MES INFORMACIÓ SOBRE L´ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I ALEMANYA EL DIA 29 DE SETEMBRE.

Acte amb motiu del 68è aniversari de la deportació i afusellament del President Lluís Companys (1934-1940) que tindrà lloc, amb participació dels cònsuls alemany i francès,
al Palau de la Generalitat el dilluns 29 de setembre a 2/4 de 8.

Tot i que al nostre país pugui semblar un acte extraordinari, a d’altres països europeus són normals els actes de desgreuge pels desastres realitzats pels respectius estats en moments que eren governats per règims autoritaris. És en aquesta línia que els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, qui va ser lliurat durant la Segona Guerra Mundial per les tropes alemanyes i les autoritats col·laboracionistes franceses al règim de Franco l’any 1940 sense respectar el dret internacional d’extradicions.
L’acte –realitzat a iniciativa de la Comissió per la Dignitat– ha estat apadrinat pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira, perquè el president José Montilla no hi podrà assistir. Tot i ser una acció simbòlica i senzilla serà el primer cop que la figura del President màrtir rebrà un reconeixement diplomàtic internacional i contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol que encara no ha anul·lat el judici sumaríssim pel que va ser condemnat a mort tot i les promeses que Maria Teresa Fernández de la Vega va fer al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
L’acte serà el proper 29 de setembre i compta amb el suport de personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez.

PALAU DE LA GENERALITAT 29 DE SETEMBRE 2008 2/4 de 8 DEL VESPRE

HOMENATGE A EN LLUIS MARIA XIRINACS AL PALAU.

Música i parlaments per retre homenatge a Xirinacs .

'Xirinacs al Palau' es farà el 13 d'octubre .

L'ex-senador Lluís Maria Xirinacs, que morí l'agost de l'any passat, rebrà un homenatge al Palau de la Música Catalana, el 13 d'octubre a les nou del vespre, en un acte amb actuacions musicals i diversos parlaments que durà per nom 'Xirinacs al Palau'. Els organitzadors han explicat que no busquen fer un homenatge nostàlgic i que, amb aquest motiu, han escollit una bona colla de grups d'estils ben diferents per animar els assistents.
L'actor Joel Joan, un dels organitzadors, ha explicat que el toc musical de l'acte el posarien els grups De Calaix, Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Elèctrica Dharma, Obrint Pas, la Coral Sant Jordi, Joan Reig amb Refugi, Aramateix, At versaris, Manel Camp i Jaume Arnella. A l'acte, que durarà uns noranta minuts, hi intervindran també diverses personalitats per explicar qui va ser Xirinacs i quin era el seu compromís amb el país. En concret, parlaran l'historiador Oriol Junqueras; el periodista i escriptor Víctor Alexandre; el sacerdot i escriptor Josep Dalmau; l'activista Josep Guia; la doctora en filologia catalana, Rosa Calafat; el president del Servei de Participació i Sostenibilitat (PAS), Lluís Planes; i l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres. També s'hi projectarà un vídeo amb declaracions de diverses personalitats que han volgut mostrar el seu suport a Xirinacs, com Vicent Sanchis o Josep Cuní. Aquell mateix vespre es presentarà la nova Fundació Xirinacs, provinent de la Fundació Randa. El seu director, Fèlix Simon, ha explicat que l'entitat treballarà per difondre qui va ser Xirinacs: 'no ens fa res que a molts els tremolin les cames per tornar a sentir el seu nom, perquè anirem amb aquest per davant', ha dit. Les entrades de 'Xirinacs al Palau' es podran adquirir a partir del 22 de setembre a la web del Palau i tindran un preu de 15 euros

LA COPA CATALUNYA I LA NECESSITAT ESPORTIVA (TAMBÉ) D´UN ESTAT PROPI.

COPA CATALUNYA I ESTAT PROPI.

"És vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament"
Víctor Alexandre.

Té raó Josep Guardiola, entrenador del F.C. Barcelona, quan, defensant-se dels atacs rebuts per haver disputat la Copa Catalunya sense jugadors del primer equip, s’expressa en aquests termes: “Que diguin de mi el que vulguin, però em sorprèn que s’ataqui el club dient que no estima Catalunya”. I també té raó Joan Laporta quan diu que “cal un format que prestigiï la Copa Catalunya” en lloc de l’actual, que la perjudica per coincidir en dates FIFA.
Són lamentables, en canvi, les acusacions de Jaume Sobrequés, exvicepresident del Barça dient que “Guardiola, que s’ha fet tantes vegades portaveu de posicionaments nacionalistes, i que diu que llegeix Martí i Pol i totes aquestes coses... [és curiós que parli així un exdirector del Museu d’Història de Catalunya, una institució que vetlla per “totes aquestes coses...”] a l’hora de la veritat resulta que tot és mentida. Tant Laporta com Guardiola s’han rigut dels sentiments catalans i esportius del Barcelona. [...] De Guardiola no m’esperava una posició tan anticatalana”.

Són molt greus aquestes acusacions. I no sols perquè es tracta de judicis d’intencions i de desqualificacions ofensives, sinó per l’ús sense escrúpols que el senyor Sobrequés fa del Barça per tal de desprestigiar l’actual directiva del F.C. Barcelona i l’entrenador del seu primer equip tot acusant-los de ser incapaços “d’entendre què és Catalunya” i “de dirigir un club”. Estaria bé que el senyor Sobrequés, abans de qüestionar la catalanitat de certes persones i d’acusar-les de manca de coherència nacional, dediqués uns segons del seu temps a mirar-se al mirall. Potser aleshores estaria en condicions de respondre aquestes preguntes: què hi fa un defensor dels drets nacionals de Catalunya militant al PSC-PSOE, un partit que a Madrid vota sistemàticament en contra d’aquests drets al costat del PP? On és la concordança entre proclamar-se catalanista i ser membre d’un partit obsedit en la unitat d’Espanya? On és la coherència entre allò que defensa i allò que vota Jaume Sobrequés?En tot cas, és vital que Catalunya tingui aviat un Estat propi per poder-se autogestionar esportivament com fan tots els estats del món. La Copa Catalunya deixarà aleshores de ser una competició folklòrica per homologar-se amb les copes estatals i el Barça se la prendrà amb veritable interès.
Mentre no tinguem un Estat, és el Barça, no pas la selecció catalana, qui ens representa en les competicions oficials i són els seus èxits allò que ens projecta internacionalment. O no és cert que moltes de les persones que ara blasmen Laporta i Guardiola per no haver dut el primer equip a jugar contra el Sant Andreu són les mateixes que els blasmaran si els resultats no acompanyen en les competicions oficials? Potser es tracta d’això. Potser es tracta d’afeblir el Barça per poder donar sentit a l’estoc de mocadors contra Laporta que certs afeccionats i periodistes frisen per mostrar. No és el Barça, però, qui ha de dignificar la Copa Catalunya, és Catalunya qui ho ha de fer. I això es fa dotant-se d’estructures d’Estat. Així serà com ens guanyarem el respecte internacional, però sobretot el respecte de nosaltres mateixos.

ACTE DE DESGREUGE DE FRANÇA I D´ALEMANYA EN RELACIÓ AL PRESIDENT COMPANYS.

França i Alemanya faran un acte de desgreuge a Companys.

Els cònsols dels dos països participaran el dia 29 al Palau de la Generalitat en una cita organitzada per la Comissió de la Dignitat

Els cònsols d'Alemanya i França a Barcelona, Christine Gläser i Pascal Brice, respectivament, participaran el 29 de setembre en un acte al Palau de la Generalitat de desgreuge al qui va ser president de Catalunya, Lluís Companys, entregat durant la Segona Guerra Mundial, des de la França ocupada, a les autoritats de la dictadura franquista espanyola sense respectar el dret internacional d'extradicions.
L'acte és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Per part del govern català, que ha volgut acollir-lo a la seva seu, estarà encapçalat pel vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira. S'havia parlat de la possibilitat que hi assistís el president, José Montilla, però finalment no hi serà. Igual com l'Estat alemany ha participat en actes similars de reconeixement de la injustícia comesa amb la seva participació en els bombardejos de Gernika, la Comissió ha volgut fer-ho per a l'emblemàtic cas Companys. "La iniciativa ha estat molt ben acollida per part dels dos cònsols", expliquen Toni Strubell i Josep Cruanyes, portaveus de la Comissió.
Amb aquest modest però simbòlic acte, el primer de caire diplomàtic internacional, la Comissió de la Dignitat vol fer justícia històrica i recordar la tragèdia del president màrtir, afusellat el 15 d'octubre de 1940 després d'un judici sumaríssim sense garanties processals. Un judici que, malgrat les promeses del govern espanyol i malgrat la nova llei de la memòria, encara no ha estat anul·lat. L'última promesa explícita la va fer la vicepresidenta M. Teresa Fernández de la Vega al fossar de Santa Elena de Montjuïc el 15 d'octubre del 2004.
Per a l'acte del dia 29, s'ha creat un comitè d'honor de suport que compta amb personalitats com els expresidents del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i Joan Rigol; els historiadors Josep Fontana, Hilari Raguer, Ferran Mascarell i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya; el director de l'Institut Ramon Llull, Josep Bargalló; l'exdeportada del camp nazi de Ravensbrück Neus Català i el metge Moisès Broggi; els escriptors Isabel-Clara Simó i Jordi Coca; els pensadors Arcadi Oliveres i Josep M. Terricabras; els actors Joel Joan i Jordi Dauder; i el secretari general de la UGT, Josep M. Álvarez, entre molts d'altres.
Lluís Companys (1882-1940) es va exiliar el 23 de gener de 1939 a França. El 13 d'agost, malgrat disposar de la condició de refugiat polític reconeguda per les autoritats franceses, va ser detingut al seu domicili de La Baule-Les-Pins, a la Bretanya. La detenció la va practicar la policia alemanya, que va rebre informació, no se sap si de manera oficial o extraoficial, de la policia francesa. El 20 d'agost la policia alemanya el va traslladar a la Santé de París, on va ingressar en un pavelló controlat per les autoritats alemanyes. La mateixa policia, juntament amb el policia espanyol Pedro Urraca, el van traslladar a la frontera espanyola, a Irun, en un viatge en cotxe que va durar del 27 al 29 d'agost. Aquell darrer dia va ingressar a la presó de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, on va ser torturat i interrogat. Un mes i mig després, moria afusellat a Barcelona enmig d'un gran secretisme.

PROBLEMES PER AL "MAESTRO" GUERRA A BARCELONA.

Fa uns dies l´ex-vicepresident espanyol Alfonso Guerra deia que "no podia ser que els alumnes li diguessin el que havia de fer al "mestre" (referint-se als del PSC en relació a la línia del PSOE.

Ara resulta que el "mestre" té alguns problemes a Barcelona, amb persones que el critiquen. Aquest home encara no sap que no es pot anar de prepotent per la vida. Posem la noticia a continuació:

Dos independentistes irrompen en una conferència de Guerra per reclamar prou ingerències amb l'estatut
Exhibeixen pancartes signades per la plataforma Pel Dret de Decidir
Dos militants independentistes van irrompre ahir al vespre en una conferència de l'ex-vice-president espanyol i president de la comissió constitucional del congrés, Alfonso Guerra, amb pancartes de la plataforma Pel Dret de Decidir (PDD) amb el lema 'Ni Guerra ni el TC decidireu en contra del nostre poble. Prou ingerències'. Van ser desallotjats d'immediat, entre alguns crits de 'nazis' i 'pallassos' del públic, mentre que Guerra els va titllar d'intolerants.L'ex-vice-president espanyol era a punt de començar una conferència al teatre Romea de Barcelona sobre 'La política cultural de la II República'. Va dir: 'Un esperit d'intolerància semblant [al dels dos manifestants] va acabar amb la República de la que els parlaré. La intolerància sempre està en petits grups a totes les parts del món.' Durant la conferència, va fer una defensa aferrissada de la política cultural de la II República espanyola: 'Era per als seus principals protagonistes un projecte cultural, que comprenia tant la concepció elitista d'Ortega, com els ateneus llibertaris'. Va congregar un auditori d'unes 300 persones, entre les quals hi havia el conseller d'Agricultura, Joaquim Llena, i el batlle de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz

HIPOCRESIA.

Hipocresia

L´11 de setembre va ser un dia històric. Més de cent ajuntaments van penjar la bandera independentista de forma oficial, amb el suport de mocions majoritàries dels consistoris. Els representants electes majoritaris de prop d'un milió de catalans van deixar clar així que la independència és una opció política a contemplar i van demostrar que es poden tancar files posant la nació per davant dels partits.
En resposta a això molts mitjans, especialment els mitjans públics que paguem tots, van optar pel silenci incòmode, com si per amagar la realitat aquesta deixara d'existir i els partit socialista van optar sense embuts per la hipocresia verbal. Tenim tema, doncs.

D'ací uns anys la Diada del 2008 estic segur que marcarà una inflexió. Perquè en aquesta diada haurem arribat per primer vegada de forma explícita i visible a aquella estació on els socialistes i els sobiranistes ja no anem en el mateix tren -per dir-ho com ho sol dir en Carod. Més i tot: no és que "no anem" ja en el mateix tren sinó que anem en trens que porten direccions oposades i estan condemnats a xocar. Perquè els projectes que algunes formulacions han volgut presentar com a complementaris quan arrba l'hora de la veritat són el que són. I el que són és antagònics.

Des del PSC s'ha mirat de treure ferro al tema idurant anys i de rebaixar-ne la importància. Els socialistes poden transigir, per exemple, en que no onege la bandera espanyola als ajuntament i ho faça sola la senyera, excepte en les grans ciutats. Els agradarà o no però saben que és un preu que han de pagar per a poder articular al seu voltant una esquerra plural que és, en molt bona part, independentista. I dissimulen en favor d'un bé major.
L´11, però, vam topar amb la realitat, amb l'antagonisme substancial que es farà cada dia més difícil de superar: o el projecte és seguir on som o el projecte és marxar tan ràpid com puguem. I com que el PSC en això no té cap dubte ja no hi ha lloc per a dissimular l'antagonisme, per més hipocresia verbal que vulguen posar sobre la taula. Hi ha un antagonisme que es veu clar per exemple quan tot d'alcaldes socialistes desobeeixen sense vergonya ni remordiment democràtic un acord dels seus plenaris i opten pel més pur estil cacic per a evitar que es penge la bandera independentista l'any que aquesta en fa cent. Si perden les votacions les ignoren i en pau...

Hi ha un antagonisme que es veu quan ells argumenten que no poden hissar l'estelada per no incomplir la llei (espanyola, ep!) de banderes mentre que fa uns mesos entre altres els ajuntaments socialistes de Girona, Sant Boi o Sant Adrià no van tindre cap problema en hissat la bandera de la república ...espanyola, per posar només un exemple flagrant. Hi ha un antagonisme que es veu amb tota la claredat quan el PSC emet un comunicat a les 22.03 de la nit condemnant "amb rotunditat" uns presumptes incidents esdevinguts en les manifestacions independentistes i es fa evident com són d'àgils els socialistes per a condemnar els independentistes per uns fets que de tant minúsculs que pràcticament ningú no els ha vist mentre que en canvi no van protestar, per exemple, per les destrosses provocades pels seguidors de la selecció espanyola de futbol.
L´11 uns incidents minúsculs sí que van valdre un ràpid comunicat redactat en els termes més durs des del carrer Nicaragua. Termes poc durs encara, però, si els comparem amb les greus declaracions que Jordi Hereu (el mateix alcalde socialista de Barcelona que va qualificar de gran festa cívica la bretolada dels seguidors de la selecció espanyola) va fer dimecres per a intentar impedir que ERC i CiU penjaren la bandera estelada a l'ajuntament de Gràcia. Va dir Hereu que penjar l'estelada es podia comparar amb un insult a la ciutadana, que calia complir la llei de banderes (com si el seu ajuntament no hagués penjat mai cap bandera o penó fora dels oficials) i que l'estelada no representa a tots els ciutadans -ni l'espanyola tampoc, alcalde, ni l'espanyola tampoc.

La hipocresia però rau en que tots aquests arguments insostenibles de fet el que intenten és amagar l'únic argument real. Que no és cap altre que estan, els socialistes en contra de la possibilitat de la independència. Exactament igual que ho està el PP i Ciutadans. No és que els té igual o en podem parlar. No. És que estan en contra i faran el que siga per a impedir-la. I per això els posa tan nerviosos l'estelada. No posar la bandera espanyola, malgrat tot, no és l'afirmació d'una voluntat de futur. Només és una manera d'evitar problemes. Posar l'estelada, en canvi, és tota una altra cosa i ells ho saben. Els socialistes necessiten i viuen de l'ambigüitat calculada. És una estratègia que els ha donat fruits molt positius. Per això perden els nervis quan ja no poden exercir-la. En primer lloc perquè el suport a la independència creix i es fa visible per més que el seu control dels mitjans de comunicació funcione com un rellotge i avui ens ensenyen una realitat difícil de reconèixer. Però també perquè l'estratègia socialista que va dissenyar amb tant d'encert Pasqual Maragall -dividir el camp nacional i guanyar les eleccions enfrontant uns nacionalistes a uns altres- és difícil de sostenir si s'han de descarar d'una forma tan contundent com ho van fer ahir. No ha canviat res massa substancial. Però quan CiU, Esquerra i la CUP s'enfronten units a l'alcalde de Vilafranca per a penjar la bandera independentistes hi ha un horitzó que es comença a dibuixar. No ha canviat res però quan els regidors d'Esquerra i CiU ixen junts al balcó de l'ajuntament de la Vila de Gràcia a penjar l'estelada, malgrat les amenaces dels socialistes, hi ha un horitzó que es comença a dibuixar.
No ha canviat res però quan en molts pobles del país regidors de diversos partits s'han trobat per a penjar la bandera independentista i no hi havia els socialistes hi ha un horitzó que comença a canviar. No passarà res demà ni demà passat. Però l'onze de setembre de 2008 nosaltres el recordarem com una fita clara d'ací uns anys. I em sembla que ells, "ells", també.

Vicent Partal

ACTUALITZACIÓ DE LES ESTELADES ALS MUNICIPIS CATALANS L´11 DE SETEMBRE

El dia 10 de setembre els ajuntaments catalans que posarien l´estelada als seus balcons estava al voltant dels 100 ajuntaments.
El dia 11 no vam poder actualitazar dades, però les actualitzem ara encara que sigui tard, per fer justícia als ajuntaments que es van afegir el darrer dia. En total, doncs, 116 ajuntaments. Pensem que va ser un exit d´aquesta campanya simbòlica, però necessària, que va crear contradiccions també necesàries en molts ajuntaments del nostre país (Vilafranca, Girona, Vic, Reus, etc.) . El debat va ser obert tant en els que s´hi va posar com en els que no.

Aquest és el llistat dels darrers municipis que es van afegir.

A tots ells (als 116), ENHORABONA, per la valentia i per les ganes de sortir d´aquesta foscor
política (políticament correcta, és clar) que ens toca viure.

Aquests nous municipis van ser: Jorba (Anoia), Prats de Rei (Anoia), Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), Santa fe del Penedès (Alt Penedès), Calders (Bages), Talamanca (Bages), Sallent (Bages), Santa Maria d'Oló (Bages), Riudecols (Baix Camp), Perelló (Baix Ebre), Alòs de Balaguer (La Noguera), Sant Boi de Lluçanès (Osona-Lluçanès), Rasquera (Ribera d'Ebre), Alcanó (Segrià) i La Fatarella (Terra Alta).

Aquestes poblacions s'han afegit a les més de 100 que fins ara havien anunciat que penjarien la bandera independentista a la façana dels seus ajuntaments, de manera que la xifra ha arribat ja als 116 ajuntaments.