TANCAMENT DE RTVV: "AÇÒ ÉS UN COLP D' ESTAT"

Avui el PP valencià ha tancat un mitjà de comunicació. Han donat una bona imatge del què és la seva "democràcia".
Els treballadors cridaven: "Açò és un colp d' estat".  No és un fet per passar-hi de puntetes, és un fet demostratiu del país que ells volen.

Us deixem la noticia i l' enllaç de Vilaweb, que han fet una bona feina, i al final unes paraules de l' article d' en Partal sobre el mateix tema:

El vídeo del tancament de RTVV

Enmig de crits d'açò és un cop d'estat' la policia ha accedit amb la comissió liquidadora al centre de control de RTVV a Burjassot i, després de dotze hores de resistència dels treballadors emetent en directe la negativa a tancar, la pantalla s'ha fos a negre. Ni tan sols han deixat que els treballadors feren un últim comiat a l'audiència, que ha seguit de manera multitudinària, des de televisions de tot el país, inclòs VilaWeb, la senyal de Nou 24.

Més informació: RTVV, tancada enmig de crits de 'Açò és un colp d'estat'

Mirant les imatges en directe, emocionat, he pensat que avui el PP no solament desconnecta la televisió dels valencians. És molt més greu, això que passa. Els treballadors, els polítics de l’oposició i els representants de la societat civil que eren al plató han cridat, tots a una veu, ‘açò és un colp d’estat’. Abans d’anar a negre. Abans que el món haja vist quina classe de personatges ens governen, quin règim de tirans ha caigut sobre el nostre poble.

Més que mai ara és l’hora d’alçar la veu i d’eixir al carrer.

PRESSUPOSTOS REALS: 2.000 milions d'euros de retallades encobertes

No cal seguir profecies per entendre que els ingressos previstos en els pressupostos de la Generalitat de Catalunya estan lluny de la realitat. I això ens preocupa, i molt ¡
Demà hi ha convocada una manifestació a la qual ens afegim. 

L' article de l' Uriel Bertran té la virtut de posar sobre el paper aquelles coses que molts sospitem.  Els catalans/es ens hauriem de plantejar la situació i fer d' una vegada el referèndum.    

La previsió d'ingressos dels Pressupostos de la Generalitat pel 2014 està escandalosament inflada i, per tant, quan no es compleixi la previsió d'ingressos es retallarà en la mateixa proporció la despesa, la social i la destinada a l'economia productiva. Els ingressos estan inflats a través de dues vies: perquè es preveu una recaptació tributària a partir d'una previsió de creixement econòmic ara per ara inexistent i, sobretot, per una previsió d'ingressos de 2.300 milions en privatitzacions i venda de patrimoni sense concretar.

En els anys 2012 i 2013 la Generalitat va preveure ingressar 1.776 milions per la venda de patrimoni, i només n'ha pogut "col·locar al mercat" i ingressar 266,7 milions (el 15% del previst). És inviable recaptar els 864 milions en venda d'actius previstos pel 2014. I molt més inviable els 1.454 milions previstos en privatitzacions, atès que, les joies de la corona, Aigües Ter-Llobregat i Tabasa ja van ser privatitzades.

La venda de patrimoni i d'empreses públiques és, en primer lloc, una greu irresponsabilitat -s'estan venent estructures d'estat i el patrimoni de tots!-, i, a més, acabarem pagant més del doble del que s'ha ingressat (en lloguers, peatges i pel subministrament de l'aigua). I en segon lloc, són uns ingressos que ja mai més podrem tenir: és com vendre't la casa per posar benzina al cotxe.

Com hem vist per les xifres aportades, tampoc serviran aquestes vendes per no haver de retallar 2.000 milions més, atès que és inviable l'obtenció dels ingressos previstos (per això ni CIU ni ERC han pogut especificar què més es vendrà i es privatitzarà).

Què fer, em demanareu? Quina alternativa hi ha? Què s'havia d'haver fet, aquesta és la qüestió: convocar el referèndum immediatament després de les passades eleccions de 2012. El 2013 hauria pogut ser l'any de la nostra independència i no estaríem en aquesta situació: venent-se el patrimoni, retallant i sense data ni pregunta. I ara què es pot fer? A curt termini renegociar el pagament del deute, els 2.000 milions d'euros que pagarà la Generalitat a les entitats financeres.

ELS MOSSOS, ELS CIUDADANOS I L' ADVOCAT FUSTER-FABRA.

Andreu Barnils

Un gol per l'esquadra

 

Jo sóc dels que no tinc cap dubte, cap, que Ciutadans és un partit obsessionat amb els Mossos d'Esquadra i que serien molt més feliços si a Catalunya només hi patrullés la Policia Nacional. Per això vull felicitar des d'aquí al partit d'Albert Rivera per la seva genial i recent jugada. Els hi ha sortit realment bé. Parlo del lamentable cas de la mort, per mi assassinat, de Juan Andrés Benítez, al Raval de Barcelona. Hi ha vuit mossos imputats. Ciutadans ha fet el següent: per una banda Albert Riveraataca els Mossos des de fora i, per altra, té homes adquirint informació des de dins. Estem literalment envoltats.

Parlo en aquest article de Josep Maria Fuster-Fabra, advocat defensor de quatre dels vuits Mossos d'Esquadra imputats. Es bo saber que l'advocat Fuster-Fabra és unciudadano. Qui ens ho hauria de dir. Aquí el tenim presentant amb Albert Rivera, Albert Boadella i Arcadi Espada el partit Ciudadanos a Madrid. Al veure la fotografia jo em pregunto si Fuster-Fabra defensa els Mossos d'Esquadra pel matí i després, per la tarda, comparteix jugada i informació amb Albert Rivera. Sospito, en el fons, que Rivera deu ser una de les persones més ben informades d'aquest cas.

Fuster-Fabra, l'advocat de Mossos, també és articulista del diari la Razón. I no es mossega la llengua: en aquest article ens explica perquè no va manifestar-se l'11 de Setembre, en aquest perquè sí va fer-ho el dia de la Hispanitat (cosa rara, diu, perquè normalment 'sólo acudo al acto de la Patrona que hace la Guardia Civil') i també podeu llegir el fantàstic 'Mi encaje en Cataluña' on ens informa que és descendent de Fabra i Puig i de quina serà la seva actitud en cas d'independència: negar-se a tenir la nacionalitat catalana i considerar-se un estranger a Catalunya. L'home creu que milions de persones faran com ell i el país serà inviable.

Doncs that's not all folks: resulta que Fuster-Fabra també va ser l'advocat defensor del general Galindo, condemnat per assassinat i pertinença a la banda terrorista GAL. Condemnat a més de setanta anys, només va passar-ne quatre a la presó. Recentment Fuster-Fabra va escriure un llibre, 'En toga de abogado', on parla de la seva defensa de Galindo. No l'he llegit, però en el moment de presentar-lo davant la premsa va celebrar-se aquest xat. Un internauta li pregunta si encara creu en la innocència del seu defensat, el guàrdia civil torturador. Resposta: 'Cuando Rodríguez Galindo, un hombre creyente, juró que él no había dado la orden de secuestrar ni asesinar a Lasa y Zabala, le creí. Ahora estoy más convencido de que dijo la verdad'. Veient aquesta resposta és evident que l'advocat dels Mossos, amics, ens dirà la veritat. I tant que sí. No en tingueu cap dubte !

Que en aquests moments la situació és un claríssim win-win per a Ciutadans es va poder veure amb tota la seva cruesa en aquest debat televisat a 8TV (vídeo). A la banda dels que atacaven l'actuació policial dels mossos, Juan Carlos Girauta, de Ciutadans. A la banda dels que els defensaven, Josep Maria Fuster-Fabra, de Ciutadans. Guanyés qui guanyés el debat, guanyava un partidari de Ciutadans. Felicito, doncs, al partit d'Albert Rivera, perquè en aquest cas ho estan brodant.

Aquest és un cas dramàtic. Primer, per Juan Andrés Benítez. Ja no és aquí. Un record per ell i ànims a tots els seus familiars. Només afegir que tots els que defenseu els vuit mossos amb l'argument de Fuster-Fabra (es va morir pels cops que ell mateix es va donar contra el terra) em recordeu poderosament aquesta frase del franquisme: 'Mueren unos manifestantes por disparos a l'aire de la policia'. I pareu, si us plau per Déu, de dir que Juan Andrés era boig o anava drogat, perquè aleshores només us faltarà afegir que mereixia morir.

Però el cas no només és dramàtic. També és un cas polític. Digueu-me ingenu, però en ple procés d'independència no sé si ens interessa gaire tenir el defensor de Galindo, home de Ciutadans, i articulista de la Razón, com advocat dels Mossos d'Esquadra. Ja ho va dir fa anys l'exdirector de la policia catalana, i ànima fundadora del cos, Miquel Serallès: hem de vigilar amb alguns infilitrats i exfranquistes que tenim a les nostres files (vídeo): podrien estar passant informació al rival des de dins. Jo ara hi afegiria, digueu-me ingenu, l'advocat de Ciutadans.

Per això al·lucino d'escoltar Manuel Cuyàs, Pilar Rahola, o J.B.Culla, insinuant que atacar els Mossos en el cas Benítez és fer el joc a Ciutadans i companyia. Home, mireu-vos abans l'advocat de la defensa i després parlem qui és de Ciutadans, i qui no. Podeu començar amb aquest article de la Directa, el mitjà que informa més i millor sobre el cos de policia, i on jo vaig descobrir el cas Fuster-Fabra. La resta han estat unes hores a Google veient visions. I si de veritat voleu defensar l'honor del cos de policia heu de fer dues coses: primer, no justificar perquè sí la policia catalana. Com tota policia, té elements violents. Molt violents. Aquests, que entreguin les armes, es dissolguin i demanin perdó. I si han matat algú, a la presó. Però segon, i en el vostre cas més important, no badéssim. No fos cas que, obsedits amb qui us ataca, no us fixeu en qui us defensa. No fos cas, en definitiva, que l'Albert Rivera us estigui marcant un gol per tota l'esquadra.

ENTREVISTA DE MONTORO A TV3 PER A DIR QUE NO HI HAURÀ "CONSULTA".

Avui la TV3 ens ha posat una entrevista a primeres hores del matí amb en Montoro. Suposem que qui hagi escoltat l' entrevista se n' ha adonat perfectament del discurs espanyolista (no hi ha cap novetat): van recordant els punts claus del seu discurs com si fossi una oració repetitiva fins el cansament. Veiem els punts que repeteix en Montoro i el PP:
1. La "consulta" no és farà perquè no hi cap a la Constitució.
2. La "consulta" no es farà perquè no se sap el que es pregunta ( la independència no és possible dins la Constitució).
3. L' únic que es podria preguntar és si es vol fer una reforma de la Constitució, si és així que es presenti la reforma al Congrés espanyol.
4. Que la tramitació es faci com el projecte "Ibarretxe".
5. El Govern català no té accès a credits a nivell internacional i per tant són els espanyols qui "ajuden" als catalans.
6. Els catalans "estem millor dins Espanya per a sortir de la crisi, per a tenir accès a crèdits internacionals, per continuar construint Europa..."  
7. El primer és sortir de la crisi, els temes " identitaris només distreuen dels objectius principals".

No cal ser periodista per fer un breu resum del discurs monòton i cansat de l' espanyolisme.
Sobre els dos primers punts, és per això mateix (que no hi cap a la Constitució) que no podem continuar dintre d' Espanya.
Sobre la "reforma". S' ho veuen venir que potser hi haurà un referèndum i ara "proposen" una reforma de mínims (el "mal menor", com diuen ells), però això ha de passar per unes cambres parlamentàries que dominen totalment (el Congrès i el Senat espanyols) i on els catalans i catalanes no hi tenim cap possibilitat, ni una. Siguem seriosos, hi ha més possibilitats que a mi em toqui la loteria que pregressi una reforma de la Constitució en termes "idnetitaris".
Per això repeteixen el punt 4. El projecte Ibarretxe, el referent de com van guanyar ells amb les seves institucions i "democràticament " i a més a més van "cremar" totalment a l' Ibarretxe. Els va sortir rodó i per això ens proposen aquest camí. No podem caure en la seva trampa i sabem que els Navarros i Durans correran de seguida a fer aquest camí.
El punt 5 és cinisme pur i dur i tot just és per aquesta i altres raons tant o més importants, que volem tenir un estat independent.  
Sobre el punt 6, ja podem dir que els fets parlen per ells mateixos. Fa 500 anys que estem construint Espanya i, de què ens ha servit ? Estem totalment convençuts que amb un país independent tindrem accès a moltes portes internacionals que ara no tenim. I sobre la costrucció d' Europa que fan els estats membres, millor deixar-ho per un altre dia, perquè és la lluita oberta pel conntrol polític i econòmic i al mateix temps anar a Brussel.les a demanar "que hay de lo mio". No hi ha cap projecte comú visible.
I el punt 7, la manipulació absolut. Ells pensen: " Això (el procès català) no ens interessa i per tant farem veure que ens interessa la crisi  (que per cert no ens afecta a anosaltres directament)" i per tant repetim fins al cansament el "dogma e fe": "mejor unidos".

Doncs, no senyors, 500 anys d' experiència són molta experiència. No tenim cap ganes de continuar sentint aquest discurs gastat. És evident que volem ser nosaltres mateixos (com tothom) amb "consulta" (quina por fa la paraula "referèndum") o sense "consulta".
I només depèn de nosaltres, que ens mantinguem ferms i que no deixem les decisions en mans de les "direccions", ni de personatges tèrbols.

LA DECONSTRUCCIÓ DEL "ESTADO DE LAS AUTONOMIAS".

Després del penúltim nyap del PP i Wert (amb les beques Erasmus), ahir el PP espanyol i el PP valencià van marcar el perfil clar del què volen (per si algú no se n´ha assabentat a hores d' ara):
Recentralització, Constitució (gairebé llibre sagrat) i exprémer les "autonomies" rendibles (la intervenció d' en Rajoy deixa les coses més clares per a qui encara no ho entenien) i al mateix temps deixa "amb el cul a l' aire" (com diriem en català) al PSC i a UDC, que ja no tenen on agafar-se, els han deixat sense cap argument (ni federalisme, ni pacte constitucional, ni res).

El cas valencià d' ahir (Canal 9) referma l' actitut del PP estatal, no són viables POLÍTICAMENT les TV "autonòmiques", no sempre srveixen als seus interessos.

Coincidim amb l' anàlisi d' en Salvador Cot a Nació Digital:

 

Tercera Via? Canal 9!

L'Espanya de les autonomies està en deconstrucció. El tancament fulminant dels mitjans públics valencians fa més que evident quina és la intenció del PP, que passa per recentralitzar els recursos a Madrid i recuperar per a l'estat totes les competències en les quals s'ha basat l'autonomia política dels disset territoris. No hi ha diners per a una televisió en català. Ni n'hi tornarà a haver mai més.

El PP té clar que s'ha anat massa lluny en la descentralització de l'estat i que, ara, la crisi obliga i dóna excusa per liquidar unes estructures institucionals cares i massa costoses políticament. És l'hora d'acabar amb els barons i les seves corts autonòmiques, que compliquen l'autoritat dins dels partits. I encara més quan la batalla fonamental és la derrota definitiva del catalanisme. El govern del PP considera que la Catalunya política existeix gràcies al fet que hi ha una escola, una televisió i una policia. És absurd pensar que contemplen ampliar una autonomia que està arribant al llindar de la independència.

No hi haurà tercera via perquè ells juguen a guanyar. Com diu Enric Morera: "S'han gastat els diners en idiotades i ara decideixen tancar". I la frase val per a Canal 9, però també per al café para todos.

ALBERT PONT I LA POLíTICA EXTERIOR

L' entrevista amb n' Albert Pont (del CCN) dóna uns punts de vista per la reflexió i l' anàlisi de la situació actual i la que preveiem de futura independència.
No estem totalment d' acord, especialment amb algunes de les seves opinions exteriors (relacions amb les grans "potències"), però sí que volem destacar el fet de que ja ens estem separant d' Espanya amb fets quotidians i de que hem de treballar més la política exterior i les complicitats per després de la declaració d' una DUI.  

L'empresari sosté que, l'endemà de la independència, "el millor que podria passar seria que França i Espanya no la reconeguessin"

Augura que l'Estat obligarà els Mossos a detenir Mas

Entrevista a Nació Digital.

Albert Pont publica "Addendum". Foto: Bernat Ferrer/Nació Digital.

Albert Pont hauria pogut ser membre del cos diplomàtic espanyol. Va opositar i opositar, però no se'n va sortir. Per català i per ser de classe mitjana, dues característiques que no es donen gaire entre ambaixadors i cònsols espanyols. En vista de la impossibilitat d'acomplir aquest somni, va reconduir les seves inquietuds cap al món de l'empresa, sense perdre de vista la perspectiva de les relacions diplomàtiques internacionals.

Precisament aquesta perspectiva va ser la que li va permetre publicar el 2012 el seu primer llibre, Delenda est Hispania (Viena Edicions), un dels llibres de capçalera de l'independentisme recent, del qual ja se n'han publicat fins a vuit edicions. Des d'aquest setembre és el nou president de la patronal independentista Cercle Català de Negocis (CCN), i ara ha publicat Addendum. L'endemà de la independència, que amplia algunes de les reflexions que feia en el primer text, sobretot en qüestions tan concretes com el repartiment del deute, la nacionalitat dels nous ciutadans catalans i el reconeixement internacional de l'Estat català.

- Secessió i independència. Sosteniu que Catalunya ja s'ha secessionat, però que encara no s'ha independitzat. No són conceptes sinònims?

- No ens trobem davant d'una ruptura, sinó davant d'una secessió progressiva, com va passar a Eslovènia. El trencament ja es va fer amb la Declaració de Sobirania del gener. A partir d'aquí, hem entrat en un període de transició que ens està duent a la independència, durant el qual anem construint estructures d'Estat i, progressivament, anem assumint funcions d'Estat, encara que l'Estat espanyol no ho vulgui.

- La "transició nacional", doncs, era això?

- La independència és la substitució d'un Estat per un altre en les relacions internacionals d'un territori. Nosaltres no ho farem d'un dia per l'altre, sinó que ho anem fent progressivament. Anem assumint mica en mica competències d'Estat, fins que un dia les tindrem totes. Tot i que hi ha qui es pensa que la secessió serà una cosa traumàtica, el trencament ja està fet, des d'un punt de vista estrictament jurídic. No cal esperar gran cosa més, perquè no hi ha massa més. Ara ens trobem a mig camí entre la secessió i la independència, i sent espanyols, podem anar assumint competències d'Estat progressivament.

- Si proclama la independència, l'endemà la Generalitat tindrà prou gent per enviar arreu del món per aconseguir reconeixements?

- Això mateix és el que estem treballant amb el Diplocat, el servei exterior de la Generalitat, formant els diplomàtics de l'Estat català. Aquest any ja hi ha hagut una primera convocatòria, i les coses estan anant tan ràpid que al gener n'hi haurà una segona. Es va de pressa, a velocitat de creuer, malgrat que la població no sigui conscient de les coses que s'estan fent.

- L'independentisme està poc acostumat a pensar en termes d'Estat?

- Volíem un Estat sense saber què era. Ens pensàvem que la independència era una cosa utòpica, romàntica..., però la crua realitat és molt diferent.

- Aquest Onze de Setembre, la Via Catalana es va estendre a la Catalunya Nord i al País Valencià. Van ser dos errors d'Estat?

- Abans de la Via Catalana, vaig mostrar-me molt recelós de travessar les fronteres, sobretot pel nord. Perquè França mira amb lupa tot el que fem. Però finalment no li va acabar donant la més mínima importància, tot i que no els agradava. I és que la independència de Catalunya no té per què afectar negativament a França, però sí que situa a Espanya en una situació molt complicada.

- En cas d'independència, també augureu que Espanya deixarà podrir el reconeixement internacional de Catalunya.

- És que Espanya va trigar 80 anys en reconèixer la independència de les Províncies Unides, l'actual Holanda! I la gent pensa: "Pobres holandesos!" Doncs la veritat és que als holandesos tant se'ls en donava, van anar fent la seva vida, relacionant-se amb la resta de països amb normalitat. I l'únic que no el reconeixia era Espanya.

- Si Catalunya s'independitza, es podria donar el cas que països com Letònia o Lituània la reconeguessin, però no pas Espanya ni França?

- Seria el millor que ens podria passar. Que ens reconeguin entre vuit i dotze països durant la primera setmana, amb possibilitats d'ampliar-ho a vint en qüestió d'un mes. Si durant el període de transició de la independència al ple reconeixement internacional, ni Espanya ni França no ens reconeguessin, voldria dir que Catalunya continuaria sent una regió d'Espanya i, per tant, membre de la UE. En aquest cas, no es veurien afectades les nostres relacions amb Europa, mentre que la Generalitat podria anar negociant directament amb Brussel·les. El que seria més complicat seria que, d'avui per a demà, ens donessin la independència.

- Catalunya haurà de fer en algun moment un "salt al buit" per sortir d'aquest atzucac?

- Sí, i ara s'ha de mirar de minimitzar. Si Espanya no reconeix la independència de Catalunya, estarà obligada a continuar assumint funcions de sobirania a Catalunya. Quines? Totes aquelles que no li hagi tret la Generalitat. Encara que Catalunya talli l'aixeta del finançament, Espanya haurà de continuar pagant les pensions. Perquè tu pots decidir deixar de pagar a Espanya, però si Espanya no et reconeix com a Estat independent, no pot deixar de pagar als aturats, pensionistes... I què haurem de fer? Pressionar Espanya perquè deixi de pagar, perquè així t'estarà reconeixent la independència. És complicat, però hi ha aquesta incertesa.

- És creïble que Espanya acabi recorrent a l'exèrcit per garantir la unitat del país?

- Si les coses es fan com s'han de fer, a l'Estat espanyol no li quedarà més remei que utilitzar la força. El que passa és que l'Estat espanyol és molt llest: no enviarà els tancs o la Guàrdia Civil o l'exèrcit. El Tribunal Constitucional tombarà la consulta. A partir d'aquí, si la Generalitat organitza la consulta tant sí com no, l'Estat aplicarà l'article 155 de la Constitució i suspendrà parcialment l'autonomia de la Generalitat en tres competències concretes: Mossos d'Esquadra, educació i mitjans de comunicació. Es carregarà la immersió lingüística per fer sortir la població al carrer i, llavors, utilitzarà els Mossos perquè apliquin la Constitució espanyola. És a dir, si algú deté el president Mas, no serà la Guàrdia Civil, sinó que seran els Mossos. A partir d'aquí, els Mossos hauran de dir a quina autoritat volen ser fidels.

- Però tot plegat no serà res més que un afer intern espanyol.

- L'Estat espanyol podrà justificar-ho com una qüestió interna sempre i quan això no suposi una amenaça per a la pau i l'estabilitat d'Europa, tant política com econòmica. En el moment que la independència de Catalunya suposi una amenaça per a la viabilitat de la integració europea, deixarà de ser un problema intern espanyol. Conseqüentment, no ens quedarà més remei que fer que aquesta secessió pugui ser una amenaça per a algú, per després poder-hi aportar la solució. Hem de saber jugar les nostres cartes. I Europa no s'hi implicarà fins que això vegi que va seriosament.

- Europa pot tenir la sensació que el procés català no va de veres?

- Hi ha hagut un abans i un després de la Via Catalana. Els més de dos milions de persones que van sortir al carrer són una imatge prou contundent. I és que hi ha països que no només accepten el procés, sinó que també els genera simpaties. Per exemple, els països de l'Europa de l'Est, des de les repúbliques bàltiques fins a Polònia, Romania i Bulgària, es troben que no han pogut créixer tan com es pensaven abans d'adherir-se a la UE perquè Espanya monopolitza les ajudes dels fons de cohesió. A més, Polònia veu que si Espanya quedés empetitida, seria la quarta economia del sistema europeu, i això vol dir una redistribució d'europarlamentaris a favor seu, de responsabilitats...

- Insistiu que el procés català no és una apel·lació al dret internacional, sinó un cas concret.

- És un cas molt específic, el català. Si hi ha algun retret que s'ha de fer a l'independentisme, és que no hem posat prou l'accent en la sobirania històrica de Catalunya i en la il·legalitat que va suposar la supressió de la sobirania de Catalunya amb el Decret de Nova Planta i el Tractat de Viena. Sí que al preàmbul de la Declaració de Sobirania al final s'hi va fer alguna menció, però el que és tracta és d'emfasitzar que, des del punt de vista del Dret Internacional, l'annexió de Catalunya per part d'Espanya va ser il·legal.

- Mas visitarà Israel d'aquí pocs dies. És un país clau per al procés català i per aconseguir les simpaties dels EUA?

- Sí. I per aconseguir part del finançament que necessitem.

"Rússia se'ns posarà en contra si reconeixem Kosovo"

A Addendum, Pont hi analitza un a un els cinc països amb dret a veto al Consell de Seguretat de l'ONU. És a dir, els països que podrien frenar del tot el reconeixement internacional de l'Estat català: els EUA, Rússia, França, el Regne Unit i la Xina. Alguns, amb interessos econòmics evidents a Barcelona; d'altres, sense una posició tan definida. Per tant, en funció de l'actitud que adopti l'Estat català en l'escena internacional, Pont augura que aquestes cinc potències podran mostrar-se favorables o contràries al nou estat. "Rússia no té per què tenir interessos a Catalunya, ni en positiu ni en negatiu. Crec que la posició de Rússia estarà coordinada amb la de Sèrbia: si Catalunya reconeix Kosovo, Sèrbia se'ns posarà en contra, i Rússia també. I algun altre país més, com Síria i l'Iran. En canvi, si d'entrada Catalunya no reconeix Kosovo i vetlla més per Sèrbia, Rússia vindrà rodada", afirma. "I passarà igual amb la Xina, que s'haurà de fer una declaració formal dient que el Tibet és un tema intern de Beijing. Per moltes ganes que tinguis de dir el contrari." Benvinguts a larealpolitik.

AZNAR, LA FAES, ELS CIUDADANOS I ALTRES ELEMENTS A CATALUNYA.

En Millan Mestre és una "rara avis" no gens sospitós de ser independentista, però és una persona oberta i parla clar (dins de l' espectre polític) i més del seu sector (PP).
L' anàlisi dels nostres "oponents" és prou interessant i més si veiem que els objectius els marca la FAES i Aznar i que la seva opció a Catalunya són els Ciudadanos (amb aquesta opinió coincidim totalment), ens dóna més idea per veure on ens dirigim si no baixem del carro aviat.
 Entrevista publicada a Vilaweb:

Milián Mestre: 'De guerra bruta, n'hi haurà encara més'

Entrevista amb l'ex-dirigent del PP sobre l'estratègia de l'estat espanyol contra el procés d'independència de Catalunya

• Si algú se sap els racons dels passadissos del poder espanyol i en parla sense pèls a la llengua és Manuel Milián Mestre, ex-dirigent cofundador del Partit Popular i periodista. Actualment participa en tertúlies de ràdio i de televisió, però no ha deixat de reunir-se amb homes i dones influents de Madrid. En aquesta entrevista, explica les lluites de poder internes del PP --Rajoy, Aznar, Aguirre, Sánchez-Camacho, etc.-- i analitza la reacció espanyola contra el procés d'independència de Catalunya. No dubta a avisar que a Madrid 'faran servir dossiers amb informació sobre catalans per mirar de frenar l'avenç independentista' i considera que els serveis d'intel·ligència han fracassat a Catalunya. També lamenta que a Espanya no hi hagi estadistes que puguin encarar la situació catalana.

—L'estat espanyol suspendrà l'autonomia catalana?
—Diria que ells han trigat molt a reaccionar. I que han fet un error de càlcul descomunal. No puc entendre que un desafiament de la dimensió i naturalesa del que presenta Catalunya se'l prengui amb tanta filosofia el cap del govern. Això crida l'atenció de qualsevol analista polític. Han trigat deu mesos a reaccionar. És simptomàtic que hagen reaccionat quan Aznar s'ha plantat a Sant Sebastià i ha dit allò que ha dit. Hi ha un fenomen que s'explica per raons endògenes del Partit Popular: si avui es fes una enquesta entre la militància del partit per a saber si prefereix Aznar o Rajoy com a líder, el 60% o el 70% optaria clarament per Aznar. La conclusió és fàcil: si l'home més valorat del partit té una posició contrària a l'home menys valorat, és aquest segon qui acaba cedint i reconduint el seu enfocament. Ha passat això.

—I com afecta la suspensió de la Generalitat?
—Quan un tímid pren una reacció forçat, sol prendre decisions a deshora i per vies radicals i desproporcionades. Perquè no li surt de mena, sinó com a efecte reactiu. Com que ho fa a deshora, ja ha perdut el marge que podia haver tingut si hagués intervingut de bon començament. Quan actues des del primer moment tens més control, més moderació i més intel·ligència. Responent a la pregunta, que en un moment determinat utilitzen l'article 155 de la constitució no m'estranyaria.

—Vós teniu contactes habituals amb el poder a Madrid. Aquesta opció és damunt la taula?
—I tant! Aquesta via contra el procés sobiranista és damunt la taula. És un tema recurrent en les converses de Madrid. Ara han vist les orelles al llop. Han trigat molt, però finalment s'han adonat que això de Catalunya no és cap broma. Ara s'han posat molt nerviosos i han començat a refer la política respecte de Catalunya. Això no vol dir que estiguen disposats a flexibilitzar-la. Em fa l'efecte que hi ha alguns elements aliens a la qüestió catalana que poden contribuir a provocar respostes desequilibrades i contraproduents.

—Quins?
—Per exemple, no tinc cap dubte que la sentència d'Estrasburg sobre la doctrina Parot i la reacció de les associacions de víctimes del terrorisme –que s'han tornat com llops contra el PP i el govern– intensificarà la contestació interna en el partit exigint més mà dura contra Catalunya. És lògic de pensar que tindran la temptació de recuperar el vot a favor del PP --que ara el té perdut-- en les pròximes eleccions espanyoles a costa de Catalunya. I la mà dura pot voler dir la suspensió de la Generalitat.

—Aznar vol tornar o aplana el camí d'algú altre?
—De ganes de tornar, no en té Aznar. I encara menys en un moment que les aigües són remogudes i la tempesta et pot enfonsar la barca. Però Aznar té la perspectiva messiànica que ell podria ser el salvador de la pàtria. Ho dic així perquè ell mateix ho ha expressat clarament. Ha dit sempre que tornaria si el país estigués en una situació extrema. Si entenem que el desafiament de Catalunya situa Espanya en una posició extrema, Aznar podria obrar en aquest sentit. Però no li cal tornar. Ell ja mou els fils ideològicament i estratègicament des de la FAES.

—I li fan cas?
—Si estudies els documents que ha publicat aquesta fundació, es poden anticipar els moviments que pot fer l'estat espanyol. A Aznar no li cal substituir Mariano Rajoy. Si a Rajoy se li planten uns quants dirigents interns i territorials, li creen prou tensió perquè Esperanza Aguirre salti a la palestra. Ella sí que està preparada per a saltar ara mateix si cal.

—En aquesta lluita de poder, quin paper hi té El Mundo?
—És un diari desenganyat de la política del PP. Molt desenganyat. Ha tornat a les arrels de fa deu o quinze anys quan va jugar fort a favor d'Aznar. L'ex-president espanyol és un punt de referència d'El Mundo. I tracten de netejar o liquidar allò que s'oposi als interessos d'Aznar. Evidentment, Rajoy s'oposa a la línia d'Aznar perquè és de tarannà més pacífic i indolent –menys castellà i més gallec–, i Sánchez-Camacho també és un objectiu a abatre. Des del diari consideren que està cremada i que ofereix més inconvenients que no avantatges.

—Quins inconvenients ofereix Sánchez-Camacho al PP?
—Des de la perspectiva d'El Mundo, a Catalunya interessa concentrar les forces de la dreta i del centre-dreta espanyolista en un lideratge fort. I ells han optat clarament per Albert Rivera i Ciutadans. Projectaran tant com puguin aquesta imatge i aquesta marca per mirar d'enfonsar allò que quedi del PP. Miren de situar darrere de Rivera socialistes desenganyats, convergents desil·lusionats, etc. Volen fer una amalgama entorn de Ciutadans i Albert Rivera perquè sigui la força que planti cara al nou lideratge d'Esquerra Republicana de Catalunya. Perquè queda clar que CiU ha optat pel suïcidi com a partit polític.

—Les enquestes indiquen aquesta tendència…
—La tendència és agrupar les forces de la dreta espanyolista en Ciutadans i que serveixi per a establir un front antiindependentista. Caldrà veure com ho fa l'esquerra, amb ERC al capdavant, per agrupar el projecte independentista al seu voltant.

—Què es respira en els ambients militars espanyols? Preparen la intervenció?
—No veig enlloc la possibilitat d'una intervenció militar. Fa pocs mesos vaig dinar amb un tinent general, un home molt tècnic, preparat i ben informat. Li vaig preguntar què farien veient això que passa a Catalunya. Li vaig dir que en una situació de màxima gravetat es podria proposar la qüestió de la defensa de la unitat indissoluble d'Espanya. Em va dir que no farien res i que ni tan sols ho preveien. Coneixent qui m'ho va dir, em sembla que és una opinió amb molt de pes i molt respectable.

—En canvi, sí que tenen els serveis d'intel·ligència orientats contra el procés.
—Tinc dubtes sobre aquesta qüestió. Si sé fer res són anàlisis, projeccions d'anàlisis i estratègies derivades. M'he passat tota la vida fent això. I la meva intuïció diu que si els serveis secrets han actuat a Catalunya, ho han fet francament malament. És que les dades objectives que hi ha al carrer són tan clamoroses que no cal escorcollar gaire per fer un informe dient que això va de debò i que és perillós per als interessos de l'estat. Si no hi ha hagut una reacció de l'estat, deu ser perquè no hi ha hagut els documents que ho aconsellessin. Això em fa dubtar de l'actuació de la intel·ligència en el cas català.

—La guerra bruta és innegable.
—Això és una altra cosa. Això és diferent. De guerra bruta, n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà encara més. Ells tenen els mecanismes policíacs i d'intel·ligència al seu servei. I és evident que tenen dossiers de gent d'aquí que poden utilitzar en un moment determinat per mirar de frenar l'avenç independentista. Tanmateix, crec que s'han equivocat tots en l'anàlisi del desafiament català. S'ha de ser imbècil per no haver reaccionat a temps i no haver pres la iniciativa a Catalunya. La intel·ligència espanyola no ha funcionat. Si em parles de guerra bruta, et diré que l'hem vista clarament en l'operació contra la família Pujol, en l'espionatge de la Camarga. És evident que hi ha joc brut.

—Hom diu que l'estratègia de Rajoy és deixar passar el temps.
—Sí, mira, aquesta història me la conec massa bé. Conec prou bé Mariano Rajoy i els seus adlàters. Rajoy és un home acomodatici. No li agraden els problemes. Quan en veu, fuig corrent per la porta del darrere. Ho ha fet sempre. Quan era secretari d'Organització del partit ja ho feia. El perill d'aquest perfil és el que comentava al principi: la reacció del tímid. El problema es fa molt més gros perquè acaba actuant per impuls reactiu. La qüestió catalana s'hauria d'haver encarat seriosament fa deu mesos. Amb una interlocució serena i llarga amb dues comissions: una que s'ocupés d'esbrinar què passava exactament a Catalunya amb un dictamen clar de persones preparades; i una altra que establís una negociació sobre el pacte fiscal. No es van fer ni l'una ni l'altra. Gran error.

—Calia activar una tercera via?
—És que no veig cap més sortida que una tercera via. El referèndum no crec que es puga fer. No veig com es pot fer una consulta per vies legals sobre la independència amb l'oposició de l'estat. Per això crec que hi ha una necessitat absoluta de crear un pont de negociació entre Artur Mas i el govern espanyol.

—Però la reacció del tímid que apuntàveu no era pas aquesta. Quines conseqüències tindria la suspensió de la Generalitat?
—Jo no sóc endeví ni visionari. Històricament, tan sols ens podem remetre a allò va passar el 1934. Però des d'aleshores no hi ha hagut cap situació semblant. I és molt difícil de fer una anàlisi comparativa perquè les condicions són molt diferents de les del 34. Tinc la impressió que ara mateix ningú no pot respondre a aquesta pregunta. No sé com pot reaccionar el poble de Catalunya. Però tampoc no em sé imaginar Rajoy anant al senat a demanar l'autorització per a suspendre la Generalitat, perquè és força covard. En tot cas, l'aplicació de l'article 155 és una amenaça que planarà fins que no s'haja resolt la situació que s'ha creat.

—Heu fet una evolució política important. De l'entorn de Manuel Fraga a la defensa del dret de decidir de Catalunya. Acabareu defensant la independència?
—Jo la independència no la veig. No la sento, tampoc. Sóc valencià de naixement, però he passar tota la vida des de petit a Catalunya. No he sortit mai de l'àmbit català. La meva ment i la meva cultura són completament catalanes. T'he de dir que he canviat, però no ara. Vaig canviar a principi dels vuitanta, quan vaig estar als Estats Units. Allà vaig veure que no s'havia de tenir por del federalisme, de la llibertat dels estats, de l'exercici ple de la democràcia… No calia que ningú m'ho explicàs perquè ho vaig veure de primera mà. Ho vaig tastar.

—Quina lliçó en vau treure?
—Quan vaig tornar tenia molt clar que això de la unitat de la pàtria es podia organitzar de moltes maneres. No tan sols des de l'unionisme radical heretat del franquisme. Espanya és un mosaic que, com tots els mosaics, es compon de peces de colors, dimensions i formes diferents. En tot cas, es podia proposar una unitat de mosaic. Crec en la pluralitat del mosaic. I si una de les peces crea problemes per motius raonables, cal forçar la constitució fins a l'extrem. El problema és que els qui la van redactar no van especificar on eren les nacionalitats i on eren les regions indicades en l'article segon. Si s'hagués concretat, ara no tindríem aquests problemes.

—Però si la independència és difícil, això que dieu és impossible.
—Sí, potser aquesta sembla la tendència del moment. Ara, la tendència serà la que siga, però la intel·ligència ha de ser una altra. No crec en els polítics de partit en moments com aquest. A Espanya no hi ha grans líders capaços d'encarar amb altura de mires aquesta situació. Ara caldria que hi hagués estadistes, però tan sols hi ha polítics de partit. Es necessiten polítics que no estiguen pendents de guanyar o perdre vots a les pròximes eleccions, sinó de resoldre el desafiament amb sentit d'estat. D'estadistes a Espanya no n'hi ha.

—Encara em doneu més la raó. Ja no hi ha alternatives a la independència.
—Ja no queden gaires camins alternatius. Teniu raó. O hi ha una gran intel·ligència per part espanyola --que de moment no s'ha revelat-- amb una gran decisió d'asseure's a parlar de tot amb Catalunya, o la solució és complicada. Perquè la independència també és una sortida complicada. Si Catalunya s'independitza seran perdedores totes dues parts. Catalunya passarà una temporada difícil, uns quans anys, fins que la situació es redrece. Però això només es pot evitar amb un pacte que no sembla possible en aquest moment. O s'estableix la justícia distributiva --segons la terminologia de sant Tomàs d'Aquino--, o això tindrà mala solució. Crec sincerament que un estat intel·ligent ha de cercar la igualtat de condicions dels que són iguals en condicions.

—Expliqueu-m'ho.
—És a dir, si els bascos i navarresos tenen un tractament fiscal diferent, els catalans tenen tot el dret de tenir-lo. Catalunya té més condició de nació que el País Basc. No ens enganyem; el País Basc sempre ha estat Espanya. Castella naix del comtat de Biscaia. Vigilem, perquè la història n'hi ha que se la passen per certa part del cos. La història ens ensenya que Catalunya té més condició de nació que no el País Basc. Ells han estat sempre units a una història d'Espanya, mentre que nosaltres hem estat units a una història de la confederació d'Aragó. Atenció que aquesta realitat històrica pot traspuar al cap dels anys i poden aparèixer nous problemes a l'estat espanyol.

—Quins nous problemes?
—Per exemple, al País Valencià comença a haver-hi veus destacades inquietes. València ha estat molt maltractada. El president de la patronal valenciana ja diu que l'error del País Valencià ha estat ofrenar noves glòries a Espanya. Cada volta més veus diuen que estan cansades d'aquest paper. Això al País Valencià, però mireu les Illes Balears. Mireu la reacció que hi ha hagut als decrets d'educació. Si no hi ha un estadista espanyol intel·ligent que sàpiga resoldre la situació catalana i que s'adone que pot contagiar els veïnatges històrics que participen de la mateixa cultura i d'un pensament i interès comú, el problema serà molt més gros.