LLIBRES D' EN MARCEL.LÍ PERELLÓ I ACTE DIUMENGE AL FOSSAR.

Informem que demà diada de Sant Jordi, hi haurà dues parades (davant del Museu de Cera, al centre de la Rambla) i davant del Liceu, on podreu trobar llibres d' en Marcel.lí Perelló i material divers (revistes, gorres, motxilles, clauers...).

També hi haurà signatures del llibre d' en  Marcel·lí Perelló al Fossar a la parada Memorial 1714 a les 17h
i a la librería Jaimes a les 19h.

El 24 d' abril ens afegim a l' acte dels 80 anys de la mort dels germans Badia.

Acte homenatge al Fossar de les Moreres.12 del migdia
-Ofrena floral d'Estat Català
-Lectura Teresa Clota d'Indrets del Record
- Intervenció Jordi Miravet .Memorial 1714
- Parlament de l ' historiador Tomàs  Callau
-Lectura adhesions
- Partíciparà una representació del Regiment Pirinenc
-Ens acompanyarà la coral  independentista el Poble que canta dirigida per Jordi Llobet

LLIBRE INDEPENDENTISTA PER ST. JORDI

Una bona lectura per St. Jordi, que repassa el començament de l' independentisme organitzat políticament al segle XX, de la mà d' en Marcel.lí Perelló (ex-director del Diari de Barcelona i secretari general d' Estat Català entre moltes altres activitats):

Marcel.lí Perelló "Una vida perseverant per la independència".

“Mentre la llibertat de Catalunya no sigui un fet, EC subsistirà, perquè els ideals que ens animen són més forts encara que la nostra voluntat. És un clam que surt de la terra mateixa per afront dels servidors de la vella política, i que afirma el desig de Catalunya d'ésser lliure”

Marcel·lí Perelló

Teatre del Bosc de Gràcia, 17 de gener del 1937

Marcel.lí Perelló "Una vida perseverant per la independència".
El llibre segueix les petjades d' en Marcel.lí Perelló, un inde-
pendentista poc conegut que va estar sempre en primera 
línia de la política catalana des dels anys 20 fins als anys 50. 
Membre d`Estat Català, membre fundador de Bandera Negra, 
co-organitzador del Complot del Garraf i condemnat a cade-
na perpètua per aquesta causa, Director del Diari de Barcelo-
na, posteriorment Secretari General d' Estat Català, organit-
zador des d' Estat Català de l' exili independentista del seu 
partit a França, va ser un dels membres fundadors de l' FNC 
(Front Nacional de Catalunya) a París, després exiliat a Mèxic,
 impulsor de publicacions en català a Mèxic i també impulsor 
de la Unió de Casals Independentistes de l' Amèrica Llatina, 
el seu activisme polític va ser constant fins la seva mort.

BORJA DE RIQUER I EL PROCÈS IRREVERSIBLE.

ENTREVISTA A BORJA DE RIQUER a Vilaweb. 

Reflexions necessàries sobre l' independentisme.

Borja de Riquer (1945) és historiador. L’any 1969, amb 24 anys, va entrar de professor a la UAB, d’on s’ha jubilat de la docència fa poc. De Riquer s’ha especialitzat en catalanisme i Restauració. La seva tesi doctoral, per exemple, és ‘Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme’. Autor prolífic, i de múltiples obres, ara acaba de treure el llibre ‘Anar de debò. Els catalans i Espanya’ (Rosa dels Vents). Aquest recull d’escrits i articles seus intenten posar context històric al procés d’independència. Borja de Riquer ha estat històricament una persona molt vinculada al PSUC i les esquerres catalanes. Recentment va signar el manifest de suport a l’Ada Colau. En aquesta entrevista es declara convers a l’independentisme. De fet, fa mesos ja havia signat un manifest independentista al costat d’altres militants d’esquerres.

—Senyor historiador, per què som on som?

—Perquè s’han esgotat les formes d’estar dins d’Espanya. Durant dos segles els catalans hem intentat trobar-nos còmodes dins d’Espanya. Amb resultats molt irregulars. A vegades aconseguies molta cosa, sobretot quan tenies molta força o aprofitaves una crisi espanyola. L’any 1931, amb la caiguda de la monarquia, arriba Macià i la República Catalana. L’any 1977 acaba el franquisme, i es negocia de nou. Què ha passat els darrers sis anys? Que el model de la transició s’ha extingit. I quan la sentència del TC diu que no pots tenir sobirania fiscal, no ets nació i has d’acceptar les regles del joc, doncs per primer cop a la història de Catalunya una part de la societat civil ha dit no hi estem d’acord. Tenim el dret de decidir. I això ha sorgit molt de sota. No ha estat una maniobra de quatre polítics. Els partits s’han hagut d’apuntar. I això són cinc anys. Un procés extraordinari.

—Vós negueu la tesi de Valentí Puig, que diu que els catalans els hi ha anat bé quan s’han portat bé, i no quan han optat per tirar pel dret.

—Aquesta idea de dir que si els catalans fem bondat, i ens comportem com bons espanyols, tindrem possibilitats…. Això s’ha vist que no. Arriba un moment que topes amb un sostre. Quan trobes governs que incompleixen les seves pròpies lleis, què has de fer? Si no compleixen les inversions, i no passa res! On estem? L’alternativa és acceptar la supeditació? Valenti Puig diu no tenim prou força, i per tant acontentem-nos. Escolta’m: això arriba on arriba. La gent ha dit prou.

—Com més cas els fèiem, més ens denigraven. Rosa Parks dixit.

—Clar. Jugar a la política de no podem trencar això, és reconèixer la subordinació. Reconèixer que com a negra havia de seure a una altra banda? Si ho acceptes calladet, acceptes aquest sistema. I personalment és acceptar que ets inferior. I jo em resigno a ser inferior.

—Vós intenteu explicar les característiques del moviment sobiranista recent.

—És un procés molt curiós i nou. És un moviment de classes mitjanes i amb una presència important de gent jove, i mitjana edat. Gent culta, professional, interessada pel país. Molt majoritari fora de l’àrea metropolitana. I qui clarament no ha participat és l’alta burgesia catalana. Aquest estan absolutament en contra del procés. Claríssim. Tota la vida han jugat a fons a trobar-se dins d’Espanya. El senyors del Pont Aeri volen tenir influència a Madrid, pels seus interessos. El país, se’ls en fot. Era de preveure. El més complex és dins l’àrea metropolitana. Bona part de les classes populars tenen herència de la vella immigració. I dic vella. Perquè la gent nascuda fora de Catalunya són gent de més de seixanta anys. Els seus fills ja han nascut aquí. Són sectors on l’aposta sobiranista se la miren, no en contra, però si amb més reticències perquè han de veure com es lliga la seva situació social amb el canvi polític. I també amb les seves tradicions culturals.

—Es separen de l’avi.

—Però l’avi mai els dirà torneu a Extremadura. L’avi els pot dir no perdis l’arrel. I aquí entrem en una temàtica on hem de ser molt sensibles.

—Vós dieu que el procés serà lent i irreversible. Per què?

—Serà un procés llarg i dificultós, que alguns l’han venut com una cosa fàcil. Divuit mesos? Bah. Ens enfrontem a l’estat espanyol. No és un partit, ni un govern. És un estat. I no tindrem suports de fora. Alguns ens podran mirar amb simpatia. Però no bellugaran un dit. Com a molt en un moment determinat poden pressionar al govern espanyol per intentar solucionar ‘això dels catalans’. Diran que ‘aquest merder no es pot mantenir’. Aquesta serà la màxima intervenció de fora. Per tant, ho hem de fer nosaltres.

—I per què diu que és irreversible, doncs?

—Per la quantitat de conversos al sobiranisme que hi ha i que han arribat a la conclusió que no podem continuar com estem. S’han de trencar les regles de joc. Aquest sectors podran passar etapes de menys entusiasme, però ja no tornaran a l’unionisme. Seran més o menys escèptics, però tornar a l’unionisme? Ja s’ha vist el que dóna. La percepció és: o desfeta i resignar-nos o llençar-te a una aventura dura i dificil on hi haurà la oportunitat de canviar les coses.

—Vós sou un independentista recent?

—Sí. Jo sóc un d’aquests conversos a l’independentisme. La meva opinió és que el sistema autonòmic està esgotat. Ja no serveix, des de la perspectiva de català. Segon, no hi ha alternatives espanyoles que ens semblin creïbles. Quina opció espanyola proposa cosobiranies, que som una nació i que la fiscalitat dependrà de nosaltres? Cap. Per tant crec que és necessari, si ningú m’ho ofereix, dir que hauré d’anar-me’n fora. Si algun dia, hipotètic, apareix, podrem parlar. Però a hores d’ara, o m’haig de resignar, com diu Valentí Puig, o dir que n’estic fart. Crec que serà difícil. No serà fàcil. S’hi juguen més ells que nosaltres. El model polític econòmic que han muntat, sense una Catalunya que aporti el 22% dels recursos fiscals, com el mantenen? És inviable.

—Creu que una Catalunya independent implica una Espanya pobre, doncs?

—Aquesta és una cosa que no he escrit, i tothom s’ho calla. Analitza el cas d’Andalusia. Des de fa quaranta anys ningú emigra des d’Andalusia. Per primer cop a la història Andalusia no perd població. Com és possible que la regió de la UE que té l’index d’atur més alt, més del 30%, no perdi població? Ah collons. Hi ha unes polítiques de subsidis que ajuden que la gent es quedi a casa treballant poc, o sense treballar. Aquest és el model creat pel PSOE i que el PP manté. Subsidis. Hi ha casos brutals. Província de Cadis. Gairebé un milió d’habitants. I mira com ho tenen: 35% atur, 30% funcionaris, i un 30% al sector privat. Això és model inviable si ets tu qui has de pagar l’atur al 35% d’aturats. No lliga. Només pot funcionar amb diners de fora. En un moment de crisi econòmica pot ser solució a curt termini. Però no 40 anys. La gran pregunta que en un país anglosaxó et faria qualsevol. Vostès, senyors d’Andalusia què han fet amb els recursos de la UE i de l’estat? Com pot ser que essent la regió amb més recursos rebuts, encara tinguin 35% d’atur? I okhu que ho preguntis: et diran català burgès i insolidari. Escolta, tu. No fotem. El que no podem és condemnar-los al subsidi, perquè això vol dir subordinació política. Això és caciquisme. Qui reparteixi el PER, té els vots. Jo em pregunto com podran mantenir aquest sistema sense l’aportació dels catalans.

—Per què el PSC ha fet l’aposta que ha fet?

—El drama del PSC és la seva subordinació al PSOE. No deixa de ser sorprenent que el PSC de fa dos anys, amb Pere Navarro, estava pel dret a decidir, i ara el PSC d’Iceta, en contra. L’Iceta ha consagrat al PSC com la federación catalana del PSOE. Hauria de canviar de nom. Han fet una aposta arriscada que és buscar vots en l’espai espanyolista. Però aquests van a C’s o el PP. Perquè si prentens retenir els votants amb el discurs espanyol, se’n aniran als espanyols de veritat, no al succedani.

—Com s’explica la conversió de CDC a l’independentisme?

—Ha estat procés de conversió a la vista dels resultats, dels fets. S’han trobat amb un mur. I una de dues: acceptem com ho tenim, opció Duran, o és Mas i altres que diuen no pot ser. Intentem saltar el mur. L’opició de Mas i CDC ha estat extremadament important perquè no s’acostuma. I arriscant-se molt. La seva base social no vol soroll i convèncer aquests sectors…Clar que també s’han vist forçat pels fets. Un milió i mig de persones al carrer.

—Jo escolto a Joan Coscubiela i no veig que el milió i mig li hagi fet canviar d’idees.

—No li dóna la importància que ha tingut. Sobretot s’obsessiona amb la crisi econòmica. Ningú t’ho nega. Però tu no pots tancar-te a dir que aquí només pots parlar de la crisi econòmica. Aquí hi ha un contenciós. L’esquerra catalana tradicional, ICV i PSC, el tema els ha agafat a contrapeu. Quan la temàtica sobiranista ha assolit protagonisme, això els supera. S’han vist obligats a entrar en un dicurs que com a demòcrates no tenen més remei que dir sí al dret a decidir. Però quan s’han de definir els surt el tema de les relacions amb les esquerres espanyoles, més fortes al PSC que ICV, i aquí els crea un problema sobre el qual no volen definir-se. Reflecteix un problema que no ha estat assumit. Tard o d’hora aquesta esquerra acabarà definint-se.

—El PSC ja ho ha fet. Ha optat pel no.

—ICV ho té més difícil. Per aquests la decisió dependrà de quina sigui l’oferta espanyola. Si és la oferta de reforma del PSOE, diran no. Si l’oferta és radical, amb elements de sobirania, cosa que crec utòpica, és possible que diguéssin aquesta constitució confederal és la solució. Dirien que la alternativa a la independència és això. Si es troben que el no vol dir quedar-se com estem…

—Per últim: com veu el País Valencià i les Illes?

—Jo penso que cadascú ha de seguir el seu camí. Penso que als dos llocs es belluguen coses. Més al País Valencià. Finalment han vist que el model del PP i PSOE els ‘afecta negativament. Ara se’n adonen que el tema de les infraestructures els perjudica. Que hi hagi un tram de via única entre València i Catalunya és brutal. Mentre es gasten milers de milions a Badajoz, que no porta enlloc, perquè els portuguesos no la connectaran. Els valencians també ho veuen, que és inacceptable. Ja veurem fins on ho porten. I el cas de les Illes també hi ha un drenatge de recursos brutal. En percentatge, més que aquí. Veig processos diferents, i molt lents. I que des de Catalunya no hem d’interferir. No hem de donar lliçons enlloc. Ja sen’adonaran si els hi surt a compte estar a l’estat espanyol, o no.

Borja de Riquer

CAP ESTELADA ÉS IL.LEGAL

Les coses com són: no n' hi ha cap d' estelada que sigui il.legal. 

Montserrat Venturós, la batllessa de Berga de la CUP, no s’ha presentat avui al Jutjat d’Instrucció número 1 de Berga on havia de personar-se acusada d’un presumpte delicte electoral. Venturós ha anat fins davant del jutjat, però un cop allà ha explicat a la premsa i a les desenes de persones i representants de la societat civil que s’hi havien concentrat que no pensava entrar a declarar. ‘Avui no declararé, desobeiré per la independència, per coherència amb el dret de desobeir que és l’eina que ha escollit la CUP per defensar els drets civils i socials dels independentistes davant l’embat dels tribunals espanyols. Desobeiré, sense por, per obeir el mandat del poble i no dels tribunals espanyolistes’, ha dit.

La batllessa, acompanyada de representants de l’Assemblea Nacional Catalana, d’Òmnium Cultural, de Súmate, de regidors d’altres grups polítics de l’Ajuntament de Berga, i de regidors i batlle de la CUP d’ajuntaments requerits per l’Audiència espanyola, ha fet una crida a la societat civil catalana a fer costat als càrrecs electes que decideixin desobeir, independentment que cada partit independentista pugui recomanar als seus electes fer-ho o no.

Venturós també ha fet públic, que tot i aquesta vegada estar citada per no haver despenjat l’estelada del balcó del consistori en les passades eleccions autonòmiques i en les generals, l’Ajuntament de Berga va rebre la setmana passada el requeriment de l’Audiència espanyola per haver aprovat la moció en suport a la declaració del 9-N, que ‘alguna cosa deu tenir si tanta por els hi fa’, ha dit somrient.

Els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, respectivament, han acompanyat Venturós al jutjat de la capital berguedana. Ambdós presidents han coincidit a fer extensiu el suport de la batllessa al regidor de Vic Joan Coma i a totes les demostracions que està fent el poble de Catalunya per avançar en el procés cap a la independència i que estan sent investigades.

‘L’acte d’avui és una mostra més de la judicialització per part de la justícia espanyola d’un contenciós polític. Un contenciós polític que emana de l’expressió lliure del poble de Catalunya d’inicar d’una manera clara el procés d’emancipació nacional i que ha de tenir una solució política’, ha declarat Jordi Cuixart.

El president de l’ANC, al seu torn, ha fet èmfasi en la quantiat de persones investigades: ‘És molt important ser conscients que en aquests moments les persones que estan sent investigades són moltes, moltíssimes, no només càrrecs electes sinó també entitats com l’Assemblea, com l’AMI o l’ACM’. ‘Tenir l’estelada no és cap delicte i la Junta Electoral va actuar d’una manera injusta requerint la retirada d’un element identitari per a molta gent, no partidista i per tant no electoral’, ha afegit Sànchez.

Campanya ‘Sense por!’

Diumenge, amb samarretes roses i sota el lema ‘sense por’, la CUP va convocar una manifestació pel 7 de maig en el marc d’un la campanya oberta a totes les formacions polítiques i organitzacions de la societat civil en suport als càrrecs electes i a les institucions investigades per independentistes pels tribunals espanyols.

Montse Venturós ha estat citada en qualitat d’investigada per delicte electoral per haver fet cas omís als requeriments de la Junta Electoral Central de retirar l’estelada del balcó de l’Ajuntament de Berga en les passades eleccions autonòmiques del 27 de setembre i en les generals del 20 de desembre de 2015.

LA INDEPENDÈNCIA D' IRLANDA I LA RELACIÓ AMB CATALUNYA: 100 ANYS DE LA PASQUA IRLANDESA (easter rising)

Bon article den Josep-Lluís Carod-Rovira per a fer memòria, com moltes altres entitats amb llarga història han fet (també Estat Català, per exemple), dels 100 anys de la revolta de pasqua a Irlanda (Easter rising), un 24 d' abril de 1016.
L' article ha estat publicat a Nació Digital:

Aquest dilluns de pasqua farà cent anys de la revolta de pasqua irlandesa, la famosa easter rising, sublevació armada per a proclamar la independència d’Irlanda. En realitat, va ser el 24 d’abril de 1916, però la data important no és la del calendari civil, sinó religiós, canviant amunt i avall, coincidint amb diumenge de resurrecció, tot i que es va haver de retardar un dia. Els fets van tenir lloc, quasi en exclusiva, a Dublín, quan dirigents del Sinn Féin i la Irish Republican Brotherhood, al capdavant d’uns 1.200 voluntaris mal armats, van ocupar l’estació central de correus i van proclamar-hi la República d’Irlanda. Els dirigents de la revolta van ser el poeta i promotor de la Gaelic League en defensa de la llengua, Patrick Pearse, i James Connolly, dirigent obrer i representant d’un independentisme popular i progressista del qual tenim en català l’obra Nacionalisme i socialisme (1979). L’aixecament va fracassar, els seus líders van ser afusellats després de resistir una setmana el setge militar britànic i l’avalot comportà al voltant de 1.300 morts i un miler llarg de ferits. Encara avui crida l’atenció veure l’impacte de les bales de calibre divers a la façana de l’edifici, testimoni vivent d’un episodi que féu de revulsiu a l’interior de la societat irlandesa i que causà un gran impacte a nivell internacional, pel caràcter inesperat del succés i el final tràgic que l’acompanyà. Els protagonistes de la revolta de pasqua han passat a la història com a herois romàntics, capaços de donar la vida per la causa de l’alliberament nacional del seu país i, avui encara, conserven l’aurèola pròpia de tot mite. És normal de trobar a les llibreries irlandeses llibres que recorden aquell esdeveniment, biografies dels màrtirs que aquest ocasionà, així com reproduccions plastificades de la declaració d’independència que van fer, amb la signatura dels seus protagonistes: “Declarem el dret del poble d’Irlanda a la possessió d’Irlanda, i al control sense traves dels destins irlandesos, a ser sobirans i inalienables. (...) davant del món proclamem la República Irlandesa com a estat sobirà”. Fa anys, no em vaig resistir a la temptació d’adquirir-la, amb un grapat de llibres i aquell punt d’emoció que sempre m’han generat certs gestos. Exactament, la mateixa sensació que vaig tenir en visitar les tombes de Michel Collins i Eadmond de Valera, al cementiri dublinès, sempre cobertes de flors.

Un dels indrets on l’easter rising va tenir un ressò destacat fou aquí. Però, en realitat, l’empremta irlandesa ja s’havia fet sentir abans, quan el 1870 Àngel Guimerà fundà la primera entitat pròpiament catalanista, de to radical i romàntic, anomenada La Jove Catalunya, a semblança de la Young Ireland creada el 1842. L’entitat catalana tingué com a òrgans periodístics La Gramalla i, més, tard, La Renaixença. És aquí on Sebastià Farnés, avi de Maria Aurèlia Capmany, publicava versos abrandats sobre els lluitadors irlandesos: “Un fill de Catalunya te saluda/ un amant de la Pàtria Catalana/ qual crit serà mentres son pit aleni/ Visca l’Irlanda!”. J.N.Roca i Ferreras publicà articles de suport clar a Irlanda, sobretot els apareguts el 1887 al periòdic l’Arch de Sant Martí i, un any abans, un grup de catalans havien adreçat un Missatge a Irlanda, quan semblava proper un cert règim d’autonomia per a aquell país. Ja al segle XX, fou Antoni Rovira i Virgili qui de més a prop, amb més regularitat i de manera més documentada va seguir tot el procés d’emancipació nacional irlandès i així ho traslladà als seus articles, amb comentaris que sempre tenien algun tipus de paral·lelisme o aplicació a Catalunya, com quan assegura: “L’atorgació de l’autonomia ha vingut per fi. Però s’ha fet tard. Ara la majoria del poble irlandès s’ha adherit al Sinn Féin i exigeix la República Irlandesa independent”. I obres teatrals com Jordi Erin (1906), del dramaturg Josep Burgas, amb un patriota irlandès com a protagonista, triomfaven als nostres escenaris per la seva exaltació patriòtica, tant aquí com entre els cercles independentistes catalans a Cuba.

Tanmateix, la revolta de pasqua va sorprendre els sectors més catalanistes que, en general, no van fer costat a aquell sacrifici de vides humanes, considerat inútil i innecessari, per heroic que fos. Hi hagué, però, dues excepcions notables: Daniel Cardona, el més irlandès dels independentistes catalans, que el 1931 havia de fundar l’organització Nosaltres Sols, traducció lliure de Sinn Féin, i el socialista Manuel Serra i Moret que assegurava: “Els irlandesos es defensen contra la mort”. Quatre anys més tard, un altre fet commocionà l’opinió pública catalana i mundial. El batlle de Corcaigh pel Sinn Féin, Trayloc Mac.Subine, moria en una presó de Londres, després de 74 dies de vaga de fam. R.Negre i Balet publicà el llibre Irlanda, el batlle de Cork i Catalunya, amb una introducció de Rovira i Virgili, Ventura Gassol li dedicà el poema Glossa (“Esperit de Mac Sweney, germà nostre/ oh, si també ens obrissis la presó!”) i Josep Carner En la mort de l’heroi (“Quin orgull , sota el ròssec de les boires,/ en front de la despulla del lleial,/ de tenir una bandera prohibida/ per a posar-la a mig pal”, mentre diverses organitzacions catalanistes demanaven els ciutadans de posar-se un llaç negre a la solapa, en senyal de dol, s’organitzaven actes de protesta en molts indrets i també misses per a la seva ànima, amb assistència de les primeres autoritats, com la que organitzà a Molins de Rei, com a primera de les seves activitats, els Pomells de Joventut, promoguts per J.M.Folch i Torres.

Al nostre país, l’interès per Irlanda no es limità només al territori del Principat, ja que la revista perpinyanesa Tramontane, nascuda el 1919, hi dedicà pàgines especials, com féu també la premsa mallorquinista. Al País Valencià, ja el 1920 l’Agrupació Escolar Nacionalista (AEN) i la Joventut Valencianista organitzaven actes de “simpatia a Irlanda”, on intervingué Adolf Pizcueta i V.Tomàs i Martí, el mateix que a La Correspondencia de Valencia publicava l’article Déu salvi l’Irlanda i com a president de l’AEN adreçava un telegrama al primer ministre britànic D.Lloyd George, protestant pel “lent assassinat” del batlle irlandès en vaga de fam. Mort aquest, les entitats valencianistes van adreçar una carta de solidaritat a la seva vídua, reproduïda a la premsa local. El maig de 1921, Eduard Buïl creava la Joventut Nacionalista Obrera, tenint com a referència els obrers irlandesos, “actius defensors de la independència del seu poble esclavitzat”. Més endavant, ja a l’exili parisenc, Francesc Macià entrarà en contacte amb el moviment irlandès, fins i tot visitarà l’illa per sant Patrici i s’entrevistarà amb De Valera. El 1932, Joan P.Fàbregas, cenetista independentista i futur conseller d’Economia el 1936, publica Irlanda i Catalunya. Paral·lelisme político-econòmic i, després dels fets d’octubre de 1934, algun independentista català acabarà refugiant-se a Irlanda. Aquesta ja és, però, tota una altra història. Ara, cal recordar aquell gest èpic que, cent anys enrere, somogué el món i convertí els seus protagonistes en els herois pioners d’una pàtria que volia ser lliure. El 1949, finalment, Irlanda esdevenia un estat del tot independent de l’imperi britànic, sense cap relació de dependència d’aquest en cap àmbit, i sis anys després ingressava com a membre de l’Organització de Nacions Unides.

QUE EL PSOE NO ENS AIXEQUI LA CAMISA ¡¡¡

Ahir el Sr. Sanchez va estar a Barcelona, la foto, el discurs dirigit al seu electorat espanyol i a Espanya on ha de mantenir "clientela" i poca cosa més. Alguna proposta que arriba 20 anys tard, com la de que l' estat espanyol compleixi el pactat a l' estatut en inversions i poca cosa més.
No caldria ni comentar-ho tot plegat. Si no fos que darrera de tot això hi ha l' enèssima aixecada de camisa als catalans i catalanes. Quan veuen que les coses es posen tossudes per part dels catalans, envien el representant amb les rebaixes, podem buscar a hemeroteca els emissaris que han enviat amb rebaixes (monàrquics, republicans o socialistes, en aquest aspecte van fer el mateix).
 Que no ens tornin a aixecar la camisa ¡¡¡  

Us afegim un article den Josep Casulleras a Vilaweb:

Pedro Sánchez va arribar, es va fer la foto que volia i va marxar a corre-cuita. I li van posar la catifa vermella, amb honors de president, l’hospitalitat que no falti. I mira que bé, que n’hi ha un de Madrid que és socialista i que diu que s’han de refer ponts i fondre el gel i vol venir a parlar, i a més té un aspecte més semblant al de Zapatero que no al d’Alfonso Guerra. El màxim dirigent del PSOE, en ple batibull per la (no) investidura del nou president espanyol, es va plantar al Palau de la Generalitat a petició pròpia i es va reunir amb el president Carles Puigdemont, amb aquella cordialitat tan seva de tutejar molt i parlar a poc a poc. I ens va voler aixecar la camisa.

Sí, Sánchez venia amb un objectiu ben clar: inquietar Ciutadans, pressionar Podem i fer veure que això de l’immobilisme és cosa del PP i de Rajoy. I per aquesta última raó és lògic que Puigdemont i el govern hi veiessin la part positiva. Però hi havia una cosa latent en el rerefons de les qüestions de rabiosa actualitat, que era la bel·ligerància evident de Sánchez envers el dret d’autodeterminació de Catalunya, al qual s’ha referit més d’una vegada, amb menyspreu i tot. Un menyspreu que va arribar a fer extensiu als partits independentistes amb representació al congrés espanyol (més d’un milió cent mil vots), marginant-los en la ronda de converses per a la (no) investidura; un menyspreu que el va portar a dir durant la campanya que el dret de decidir de Catalunya només el defensaven ‘alguns separatistes’, amb ganyota de desdeny inclosa.

És el Pedro Sánchez de la gran bandera espanyola i els discursos abrandats parlant de patriotisme espanyol i encoratjant els militants socialistes ‘a treure la raça que porteu dins’, el que renega obertament de Suresnes, el que nega qualsevol mena de sobirania a Catalunya i que en aquesta qüestió no vol moure’s ni un mil·límetre, ni pot (per l’alè al clatell dels barons i l’aparell del partit); el mateix que no s’ha cansat de repetir en mitjans de Madrid i en conferències de premsa que ‘hi ha un problema de convivència a Catalunya’. Doncs ahir aquest Pedro Sánchez va venir a Barcelona, i va haver de sentir com Carles Puigdemont li retreia que hagués dit això, però va aconseguir de fer una compareixença llampec sense referir-se a cap ‘crisi de convivència’, canviant aquesta vegada les paraules i parlant del ‘problema que es viu en la relació entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol’, dient que ‘cal trobar solucions’ i que ‘comença una etapa de desglaç’, i proposant d’obrir ‘un nou full de ruta en les relacions entre la Generalitat i el govern espanyol’ que consistiria ni més ni menys que a mirar de complir alguns dels incompliments que l’estat arrossega amb Catalunya, tant de governs socialistes com del PP. Això és tot el que va dir, i tot el que ofereix.

És cert que Puigdemont li va deixar ben clar el malestar per haver repetit tant que hi havia un problema de convivència, una afirmació tan greu, i també és cert que el president va avisar que el full de ruta independentista no variaria gens ni mica. Així ho va explicar la portaveu, Neus Munté. Però Sánchez ja havia comparegut, havia disparat el seu missatge, adreçat més a Espanya que no a Catalunya, no havia hagut de donar cap explicació sobre les seves afirmacions polèmiques i ja se’n tornava cap a Madrid. I la sensació que va restar fou com de presa de pèl; que es va poder escapolir, justament ahir que jugava fora de casa i que hi havia una majoria de mitjans catalans: va despatxar uns quants somriures, poques preguntes, aquell to seu de cordialitat i molta pressa. Es va endur la fotografia que volia; a palau va deixar una dosi de ‘talante’ zapaterístic. Sí, Zapatero… No era Alfonso Guerra, no, però el ribot que van fer anar tots dos era el mateix. Què més en va quedar, de la reunió d’ahir? Doncs, entre més coses, que a Ciutadans ‘estaven raonablement satisfets’ de com havia anat.

BENVINGUT ARNALDO.

Hi ha algunes coses en les que coincidim moltes persones. L' Arnaldo Otegi havia d´estar en llibertat.
Hi ha moltes persones que ho han dit, quan han pogut o quan els han deixat, nosaltres també ho vam dir quan vam tenir oportunitat.
Per això avui ens alegra el seu alliberament.
Esperem el millor per a ell, per al partit i per tot el poble basc, que es mereix el millor.
Benvingut Arnaldo.

Us afegim el final de l' article den Partal avui a Vilaweb, coincidim amb ell:
 

"El retorn a la política normal d’Arnaldo Otegi és, doncs, en aquest context, una magnífica notícia. Sobretot per al seu país, és clar, però també per a nosaltres. Des de la Catalunya que camina cap a la independència, des del País Valencià i les Illes que renaixen després d’aguantar el règim del PP, des de la Catalunya Nord que dissenya per primera vegada institucions on el nom del país es correspon amb la realitat, avui serem molts que saludarem amb alegria Arnaldo Otegi quan isca a peu de la presó de Logronyo. I ho farem agraïts pel seu esforç en favor de la pau, de la reconciliació i de la llibertat, reconeixent la seua paciència i serenitat i esperançats que el seu retorn accelerarà el pas de la nació dels bascs també cap a l’autodeterminació i la independència"..

Benvingut, Arnaldo.