Per tant, plantegem les coses seriosament i tenim el compte que el temps només corre a favor nostre si avancem en el projecte, en cas contrari el temps corre en contra nostra i ells no s' estan quiets (el seu plantejament és que no es farà referendum).
La ruptura
Hèctor López Bofill
La pregunta no és si tenim una majoria
social favorable a la independència, la pregunta és si hi ha una
minoria disposada a sacrificar-se per ella. Tenint present el bloqueig
que exerceix Espanya sobre tota expressió democràtica relativa a la
secessió (com es va manifestar de forma implacable amb l'admissió a
tràmit i la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la
Declaració de Sobirania), cada cop sembla més clar que l'aparició del
nou estat català només serà possible a través d'un gest de ruptura
constitucional, una declaració unilateral d'independència, tal com
d'altra banda s'ha esdevingut en el noranta per cent de secessions que
hi ha hagut en el planeta al llarg de la història. Això pot produir un
acte de força per part espanyola, com ara l'activació de l'article 155
de la Constitució i la suspensió de l'autonomia? Sí. Pot derivar en un
conflicte de més envergadura? Probablement. De quina manera reaccionaran
les institucions del continent europeu i la comunitat internacional en
general? No ho sabem. Comença a ser evident que a Catalunya no es pot
exigir el màxim rigor democràtic quan aquesta expressió democràtica és
avortada pel sistema constitucional espanyol sense que la suposada
Europa de les llibertats faci res per impedir-ho. Com ja hem afirmat en
altres ocasions, la Unió Europea o el Consell d'Europa només
reaccionaran quan tinguin el conflicte damunt de la taula, i aquest
conflicte, tal com es va perfilant per l'actitud espanyola, només
arribarà si l'estament polític català té el coratge de trencar amb la
legalitat vigent i endinsar-se en una nebulosa de completa incertesa.
Si la democràcia no es pot manifestar (i,
en part, el govern espanyol reprimeix aquesta manifestació perquè ja hi
ha hagut constància d'una majoria contrària als seus interessos, com la
composició parlamentària que es va concretar després del 25-N),
aleshores el debat es trasllada a una mera qüestió de poder, un àmbit en
el qual els catalans, precisament per no tenir-ne, hem estat
tradicionalment força maldestres. Els esdeveniments actuals no conviden a
l'optimisme ni fan pensar que ens desviem d'aquesta fatídica tendència.
Mentre el Parlament i el govern s'emboliquen amb la creació de
comissions, amb la constitució de consells i amb la redacció d'informes
diversos, Espanya desplega una ofensiva aclaparadora per tots el fronts
(escanyament econòmic, agressió lingüística, setge judicial) que amenaça
d'arranar el país. Cal dir, no obstant això, que la reacció espanyola
és del tot normal i el desconcert català, ingenu: és comprensible que
l'Estat faci servir tots els instruments que té al seu abast per
esclafar una comunitat que aspira a separar-se'n. Si has llançat un gran
desafiament que planteja un canvi radical d'equilibris, després no pots
esperar la generositat de qui ho pot perdre tot. Per què hauria de
potenciar Rajoy el corredor mediterrani, tal com fa uns dies li
reclamava el president Mas, si es tracta d'una via de comunicació amb
Europa que restarà en el nou estat català i de la qual Espanya no es
beneficiarà gens? Quin incentiu té Montoro per eixugar el dèficit fiscal
que oprimeix Catalunya si qualsevol recurs que aconseguíssim retenir
hauria de servir per finançar el període de transició cap a una
independència en el qual s'acabin per sempre més les transferències a
Espanya? Amb la secessió en el primer punt de l'ordre del dia, entrar a
negociar sobre aspectes propis d'una comunitat autònoma de règim comú
demostra, o bé que no ens estem prenent seriosament que anem cap a un
canvi de marc polític, o bé l'autoengany dels nostres governants de
pensar que l'adversari et tractarà amb deferència quan ja li has dit que
vols marxar.
La incoherència revela un dels principals
vicis que planen sobre el procés català i que amenacen de
desballestar-lo: la improvisació. La federació en el govern, CiU, va
haver d'esperar que la societat catalana entrés en una situació límit i
que més d'un milió de persones sortissin al carrer la Diada del 2012 per
materialitzar el gir sobiranista. La maniobra, que en un primer moment
va tenir l'efecte positiu de descol·locar les autoritats estatals, patia
riscos de perdre efectivitat si les condicions socials i econòmiques es
continuaven deteriorant (com així ha estat) i si no es concretava en un
termini breu després de la seva verbalització. És esfereïdor pensar que
no hi ha cap pla mentre Espanya executa amb precisió el seu projecte
assimilacionista i la sensació de vertigen encara es fa més punyent quan
a hores d'ara ja tenim molt clar que l'escenari de la declaració
d'independència sembla l'únic viable, ja sigui perquè l'Estat espanyol
es blinda en la seva cuirassa constitucional, ja sigui perquè el
bombardeig continuat contra l'autogovern i els atributs nacionals fa del
tot innecessari carregar-se de raons. Ara bé, estan disposades les
nostres elits a mantenir la pugna? Tenim un estat major preparat per
assumir una fase de conflicte més intens que almenys col·loqui el
problema català a l'agenda europea? La clau dependrà, doncs, de si un
sector rellevant de la societat catalana està en condicions d'aguantar
l'escomesa d'una Espanya rabiosa, encegada i que està conjurant
l'abordatge sense quarter en part perquè compten que en el moment
decisiu es produirà la desbandada. Posats a trencar, cal plantejar la
cesura amb urgència, una pressa que no impedeixi pensar ni actuar
fredament però que cridi al desenllaç perquè cada dia que passa som més
febles i correm el risc d'arribar al xoc final completament desnonats.
Un rampell novament improvisat quan l'assalt sigui contundent (quan
intervinguin l'autogovern per exemple) ens pot col·locar en una posició
massa humiliant per remuntar durant les properes dècades.
* Article publicat a El Punt-Avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada