GRAN MANIFESTACIÓ INTERNACIONALISTA A CÒRSEGA.

Bona jornada internacionalista ahir a Còrsega, en suport a la campanya d' amnistia dels presoners corsos. Amb l' assistència de representants de diferents països, també de Catalunya.

Una de les fotos de la manifestació amb la presència dels nostres representants:

COTARELO, LA DIADA I ADA COLAU

Interessant article de reflexió de Ramon Cotarelo en relació a la Diada i les declaracions de l' alcaldessa Ada Colau:

El 2012, preguntat Rajoy sobre què pensava d'una Diada multitudinària, pacífica, democràtica i independentista, va respondre que allò era un "guirigall". La "majoria silenciosa" per descomptat, no esvalotava i no volia la independència. Quatre anys després, el "guirigall" segueix essent un impressionant exemple de voluntat popular civilitzada, ordenada, pacífica i democràtica en lluita per una Estat nou. Un dret inherent a tota nació com la catalana. Al seu torn, la "majoria silenciosa" ha deixat de ser "silenciosa", però no ha aconseguit ser majoria i gairebé aconsegueix no ser res. La manifestació convocada per la Societat Civil Catalana a favor d'Espanya com a unitat de destí en l'universal no va arribar a les dues dotzenes de participants, comptant els que sostenien les banderes. La convocada per En Comú Podem a favor de "referèndum pactat" amb l'Estat per comptes de la independència, segons sembla, es va quedar en uns tres-cents o quatre-cents pactistes o “pactadors”, que semblen pocs per convèncer cap Estat.

La immensa majoria de la ciutadania políticament mobilitzada va sortir al carrer per mostrar a les autoritats, als ciutadans espanyols i al món sencer la seva voluntat de constituir-se en Estat independent. Un fet que ha accelerat notablement el procés cap a la independència.

La nit de diumenge, la senyora Colau afirmava a la televisió amb Ana Pastor que la majoria ciutadana no es manifestava per la independència, sinó per un referèndum pactat amb l'Estat. En el trajecte de la manifestació no es van escoltar crits a favor del referèndum sinó de la independència, però ella ja ho havia dit a la televisió espanyola. Més o menys a la mateixa hora, Puigdemont anunciava que, vist l'èxit de la Diada, superada la qüestió de confiança, el dia 28 de setembre demanaria un referèndum a l'Estat. Des del punt de vista d'En comú Podem, es tractava d'una feliç rectificació del president. No cal jugar amb vies unilaterals que són carrerons sense sortida sinó que cal anar per la de la legalitat, amb un referèndum pactat per reformar després Espanya de cap a peus. Per fi, Puigdemont acceptava que el projecte d'En comú Podem era millor que el seu. Cert?

En absolut. Puigdemont no demanava negociar amb l'Estat un referèndum.Demanava fer un referèndum en considerar que és un dret de Catalunya. La negociació era secundària. I, si l'Estat no accedia, proposava eleccions constituents en el termini d’un any. És a dir, res a veure amb els plantejaments d'En Comú Podem. Una acceleració del procés i un manteniment del full de ruta cap a la independència, això que els de Podem i confluències consideren que és un inconvenient per a la "normalització" de la situació.

Molt més clar que l'esquerra no independentista ho veu el govern espanyol.Dilluns després de la Diada, el ministre Catalá ja anunciava que l'Estat espanyol mai acceptaria un referèndum a Catalunya, negociat o no negociat. Afegia, a més, que la intenció del govern era aplicar la legislació penal a tots aquells comportaments dels polítics independentistes que ho mereixessin. Ningú per sobre de la llei. Tots a complir-la i afrontar les seves responsabilitats si cometien algun acte il·lícit. Pura amenaça implícita a Puigdemont, Forcadell, Mas, Homs, Rigau, Ortega. I la llista va creixent.Amb això, Catalá contestava d'una sola vegada tant a Puigdemont com a Colau.

La resposta de Colau encara no ha arribat i és probable que no arribi,perquè hi ha una entesa de fons entre Podem i l'Estat espanyol que no es dóna en el cas de Puigdemont i els independentistes.

Per això, la resposta del president no es va fer esperar, el mateix matí de l'exabrupte del ministre de Justícia, Puigdemont va posar data a les eleccions constituents catalanes: la Diada de 2017. El procés de la independència tenia el terme a quo; la sentència del Tribunal Constitucional de maig de 2010, aniquilant l'Estatut, ja té també terme ad quem.

DARRER 11 DE SETEMBRE AUTONÒMIC.

Aquest 11 de setembre, com cada any, cal sortir al carrer. Però ara amb més força que mai, ja que no hi ha futur per a Catalunya si no arribem al final del procés. I seria molt lamentable que ens aturessim sense completar el camí ara que som majoria a les urnes, al Parlament i al carrer, no podem oblidar-ho.

L' 11 de setembre us convidem a assistir al matí a l' acte independentista (12:00 h.) al Fossar, cantonada Passeig del Born. I a la tarda a les concentracions per trams i actes de les 5 ciutats catalanes.

Us pengem també, l' article de Jordi Miró (president d' Estat Català), amb una reflexió molt certa: cal que aquesta diada sigui la darrera autonomista i la següent puguem cel.lebrar la independència.

    Darrer 11 de setembre

JORDI MIRÓ 06.09.2016 05.00 h

Aquest proper 11 de setembre ha de ser la darrera Diada Nacional de la Catalunya autonòmica, quaranta anys després d'aquell primer 11 de setembre a Sant Boi i vuitanta anys després de l'alçament del feixista general Franco i l'inici d'una guerra especialment cruenta contra Catalunya i tot el que representava d’un nou projecte de societat nacionalment més lliure i socialment més justa. El camí ha estat molt dur.

Aquella guerra incivil contra Catalunya va deixar terra cremada, el millor de la joventut va morir als camps de batalla lluitant contra el feixisme o es va haver d’exiliar. La resistència nacional va comportar molts sacrificis durant la llarga nit dels quaranta anys de franquisme, solament l'independentisme, representat pel Front Nacional de Catalunya i l'Estat Català fins als anys 70, van mantenir la lluita per la independència a l'interior, tot pagant un preu molt alt per la repressió que van rebre els seus militants. Si la nit franquista va ser llarga, la transició va crear una situació d’amnèsia a moltes forces polítiques de nova fornada, o d’antigues, pel que fa a la reivindicació nacional i van preferir apostar pel pactisme amb les forces hereves de la dictadura reconvertides en pseudodemòcrates. Aquest pactisme cal recordar que ha durat uns altres trenta anys: que si "reformar Espanya", que si "el peix al cove"," que si “no som prou", etc.

L'independentisme durant tot aquest temps ha passat una llarga travessa del desert, sense suports mediàtics ni econòmics, sempre amb l'espasa de Dàmocles de la repressió espanyola damunt, amb molts anys de lluita, esforç i el sacrifici de milers de persones, i malgrat tot ha sobreviscut. Avui aquell projecte de República catalana independent i socialment justa que ens va ser arrabassat pel feixisme per la força de les armes és més a prop que mai. Vuitanta anys després, som la majoria del poble català que volem la independència, hem guanyat al carrer i a les urnes.

Ara és l'hora que els nostres polítics compleixin amb el seu compromís i amb el programa electoral del passat 27S i declarin la independència. És per això que aquest 11 de setembre ha de ser el darrer com a diada nacional de la Catalunya autonòmica i esperem que la propera diada nacional sigui, com a bona part dels països del món, per celebrar el dia de la independència. Però aquest any ens hem de mobilitzar i sortir al carrer de manera massiva un cop més per guanyar la llibertat i per exigir als nostres polítics que acompleixin el mandat democràtic sortit de les urnes i, com deia l'estimat Jordi Carbonell fa quaranta anys a Sant Boi, “que la prudència no ens faci traïdors".

RAJOY-RIVERA CONTRA LA IMMERSIÓ EN CATALÀ A L' ESCOLA.

Aquests acabaran, tard o aviat, governant a Espanya. Els que esperen un pacte amb l' Estat per fer un referèndum, que s' ho facin mirar.

Vilaweb.- Rivera i Rajoy pacten la liquidació per llei de la immersió en català a l’escola

L'aplicació del trilingüisme a les comunitats amb llengües cooficials és una de les mesures del pacte entre PP i C's per la investidura

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha confirmat que un dels punts de l’acord que ha tancat avui amb el PP per a votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy és la liquidació del sistema d’immersió lingüística en català a l’escola amb l’aplicació ‘a totes les comunitats autònomes bilingües del trilingüisme’. Aquesta és una de les mesures incloses en el document que tots dos partits han batejat com ’150 compromisos per millorar Espanya’. El model trilingüe suposaria la liquidació de la immersió a Catalunya i dels models d’ensenyament en català tant al País Valencià com a les Illes.

Rivera ha comparegut per explicar els punts principals de l’acord. Un d’aquests punts és l’acord perquè s’aturi el calendari d’implementació de l’actual llei d’educació espanyola, la LOMCE, i que es posi en marxa una comissió parlamentària ‘per a una nova llei d’eduació pactada i consensuada’. Però tot i aquest emplaçament a definir els detalls de la llei educativa en la negociació entre partits, PP i Ciutadans ja han acordat que hauria d’incloure una mesura que liquida el sistema d’immersió lingüística en català: el trilingüisme a l’escola, ‘perquè l’anglès, juntament amb l’espanyol, sigui llengua vehicular a l’escola’. Ha afegit Rivera: ‘volem que els nostres fills apreguin idiomes a l’escola. Que tots els fills puguin aprende l’anglès amb el castellà a totes les escoles, i també garantir l’aprenentage del castellà junt amb el català, el gallec i l’euskera a les comunitats bilingües.

A més, l’últim punt de l’acord que ha citat Rivera ha estat per un ‘pacte per Espanya’; és a dir, en paraules seves, ‘per a la defensa civil i política de la unió, la igualtat i la sobiania nacional, que no hagi referèndums d’independència i que no es trossegi la sobirania nacional. Perquè tots els espanyols suiguin iguals davant de la llei.’

Pacte insuficient

Tot amb tot, el pacte entre el PP i Ciutadans no és suficient per a garantir la investidura de Mariano Rajoy, tal com reconeixia aquest cap de setmana el president espanyol en funcions. La suma de tots dos partits i de la diputada de Coalició Canària és de 170 escons, i la majoria absoluta és de 176. En la segona votació del ple d’investidura, on cal una majoria simple, el PP necessitaria l’abstenció com a mínim d’una part dels diputats del PSOE i -tal com s’especula- el suport dels cinc diputats del PNB.

Rivera ha destacat que una bona part de tot el paquet de mesures acordades amb el PP també les va acordar amb el PSOE. ‘Volem extendre aques pacte als partits constitucionalistes, especialment el PSOE’, ha acabat dient.

SUPORT A CARME FORCADELL DELS EX-PRESIDENTS DEL PARLAMENT DE CATALUNYA.

És bo que els dirigents de Catalunya (Govern i Parlament) rebin el suport dels catalans i catalanes. Simbòlicament també està be, que la Presidenta del Parlament de Catalunya rebi el suport dels ex-presidents del Parlament.

 (Vilabeb)

Els ex-presidents del parlament Ernest Benach (ERC), Joan Rigol i Núria de Gispert (Demòcrates) han avalat la gestió de Carme Forcadell al capdavant de la cambra catalana i veurien un ‘atac’ inhabilitar-la per haver permès el debat sobre el procés constituent.

En declaracions a Europa Press, Benach, president de la cambra entre 2003 i 2010, ha lamentat que el govern espanyol no hagi volgut negociar un referèndum i opti per combatre el procés sobiranista amb una ofensiva judicial i política de ‘permanent enfrontament amb Catalunya’.

El govern espanyol va impugnar la decisió del parlament i després el Tribunal Constitucional espanyol (TC) la va suspendre: ara ha de decidir si l’anul·la definitivament i pren mesures contra els responsables polítics que, com Forcadell, van avalar el debat.

Sobre una possible inhabilitació, Benach reflexiona: ‘Seria un atac directe bastant injustificat. Forcadell va aplicar el reglament. Jo vull pensar que no succeirà però, arribats a aquest punt, crec que tot és possible’.

Rigol, que va estar al capdavant de la cambra entre 1999 i 2003, trina: ‘Jo he estat president i mai jutjaré l’oportunitat d’una decisió d’un altre president, però el meu suport a Forcadell és total’.

Forcadell no va prendre la decisió directa d’incloure la votació sobre el procés constituent a l’ordre del dia, sinó que va deixar que JxSí i la CUP forcessin la seva inclusió i ella ho va acceptar tot i les crítiques d’alguns partits de l’oposició.

Rigol aprova aquest comportament, ja que considera que el president ‘no és sobirà’ sinó que ho és el ple de la cambra, que és qui va demanar a la presidenta que s’abordés el debat del procés constituent.

De Gispert coincideix amb Rigol i incideix que la decisió de votar el procés constituent al parlament ha estat ‘de la majoria de 72 diputats que conforma el ple, que és sobirà, i no de la mesa, encara menys de Forcadell’.

‘La mesa no és responsable i no hi ha responsabilitat unilateral de la presidenta, però l’estat i el TC volen anar espantant’ a les institucions catalanes per veure si poden frenar el procés sobiranista, ha criticat la que ha estat presidenta del parlament entre 2010 i 2015.

La predecessora de Forcadell creu que tot aquest procés és un despropòsit i espera que finalment no hi hagi cap tipus de persecució penal perquè, ‘simplement s’han votat unes conclusions d’una comissió d’estudi que no tenen efectivitat directa, no són una declaració d’independència’.

Un punt sense retorn
Benach considera que el parlament ha de seguir amb el procés constituent malgrat la decisió del TC de suspendre’l, i apunta que la majoria sobiranista ha de passar ‘dels gestos als fets concrets’.

El republicà considera que la ‘desobediència’ al tribunal haurà d’arribar tard o d’hora si es vol arribar a la independència: ‘Haurà d’arribar un punt d’inflexió, sense retorn i està relativament a prop’.

De Gispert també advoca per la desobediència en el cas que inhabilitin a Forcadell: ‘Ella podrà seguir fent naturalment de presidenta perquè no té cap sentit, tot i que caldrà esperar molt per veure què acaba passant’.

Abans d’arribar a aquesta possibilitat, De Gispert creu que el parlament ha de presentar les seves al·legacions al TC perquè la cambra té uns ‘bons serveis jurídics que segur que saben concretar bé que el problema no és jurídic, sinó polític’.

Rigol acusa el govern espanyol d’haver instrumentalitzat el Constitucional convertint-lo en ‘la primera línia de foc’ contra Catalunya, enlloc que buscar una solució dialogada i pactada amb la Generalitat.

Des de la restauració de la democràcia el parlament ha tingut vuit presidents: Forcadell, Benach, De Gispert i Rigol, i també Heribert Barrera (ERC), Miquel Coll i Alentorn (Unió), Joaquim Xicoy (Unió) i Joan Reventós (PSC), aquests quatre últims ja morts.

PEREZ ANDUJAR, PREGONER DE LA MERCÈ 2016.

Després de saber qui serà el pregoner de les festes de la Mercè 2016 a Barcelona, hem vist on arriba el pacte de govern Podemos-PSOE a Barcelona, amb les pressions continuades dels Ciudadanos. No es pot entendre de cap altra manera la tria, això afegit a l' intent de continuar campanya per quan hi hagi noves eleccions i al mateix temps acontentar el seu electorat unionista, que a hores d' ara cap analista dubta.

Bon article de la Patrícia Gabancho sobre el pregoner, va bé llegir-lo:

  L’heroi del barri que és pregoner

«Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans»

El nomenament de Javier Pérez Andújar com a pregoner de les festes de la Mercè és del tot coherent. Encaixa molt bé amb l’univers conceptual de l’alcaldia. És un escriptor magnífic, que llaura en els seus llibres l’èpica del barri, i que ho fa d’una manera militant. Nascut a Sant Adrià de Besòs, població que no ha abandonat mai, ni que sigui sentimentalment, Javier Pérez Andújar fa un lloable procés d’ascens social a través de la universitat i el món (de relacions i de cultura) que s’obre a partir d’aquí. Ell mateix explica de forma plàstica el seu desclassament: no sabia com explicar als amics què és un filòleg. Malgrat aquesta distorsió, fa del barri l’element constitutiu del seu món moral. Per això hi torna amb els llibres i, d’alguna manera, deixa que aquest pòsit suri en els articles.

Són els articles el que han constituït un problema per a sectors fins de pell de l’independentisme. Pérez Andújar és urticant perquè és bel·ligerant contra el procés, com tants unionistes. Posseïdor d’una ironia contundent, les cròniques d’aquest escriptor fan el que se li demana: ridiculitzar el procés i els seus seguidors, si cal qualificant-los de talibans. És un tipus d’exercici que l’independentisme no es pot permetre: precisament ara que han criticat la tria a l’alcaldessa Colau, l’unionisme ha posat el crit al cel. Imagineu-vos si algú digués talibà a Javier Pérez Andújar! De fet, la intolerància del futur pregoner té molt de talibanisme, però les invectives només funcionen en una direcció.

Ara, ningú no podrà negar que les cròniques andujarianes són divertides i punyents, per tant, que són fetes amb talent. I és aquest talent i aquesta fidelitat al barri, al mite del barri obrer contra la construcció de les classes mitjanes, que ell bescanta, allò que li han donat la plaça de pregoner. Diu Pérez Andújar que JxSí fa una revolució de classe mitjana, que no té res a veure amb la revolució de classes populars que pretén CSQP. Es podria discutir hores sobre les dues premisses de la frase, però aquí importa evidenciar aquestes ganes de destruir tot el que provingui de la classe mitjana, i encara més si és representada per Convergència, ara PDC. ‘En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones y luego ya se accede al cuarto de servicio’, escriu en l’esplèndid Paseos con mi madre. És aquest missatge revoltat el que li compra Ada Colau. ‘No hay manera de estar cerca de Barcelona si antes no lo estuvieron tus antepasados’, afegeix. Pérez Andújar és un ressentit i, com a tal, assedegat de justícia reparadora.

No cal citar les pàgines on explica la seva mala relació amb el català i amb la cultura del país. ‘En Barcelona, ser catalán consiste más en pertenecer a un estatus social que en pertenecer a un país’, reclama. Ada Colau no és conscient de res tot això, ni dels insults a l’independentisme: no s’hi fixa. No el cita com a castellanoparlant, com a hereu presoner de la immigració espanyola o com a unionista, sinó com a noi de barri que no ha trencat amb l’imaginari de la classe obrera redemptora. És un pregoner per a aquesta gent de Nou Barris que no escolta mai els pregons, i que enguany tampoc no els escoltarà. Pérez Andújar és un representant del món que vota Ada Colau i al qual Ada Colau vol servir. La resta és anècdota.

CATALUNYA, LA UE, FRANÇA, LA UNILATERALITAT ...

Demà el Tribunal Constitucional dirà per on agafa el tema que li han deixat damunt la taula l' executiu espanyol. La posició del bloc sobiranista ha estat clara i també de moltes entitats associacions, col.lectius ... i això ens referma davant del món la nostra voluntat de continuar el camí.
Ahir Vilaweb va publicar una entrevista amb el periodista francès Romaric Godin de Tribune. No esperavem gaire cosa més, l' entrevista deixar clar que la UE no farà d' arbitre (mai ha fet d' arbitre i així els va), i de França no podem esperar res (mai històricament han vist de bons ulls res del que es faci a Catalunya).
L' entrevista està bé, cal veure algunes visions des de fora. Sorpresa cap i tampoc ens pot estranyar la posició francesa. Per la nostra part, només dir que amb tota la tranquilitat, continuem endavant, és la millor via i de suports internacionals en tindrem igual, com sempre quan hi ha un procès unilateral.  

El diari digital i setmanari econòmic francès La Tribune segueix molt de prop el procés independentista català guiat pel periodista Romaric Godin. Es va interessar pel moviment independentista català arran de la consulta del 9-N i li sembla una qüestió que tard o d’hora Europa haurà d’abordar. Apunta que l’única manera de complir el mandat del 27 de setembre és la unilateralitat i en un dels seus darrers articles afirma que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya és imminent. Hem parlat amb ell sobre la visió francesa i europea del procés català.

—Com va arribar el vostre interès pel procés d’independència català?
—Vaig seguir el referèndum escocès i després la consulta del 9-N. Va ser el 2014 quan em vaig adonar que a Catalunya hi havia una situació complicada. En aquest punt em vaig començar a interessar per la situació actual, els orígens de l’independentisme, i vaig mirar d’entendre perquè aquesta proposta política havia guanyat pes. Un dia o un altre es convertirà en una carpeta que serà difícil de gestionar pels europeus. Segueixo la qüestió per avançar-me en l’actualitat europea, acabarà sent un afer important. A la Tribune ho tracto també des del punt de vista de l’economia. És un element polític que han de tenir en compte els agents econòmics.

—Coneixeu Catalunya? Hi heu viatjat?
—Bé, com qualsevol francès. No tinc cap mena de vincle especial amb Catalunya però escric sobre aquesta qüestió. He vingut moltes vegades a Barcelona i també conec una mica el Berguedà.

—Els vostres articles que parlen sobre Catalunya són molt precisos. Quines són les vostres fonts d’informació?
—Bàsicament segueixo la premsa espanyola i catalana, vaig recopilant-ne la informació. Quan passa alguna cosa important recullo allò que tinc i en faig una peça. També utilitzo el Twitter, perquè hi ha molts debats sobre el procés d’independència. Malgrat que no ho puc fer servir com una font periodística, em dóna una idea de quina és l’atmosfera.

—Els articles sobre Catalunya, tenen molta audiència?
—Depèn. És una qüestió seguida, però no són els articles més llegits de La Tribune. A França encara és poc conegut i no hi ha un gran interès, però de mica en mica va creixent.

—L’opinió pública francesa observa el moviment independentista com si es tractés d’un nacionalisme ranci.
—Sí, l’independentisme català és mal entès, a França. De fet, jo intento explicar-lo. És mal entès per dues raons. Primer perquè és percebut com una forma de nacionalisme. L’esquerra s’hi oposa per aquesta raó i la dreta perquè ho veu com una voluntat de fraccionar i debilitar els estats. França és un país molt centralista i no hi té cabuda la idea de la independència, de fraccionar els estats-nació o de la ruptura. La segona raó és que una part de Catalunya és francesa. Aquest també és un motiu pel qual França no veu el moviment secessionista amb bons ulls. A més, els francesos coneixen molt poc la situació real a Catalunya. Pensen que s’hi parla només castellà i que Barcelona és senzillament Espanya. No tenen consciència dels fets passats d’ençà del 2010.

—Els moviments independentistes a Còrsega i a la Bretanya impedeixen també que l’estat francès simpatitzi amb el moviment català?
—Durant la història l’estat francès ha provat d’esborrar les particularitats regionals. Tenim moviments regionals que són percebuts violents, com és el cas del País Basc i Còrsega, i també tenim uns altres moviments que no ho són, de violents, com ara la Bretanya o Alsàcia. França no vol obrir la capsa de Pandora. Hi ha clarament la voluntat de no donar l’oportunitat a uns altres moviments independentistes de seguir el precedent català. França s’ha alineat amb el govern espanyol amb la política sobre els moviments secessionistes. Ho hem vist a Escòcia. Espanya i França són els dos països que han dit que no hi hauria negociació per l’entrada d’Escòcia a la Unió Europea després del Brexit.

—Malgrat això, dieu en un article que el Brexit és una alenada d’aire a l’independentisme català.
—Aquest és un gran maldecap per a la Unió Europea. Per una banda, que Escòcia vulgui formar part de la UE és una bona eina per pressionar el Regne Unit en les negociacions post-Brexit. Per l’altra banda, la UE no està preparada per aguantar l’independentisme escocès. França i Espanya s’hi oposaran, evitaran qualsevol precedent que pugui obrir la porta a Catalunya. El Brexit complica la posició de la UE però enforteix la via unilateral per a Escòcia i Catalunya. Si es permet que Escòcia s’adhereixi a la UE per la via unilateral també s’haurà de permetre en el cas català i a la inversa.

—També dieu que l’executiu de Rajoy ha mirat de solucionar el ‘problema català’ únicament per la via judicial i que, com sabem, no ho ha aconseguit.
—Aquest ha estat un dels errors de Mariano Rajoy, considerar que podia aturar la reivindicació amb els tribunals. El fet que els espanyols hagin rebutjat el diàleg que els britànics van acceptar amb Escòcia ha fet el moviment independentista més fort. Als britànics, els va funcionar, Escòcia va votar contra la independència! Aquesta estratègia de la via judicial és totalment caducada, ha portat que la població optés cada vegada més per la independència. És una estratègia caducada.

—Coneixeu bé els moviments independentistes escocès i català. Què ens diferencia?
—Hi ha moltes diferències. A Catalunya hi ha una identitat molt més arrelada que a Escòcia. Per la llengua, evidentment. Els catalans s’han resistit a parlar castellà, molt més que no pas els escocesos s’han resistit a parlar anglès. I, en general, els catalans tenen una identitat més diferenciada de la dels espanyols.

—I devem tenir punts en comú també…
—Hi ha punts semblants. Tots dos són independentismes d’esquerres, comparteixen una visió política que opta per l’estat del benestar i volen una millora de la distribució de la riquesa. Es pot veure en els resultats electorals a Catalunya i Escòcia: hi ha una diferència molt gran amb la resta d’Espanya i Regne Unit. Són molt diferents de l’independentisme flamenc o del nord d’Itàlia, per exemple. També s’assemblen des del punt de vista històric. Tots dos han aguantat un estat que els ha intentat robar la identitat i això els ha donat el sentiment de víctima. Al mateix temps, tots dos han jugat durant molt de temps al joc de l’autonomia, la coexistència dins d’un sol estat. També és coincident que l’augment de l’independentisme ha estat a partir dels anys 2009 i 2010. Ni a Madrid ni a Londres no han entès què volia el poble i, per això, des del meu punt de vista, ha crescut el suport a l’independentisme.

—Dèieu en un article que el xoc entre l’estat espanyol i Catalunya era imminent si s’aprovaven les conclusions de la Comissió del Procés Constituent. Aquest fet dificulta les relacions amb la UE?
—Després de les eleccions del 27 de setembre Junts pel Sí apuntava que Europa reaccionaria si es demostrava que a Catalunya hi havia una majoria independentista. No sé si te n’has adonat però Europa no ha reaccionat de cap manera. Des del meu punt de vista això continuarà així. L’única solució, si es vol respectar el mandat que ha estat donat pels electors, és avançar tot sol, s’ha de passar per la unilateralitat. Si no, cal aturar-se i canviar el programa electoral perquè no s’ha pogut complir el mandat que ha donat el poble.

—Així, des del vostre punt de vista, unilateralitat o tornem ideològicament a defensar l’autonomia.
—Jo crec que Junts pel Sí no ha abandonat encara la possibilitat que Europa intervingui. La idea ara és anar al límit de la legalitat, de crear el conflicte i veure si la UE intercedeix per Madrid i Barcelona i evita així que el conflicte s’agreugi. Però no sé si aquesta estratègia funcionarà. Ho repeteixo, jo penso que la UE és completament dividida en aquesta qüestió. Espanya és membre de la UE, és el representant de Catalunya a la UE. A priori la UE no pot fer la funció d’àrbitre, perquè una de les parts n’és membre. I, com ja hem parlat, França s’alinearà amb Espanya. La UE no en pot ser l’àrbitre, no pot prendre aquest risc per la seva pròpia coherència interna.

—Amb l’amenaça gihadista, l’independentisme no serà una prioritat.
—La seguretat és la preocupació més gran dels governs europeus i sobretot del govern francès. És una evidència. Però això no vol pas dir que no s’hagin d’abordar unes altres qüestions com ara el creixement econòmic o qüestions polítiques, com el cas català. Si el Tribunal Constitucional espanyol activa l’article 155, de suspensió de l’autonomia, i Catalunya desdenya el TC, serà molt difícil de fer com si aquest problema no existís. Europa se n’haurà d’ocupar perquè hi hauria un risc important de desestabilització. Hi haurà problemes, no hem vist mai una secessió a Europa. Fins i tot el govern francès se n’haurà d’ocupar. Des del meu punt de vista se n’haurien d’ocupar més aviat que tard.