data que  rememora una
 efemèride tan lamentable ja no tingui color 
vermell en cap calendari, si més no en aquest
país nostre que ha començat a segar cadenes.

dimarts, 6 d’octubre del 2015

CIUDADANOS: unionisme etnicista.

Estem satisfets dels resultats electorals, malgrat tot el que es diu als mitjans.
Però volem posar els punts sobre la "i" en referència al segon partit més votat. Que el voti qui vulgui, però siguem clars i que tothom sapi a què juga.
Durant uns anys Ciudadanos ha tingut accès privilegiat als grans mitjans espanyols (mentre es queixaven que a Catalunya no tenien aquest privilegi), han estat dient que eren "progressistes" i que s' oposaven a una fractura de la "societat catalana". Aquest producte de laboratori "made in spain" ha estat fent tot el contrari del que predicava i ha anat creant un nacionalisme espanyol etnicista dins de Catalunya.
Podriem fer una anàlisi molt acurada, però hem vist l' article d´en Fcec Abad i us afegim un extracte que és prou clar i amb el qual coincidim:

".....  Ciutadans es presentà davant la societat amb un únic objectiu i proposta política: convertir en un fet polític l’origen de les persones, mobilitzar les persones i el seu vot simplement per l’origen. Ciutadans esdevé així una atroç proposta política de caràcter únicament identitari, que podríem considerar també etnicista: l’origen ha de determinar el sentit del vot. I ho ha de fer no amb cap voluntat inclusiva socialment, sinó divisiva.

Si l’origen de la majoria de catalans és a Espanya, cal mobilitzar aquest origen, transformar-lo en vot, i així imposar un projecte polític inequívocament colonialista, que combati, fins a liquidar-lo, qualsevol rastre o manifestació de la catalanitat. Fins en aquell moment, les expressions de la catalanitat, el fet de la catalanitat s’havia combatut sempre militarment.

En un context d’eleccions democràtiques, si els ciutadans voten segons el seu origen, és possible d’articular majories des de les quals es pugui imposar un projecte radicalment espanyolista que liquidi qualsevol manifestació o expressió de la catalanitat, de la llengua, de la cultura, del sentiment, i així posar fi no tan sols al fet diferencial, sinó també a l’atàvica ‘qüestió catalana’, expressió política amb què es defineix la resposta a un greuge i saqueig a la societat catalana ininterromput i salvatge.

En aquesta estratègia, des de sempre, el gran objectiu ha estat liquidar la immersió lingüística. Una escola que formi i tracti igualment tots els nens, que en garanteixi les competències lingüístiques en català i en castellà i que ho faci sense distinció d’origen era i és la gran amenaça per al projecte identitari i etnicista de l’unionisme que es condensa en Ciutadans. La divisió segons l’origen s’ha d’establir des de la primera aula, perquè és això que acabarà conformant dues societats, la dels ‘catalans’, ‘guetitzats’, i la de la resta, que, menats pel seu origen, creixeran com a societat paral·lela. I com que estatísticament se sap que som majoria els nascuts fora o amb origen forà dels nostres progenitors, així es farà realitat el seu projecte polític.

Després d’una presència política poc més que testimonial, el 2012, en un moment en què el procés ja avançava amb intensitat, van saltar del grup mixt a aquests 275.000 vots que van rebre.

I ara, aquest 2015, el 27-S, en unes eleccions de caràcter plebiscitari, és quan el seu projecte identitari i etnicista de vehicular un vot a partir de l’origen ha assolit el seu gran èxit, amb 735.000 vots.

Tot i que el creixement de Ciutadans ha anat radicalitzant el Partit Popular a Catalunya, el PP no ha deixat mai de fer propostes polítiques alineades amb la seva ideologia conservadora. Igualment, el PSC-PSOE, que és l’altre vot refugi de l’unionisme, no tan sols presenta propostes ideològiques alineades amb la socialdemocràcia europea, sinó que també, a diferència de PP i, no cal dir-ho, de Ciutadans, manté un compromís amb els elements centrals que configuren els consensos per a ser o continuar essent ‘un sol poble’.

Una primera resposta, per tant, al creixement de Ciutadans la trobem directament vinculada al creixement del projecte independentista. Aquest 27-S, amb caràcter plebiscitari, és la màxima tensió independentista que ha tingut mai Catalunya. En vista d’aquesta tensió evident, la reacció d’una part de la societat no ha estat donar suport a unes altres propostes polítiques amb propostes diferents per a les problemàtiques socials diverses que tenim a Catalunya, sinó convertir el seu origen en el motor del vot, que és la proposta que els feia de fa tants anys Ciutadans.

‘¿Tu o tus padres no habéis nacido fuera de Catalunya? Pues a ti lo que te toca es votar contra los catalanistas, votar contra la independencia, porque esto es una cosa de los de aquí, y tu no lo eres, tu eres ESPAÑOL’

Fa uns anys l’inefable Jordi Cañas bramava en un míting a Cornellà: ‘¡Cómo le voy a decir a mi padre [o al seu avi, no ho recordo] que no está enterrado en España! ¡Cómo le voy a decir que ahora está enterrado en un país extranjero! ¡Nunca! ¡Esto es España!’

Fixeu-vos l’abisme que va d’aquell PSUC que treballava incansablement per millorar les condicions de vida de tots els treballadors, a les fàbriques, als barris, a les escoles, i que ho feia sempre sense distingir origen, fent realitat allò de ‘un sol poble’, a aquest discurs de Ciutadans, en què no importa res d’allò que passa a la societat; simplement importa que som espanyols i, per damunt de totes les coses, hem de continuar essent espanyols, i no per voluntat, sinó perquè estem encadenats a un origen.

Com puc ser tan miserable de pensar en un futur millor per als meus fills si el meu pare murcià és enterrat a Corbera d’Ebre i ara, quan el vagi a visitar al cementiri, a portar-li flors, li hauré de dir ‘Pare, ho sento, no he pogut impedir que no estiguis enterrat a Espanya, ara d’això en diuen Catalunya’?

Bé, el meu pare, pobre, si em sentís dir alguna cosa així, el sentiria regirar-se al nínxol, sentiria la seva bufetada i el sentiria cridar-me: ‘¿Esto es lo que yo te he enseñado? ¿Éste es el ejemplo que te dí? ¿Esto es lo que entiendes por luchar por una vida mejor para todos? ¿Esto es lo que es para ti proteger a los más débiles?’

No, Cañas no parlava d’un futur millor per als seus fills ni per a cap dels qui l’escoltava. Cañas deia que tot el que feia políticament era per l’origen del seu pare, o del seu avi. És això, que transmetia a la gent. Oblideu-vos de la vostra vida, oblideu-vos de totes les parides d’un futur millor per a tots vosaltres i per als vostres fills. La vostra missió en aquesta vida i en aquest lloc on esteu és garantir-ne l’espanyolitat. I això està per damunt de qualsevol altra consideració.

I això, aquest 27-S, hi ha hagut 735.000 persones que ho han comprat, que ho han avalat. Ciutadans no té cap més proposta, ni econòmica, ni social, ni en res de res, que aquest ‘yo soy español’.

‘Escolti, ha sentit parlar dels setze mil milions d’euros fruit del treball de tots els catalans que confisca l’estat espanyol i que no retornen a Catalunya ni als catalans?’ Per a un votant de Ciutadans serveix qualsevol d’aquestes respostes:

–’No ho he sentit’,

–’Ho he sentit i no m’ho crec’

– ‘Ho he sentit, ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.

‘Escolti, vostè agafa cada dia els trens de rodalia, oi? Sí. Sap quina és la inversió que fa l’estat a Catalunya i quina a Madrid? Sap que per això cada dia té incidències, arriba tard o no pot ni entrar als trens?’

–’No ho sé’,

–’Ho he sentit i no m’ho crec’

– ‘Ho sé i tant me fa perquè jo sóc espanyol’.

I així fins a l’infinit. Perquè infinites són pràcticament les motivacions racionals que tenim per voler la independència, que Ciutadans ha aconseguit no tinguin cap valor perquè, per als seus votants, la cosa important és ‘yo soy español’.

Dues anècdotes d’aquesta campanya al barri de Sant Ildefons, on em vaig criar, on van anar a viure els meus pares procedents de Lora del Río, quan jo tenia quatre anys. Repartíem opuscles d’informació «7 razones para la independencia».

Un noi, molt educadament, va sacsejar en aspa les dues mans perquè no li donés dient-me: ‘Lo siento, yo soy espanyol.’ Ok. Fi de la cita.

A una senyora gran l’hi dono, l’agafa, continua caminant i al cap de poques passes es gira, ve cap a mi i em diu: ‘¿Y por qué ahora no nos queréis? ¿Llevo más de cincuenta años aquí y ahora me decís que no me queréis?’ ‘Senyora…’, vaig intentar replicar, però no va ser possible. Se’n va anar, ella i els més de cinquanta anys que deia que havia viscut aquí, pensant que li proposàvem una cosa que ofenia el seu origen, aquell lloc d’on va sortir fa més de cinquanta anys per tenir un futur millor i va arribar a Cornellà. Per a ella pesava més aquell lloc d’on feia més de cinquanta anys que se n’havia anat que no pas qualsevol altra consideració sobre el lloc i la gent on des de feia més de cinquanta anys que vivia.

Em vaig quedar trist. No vaig poder-li explicar res. La dona se’n va anar. ‘Ahora no nos queréis’, amb un plural que incloïa, per a ella, tota la gent que no havia nascut a Catalunya, pel simple fet de demanar la independència. No li calia atendre cap argument, cap motiu, cap explicació.

És evident que perquè el missatge d’enervació identitària i etnicista de Ciutadans hagi triomfat ha calgut una presència en mitjans de comunicació que no hem pogut contrarestar de cap manera. Amb molta habilitat l’establishment ha promogut i impulsat les veus de Ciutadans, i ho ha fet a través dels mitjans que arriben més directament al seu públic de referència, i que nosaltres no hem tingut cap possibilitat de contrarestar.

La gent que ha votat Ciutadans no ha anat als seus mítings, que han omplert amb autocars vinguts de tot Espanya. Ni es manifesten. Ni participen en la vida social o associativa dels seus barris, fàbriques, escoles o universitats. No els cal. Res de tot això no els preocupa.

Ciutadans aconsegueix una cosa contra la qual sempre tots havíem treballat: fracturar la societat segons l’origen de la població. No importa res del que et passi a tu ni del que passi al teu voltant. L’única cosa que importa és que o tu o els teus pares no heu nascut a Catalunya. De manera que fes honor al teu origen i vota’ns, vota Ciutadans. I no preguntis. I no pensis en res més que en ‘yo soy español’. ‘Porque de aquí, al cielo, con la tranquilidad de saber que cuando te mueras estarás enterrado en España.’

I així fins a 735.000 persones. 735.000 motius d’intranquil·litat i de fracàs a l’hora d’explicar que tot allò per què treballem és amb la consciència de ser ‘un sol poble’ i que la independència beneficia tothom, absolutament tothom, independentment del nostre origen o del dels nostres pares".



Francesc Abad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública.

(Article publicat originàriament al bloc de l’autor.)

dissabte, 26 de setembre del 2015

LA VICTÒRIA DEPÈN DE TÚ

Tots els dies que t’has manifestat.
Totes les vegades que ho has somiat.
Totes les respostes a les seves mentides i injustícies.
Totes les consultes, totes les diades.
Tot allò que hem estat.
Tot el que podem arribar a ser.
Tots els que ho volien i ja no hi són.
Tots els que vindran.
Tot allò que hem fet.
Tot allò que volem fer.
Tot, absolutament tot, hi cap dins un sobre...
i es guanya en una urna
Demà no podem fallar.
La victòria depèn de tu.

diumenge, 20 de setembre del 2015

ESPANYA CONTINUA PIDOLANT FOTOS PEL MÓN.

ABANS DE RES: APAGUEU TV3 A PARTIR DE LES 4 DE LA TARDA. ESTAN OBLIGATS A EMETRE ACTES UNIONISTES.

Després del desplegament "diplomàtic" del sr. Margallo perque s' impliquin els dirigents de les grans "potències" mundials en la campanya catalana (que continuen dient que només és "autonòmica" i mai serà plebiscitària). Se' ls hi veu el "plumero". La por comencen a tenir-la ells.
Està encertat en Victor Alexandre en el seu article:

Les matusseres maniobres del 

govern espanyol al món

 «Si “Espanya és la nació més antiga 

del planeta”, deu ser molt humiliant

 haver d’anar pel món pidolant fotos 

per sentir-se algú»

Víctor Alexandre | 19/09/2015.
Una de les consignes que més 
han repetit últimament les 
llistes espanyolistes amb rela-
ció al 27-S ha estat la que diu 
que aquestes “només són unes 
eleccions autonòmiques”. Xavier 
García Albiol, per exemple, ho 
va dir el 24 de juliol passat, ho
 va repetir el 5 d’agost i, ves per 
on, el 17 de setembre, tot can-
viant de discurs davant el sector
 més reaccionari de l’empresariat,
 va dir que aquestes eleccions “no
 són una disjuntiva entre dretes i 
esquerres” i va reconèixer-ne el 
caràcter plebiscitari. I és que la 
realitat s’ha acabat imposant. 
Naturalment que són unes elec-
cions plebiscitàries. Ho són per-
què en una democràcia totalitària 
com l’espanyola l’Estat és una presó
 dins la qual els referèndums estan 
criminalitzats. El seu problema és 
que no pot arribar a l’extrem d’im-
pedir que els catalans surtin de ca-
sa i que organitzin les manifesta-
cions més multitudinàries i espec-
taculars d’Europa en demanda de
 la independència nacional de Cata-
lunya. En el decurs de la Via Lliure 
d’aquest Onze de Setembre n’hi ha-
via prou d’alçar la vista per comptar 
quatre helicòpters i dues avionetes 
que ho filmaven. La pregunta és: 
tot aquest desplegament només 
per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan

 obsedit a tancar les múltiples es-
querdes de l’atrotinada presó de 
pobles que és Espanya, que no 
s’adona de les galdoses contradic-
cions en què incorre dia rere dia en
 el seu desfici enfollit a remolc de 
les accions tan ben treballades de l’independentisme. Perquè, si no-
més són unes eleccions autonòmi-
ques, quin sentit té que vulguin im-
plicar-hi Angela Merkel, David 
Cameron i Barack Obama? No deu 
ser que el govern espanyol està molt 
espantat davant la fermesa de la 
societat catalana? No deu ser que
 necessiten fer-nos creure que 
Merkel, Cameron i Obama parlen 
de Catalunya sense dir-ne el nom?
 I per què no el diuen, el nom, si 
tant subscriuen el totalitarisme del 
govern espanyol? Tan desesperat 
està aquest govern que necessita
 recórrer a un portaveu de Brussel·
les, casat amb una militant del PP i
 cap de gabinet del president del 
Grup Popular europeu? Creuen que
 ningú no es va adonar que el dis-
curset del senyor Margaritis Schinas,
 en forma de resposta a una “pre-
gunta casual”, remarcant l’expulsió
 de la Unió Europea d’una nació que 
esdevingui independent, havia estat
 escrit abans –per la Moncloa, potser?
– i que per això va ser llegit? Quin 
ridícul que vint-i-quatre hores des-
prés d’aquesta barbaritat el vicepre-
sident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esme-
nar les paraules del portaveu Schinas
 tot dient que Brussel·les “està prepa-
rada per treballar amb les autoritats 
escollides democràticament”.

Pel que fa a la famosa frase d’Oba-

ma, relativa a “mantenir la relació 
amb una Espanya forta i unida”, 
i l’intent espanyol de presentar-la 
com una al·lusió a Catalunya, és per
 petar-se de riure. El mateix Obama
 ho deu fer al seu despatx en veure’n
 la matussera manipulació. Obama 
és l’estadista més important del 
món i la majoria dels caps d’estat
 i de govern volen fotografiar-se al 
seu costat per treure’n profit intern. 
Ell, però, es limita a dir frases 
buides que no el comprometen i 
que permeten cobrir l’expedient 
deixant content l’interlocutor. La
 frase, però, sempre és la mateixa.
 L’únic que canvia és el subjecte: 
“Volem mantenir la relació amb
 una Alemanya forta i unida”,
 “Volem mantenir la relació amb 
un Japó fort i unit”, “Volem man-
tenir la relació amb una Suècia
 forta i unida”, i així fins a l’infinit. 
Francament, si com diu García-
Margallo sense el més mínim sentit
 del ridícul ni de vergonya, “Espanya 
és la nació més antiga del planeta”,
 deu ser molt humiliant haver d’anar 
pel món pidolant fotos per sentir-se 
algú.