El moment actual és important, a tots els nivells, per aquest territori que definim com Catalunya. Aquests dies hem llegit un article interessant sobre el lerrouxisme a Catalunya molt actualitzat amb la irrupció d' altres forces que poden acabar fent aquesta feina si escolten els cants de sirena engrescadors de la dreta espanyola. Creiem que aquests moviments tindran una lectura adequada del moment històric, però el perill hi és.
El perill d'un lerrouxisme 'antisistema'
A mesura que ens acostem al 9 de novembre i es
tira a terra la teoria del procés sobiranista com a soufflé circumstancial o
mercaderia negociable, el nacionalisme espanyol cerca com sigui antídots per a
un estat d'ànim col·lectiu creixentment il·lusionat per estrenar país i, per
què no?, potser societat. És clar que la gran esperança d'un sollevament de les
masses castellanoparlants es dilueix, vistes les magres mobilitzacions al
carrer obtingudes fins ara. La via electoral tampoc no es mostra gaire
practicable, si tenim en compte el daltabaix que s'augura per al PP i més
encara per al PSC, i la probabilitat que Ciutadans no aconsegueixi arreplegar
les restes del naufragi de manera suficient.
És en aquest ordre de coses que s'aprecia
interès, per part de mitjans vinculats a la dreta més obsessionada a aturar la
'ruptura de la pàtria', per a endegar una darrera estratègia política, abans de
recórrer a la força. Es tracta de forçar una lectura de certes noves dinàmiques
de reorganització de l'esquerra en clau de denúncia de l'independentisme i fre
del seu auge. Un article del 4 d'agost a elconfidencial i l'elogiosa entrevista
a Ada Colau publicada a El Mundo de diumenge en són la mostra. L'objectiu de la
maniobra és mostrar iniciatives com Guanyem Barcelona o la irrupció de Podem a
Catalunya com a expressions de desafecte contra un sistema polític, social i
econòmic dominant del qual el nacionalisme català formaria part.
Aquest discurs es fonamentaria en un malentès
degudament estimulat, consistent a confondre la dreta nacionalista que hem vist
empastifada de corrupció i que ha estat fins ara la gran servidora dels
interessos de la monarquia espanyola a Catalunya, amb un catalanisme popular i
d'esquerres cada cop més escorat cap a posicions independentistes. Aquesta
confusió és present a una part dels nous moviments socials, com ho demostraren
les dificultats que va tenir l'acampada del 15-M a Barcelona per a incloure el
dret de l'autodeterminació entre les seves vindicacions. El mateix pel que fa a
sectors importants tant d'ICV com d'EUiA, que aprofiten la mínima oportunitat
per desqualificar 'els nacionalismes' amb una retòrica idèntica a la del
jacobinisme socialdemòcrata espanyol.
D'ací, se'n desprenen distorsions interessades
i carregades de mala intenció, projectades des de posicions unionistes. D'una
banda, la de Guanyem Barcelona, una instància política i ideològica que posa
l'accent en les qüestions socials i les considera com a alienes, i àdhuc
contràries i incompatibles, al projecte d'emancipació nacional. I una cosa
similar passa a Podem, que en fa una valoració distinta en funció de l'escenari
sobre el qual actuï: si a Madrid és un perill quasi diabòlic que cal exorcitzar,
a Barcelona és un baluard de resistència contra l'avançament de la pandèmia
independentista. Aquesta deformació, tant d'un projecte com de l'altre,
insisteix a concebre el procés sobiranista com una cortina de fum al servei
dels interessos polítics, econòmics i personals de les classes dominants
catalanes.
Molta gent d'esquerres ha reconegut tant en
Guanyem Barcelona com en Podem la potencialitat per a organitzar la indignació
popular en un sentit superador del capitalisme i fer-ho assumint com a divisa
innegociable la voluntat de posar-se en tot moment al servei de les lluites
socials reals, convertint els escons en una prolongació natural del carrer. En
aquest ordre de coses podria considerar la independència de Catalunya com un
afer discrecional en mans de cada votant i de cada escollit per les urnes, car aquestes
noves opcions atraurien gent tant independentista com federalista, gent que ja
havia estat feliçment barrejada en les diferents lluites. És difícil d'imaginar
una discussió a propòsit de la independència de Catalunya al bell mig d'una
tancada per a salvar un ambulatori o entre la gent que s'aplega per evitar un
desnonament. Tampoc no resulta imaginable en aquests contexts un qüestionament
del dret de l'autodeterminació, que segurament hauria de ser considerat un fet
i prou, car no és una qüestió d'opinions, sinó de democràcia.
Ara bé: el risc és que, en la línia intentada
per la premsa més unionista, la qüestió de la independència passi a un primer
pla i ho faci en un sentit hostil. Aleshores la catàstrofe queda assegurada.
Aquesta és un possibilitat real, car implica la temptació de cercar vots en una
bossa important d'electors alimentada per activistes socials que no és que no
siguin independentistes, sinó que són obertament antiindependentistes, així com
pels nuclis espanyolistes d'ICV-EUiA, però també pels votants pro-PSOE del PSC
i, no es dubti, de Ciutadans.
Si el procés apuntés aquesta direcció, si
Guanyem i Podem assumissin el paper que desitja per a ells la dreta
espanyolista —fidel al famós principi 'antes roja que rota'—, aleshores hauria
fet aparició una nova forma de lerrouxisme: el lerrouxisme 'antisistema', en
condicions de fer impossible la unitat anticapitalista i deixant el procés
sobiranista en mans de forces polítiques que no tenen cap intenció de
qüestionar el model social dominant i entenen la independència com un
instrument per a incorporar en millors condicions la burgesia financera
catalana a les grans dinàmiques globalitzadores.
Cal esperar, d'aquestes noves presències al
panorama polític català, que tinguin el sentit de la responsabilitat històrica
que els recau i que desoeixin els cants de sirena que els arriben del
nacionalisme espanyol més ranci. Les iniciatives del tipus Guanyem i les
plataformes impulsades per la CUP han de redoblar esforços perquè els processos
de confluència en marxa no es frustrin. Podem ha de garantir que la presència
de personalitats com Jiménez Villarejo —contrari no només a la independència,
sinó fins i tot al dret de decidir— no serà significativa. Totes les forces de
l'esquerra radical, velles i noves, independentistes o no, han d'entendre la
transcendència dels moments que han de venir i han d'estar a l'altura de les
oportunitats transformadores úniques i de ben segur irrepetibles que seria
estúpid malmenar. Si no ho fan, la història no els perdonarà, ni jo tampoc.
Manuel Delgado, antropòleg i professor
universitari.
(Article publicat originalment al seu bloc,
'El cor de les aparences')
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada