dimarts, 11 d’octubre de 2011

CAMÍ CAP A LA DIGNITAT DELS CATALANS I CATALANES.


Partim de zero? (Toni Strubell- S.I.)

Resulta força complicat observar la realitat política, econòmica, lingüística i social que ens rodeja sense pensar si tot això no serà una broma pesada que algú ens ha preparat. El sacsejament fulminant que s’ha apoderat de la nostra realitat quotidiana ens indica que poques coses de les que havíem donat per certes ens acompanyen avui.

Una primera pregunta que ens podem fer avui és quina actitud cal tenir davant d’aquestes dramàtiques realitats? Certament, amagar el cap sota l’ala és un passatemps a la què tenen molta afició alguns partits parlamentaris. Pretendre arreglar el monumental forat que té l’economia catalana (€40.000 milions de deute) amb el recurs del Pacte Fiscal és un horitzó que només pot entabanar els més càndids. Qui es pot creure que l’Espanya constitucional, la que acaba de desmantellar l’Estatut, la que ens nega les nostres reivindicacions més bàsiques, concedirà un equivalent al Concert Econòmic a CiU-ERC-ICV?

Cal partir de la base que les sentències de TC i del TS del 2010, no són brindis al sol ni vagues recomanacions. Són ordres que afecten i retallen frontalment el nostre futur. Econòmicament, culturalment, lingüísticament, competencialment. Madrid no les ha aprovades per passar l’estona. Les ha aprovades per reduir l’autonomia catalana a la mínima expressió, a allò que Jordi Pujol ha definit com la “Catalunya residual”. Una Catalunya sense empenta industrial, sense capacitat per crear treball en condicions, sense possibilitats d’assegurar la societat de benestar que amb tants d’esforços vam aconseguir entre tots. Cal assumir amb naturalitat i realisme allò que ens diuen els experts: que una nació industrial avançada de la Unió Europea no pot sobreviure i prosperar tot contribuint un 10% del seu Producte Interior Brut al sistema impositiu de l’estat que la tutela, i més quan ho fa d’una manera discriminatòria i clarament hostil.

Però més enllà de l’econòmica i laboral hi ha més realitats dramàtiques a les que cal fer front, amb realisme i intel·ligència, en aquest moment concret de la nostra història. I una és la lingüística. Les sentències del Suprem del passat mes de desembre han fulminat trenta anys de consens sobre el que havia de ser l’educació a casa nostra. Han desmantellat, d’un sol calbot, la política d’immersió. Ja no és tan sols que no podem considerar ni tractar el català com a “llengua preferent”, com mana el TC, sinó que converteixen el català en llengua quasi optativa, o almenys “evitable”, com a llengua vehicular al país. Per tant obren una veda que permetrà que tot aquell que no vulgui, tot aquell que li “soni malament” el català, el pugui continuar ignorant. Una cosa inimaginable en un país culte, auto-governat, on els criteris de cohesió interna i coherència sociolingüística tinguessin més possibilitats que aquí.

Afrontar la realitat, doncs, és la gran assignatura pendent del nostre país i els seus polítics. Els qui han viscut trenta anys amb el seu somni d’una Espanya federal o d’una Catalunya respectada dins l’Estat; els qui tots aquests anys han cregut que Catalunya podia refer-se sense una política econòmica pròpia; els qui pensaven que podíem sobreviure i crear treball amb un espoli fiscal de €22.000M d’espoli fiscal, poc a poc hauran d’anar sotmetent-se a un procés de descompressió i retrobada amb la realitat. Hauran d’iniciar, amb coratge, un viatge iniciàtic que no interessa gens els partits polítics majoritaris de casa nostra, que faran mans i mànigues per avortar per així quedar-nos allà on érem.

Si per alguna raó existeix Solidaritat (SI), és per facilitar aquell complicat viatge de retorn a la realitat. I per provocar la reacció subsegüent per fer-hi front. D’aquesta manera, i amb d’altres dinàmiques alternatives i socials, el país podrà anar recuperant les posicions que amb l’autonomisme ha anat perdent. No sé si partim de zero, però és evident que cal fer molta feina per arribar a la Catalunya econòmicament viable, nacionalment independent, ecològicament sostenible i socialment lliure que tan absent sol estar del discurs parlamentari majoritari. Amb la nostra petita veu, els de SI intentem fer sortir el nostre estimat país del forat en què està ficat. S’accepten idees i ajuda.