A qui volen enganyar els dirigents catalans? No s´ha guanyat res. Aquesta "guerra" no s´ha acabat i de la manera cofoia com actua el partit que governa la Generalitat catalana podem deduir que tenim més possibilitats de perdre que de guanyar.
La pressió no l´han de fer els mestres i les mestres (prou feina tenen en el dia a dia), la pressió l´ha de fer la direcció política, sindical i associativa de Catalunya.
No caiguem en el parany de passar la responsabilitat (insubmissió o es digui com vulgui)als treballadors. Aquest parany ja l´hem vist en intents de passar la responsabilitat de les sel.leccions catalanes als jugadors, del cinema en català als espectadors, etc. etc.
Us pengem un dels millors articles que hem vist aquests dies a la xarxa (segons la nostra opinió) perquè enllaça la falsa autocomplaença dels dirigents, i el complicat futur que ens planteja la sentència:
El somriure radiant a les fotografies dels diaris de la Consellera d'Ensenyament, tot just emesa la sentència del TSJC sobre el català a l'escola, il·luminava tota Catalunya: "Irene Rigau veu preservada la immersió i garanteix l'atenció lingüística" (El Punt Avui, 9/3/2012) Tampoc no tenia pèrdua el somriure de satisfacció de la portaveu de Som Escola mentre conciliadora recordava que la LEC ja preveu excepcions d'escolarització en castellà. La mateixa autocomplaença mostrava el diputat Daniel Font, del PSC amb aquestes declaracions: "queda perfectament validat el model lingüístic i es protegeixen els drets de les famílies del recurs" en sintonia amb el funest "continuem defensant un bilingüisme integrador que no separi nens a les aules" del portaveu adjunt del Partit Popular, Santi Rodríguez, sempre tan coherents ells, els del PP. Això sí, el premi al titular del dia s'ha de concedir a l'Honorable President de la Generalitat: " Som on erem i d'aquí no ens mourem!"Això és una ment preclara! Ara bé: on som, on érem i d'on representa que no ens hem de moure Sr. Mas?
D'entrada, la interlocutòria del TSJC no és ferma, es pot recórrer, amb la qual cosa el cas torna al Tribunal Suprem. (De donde nunca tendría que haber salido, només li faltava dir al President del TSJC, poc acostumat a ser el centre d'atenció de polèmiques tan "cansinas" sobre la implantació de la "lengua grande").
Doncs això: que el TSJC demana que la patata calenta se la mengi el Tribunal Suprem, que per això és un tribunal de "rang superior" i, de passada, que faci el favor de precisar què "narices" volia dir aquest tribunal amb la referència genèrica "de la inclusió del castellà a l'escola" a què fan referència les sentències sobre la immersió lingüística del desembre del 2010, que el Suprem va emetre. Sentències que, altrament, cap part no va demanar que s'aclaríssin ni ningú va recórrer. Recordem la cara de póker i la ment en blanc de la Consellera Rigau en ésser preguntada recentment sobre aquest fet. Sobre el fet de per què CiU no va recórrer les sentències del Suprem quan tocava fer-ho.
Ara, el mateix Tribunal Suprem haurà de concretar. Mala peça al teler pels catalans això d' haver d' aclarir o de precisar, quan la supervivència legislativa de la llengua i altres temes importants del país fa anys que depenen justament d'això: de no aclarir res, de negar sistemàticament la realitat i d'aguantar-ho tot amb pinces. El nedar i guardar la roba, el peix al cove, etcètera.
El que sí està clar és que s'ha donat la raó a les tres famílies demandants. L'advocat d'aquestes famílies diu, segons el diari El Punt Avui del 9/03/2012, que a partir d'ara "totes les famílies que vulguin poden demanar atenció individualitzada en castellà" ja que la decisió del TSJC "estableix jurisprudència". Conclusió: el TSJC no "salva"ni "garanteix" el sistema actual d'immersió lingüística en català a les escoles sinó que dóna la raó a les famílies demandants, senta precedent, i per si no n'hi hagués prou passa la responsabilitat de futures decisions sobre el català a l'escola al Tribunal Supremo . El TSJC actua de manera impoluta i fa el paper que li toca fer d'acord amb el sistema legislatiu espanyol vigent, ni més ni menys. Altres interpretacions són pels somiatruites. És aquí on som i cap a on anem, Sr. Mas.
Com sempre, mentre el poble català no es desperti, només ens queda refiar-nos d'una conjunció astral favorable i desitjar que, tal com afirma la consellera, la demanda del castellà a l'escola continuïi essent "molt minoritària" (Rigau no dóna xifres). Doncs ja podem anar resant, perquè si alguna virtut hauríem d'aprendre dels militants ultranacionalistes de la minoria espanyola-catalana és que aquesta gent és implacable i eficient. A Albert Rivera de C's no li falta raó quan vaticina que a la immersió lingüística només li queden "dies, setmanes o mesos" de vida i que tot s'acabarà quan el Suprem "validi" un sistema "amb dues llengües equilibrades". Aquest senyor considera que la Generalitat només ha allargat "l'agonia" amb aquesta resolució judicial. I malauradament, és així.
Per evitar aquesta situació es va crear l'Associació Defensem l'Escola en Català. I si no existís l'hauríem de reinventar cada dia. Ni els nens que ja saben que els reis són els pares, es creuen, com diu Muriel Casals, que a Catalunya "hi hagi unes línies vermelles que ningú, ni els més recalcitrants, s'han atrevit a traspassar". Una mentida desafortunada que fa que Catalunya es vagi enfonsant cada dia més a l'espera del príncep impossible que desperti la bella dorment.
Mentre la solució "in extremis" de Som Escola i de l'actual executiu continua essent el "revolucionari" desacatament dels docents (com? fins quan? Amb quin suport? a risc de què? De perdre la feina?), la solució de Defensem l'Escola en Català ha estat sempre blindar el català per llei. Ja ho sabem que el PP i C's portaria la dita llei al Tribunal Constitucional per anul·lar-la. Aleshores, a través de SI i amb la mà estesa a la resta de partits, en presentaríem una altra i una altra, i així successivament, fins que fóssim independents i ja no calgués anar amb aquests tripijocs. I és que la solució no passa per fer desobeir la llei al professorat (i des de Defensem l'Escola en Català ens hi afegiríem sense recança perquè tota lluita a favor de la llengua és bona). La solució i la vertadera revolució és, si mai es dóna el cas, recolzar els docents i la comunitat educativa en general amb una nova llei que blindi el dret a aprendre i ensenyar en la llengua pròpia del país i no deixar als profes amb el cul a l'aire, com pregonen els protagonistes de tots aquests somriures congelats.
Montserrat Niubó
Professora de català de secundària
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada