Article d´ahir a la revista la Directa:
Les marxes kurdes de dol fan ressonar el conflicte al conjunt d'Europa
ROGER SUSO /BERLIN |
11/01/2013
Milers de persones han sortit als carrers de París, Estrasburg, Metz i Marsella en rebuig a l’assassinat a París de les tres activistes kurdes.
Un clam de solidaritat internacional i una marxa de dol del poble kurd
expatriat, mentre esperen, enrabiades, les primeres conclusions de la
fiscalia francesa sobre l’autoria de les morts. A Berlin, prop de 2.000
persones s’han manifestat en memòria de Sakine Cansiz, Fidan Dogan i
Leyla Söylemez; per l'alliberament d’Abdullah Öcalan i contra la
històrica guerra bruta de l'Estat turc. La majoria de les persones
participats eren membres de la comunitat kurda de la ciutat i la
presència de dones ha estat molt remarcable.
La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d'asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l'antiga l'ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.
Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.
Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)- i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies del PKK Abdullah Öcalan.
Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.
Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Helmut Kohl com el de François Mitterrand a l'Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.
La manifestació, iniciada a Hermannplatz, al barri de Kreuzberg, ha transcorregut pels principals carrers del barri, passant per davant els principals bancs i establiments comercials turcs de la ciutat. La manifestació ha estat convocada pel Comitè de Solidaritat amb el Kurdistan de Berlín (YXK-Berlín) i ha estat secundada pel moviment Antifa, per diverses organitzacions socialistes, comunistes, trotskistes i socialdemòcrates i internacionalistes de la comunitat kurda, turca i alemanya, i per les persones sol·licitants d'asil acampades en protesta a Oranienplatz. La nit anterior a la marxa, la façana de l'antiga l'ambaixada turca de Berlín va ser atacada, sense incidències destacades, amb un còctel molotov. També hi ha hagut manifestacions a Stuttgart, Frankfurt am Main, Dortmund, Londres, Estocolm i Istanbul.
Europa com escenari del conflicte turc-kurd
El conflicte armat entre l’Estat turc i l’esquerra kurda ja fa temps que ha traspassat els escenaris d’Istanbul, la península d’Anatòlia i la frontera nord de l’Iraq i l’Iran. La intensificació del conflicte des l’estiu de 2011 i la guerra civil siriana, han provocat que, a diversos països europeus, especialment Alemanya, França, Suècia, el Regne Unit, els Països Baixos i Suïssa, la tensió hagi incrementat, exponencialment, entre bona part de la comunitats turca i kurda resident als països. Almenys uns quatre milions de turcs i aproximadament 800.000 kurds de tres generacions diferents viuen a Alemanya. Fins a 250.000 turcs i 150.000 kurds viuen a França. Unes 95.000 persones provinents del Kurdistan viuen a Suècia, a més de 120.000 assiris/siríacs provinents de la mateixa regió. Qualsevol escalada del conflicte turc-kurd té des de sempre la seva ressonància les principals ciutats europees, que es converteixen en escenaris de multitudinàries manifestacions i d’accions d’agitació política de tots colors. Per una banda, marxes en solidaritat amb el Kurdistan, contra les matances de l’exèrcit turc, per protestar contra la política de la UE i de l’OTAN de suport incondicional al terrorisme d’Estat turc i per exigir l’alliberament d’Abdullah Öcalan, el líder del PKK. Per l’altra banda, marxes en suport a les forces armades otomanes i al govern democratamusulmà d’Erdogan, per la unitat de Turquia i la negació del Kurdistan i contra el moviment independentista kurd i el PKK.
Emmarcades en un espiral d’acció, reacció i represàlies, la majoria de manifestacions han acabat en ball de bastons, escaramusses entre les parts i la policia i desenes de persones detingudes. Addicionalment, la majoria d’enfrontaments i escaramusses entre comunitats han estat descrites entre el moviment idealista turc, conegut com a Llops Grisos i grups escindits del PKK -com els Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK)- i les Joventuts Apoistes -Apo és l’àlies del PKK Abdullah Öcalan.
Altres esdeveniments destacats
A finals dels anys 80, el PKK va estar col·laborant amb l’Exèrcit Secret Armeni per a l’Alliberament d’Armènia (ASALA) en la seva campanya a França. L’acció clandestina dels serveis secrets turcs (MIT) contra l’esquerra kurda va traduïr-se en l’assassinat a París d’activistes kurds. Mustafa Aktas, membre del PKK, va morir allà el 1985; el 1987, Hüseyin Akagündüz, un líder kurd, va ser mort a trets. Durant els anys 90, es comença a reportar a Europa les primeres activitats relacionades amb el PKK, els Llops Grisos i els seus entorns: diversos bancs turcs són atacats així com mesquites d’ambdues comunitats. L’any 1993 a Munic, un grup armat va ocupar en nom del PKK el consolat turc i durant diverses hores van retenir com a ostatges a una vintena de persones per exigir al canceller Kohl una declaració pública a favor del Kurdistan. Els assaltants van acabar rendint-se a la policia.
Mesos després dels fets de Munic, tant el govern de Helmut Kohl com el de François Mitterrand a l'Estat francès van prohibir l’organització i els seus símbols i va considerar el PKK com a grup terrorista. En canvi els Llops Grisos i els seus símbols turanistes no estan prohibits a la UE. La il·legalització va provocar una onada de protestes massives i contramanifestacions per tota Europa. L’any 1999, després del segrest d’Öcalan quan es trobava en una seu diplomàtica grega a Kenya pels serveis d’intel·ligència turcs i el seu empresonament, Berlin va ser escenari de multitudinàries protestes de rebuig a la seva detenció davant les ambaixades de Turquia (situada al districte de Mitte) i d’Israel (situada a Schmargendorf). La tensió va arribar al clímax quan agents de seguretat israelians de l’ambaixada van obrir foc real contra diverses desenes de manifestants kurds que van irrompre a la finca de la seu diplomàtica, després de conèixer un agraïment del premier turc d’aleshores, Bülent Ecevit -conegut també per ordenar la invasió de l’exèrcit otomà a Xipre el 1974- al govern israelià de Benjamin Netanyahu per la captura d’Öcalan. El balanç aleshores va ser de quatre persones mortes i diversos ferits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada