Quatre dies després de la manifestació històrica de l´11 de setembre, podem fer una reflexió positiva de la situació.
Per una part, els catalans i catalanes comencem a creure en nosaltres mateixos i comencem a creure que la independència és possible. No estem demanant permís a Espanya a veure si ens deixa ser independents, el que fem és fer una proposta de separació.
El Govern espanyol, tot i que li venien dient des de feia setmanes, no esperava una manifestació d´aquesta alçada. Per tant l´estratègia va ser la de sempre: primer ignorar-la o minimitzar-la (com si no hi sigui, els seus mitjans propers van fer bé la seva feina), després amenaçar (pressions a Europa per assegurar que estarem fora de la Unió Europea) i finalment, com que sembla que la proposta catalana és ferma, amenaçar amb la Constitució i les lleis (no cal dir que la seva Constitució ens impedeix qualsevol procès independentista i les seves lleis encara menys). Però, per primera vegada en molt temps, no els estem demanant permís.
Europa, mandrosa per fer qualsevol canvi i mandrosa per començar a plantejar una reordenació interna de la UE, en consonància amb nacions sense estat (Catalunya, Escòcia, Euskalherria, Flandes...), va fer una patinada considerable amb les declaracions del mateix dia 11, però desmentides després.
La manifestació en sí mateixa va fer adonar-se a la població catalana que podem si volem, va fer trontollar els plantejaments espanyols, va fer entrar Catalunya a l´agenda europea i va fer entrar Catalunya als mitjans de comunicació internacionals, fins i tot economistes reconeguts s´han referit a catalunya aquesta setmana. Imaginem-nos si aquesta força demostrada va en la bona direcció, sense estratègies electorals.
Però el més important, és que els catalans i catalanes no demanem a Espanya que ens escolti, al contrari, li fem una proposta clara: independència. Tampoc és una RESPOSTA pe sentir-nos maltractats, al contrari és una PROPOSTA del camí que volem.
Us afegim un article d´en V. Partal (a Vilaweb) que aquesta setmana també comentava que no demanavem a Espanya que "ens escolti". Alguns no ho veuen, però estem en una altra situació. Estem proposant a CATALUNYA (no a Espanya) un canvi de fons.
'Escolta, Espanya'? No. 'Escolta, Catalunya'
Les
frases ritualitzades tenen aquestes coses. ‘Escolta, Espanya’, la
respectable oda de Joan Maragall, va aparèixer dimarts a la portada d’un
diari de Barcelona. Com dient: ‘Ep, que si no escoltes, aquests se
n'aniran.' Em va sorprendre molt, però vaig pensar que era una mostra
molt clara de la miopia d’alguns. Perquè era evident que, si una
diferència hi hauria aquest Onze de Setembre era precisament que els
manifestants --i per tant, i amb tots els matisos, la societat
catalana-- havien perdut l’interès de ser escoltats per Espanya.
Jo hauria dit, més aviat, ‘Escolta Catalunya’. Perquè crec que la manifestació de la Diada va ser, sobretot, un enorme diàleg en veu alta del país amb si mateix. Dimarts potser no tant, perquè ja era del tot evident, però els dies abans havia trobat molta gent que pensava anar a la manifestació, però que no sabia encara si era independentista o s'hi sentia. La nit de la Diada no crec que restassen dubtes. El país es va mirar a la cara, es va sentir confortat i va decidir que era l’hora de pitjar l’accelerador. Les conseqüències, enormes, que ja vam viure ahir i les que veurem aquests dies venidors no poden ser res més que una conseqüència de tot plegat.
‘Escolta, Catalunya’ i en tot cas ‘Escolta, Europa’, una Europa que ahir ens va regalar dues de les anècdotes més sucoses del dia. De l’una banda, la premsa francesa criticant que l’espanyola amagàs la importància de la Diada. I de l'altra, la impagable cara de circumstàncies d’Olivier Bailly, un dels caps de premsa de la comissió, que dimarts havia dit que una Catalunya independent restaria fora de la Unió Europea. Veure’l ahir com es disculpava, tot moixet, per haver-se ‘precipitat’ evidenciava, molt i molt, que algú a Brussel·les, algú que mana de debò, ja pensa com pot encaixar la república catalana en la Unió Europea.
Per cert que molts dels mitjans espanyols que van córrer a fer-la grossa amb les declaracions equivocades no han dit ni piu de la rectificació. I això, si ho voleu veure així, és un indici més.
Jo hauria dit, més aviat, ‘Escolta Catalunya’. Perquè crec que la manifestació de la Diada va ser, sobretot, un enorme diàleg en veu alta del país amb si mateix. Dimarts potser no tant, perquè ja era del tot evident, però els dies abans havia trobat molta gent que pensava anar a la manifestació, però que no sabia encara si era independentista o s'hi sentia. La nit de la Diada no crec que restassen dubtes. El país es va mirar a la cara, es va sentir confortat i va decidir que era l’hora de pitjar l’accelerador. Les conseqüències, enormes, que ja vam viure ahir i les que veurem aquests dies venidors no poden ser res més que una conseqüència de tot plegat.
‘Escolta, Catalunya’ i en tot cas ‘Escolta, Europa’, una Europa que ahir ens va regalar dues de les anècdotes més sucoses del dia. De l’una banda, la premsa francesa criticant que l’espanyola amagàs la importància de la Diada. I de l'altra, la impagable cara de circumstàncies d’Olivier Bailly, un dels caps de premsa de la comissió, que dimarts havia dit que una Catalunya independent restaria fora de la Unió Europea. Veure’l ahir com es disculpava, tot moixet, per haver-se ‘precipitat’ evidenciava, molt i molt, que algú a Brussel·les, algú que mana de debò, ja pensa com pot encaixar la república catalana en la Unió Europea.
Per cert que molts dels mitjans espanyols que van córrer a fer-la grossa amb les declaracions equivocades no han dit ni piu de la rectificació. I això, si ho voleu veure així, és un indici més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada