ELS AFERS EXTERIORS CATALANS I LA TERRITORIALITAT (INTERIOR).

Article interessant de l´Andreu Barnils sobre la diplomàcia internacional  i els suports que necessiten els països (és el primer article a continuació). 

Des de Catalunya, Nació, Independència també coincidim amb l´article sobre la territorialitat d´en Josep Guia (segon article).

Bona lectura.

Un diplomàtic rebel a favor dels catalans

 

Quan el protagonista d'aquesta història tenia dotze anys li van demanar què volia ser de gran. Ambaixador, va respondre, jo de gran vull ser ambaixador. A vint-i-nou anys d'edat el nostre protagonista, anglès, ja havia anat a l'Afganistan i a Alemanya al servei de la reina. Els seus companys de feina el coneixien amb el malnom de 'Rottweiler', de tan agressiu com era en les negociacions. El senyor Carne Ross, un cas clar de vocació, de seguida va anar escalant posicions dins el cos diplomàtic i va entrar a treballar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides quan no tenia ni quaranta anys. De dia escrivia informes, discursos, memoràndums. De nit Carne Ross era un home que vivia a Nova York, estava carregat de diners i era solter. Tu mateix.

Mentre Carne Ross treballava dins el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va esclatar la guerra de l'Irac. Aleshores Carne Ross, el nen que volia ser ambaixador, va veure coses que no havia vist mai. Aquells mesos, al matí llegia informes interns del servei d’intel·ligència britànic que afirmaven que Saddam Hussein no era pas cap amenaça. Que no ens havíem de preocupar. Però a la tarda, ell mateix escrivia discursos afirmant el contrari: Saddam Hussein era un perill real, tenia armes de destrucció massiva i calia fer-lo caure. Ross, dit per ell mateix, va ajudar a crear una mentida enorme, les famoses armes de destrucció massiva. La guerra, amb aquella excusa, es va tirar endavant. Ross, però, va voler comprovar-ne les conseqüències, i va quedar esgarrifat per la mort de milers i milers de nens iraquians. Allò va ser un punt d'inflexió. L'home a qui de jove deien Rottweiler va penedir-se dels seus actes i va adonar-se que no havia d'haver participat d'aquella guerra. I es va fer rebel.

Ross va escriure un llibre explicant les misèries de la diplomàcia per dins, llibre que el Foreign Office va haver de revisar. Després en va escriure un altre, The Leaderless Revolution, on mostra una lúcida esperança, gens cega, en la tecnologia com a motor de canvi, tal com han demostrat les diverses primaveres àrabs. En la seva conversió, Ross va més lluny encara, i ara és membre actiu d'Occuppy Wall Street. Forma part d'un grup que estudia formes alternatives al sistema bancari. Compta amb l'ajuda d'ex-banquers de Goldman Sachs i Wall Street que també han caigut del cavall. I, encara, va crear el 2004 l'empresa Independent Diplomat. Aquesta empresa assessora països i institucions que necessiten ajuda diplomàtica internacional. Ell, d'això, en sap un niu, i per això l'empresa li va bé: ha tingut com a clients el govern de Kosovo, i els independentistes de Somalilàndia, Sudan del Sud, el Sàhara Occidental, etc. Així doncs, Ross ha passat de ser un diplomàtic al servei dels imperis, a ser un diplomàtic al servei dels independentistes.

I efectivament, només cal llegir el TL del seu twitter per adonar-se que Ross és un simpatitzant declarat de la causa catalana. El dia de les eleccions del 25-N, per exemple, va fer dues piulades. La primera, més analítica: 'Sembla que als partits independentistes els ha anat bé a les eleccions d'avui. El govern haurà de fer un referèndum.' En la segona, es va deixar anar: 'És un dia històric per Catalunya, Espanya i Europa: avui és l'inici de la fi dels estats nació'. Ens segueix de prop, l'home, i en una de les darreres piulades fa una defensa del president Mas després del discurs de Nadal.

Quan precisament Artur Mas va anar a Brussel·les a explicar-se, l'audiència va demanar-li amb quins amics comptava. Quins són els diplomàtics que teniu a favor, senyor Mas? Doncs una resposta seria Carne Ross, el diplomàtic rebel.

Territorialitat i independència

josepguia | diumenge, 6 de gener de 2013 | 10:19h

En la carta “Palma, Menorca, territorialitat”, la darrera de les creuades entre Martxelo Otamendi i Vicent Partal, deia aquest que “Grups com Esquerra, la CUP o Solidaritat remarquen una vegada i una altra que la nació són els Països Catalans, però afegeixen que la independència serà gradual”. Això encara no és ben bé així.

Ja fa anys i panys que l’estratègia independentista la va definir el PSAN i, després, més bé o més malament, la resta d’organitzacions independentistes que anaven sorgint, filles ideològiques i/o orgàniques del PSAN, copiaven i reproduïen elements d’aquesta estratègia. 

Avui, l’intent d’adequació de la lluita independentista a la previsible i prèvia independència del Principat (la possibilitat de la qual s’ha precipitat els darrers temps) només ha començat a fer-lo el PSAN i SI (i, al País Valencià, les organitzacions “fusterianes”). Després el copiaran, ja ho sé. Als programes electorals de les proppassades eleccions al Parlament de Catalunya, això de la “independencia gradual” només figurava al programa de SI, per la presència del PSAN.

Vaig piular al Twitter no fa gaire que “La previsible independència prèvia del Principat és el problema i ha de ser també la solució per a la independència de la nació completa”. Tenim un problema nou (i una via de solució per a la independència) i algunes organitzacions independentistes encara no han començat a abordar-lo. I després (mal)diran del PSAN!  

Aquest problema, potser com tots, requereix debat i no improvisació. Per exemple, la proposta confederal (de Països Catalans), que alguns postulen sobre la marxa com a possible solució, presenta dificultats territorials, ja que la Franja no és una unitat administrativa susceptible de “confederar-se” amb ningú; la seva incorporació (o les incorporacions de les seves comarques i subcomarques) a l’estat català independent potser s’haurà de resoldre d’una altra manera, més aviat de base municipal. O la incorporació de les Illes, serà conjunta o illa per illa? I la del País Valencià? Etc.    Al si del PSAN i de SI ja hem iniciat aquest debat, però és molt important que el facin la resta d’organitzacions independentistes. I que assumeixin, des del començament del procés, que aquest ha de presentar-se com a explícitament obert (a partir de la previsible independència del Principat) a les incorporacions dels territoris de la resta de la nació catalana.